Els meus 465 primers poemes

.




I


¡Amores,
muchos amores!
¡Quereres,
cuántos quereres!
Momentos que pasan,
instantes que vuelan
de la larga vida,
de la vida nuestra.
Rayos que en la noche alumbran la senda,
antes vida clara
y luego con niebla,
pues ahora vemos
la falta de estrellas
que iluminen siempre
la existencia nuestra.


(Febrer - 1972)





















II


L'home de vegades és com illa de terra seca,
enmig de l'oceà immens,
sense cap font d'aigua fresca
ni bestiola ni res.

D'altres vegades és selva verge
on l'herba creix i tota cuca viu.


(Abril - 1972)
















III


Marchó el joven galán
de su ciudad natal;
en ella se dejó
los modos que aprendió.
Muchos días andó
el joven desertor
hasta que no encontró
gente que le gustó.
Cuando, por fin, la halló
con ella se quedó.

Se puso a trabajar
sólo para ganar
justo para vivir
y libros adquirir.
A la gente se abrió
y ésta bien le acogió
por su gran natural,
no como hijo de tal.
La amistad conoció,
y en mucho la apreció.


(Maig - 1974)
















IV


Me gusta la gente pequeña,
la gente menuda
que sufre y que grita,
que ríe y que ama,
que canta y que baila,
que vive...
y nunca se para.


(Juny - 1974)



















V


Ha muerto un hombre
hoy a las cinco.
Mucho le lloran
su mujer e hijos,
el buen cuñado
y aquel amigo
que nadie sabe
de dónde ha salido.

Ha muerto un hombre
hoy a las cinco.
Sus familiares,
poco afligidos,
sólo le lloran
al ver metido
en negra caja
al pariente ido.

Ha muerto un hombre
hoy a las cinco.
Aunque son muhos
los conocidos
que al enterarse
han acudido,
sólo mujeres
lloran al ido.


(Agost - 1974)











VI


¿Por qué las margaritas?,
¿por qué los atardeceres?,
¿por qué los pajarillos,
las rosas y los claveles?

¿Qué son todas las flores?,
¿qué son los atardeceres?,
¿qué son los pajarillos
sin un hombre que los contemple?


(Setembre - 1974)




























VII


En una silenciosa noche de verano,
estando acostado desde hacía un buen rato,
de repente, percibí
el maullido de un gato
y luego el llanto de un bebé;
y poco después,
otro maullido de gato
y otro llanto de bebé.
A continuación, oí un terrorífico maullido.
Silencio absoluto, después.


(Febrer - 1975)

















VIII


Recuerdo un viaje por tierras
y por gentes de Navarra:
tierras como Roncesvalles
y gentes como una muchacha
que quiso conocerme
en una tarde nublada,
aunque tengo lengua torpe
y dificultosa el habla.
(Luego fuimos muy amigos
por el sistema de cartas.)

Recuerdo, con gran nostalgia,
de Tudela su gran plaza,
con todos los escudos
de los pueblos de Navarra;
y las monjas, que sin niñas,
pues era Semana Santa,
nos albergaron tres noches
en una escuela y, a la vez, su casa.
Diéronnos cena caliente
y unas confortables camas.

Recuerdo los monasterios:
Burguete por la mañana
alegre del Viernes Santo;
Leyre en la tarde soleada;
y el sábado, Roncesvalles

en una fría mañana.
De Burguete, un monaguillo
de cara blanca y enmarcada;
de Roncesvalles, las chicas
que detrás de mí, montadas
en mi coche, descendían
conmigo aquella bajada.
(Març - 1975)
IX ¡Oh, el hombre!, con libertad infinita de escribir lo que se le antoje sobre la blanca virginidad
Me pongo a escribir de la página, hecha
sin tener nada que decir. precisamente, para ser escrita.
Sólo la tentación
de llenar el limpio papel Dibujar o marcar
con ideas sobre el blanco papel
o simples divagaciones mías letras para que formen palabras,
me mueve a seguir pulsando palabras para que constituyan oraciones,
las diferentes teclas y oraciones para que expresen
de esta vieja máquina, nuestras propias ideas,
tantos años olvidada es una dicha inmensa
en el desván de mi abuela. pero también una gran responsabilidad,
No tengo tema pues jamás página alguna
ni nada que decir; puso resistencia a perder su virginidad
pero es mucha la vanidad por dejarse engendrar
del hombre que se pone a escribir en su blanca faz
pues casi siempre cree lo que el hombre quiso
que puede comunicar en ella plasmar.
algo muy importante a los demás. Por esto es tan importante
Sólo aquél que escribe que ninguna página sea violada.
por pura ansia de plasmar "¿Cuándo se debe considerar
sobre un papel que son deshonradas?"
aquello que pugna Las páginas, ciertamente,
por salir de su interior
es digno de romper como se prestan pasivamente la blanca virginidad al juego de una hoja de papel. no se puede afirmar
que sean vilmente violadas Lo que sí se viola,
Como si esquiara y con mucha frecuencia, por la ladera de una gran montaña, es el respeto al hombre
a la vez que pudiera observar al hombre que leerá
los surcos que lo escrito
en la nieve dejara, y al hombre en general
de igual manera como posible lector.
voy divagando y deslizándome Las formas de violar
por la blanca superficie de la página el respeto al hombre
mientras que contemplo por medio de palabras escritas
los versos y las palabras son, como sus intenciones,
que sobre ella dejo. infinita
¡Oh, la pasividad de la página nívea!,
que, dócilmente, permite ser manchada (Maig - 1975)
con estos signos llamados letras,
sin pedir nunca explicaciones
del contenido de cada una de sus líneas.














X


Hoy me gustaría perderme,
perderme, sí, por las calles,
calles de la gran ciudad,
ciudad en la que a veces vivo,
ciudad en la que a veces muero,
ciudad en la que yo habito.
Hoy me gustaría perderme...
y vagar sin rumbo fijo.


(Agost - 1975)

































XI


Prefiero sentirme solo
a no sentir nunca nada
como si fuera otro mueble
más de los que hay en la casa.


(Gener - 1976)

































XII


Antes de morirme quiero
plantar una flor en el desierto.


(Setembre - 1976)


































XIII


Plasmar sobre el blanco papel un momento,
quizás unas horas,
en definitiva, un sentimiento
más o menos fugaz como el viento,
pero que acaso debiera ser
nuestro constante estado de ánimo.

Es una tarde triste, lluviosa;
es una tarde de otoño;
pero no es triste porque llueva
sino porque nos sentimos solos.

Pero ¿cuál es nuestra realidad:
nuestro estado habitual
o estos momentos
(horas para unos,
días para otros,
largas temporadas para algunos,
toda la vida para unos pocos),
en los que nos sentimos solos?

¿Por qué con el transcurso del tiempo
nos sentimos más y con mayor frecuencia solos?
¿Acaso cada vez somos
más conscientes de nuestra realidad?


(Octubre - 1976)












XIV


Esta noche, aquí, en mi cama,
antes de dormirme quiero
meditar sobre la vida,
olvidándome por completo
de ese cúmulo de ideas
que nos convierte en muñecos.

Al meditar utilizo
siempre como reglas fijas
la lógica y la razón para
mantenerme por encima,
mientras el meditar dura,
de esas ideas preestablecidas.

A veces, aquí, en mi cama,
me siento otro elemento
de los muchos existentes
en el universo inmenso,
aislados unos de otros,
sin relación alguna entre ellos.


(Octubre -









XV


Buscando la cadencia
comienzo este poema;
buscando la tristeza
encuentro la alegría
contemplando, sereno,
la realidad de la vida:
la soledad.

Quisiera contemplar,
mañana, tarde y noche,
consciente siempre de ello,
la vida sin disfraces,
totalmente desnuda
de tantas falsedades.

Creyendo vislumbrar,
en noches transparentes,
la amarga realidad
de nuestra existencia,
experimento la dicha
de tener visión nueva
de la vida.

Por eso,
buscando la tristeza
encuentro la alegría
contemplando, sereno,
la realidad de la vida:
la soledad.
(Novembre - 1976)


XVI

M'aturo per escoltar-me i saber realment qui sóc.

Com es pot conèixer els altres si no ens coneixem a nosaltres mateixos?

Però qui sóc?

Qui escriu això?

Quina part del meu jo està parlant ara?

Qui sóc?

Un home de vimt-i-cinc anys impedit.

No. No és tan senzill, ja que hi ha moltes persones que compleixen aquestes condicions.

Qui sóc?

Martí Cuixart Valero.

No, amb això tampoc no dic res, només el meu nom.

Encara veig que m'hauria de definir.

De tant en tant, va bé aturar-se i pensar, ja que si pensem no estem aturats.

Aturar-se per pensar és deixar d'actuar per actuar, deixar de córrer per córrer... deixar d'ésser titelles.

M'he adonat que no distingia entre "qui sóc?" i "com sóc?"

Encara que aquest aturar-me només hagi servit per adonar-me de què confonia aquests conceptes, crec que ja haurà servit de molt.
(14 de Desembre - 1976)








XVII


Al caer la tarde he escuchado jazz,
y melancólicamente he pensado
en la mujer con la que me gustaría estar
cuando sólo existen las medias luces
que anteceden a la oscuridad.

Al caer la tarde he escuchado jazz,
y contemplando las verdes hojas
del árbol que frente a mi casa está
he comprendido que no hay que matar
el futuro, que aún ha de llegar.

Al caer la tarde he escuchado jazz,
y me he dado cuenta de que estoy siempre
solo pero que al realizar
actividades que a mí me interesan
no me doy cuenta de mi soledad.

Al caer la tarde he escuchado jazz,
y con todo mi ser sumergido
en la serenidad crepuscular
he visto como otro día había pasado
con la misma inconsciente soledad.


(Maig - 1977)















XVIII


Pescador, deixa'm la barca
per anar a pensar
allà enmig de la mar,
sota la lluna blanca,
amb la tranquil.litat
que no puc trobar
entre la gent esbojarrada.

La meva barca
no és per anar a pensar
allà enmig de la mar,
sota la lluna blanca,
sinó per treballar
i alimentar
gent de la comarca.

Si m'acompanyes,
anirem els dos a pescar
i també podrem pensar
quan hàgim tirat la xarxa.
La barca és per treballar;
si a més podem pensar
aprofitarem més la vetllada.


(Juliol - 1977)














XIX


Anem, TOTS!,

pel camí

de la flor

que tothom

portem dins,

malgrat que

molta gent

pugui dir

que som plens

de maldat.


(Juliol - 1977)


















XX


Bajo un pino alto,
sentado en el suelo,
apoyado en el tronco
y con la mirada fija
en un punto lejano,
hay un hombre moreno,
de ese moreno que se adquiere
bajo el sol trabajando.
Tiene los brazos cruzados,
y el rostro sereno
como un día nublado.

Bajo un pino alto
hay un hombre moreno
con la mirada puesta
en un punto lejano
allende el horizonte,
el horizonte humano,
allá donde todos nuestros deseos
e ilusiones
se dan la mano.

(Agost - 1977)

















XXI


Oh, dolça gavina!,
que junts vàrem compartir
tantes suavitats
en aquell niu tan repetit;
en tornar a veure't
vaig desitjar
amb tu volar
més enllà de l'horitzó
i per sobre dels núvols blancs;
però jo sols puc fer vols curts,
i el teu volar és constant.

Vola, sí; gavina, vola.
No t'aturis en cap roca,
només un instant,
i potser facis feliç
a alguna roca solitària de la costa
com ho vaig ser jo
en adonar-me de què ho eras
en la meva companyia.


(Gener-Abril - 1978)

















XXII


Una casa junt al mar,
orientada al sol naixent,
ben segurs els fonaments
i la xemeneia cap al cel.

Jo faria de pescador,
tu a lo teu et dedicaries
i entre els dos portaríem
la casa i el petit hort.


(Abril - 1978)




























XXIII


Cansat, perdut, dispers;
com desintegrat.
Perduda la unitat,
poc a poc, lentament,
per incerts camins,
entre vaguetats,
m'anava embrutint
en aquella foscor
i ple de neguits,
fins que la darrera suor del cos
em feia brotar
llàgrimes de l'esperit.
Després, l'absoluta buidor.


(Maig - 1978)
























XXIV


Un nen riu,
un nen plora;
un nen és un home,
i quan dic home
vull dir persona.

Un nen riu,
un nen plora,
i ningú l'escolta.


(Octubre - 1978)








XXV


Vaguem pel cel
cercant estels,
quan som el fum
d'aquest gran foc,
que no fa llum
ni escalfor
i ho crema tot
abans de ser
les il.lusions
i els pensaments
quelcom concret.

Aquest gran foc,
pura fredor,
és irreal,
sols inventat
pel fum confús
en un va intent
de poder trobar
un poc de llum
i identitat
en el bressol
que mai hem tingut.

No provenim
de cap foc.
Només som fum,
i som conscients
que vaguem
per uns espais
tots emboirats.
Tan sols això
ens converteix
en quelcom més
que els altres fums.
(Octubre - 1978)










XXVI


No somio en poder ballar
per sobre la mar rissada
ni en clares nits acariciar
les estrelles platejades;
sols desitjo trobar una mà
sense espasa ni punyal,
rancor, odi ni enveja,
pistola, tancs ni canons;
potser aquella mà del bressol,
que ensenyi a les altres mans
d'arreu del món
que no són simples quimeres
l'amor i la pau.


(Tema "La Pau" per a les felicitacions
nadalenques de la Residència-Taller
d'ASPACE a Alella)


(Novembre - 1978)



















XXVII


Jo odio,
tu odies,
ell odia;
quina llàstima!

Jo estimo,
tu estimes,
ell estima,
malgrat tot.

Jo recordo,
tu recordes,
ell recorda;
quina por!

Jo espero,
tu esperes,
ell espera
quelcom millor.


(Novembre - 1978)









XXVIII


¿I tu,
on ets,
que no
et veig?

¿I jo,
d'on sóc,
que no
ho sé?

¿I tots,
d'on
venim
i on
anem?

On? Qui? D'on? A on?

Preguntes al vent,
preguntes d'hivern,
que quan estem recollits
ens formulem. (Desembre - 1978)









XXIX


Deixeu-me amics, Deixeume amics,
deixeu-me companys deixeu-me compays
en aquest dia gris, en aquest dia gris,
en aquest dia clar. en aquest dia clar.

Deixeu-me estar sol, Deixeu-me estar sol
amics i companys, entre llibres i jazz, en aquest dolç racó amb el primer amor
de la llar mafiliar, i els vidres entelats.

amb la tendra escalfor Amb un vell jersei
del braser mai apagat i sense afaitar,
tant de la llar de foc la música i el vers
com del diàleg callat. em van transportant

Com bé sabeu tots, a un món ignorat,
sempre canto i ric on regna la pau,
en el nostre cor i entre llums acariciants
i en la lluita visc. em vaig retrobant.

Mes avui --dia de cants,
rialles i celebracions, guirigall i xampany--
vull estar sol.
(Desembre - 1978)















XXX


Gener nevat, acollidor;
fosos tots els aspres contorns,
tot s'iguala en la suavitat.
L'avi explica al seu nét malalt
que als nou anys el van posar al moll
a descarregar sacs de carbó.

La mare, tornant de comprar,
es lamenta dels preus tan alts
i de la buidor del cistell.
Al carrer, tot blanc, sols vailets
amb el seu resolt trepitjar
la placeta van adornant.

Darrera vidres entalats,
moltes dones d'eterns quinze anys
ignoren què és f'lorir el pit.
Algun home pensa en el fill
que sols és ànsia de volar,
car segurament mai el tindrà.


(Gener - 1979)





















XXXI

De bon matí fou enterrat
el vell cargol en el desert.
va pel jardí Per sempre més,
d'antics records. ella ha viscut
enmig d'un fum
Va tot cantant, on només hi ha
amb pas molt lent, el seu soldat
la veritat ple de galons,
al sol naixent. Mirant al front,
que és horitzó
Aquest jardí d'etern amor.
de vells records,
que està humit EL sol naixent
i ple d flors, amb aquests mots
va contemplar es dirigeix
amb un gran goig, al vell cargol:
ja fa molt temps,
l'únic amor D'aquest gran fet
que va tenir mig segle fa.
la que, com vós, I cada jorn
ja treu el nas en despertar,
cercant les flors. al món sencer
Havia complert, voldria portar
amb il·lusió, per a tothom
els vint abrils, un nou soldat quan pel racó que no marxés
dels lliris blancs a cap combat;
en pondre-us vós però la gent
va penetrar deixa marxar
amb discresió tants soldats!
un soldat ras, però també
que amb quatre mots a moltes mans
i un dolç mirar que, amb gran temor,
li prengué el cor. van tot cercant
una altra mà
Mesos després, amb qui negar
ella sabé per sempre més
que el seu soldat la soledat.

(Febrer - 1979)











XXXII


Temps difícils aquells, de treball i angúnies,
paraules tallades i vides mig buides;
quan sols podia dir paraulades el cap de casa,
car gràcies a elles hi havia pa a taula.
Temps dels últims ventalls i dels grans fardells,
de cases netes i de pans cercats a l'estranger;
quan tot era imposat des de dalt, tan se val el nom:
pares, mestres, amos, Estat o el nostre confessor.
Temps veritablement difícils aquells, de pau i fam,
car mentre les campanades reials parlaven de pau,
les campanades reals parlaven de fam:
fam de justícia, fam de pa i fam de llibertat;
fam inconscient de poder tenir conscient fam
de tot allò que ens era robat i que ni tan sols podíem somiar.


(Agost - 1979)


















XXXIII


Quan tot havia clos
i sols em restava el plor callat
del record de les dubtoses serpertines,
ja anhelava tenir-te al meu costat,
i recolzar el meu pesat cap
en el suau coixí del teu pit,
perdre la meva confosa mirada
en la serenor dels teus ulls
i passejar els meus ressecs llavis
en la frescor i la vivesa de la teva boca.
Però sols eres el somni
d'un home que, embrutit per la solitud,
cercava un bocí de poesia
en la teva, malgrat que quimèrica, dolça companyia;
et modelava al meu gust,
canviant-te el cos, l'esperit i el nom,
en el transcórrer d'aquell fosc temps passat.
Ara que, amb el primer raig de la meva matinada,
t'he provat en el món real
--amb el teu nom, el teu esperit i el teu cos--,
més t'estimo, ja que et puc palpar
i sentir el teu respirar.
Perquè ja no ets cap somni
i perquè amb aquestes quatre mans,
que tu i jo acceptem i estimem,
ens podem acariciar i ajudar,
i anar cercant nous somnis
perquè, amb el temps, l'esforç i l'amor,
també es convertissin en realitat.
(Agost - 1979)












XXXIV


Jo i l'univers,
i com únic nexe d'unió
la soledat, el no-res,
aquesta buidor infinita
del monòton ritme lent
de l'antic rellotge familiar
i dels llibres de text.
Paraules d'aquell ahir
fred, glaçat, tenebrós,
on no m'agradaria tornar mai;
però, malgrat tot,
encara hi ha dies com avui
en què em sento universalment sol
i completamet buit,
ja que, per més que cerco,
no trobo cap fil
per on poder inventar
un sentit per seguir aquí
sense agafar el gabinet
i acabar amb el que no té sentit.


(23 d'Agost - 1979)

















XXXV


L'espetec d'un llamp invaeix tot l'espai;
mes ell, com assegut fora del camí dels dubtes i dels neguits,
segueix llegint impassible la història d'un llac
d'aigües que havien assolit la serenor i la claretat
de cadències mai conegudes pels antics.
L'espetec d'un segon llamp li fa aixecar el cap,
tot preguntar-se quin nou esdeveniment sotraga terra i cel;
en adunar-se de la seva naturalesa, impertubable segueix
la tonificant lectura d'aquella història no trobada en el temps.
L'esclat del tro, que ja porta l'espessa cortina d'aigua
que posarà en perill el bestià per ell cuidat,
el fa aixecar per anar-lo a resguardar del temporal.


(Agost - 1979)


























XXXVI


No l'amor universal,
sinó tot el teu amor,
part concreta del primer
en el poema,
no en el temps.


(Octubre - 1979)



















XXXVII


Tot succeeix malgrat tot:
malgrat tot, naixem;
malgrat tot, vivim;
malgrat tot, morim.

Malgrat tot, aquests darrers dies,
quan la realitat feia nosa,
no he pres la maleta dels vells records
del futur que mai venia,
sinó que he restat fidel a la realitat,
que tantes vegades es mostra
contrària a la nostra voluntat.

Malgrat tot, ell encara viu;
però també malgrat tots els malgrats,
ella avui m'ha telefonat.

Som el resultat bo i dolent
de tots els malgrats
que a través del temps
van conformant la nostra vida.
Potser sense ells,
ho fossim tot
o no fossim absolutament res. (20 - Octubre - 1979)













XXXVIII


Sol, com sempre. Sol!
Ahir, avui, demà:
sempre sol, sense cap germà.
Ella és allà. Qui sap!
Jo, aquí, plorant la soledat.
Ahir, avui, demà:
sempre sol!,
sense cap fulla verda del bon temps
ni ocell que protegir dels forts vents.
Sol, sempre sol!,
sense fer res,
amb la buidor del temps al voltant
i el futur com portador del no-res i de la mort,
el no-res infinit.
Només hi ha aquesta taula,
aquest llibre i aquesta estufa!
Sol. Adéu!
Me'n vaig per no tornar.


(Desembre - 1979)















XXXIX


Gota a gota, la pluja va caient;
hora a hora, el temps va passant;
home i dona la fusió van cercant
en la lluita per l'alliberament.

Gota a gota, cadència natural,
tota pluja és un consecutiu fluir
d'aigua que es desploma de dalt a baix
pel propi pes, en ordre natural.

Hora a hora, sense interminència,
el temps, aquest buit immens, en passar
ens faculta per poder ser i actuar
entre els extrems de la nostra existència.

Home i dona, dues soledats conscients,
de forma i amb cadència natural
durant aquesta nit es van apropant
per formar per sempre més un nou ens,
que s'anomenarà parella.

Aquest apropament es produeix
enmig d'un dur i extenurant combat
per l'alliberament personal
i per la nova unitat que estan formant.
(Desembre - 1979)


XL


La música era suau,
el cant sincer
i l'oient atent.
Amb aquests tres elements,
l'ambient esdevenia acollidor
entre el vi barat de gerres de fang
i quatre elementals i primaris mots
de filòsofs populars com la fam
que s'havien forjat amb el treball
d'un poble entre el secà oblidat.

Quan les darreres claretats del jorn
oferien a les blanques i baixes cases
un aspecte íntim, misteriós,
enveja de tot vell captaire de caliu familiar,
les àvies, d'antics pentinats i costums ancestrals,
anaven desfent la madeixa del temps
i d'aquelles històries que proven el que som,
mentre els nens jugaven a ésser grans herois
confonent passat, present i futur
en un sol temps,
on tot era per ells dominat.
Temps i espai eren simples conceptes
sotmesos a les seves variables voluntats.

Era l'hora en què el vent
s'emporta cap al desert
els quatre papers que,
desprès de l'activitat del dia,
havien quedat pel carrer dispersos i perduts.
Diuen que un dia un nen,
havent anat darrera un d'aquests papers,
duia reflectida al rostre
la serenor de la claretat del riu
per haver-se trobat amb el no-res
allà al centre del gran i sec desert,
on ni tan sols existeix la set
i tot torna a l'origen, al no-re (Febrer - Maig - 1980)









XLI


Llarga tarda de juny,
quan més triga la nit
i el dia és dilatat,
en badall reflexiu,
per ganduls raigs de llum
que no volen fugir
d'entre els gronxadors verds
del verger infantil,
mentre els nens un xic més grans
porten caixes i llits,
portes velles i marcs,
taules i balancins
--il·lusions d'altres temps--,
al pati del Padrí.


(Juny - 1980)























XLII


Quan jo hagi de morir
i deixi d'ésser lluerna
de la consciència còsmica
restant al meu darrera
l'efímera polseguera
de dubtes sens defensa,
sabreu, amics i companys,
sense por i amb franquesa,
que si som incongruències
es deu a nostra avidesa
de donar metafísiques
raons i causes al tema
del vermell fort dels pètals
de la pairal rosella.


(Juny - 1980)























XLIII


Qui diu serenor,
diu un instant.
Se'n va com el vent,
se'n va tot volant
d'entre fulles verdes
cap als núvols blancs,
allà on aquest home
no sap arribar.


(Febrer - 1981)





























XLIV


Assassins d'abraçades
entre el mar i la sorra,
el cel i els estels,
la gavina i la rosa.

Assassins de pre-somnis,
assassins de petons,
assassins de llavors
de la vida del món.

Escarcellers de noies
amb projectes de vida
en barrots invisibles
als ulls de la justícia.

Aixecaré el meu braç
i us aixafaré el cap
per tots els vostres crims
al resplendor del mar.
(Febrer - Juny - 1981)


















XLV


Darrera la marinada
de sobte tot ha canviat.
Les ones ja no ens enraonen
del serè i suau planejar
de les boniques gavines
ni del desig de somiar;
ara el seu batre a les roques
de la costa és molt crispant
com el definitiu encontre
dels dos herois d'un combat.
En aquest mes de novembre
fa frisança contemplar
com ona darrera ona
colpeja el mar sens pietat
com si volgués arrancar
de les mil entranyes pètries
les essències ancestrals,
que malgrat ser soterrades
no per això són menys reals.
(Novembre - 1981)


















XLVI


Vida i mort es van tornant
en un antic i constant
cercle de tonalitats,
com en el temps i l'espai
el vendaval i la calma
en la terra i el mar ho fan.
Com perquè hi hagi brases
cal que s'hagin consumit
algunes branques de l'arbre,
per viure cal haver mort.
Benvingudes siguin, doncs,
les mil i una morts de l'home
perquè elles són sempre mares
d'unes de tantes vides.


(Novembre - 1981)

















XLVII


Des del fons del temps
s'enlaira una mà,
inquieta i cansada,
per sobre del fang
de la llarga història
de la suor i sang
tants de cops vessades
per l'home vexat,
cercant un bocí
de comprensió i pau
en la nit dels temps
presents i passats.
Està demacrada,
quasi sense carn,
amb grans i profundes
màcules sagnants
de mil vexacions
i crims inhumans.
Ja mai gesticula
ni judicis fa,
tan sols es va alçant
amb seguretat
des d'eterna fossa:
la captivitat.
(Desembre - 1981)













XLVIII


Ocupar mig sofà.
Buidetat hivernal
de tendreses llunyanes
d'ulls dolços i molt grans
en suggeridors vespres
de plenituds vitals.

Ninots a la catifa,
ocupar mig sofà.
Anhelades absències
d'aquell temps tan somiat
darrera de mil vidres
per la por entelats.

Mon nom a un llom posat,
ninots a la catifa,
ocupar mig sofà.
Inquietuds d'una vida
d'anhels sempre frustrats
per l'habitual mentida.


(Desembre - 1981)


















XLIX


Moltes d'aquelles dones
''d'etern gener nevat''
el pit han vist florir
entre prohibicions grans
i càstics inhumans
de corromputs gegants.


(Desembre - 1981)






























L


En barris perifèrics
--producte nacional--
al vespre tardorenc,
rotres molt arrugats,
lladrucs sense collaret
i mitjons mig baixats
llancen, amb llur estar
i ésser immemorial,
paràboles al cel
des de terra de fang,
sols intuïdes pel riu
i la brisa del mar.


(Febrer - 1982)















LI


Gavardina groguenca, Ningú sap, amb certesa,
deambular imprevist, d'on deuria venir
ampolla quasi buida, quan va arribar al barri,
gran amic de la nit. amb una flor al pit.

Vestit i despullat Imposava respecte
per coneguts i veïns, i tenia un cert encís
sempre es deixa portar aquell home impassible,
per l'oreig del matí. sempre tan ben vestit.

Camina a poc a poc Però com va arribar,
per carrers de destí de sobte, una nit,
incert com fosca nit el van veure borratxo
entre ofegats neguits. i amb l'esperit ferit.

Estima els nens, els gossos De llavors ençà,
i els vells, i és amic deambular imprevist,
de la darrera estrella ampolla quasi buida,
i dels coloms ferits. gran amic de la nit. (Febrer - 1982)



















LII


Fora del cercle malèfic,
grapats de gent marginal
per corredors obscurs perden
llur dubtosa identitat;
mentre, al seu rostre traspunten,
com en els llençs els ombrats,
les ulleres suburbials
--magnànim regal social--.


(Març - 1982)



























LIII


Inoblidable capvespre
amb la lleu llum de llevant.
Natural ferum de vaques
en carrers de soledat.
Un, dos, tres, quatre, cinc, sis;
els primers estels, comptats
per uns cors apaivagats
per la suau tranquil·litat
del cant de les orenetes
i per la blancor lunar.
El pas del temps era lent
entre lladrucs molt aïllats.
Espontanis cants de lloança
al cel en profunda pau,
amb respecte continguts
car no gosàvem trencar
la natural serenor
del paisatge universal.


(Març - 1982)

















LIV


Concebuda vella naturalesa,
presumida vaga ponderació,
maquinada fosca dubitació,
confutada vital avinentesa.

Guerrejada per les imaginades
suposables proves impacables,
exaltada per les inescrutables
susceptibles causes afigurades.

Fixar per sempre la vida i l'acció
amb quatre mots fora de la natura
és propi de la nostra condició.

Impugnar-la o aclamar-la és quelcom va.
És un ocell que mai ni enlloc s'atura,
de plomatge canviant car no en té cap.


(Març - 1982)




















LV


Pas decidit, mirada profunda;
tan sols ella coneixia on anava
amb aquell nen, potser sense pare.
Maca, simplement perquè era maca,
sense cap atribut momentani.
Serena com la llum de la tarda,
tota ella caminava segura
enmig d'aquella gent enfoscada
pel ritme tan festiu de la diada.
La seva senda per a ella clara,
com pels mariners els raigs de lluna,
per a aquells dropos era ignorada
car estaven sumits en el ritme
foll d'aquella tarda equivocada.


(Abril - 1982)






















LVI


El meu amo és un tirà,
el meu amo sempre em pega,
el meu amo em té lligat.
El meu amic és comprensiu,
el amic m'acaricia,
el meu amic juga amb mi.
Què distints són els dos!
Algun cop s'han trobat,
topada a vida o mort.
Qui és aquest ser, moments
amo dèspota i cruel,
moments amic fidel?
On és allò que és ver?
On és la seva essència?
On és? On serà?


(Abril - 1982)




















LVII


En el fil dèbil del temps
hi havia un home tan abstracte
que no era en absolut res.
En el fil gruixut del temps
hi havia un home tan concret
que era un roc en extrem dens.
Un dia, a l'alba, llurs fronts
ens van besar amb petó
que fongué el no-res i el roc.
El bes, prenyat de futur,
s'emportà com vent potent
--mentre naixia una altra llum--
tots els conceptes contraris,
herència d'una cultura
d'elements molt secundaris.


(Abril - 1982)






















LVIII


Abans de la pròxima cantonada
podem trobar una mort o un nou amic.
Oh, tu, àguila imperial, que sobirana
vas per sobre de pobles i ciutats,
que no saps de pròxima cantonada
ni, per tant, de les mil morts rutinàries,
tampoc saps de fer nous amics a l'alba.


(Abril - 1982)

























LIX


Entre muntanyes resseques,
braços d'arena s'estenen;
terres de pedres llaurades.
Aquí, a prop, unes esspatlles;
allà, al fons, la via del tren
que mai s'atura en l'indret
perquè no hi ha res per portar
ni res per endur-se a ciutat.


(Abril - 1982)


























LX


Tan sols quatre passes més,
i podreu sentir el gall cantar,
veure la verdor dels àlbers
i tocar els terrossos dels camps.
Tan sols quatre passes més,
i a vosaltres us podreu observar.


(Maig - 1982)












LXI


Una taula gran de fusta,
fusta de pi encara humida
pel fregall moll de després
del cafè.
En ple badall de la tarda,
unes mans marquen el to
del dòmino;
unes altres mans, més suaus,
van desfent la troca antiga
de la llana nova;
mentrestant, uns llavis amb memòria
van cercant històries velles
a prop del foc.
En la plenitud de la tarda,
no succeeix res;
en la plenitud de la tarda,
succeeix tot.
Quatre homes i quatre dones
esperen llur endemà:
dilluns.
Saben que s'enfosquiran
pel buit ritme bulliciós
del treball,
que no deixa veure res
més enllà del finestral
de cadascú.


(Maig - 1982)














LXII


Darrera de les barbes regalades
de la naturalesa i entre humitats
prehistòriques, el fort soroll de l'aigua
em parlava del silenci ancestral
que tot ho envolta; silenci absolut,
que entre les muntanyes es pot palpar,
arran de bladars planers inspirar
i en extensions resseques abraçar.
Silenci còsmic, silenci prehistòric,
només esquitxat per notes que el fan
encara més greu, profund i volgut.


(Maig - 1982)
























LXIII

Què és aquesta dolçor que ara de fora ve?
Què és aquesta dolçor que amb tendresa envolta
el tronc ressec i mig podrit de l'arbre vell?
Per què ara, quan tot semblava clos alhora?
Per què s'ha de filtrar aquesta llum suau
per entre les lluents fulles verdes de maig?
Què fer? Però, què és això? Cert que cadascú
ha d'intentar sempre i com pugui ser feliç;
però, per què ara, quan tot semblava ser clos?
M'agrada. M'agradaria tallar els lligams,
malgrat que estic insegur i el dubte és senyor.
Voldria per sempre provar llur suavitat.


(Maig - 1982)


























LXIV


Aquí segut, ben serè,
mirant aquest arbre vell
--tronc barroc i copa grossa--,
vaig fent i desfent la troca
de tots els meus pensaments,
inquietuds i grans anhels.
Avui és tot això: il·lusions;
ahir, un ridícul record;
demà, possibilitats.
Demà tot ens podrà ocórrer;
demà és el futur dels homes.


(Maig - 1982)






















LXV


Cal apostar pel demà:
cal posar sempre les mans
a les brases sense por,
i sentir plens els pulmons
de vida i no pas de mort.
Apostar sense temor
per una carta molt alta
--la més gran de la baralla--
sens por al risc ni al fracàs.
Cal apostar pel demà:
guanyar, perdre; tot o res,
tant se val si hi ha un perquè;
i quan sembla mancar raons,
la vida ja és una sort
que no es pot menysestimar
i que s'ha d'aprofitar.


(Maig - 1982)












LXVI


Aprofitem aquests curts moments
de gran força i empenta interior
per emprendre noves cavalcades
més enllà del mar i l'horitzó.
Ara que som els ulls dels quinze anys
i res no ens espanta ni ens fa por,
visquem la vida amb els pulmons plens
de l'aire que vivifica el món.
Sí, naveguem amb la barca vella
de les sempre noves il·lusions.
Valents, anem amb la nostra barca,
que també és la barca de tothom.
Visquem la vida, que és molt bonica;
visquem la vida i no restem morts
Fem tantes vegades com calgui
aquest pas per guanyar l'horitzó.
I, sobretot, no restem aquí,
esperant passius un cop de sort
que de sobte ens canviï el fil vital,
sense fer res per variar el tro.
Modifiquem el curs del llampec
mentre avancem pel límit del món,
per allà on el mar i el cel es fonen
en llarga abraçada i dolç petó.
Fem-nos a la mar, braus mariners,
que més enllà de tot horitzó
ens esperen moltes mans obertes
per conviure en un etern petó.

(Maig - 1982)













LXVII


Ja fa temps que us volia dir
que no voldria dir res,
perquè les paraules sobren
i tan sols compten els fets;
però la força interior
les idees va empenyent,
tal com l'aigua de la font
va regalant constantment.
Voldria restar aquí sol
recollit en mi mateix
com si fos un gran cargol,
sense haver de dir mai res;
però el vent lleu de la vida
m'acaricia suau la pell,
em fa incorporar el cap
i veure el sol i la gent.
I és clar: haig de parlar
com tothom, encara que
voldria restar sempre sol
per no haver de dir mai res.
(Juny - 1982)











LXVIII


Calleu, veus oficials,
que una veu amb molta angoixa
esbossa els primers mots
de futur i de dolor.
Cesseu, veus rovellades
per aigües putrefactes,
que veus amb claredat
comencen a parlar.
Pareu, veus de miralls,
que les veus naturals
van exterioritzant
els seus ens ancestrals.
Emmudiu, veus emfàtiques,
que veus apaivagades
evoquen els mil sons
del riu i de tot el món.
Finiu, veus de buidors,
que les veus somiadores
de plenituds del mar
canten la soledat.
Calleu per sempre més,
veus tan ignominioses,
que truqueu veritats
i mentides molt grans.
Calleu per sempre més,
que la veu natural
arreu està germinant
amb gran seguretat.
(Juny - 1982)













LXIX


Oh, quina angoixa vital
produeix haver de seguir
empenyent el carretó
de nostra vida mig buit
per camins secs --plens de pols--,
per carrerons sense llum,
quan hem quasi acariciat
sota un núvol dens de fum
unes tremoloses mans
que ens demanaven suport.

Aquelles inquietes mans,
si bé duen llur carretó
per camins planers i suaus,
per romàntics carrerons,
enyoren un to de llum
per elles mai assolit.
Oh, quina angoixa vital,
no poder compartir
amb elles el carro gran
de l'amor fort i madur.

(Juliol - 1982)











LXX


Ara que tinc mal de cap
i al ventre un doble nus
em trastorna tot el cos,
del fons del meu ésser surt
un poema, mot a mot,
àgil com un vol d'ocell.
Brolla del meu malestar
general d'aquest moment,
com fill cru de l'ansietat,
de l'angoixa i el dolor.

Ara que tenim la falç
dels poderosos al coll
i llur poder és palès,
emprenguem tots amb el cor,
amb les dues mans i el cervell,
un bell poema col·lectiu.
De la captivitat
de tots i de cadascun
de nosaltres neixi ja
un poema de nous vents.


(Juliol - 1982)






LXXI


Vosaltres, que no admeteu la mort,
com veniu a parlar-nos de la vida?
Cal acceptar la mort com fi de tot,
com el darrer descens de la cortina,
com l'apagament de la bateria
que ha anat atorgant diferents tons
a la nostra existència farcida
de llums, d'ombres i d'algunes foscors.

La mort, sense adjectius ni grans noms
que tenyeixin de colors la seva faç.
La mort, incolora d'odi o d'amor,
o de qualsevol altra qualitat,
no és la dama de negre que va
amb una daga infonent por a tots;
tampoc és la donzella que de blanc
ens promet una vida molt millor.

La mort és la fi del procés vital,
del qual ni jo, ni tu, ni ell, ni ningú,
no ens podem deslligar. Com al mar
sempre va a parar l'aigua del riu
per més que sa font estigui molt lluny
de les gavines i del seu volar,
així també el port de cadascú
és inevitablement son final.


(Juliol - 1982)










LXXII


Marxava carrer amunt un tros cap al seu resguard,
amb el pas lent i cansat a poc a poc el seu pas
tal com si arrossegués es va anar avivant,
carregament molt pesat; al mateix temps que dreçà
marxava amb el cap baix, cos i cap, i respirant
direcció del seu resguard l'aire frescós de la nit,
on esclataria en plors tot en ella va canviar
després d'aquell dur combat tal com si recuparés
entre sentiments molt vells la immensa vitalitat
i raons amb cos real. dels herois grecs i romans.
Quan començava la nit, Les llences, primer mortals
admetre la veritat, --car havien sacsejat
descoberta al capvespre, certes relacions vitals,
li trencava cor i cap, i això de vegades dol--,
car no havia imaginat amb l'acte del ben pensar
que l'amic de tants temps passats estaven esdevenint
hagués deixat els mots una llum que feia clar
d'ahir per mots reals. el que creia embolic
Havien estat llances àgils del temps immediat passat.
que li havien fet qüestionar, En arribar a sa casa
en cosa de pocs minuts, --que ja no era resguard--,
les relacions importants no esclatà pas en plors
que ella havia tingut sinó que amb joia gran
fins llavors amb cents companys. va obrir de bat a bat
Mes quan havia caminat les portes i finestrals (Juliol - 1982)










LXXIII


Quan em despertin les orenetes,
edificaré el meu resguard
allà on la cigonya regressa
cada primavera per no suar.
I des de l'alt campanar romànic,
podré observar daurar el blat,
brotar les vinyes, córrer les llebres,
i transformar-se tota la vall.
I m'emportaré molts de llibres
sense lletres, que per fer pensar
diuen els vells que són els millors
car als altres tot és mastegat.
I quan la cigonya torni al sud
per no refredar-se com un any,
edificaré el meu resguard
on les fonts es van alimentant.
I des de les més altes muntanyes,
podré observar sembrar el blat,
plegar l'oliva, pasturar vaques,
i la tranquil·litat de la vall.
I m'emportaré els meus nusos
per desfer-los, que per continuar
aquesta vida cal estar sempre
psicològicament deslligat.
Quan em despertin les orenetes,
edificaré el meu resguard...

(Juliol - 1982)










LXXIV


Ç

A causa d'un nus mental
produït qui sap quan,
espectres personals
d'orígens oblidats
trontollen i vacil·len
cerclats per murs tan blancs
com la neu hivernal,
com si anessin cercant
totes les musaranyes
que per la societat
han estat soterrades.

En una sala gran
d'una total asèpsia
que transmet buidetat
i l'absència de vida,
van tot deambulant
fantasmes d'un ahir
ja mai més recordat,
amb l'esguard extraviat
per aquell tros de món
opressor per tancat
i per mancar colors.

Quan dos esguards es troben
intercanvien buidors
tan antigues com l'home,
i somriures tan morts,
confusos i histèrics
com el fet de la por
d'ésser considerats
tal com nosaltres som;
quan dos esguards es troben
amb un riure dubtós,
sorgeix aquell vell home.

(Agost - 1982)


LXXV


Escolta el vent,
escolta el vent,
que no diu mai res.
Escolta el vent,
quan és brau guerrer,
que tampoc diu res.
Escolta el vent,
quan és un dolç nen,
que tampoc diu res.
Escolta el vent,

del teu propi ser,
que tampoc diu res.
Escolta el vent
del gran univers,
que tampoc diu res.
Escolta el vent,
el vent del no-res,
que som jo, tu, ell.
Escolta el vent,
el vent del no-res.
que són mar, puig, cel.
Escolta el vent,
el vent del no-res,
que és com se sent
tot allò que és,
era i pot ser.
Escolta el vent,
escolta el vent,
que no diu mai res,
i escoltaràs net
tot l'univers,
allò que pot ser
i el que ha de ser.


(Agost - 1982)












LXXVI


Crits en la nit de lluna plena
pinten temença en els cors
d'existència pobra i feble,
tot anunciant a la gent d'aquí
la tornada triomfal dels morts
d'altres èpoques de perill
per als homes de dogmes senzills
i de raons elementals,
que treballen per subsistir.
Udols quasi anònims desvetllen
la gent de dormir fluix d'arreu,
i la llum esdevé tenebres.


(Agost - 1982)










LXXVII

Espurnes de vida esquitxen
la cara mig morta de l'avi,
que sempre recorda, a l'ombra,
històries d'uns homes molt savis
que varen sostreure de pressa
aquella jornada de pànic
les armes de cases, casernes
i torres; anaren al pati
on feien tertúlies secretes.

La cuita tinguda pels savis
de prendre de sobte les armes
de cases, casernes i torres
estava fundada en causes
tan velles i nobles com l'home
de feines senzilles i planes
com l'aigua serena, en calma,
de feines antigues que parlen
de vida tan fosca com clara.

Amb quatre paraules senzilles,
els savis donaren les armes
al poble per batre en lluita
heroica aquelles muralles
alçades per homes molt dropos
que volen confondre amb pagues,
croades i grosses insígnies
els homes que sempre treballen,
els homes de feines antigues.

La lluita, empresa a l'alba,
fou dura, penosa, molt cara
en vides i coses del poble.
Històries passades i d'ara
expliquen de guisa distinta
l'efecte d'aquella jornada:
en unes posen que guanyen
els dropos la dita jornada;
en atres com sempre enganyen. (Setembre - 1982)







XXVIII


Escombrant les despulles
de vida d'un dia més,
vaig trobar una cosa
d'aspecte com d'anell,
molt brillant i tan lluent
com els estels del cel.
Vés a saber, lector,
de quin front feiner
aquella grossa gota
de suor es desprengué.
Vés a saber, amic,
en quin esforç darrer
per subsistir altre dia
dita gota caigué.
Com una llavor fèrtil
àdhuc en terrenys erms,
entre tantes despulles
de vida d'un dia més,
en un racó ocult
es va arrelar bé,
esdevenint aviat
una rosa dels vents.
(Setembre - 1982)












LXXIX


Cada mot com un punyal
que rebenti els budells
dels que tanquen --com mai,
com sempre-- les seves files
davant progrés i treball.
Cada vers com un combat
que intenti fer trontollar
l'ordenació imperant.
Prou! Desapareixin ja
tantes dolçors i tebieses,
frases per anar tirant
i tants mots envellutats.
Diguem mots forts i ben clars;
diguem els mots contundents
que a molts fan tremolar.
Siguin aquests versos meus
com la companyia de tancs
que obri forats visibles
en les files de davant
dels que mai han respectat
els drets més elementals
del poble que menja pa.
Prou! Companys, s'ha acabat!
Sigui aquest poema
un cop fort al ventre baix
dels bords que sempre es passen
el respecte humà pel nas.

(Setembre - 1982)













LXXX


Per una petita escletxa,
que mai fou tapiada del tot,
ascendeix d'un focus puntual
un raig amb ímpetu molt fort,
que en arribar al forat
es descompon en dos colors:
un --ple de vida-- al cel va
a jugar feliç amb el sol;
l'altre --ple de mort-- cerca coves
per amagar-se de tothom.
Un és l'esperança i la joia
d'una vida de cants i jocs
per paratges de camps oberts
entre infants i rossinyols.
L'altre és la desolació
d'una vida plena de mort
en espais tancats, limitats
per un mur tan gros com la por.
(Setembre - 1982)





















LXXXI


Atrapat en una espessa xarxa
d'anhels vitals --com el pa i el bon vi--,
que mai floriran en un concret ara,
jamego jo, suant com un gos ronyós,
sense poder-me desfer de la xarxa,
que em somet, m'oprimeix i em limita.

Està formada per complexes malles
de sentiments confusos en un mar
de dependències grans, massa congènites
per a poder-les trencar sols amb mans
com aquestes, que s'enreden inquietes
per malles d'enyorances essencials.

Cal, doncs, pactar amb el cel i la mar
perquè portentós davalli a mi
un raig novell que a la meva mà
tots dos junts puguem cremar per sempre
aquesta espessa xarxa mortal,
que em sommet, m'oprimeix i em limita.


(Octubre - 1982)



















LXXXII


No estàs cansat, amic?
No estàs cansat, lector,
d'aquesta gran pobresa
que tant ens invadeix a tots?
Vine; sí, vine amb mi,
i et mostraré un racó
darrera les muntanyes,
on sempre llueix el sol
i el pastor apaivaga
les ovelles amb sons
d'una flauta de canya
del riu que surt del bosc.
Vine; sí, vine amb mi,
i descobrirem tros
del món que portem dins.

(Octubre - 1982)
















LXXXIII


Les primeres pluges de la tardor
ens retornen avui, quasi de cop,
a la intimitat de l'ambient recollit
de la sala d'estar, on el gos dorm
i la mare cus els records vells
d'un ahir per por mai viscut de debó.

Darrera ja resta la dispersió
per platges plenes de gent al bon temps.
S'ha acabat allò de caminar
amb el pit descobert tallant el vent
per espais oberts a la vida folla
i sota un sol que no diu mai res.

Ara, altra vegada, com tot any,
ens preparem per passar pacientment
el túnel --prolongat, fosc-- del mal temps.
Aixequem murs amb el diari quefer:
el treball, l'estudi, la família
i moltes activitats aïllants més.

Com cada any, és l'hora del cargol,
del cargol que com un subtil radar
tan sols ens treu la punta d'una banya,
com si temptegés el terreny mullat
per si detecta una altra banyeta
amb qui compartir la intimitat.
(Octubre - 1982)




LXXXIV

Egrègies reunions en ostentosos,
palatins i brllants edificis
de nobles de diferents oficis:
viure mercè al poble ociosos.

Solemnes balls en salons fatuosos,
on la fredor del marbre regnava
i la biuidor de la gent parlava
de títols i càrrecs ampul.losos.

Vestits acampanats i escotats,
llises jaquetes condencorades,
pantalons amb ralles ben planxades,
i bucles barroc, molt complicats.

Amb la música compassada
les parelles descrivien estranyes
i grans figures sota aranyes
per a més esplendor de la diada.

Tot semblava emanar sumptuós
d'un ordre preestablert per follets
amics de fer ballar els reiets
com els gitanos fan amb llur ós.

Rostres neutres per empolvorats
per milers de mentides i enganys
que es fixaren a través d'anys
en aquells homes encarcarats.

Dançaven, cofois, balls de canviar
de parella molt més que sovint,
quan l'orquestra seguia oferint
solemnes peces per delectar.

Entre egrègies reunions dels nobles
i regis balls en salons fatuosos,
vivien uns grapats d'homes ociosos
mercè al treball constant dels pobles.
(Octubre - 1982)
LXXXV


Segut al marge del camí,
mirava la vida passar
com pescador desenganyat
contempla els peixos baixar
impel·lits per un corrent foll.
Segut sobre un roc aïllat,
esperava sense saber
el que estava esperant.
El seu rostre, contemplatiu,
no expressava ansietat;
era la calma absoluta
d'un dia gris a prop del mar.

Tant i tant li ho van repetir,
que un cert dia s'incorporà
tot decidit al corrent foll
de la vida de no parar.
De seguida va començar
a comprar, vendre i hipotecar,
i aprengué l'art d'enganyar
amb perfecció quasi cabdal.
Tothom deia que era home
amb futur, amb futur daurat;
perdré fins i tot el nom
entre aquell tràfec mortal.

Un dia el van trobar penjat
i amb una estaca al pit;
diuen si fou per una dona,
diuen si fou per un amic
que li xupava els diners
per un assumpte molt antic;
però la veritat del cas
ningú la sap. ''--Jo sí, jo sí!''
I tu qui ets? ''--Sóc un cargol
que passava mut quan morí
perquè no recordava el nom
d'una flor que havia collit.''
(Novembre - 1982)





LXXXVI


Tranquil, camino sense pressa
per vels daurats, gaudint dels troncs
marcats pel temps de la tardor
i per l'enyor de molts records
de tots els homes solitaris
d'arreu del món, sempre plujós.

Absent, passejo per catifes
d'una grogor feta de flors
que a l'estiu van ésser fulles;
mes ara resten prop de troncs,
ben escampades per grans boscos
i per carrers replens d'enyor.

Aquestes flors, grogues, són fulles
que van caient a la tardor
amb la cadència de la pluja
i amb l'íntim ritme del vent moll.
Sota l'esguard d'espectadors
les fulles són i es tornen flors.

Però ¿per què hem convertit
el bell mantell de la tardor
en un romàntic tel de flors,
si ja és bella l'espessor
de la grogor feta de fulles
que van caient a poc a poc?


(Novembre - 1982)












LXXXVII


Deixar volar els pensaments,
difícil acte d'acobràcia
que permetrà veure tot
des de fora --a distància--
de tots nosaltres i del món.
Deixar al mar i a l'aigua clara,
a la cadira i a tothom,
anar entrant a dins nostre.
L'aigua clara entri al fons
del pensament de tots els homes
amb els seus peixos de colors,
sense seguir els antics dogmes.
Que la cadira entri al fons
del pensament de tots nosaltres
amb l'enlleçat de vímet fosc
i amb quatre potes de pi blanques.
Que tothom pugui entrar al fons
de nosaltres amb les cames,
ulls, esperit, vestits i el cos.


(Novembre - 1982)






















LXXVIII


Just les paraules justes;
ni més ni menys.
Quatre paraules curtes
plenes de seny.
Estalvi discursiu;
pensament dens.
Paraules dites just
en llur moment.
Per entendre'ns tothom
no cal res més
que les paraules justes.


(Novembre - 1982)


























LXXXIX


Els fills s'han fet grans; és així.
Un escriu, l'altre té promesa;
no estan per a carantoines.
I els pares prop de la vellesa.
S'han quedat sense escalfor
--potser mai l'havien tinguda--,
però és que ara, renoi,
ara fa falta un regust.
I què els resta de tot? Res.
Bé, potser jogar amb el gos
quan encara és un cadell
i llança enlaire un os. (Novembre - 1982)
























XC


Jo, que sols sé un xic de tot,
voldria dir a tots vosaltres
les veritats que sense por
esteu captant de tots els altres;
però jo sóc un dubte més
en el gran mar de les raons
que descobrim i rebutgem
tot al·legant complicacions.
Jo, que sols sóc un xic de res,
voldria dir veritable feix
replè de màgia que permetés
la distensió amb un mateix.


(Desembre - 1982)




















XCI


Sabeu què us dic? Que jo me'n vaig.
Aquí resteu amb vostres feixos
de les angoixes i els complexos.
No tinc cavall ni carro amb eixos
amb dolç grinyol que canti al vent;
però emprenc el meu camí,
que deu portar-me, àgil d'ales,
molt més enllà de tot destí
dels anunciats per tantes fades.
Jo sóc així. Què hi farem!
No vull comptar mesos i anys,
mentre anem acumulant
dubtes, records i desenganys.
Tan disposo d'aquesta força,
que ningú sap i que m'empeny
a caminar molt més enllà
de l'establert i del fals seny.


(Desembre - 1982)








XCII


Incert capvespre. Quatre homes
d'espatlles amples --cossos grans--
són al voltant d'aquella taula
sempre corcada pel passat.
Llurs caps es mouen --afirmant--
de dalt a baix, de dalt a baix,
com si estiguessin compartint
una innegable veritat.
Però, de sobte, un dels caps
s'atura dalt considerant.
Molt decidit, torna de cop
al dens ambient dels cossos grans,
i tots els altres caps es paren,
restant en la immobilitat;
un llarg moment de mans inquietes
i dits peluts que van picant,
que donen cops i més copets
sobre la taula del passat.
Unes mans s'obren enlairant-se
resoltes d'entre el tabac;
el nus i els cops plens d'inquietud,
tot dibuixant seguretat.
Cessen els cops i aquells copets;
sembla tot llest, tot arreglat:
l'assumpte és així; exacte.
Llurs caps es mouen afirmant;
però un encongiment d'espatlles
fa retornar els altres caps
als ''potser'', ''sí, però...'', ''qui sap!''.

(Desembre - 1982)
















XCIII


En un pont, sempre en un pont.
En un pont cantem i ballem;
en un pont riem i plorem;
en un pont fem sempre l'amor
que ens omple i ens satisfà.
I per sota flueix afable
el riu de la vida diària,
esperant que ens decidim
a espargir pel corrent
sense peixos de cap color
les nostres joies i dolors.
Però les perles i cristalls
de les grans penes i alegries
sempre prenen cos en un pont
dels molts que creuen la vida.


(Desembre - 1982)












XCIV


La gran sínia de dalt del parc
volta i volta sense parar,
oferint el seu esplendor
a petits i grans de ciutat,
que contemplant aquelles llums
senten als seus cors felicitat.
La gran sínia, que volta i volta
dia i nit sense parar,
també poua l'energia
--d'un pou mort-- mercè a la qual
tota la comarca funciona,
rutlla i tira endavant.
Des d'un bon tros dels camps llaurats
es veu el seu constant voltar,
mai interromput ni per pluja,
el vent o el fort temporal.
Dia darrera dia, sempre,
volta i volta sense parar.
Mentre treu energia per a tot:
bullir aliments, fabricar,
netejar, viatjar, regar...,
el jovent es distreu pujant
als seus petits seients de ferro
entre llums i sons delectants.
Tota la vida de la gent
de la comarca i ciutat
gira al voltant de la sínia,
que mai no para de girar.
(Gener - 1983)

















XCV


Una fulla tendra de l'arbre
del carrer dels jocs infantils
caigué amb ritme triganer
sobre un bassal plujós d'ahir.
Era una fulla amb mesos
de verdor tersa per davant;
hagués passat l'estiu bonica
a l'arbre per nens rodejat.
Ara resta quieta, immòbil,
al bassal de prop del gros tronc
del seu arbre de copa repleta
d'altres fulles fins a la tardor.
(Gener - 1983)



















XCVI


Per terrats desiguals
entra llum
i fuig el gat,
mentre el riu,
desvergonyit,
va augmentant
el seu cabal.

Per eixides de calç blanca
puja el baf
d'homes del camp,
que prop del foc
immemorial
esperen quiets
la pluja dels aiguats.

Any darrera any,
cada tardor
eixa mateixa
incertesa
envaeix cors,
bosses i caps:
s'ho emportarà tot el riu?


(Gener - 1983)










XCVII


Lligat per records d'un temps molt llunyà,
jamego inquiet en sala d'estar:
estar és tan poc com riu sense mar.
Lligat per reords, sóc riu sense mar.

Empentat per vent que no té destí,
recorro ciutats dels éssers humans;
humà vol dir dubtes i raons.
Empentat per vent, cerco l'ocult.

Fart de sobreviure per les pells límpides,
provo d'endinsar-me en les entranyes;
entranyes vol dir el que és ocult.
Fart de sobreviure, cerco l'ocult.

Cec per les mentides que ens limiten,
lluito per excloure del temps el fals;
fals és tot allò que canvia la vida.
Cec per les mentides, vull veure vida.


(Febrer - 1983)














XCVIII


Flames juganeres que s'alcen
sensuals per entre la foscor
de l'ámbit sociocultural,
deixant al darrera l'espelma
d'on han brotat fa un instant.
Flames volubles que s'eleven
per l'espès espai ancestral,
tot cercant els buits de moral
confusos sempre per retalls
d'una vida exuberant.
Amb llurs lúbriques contorsions
van endinsant-se seductores
en la densa i gran foscor
que rodeja el petit àmbit
del gros candeler cultural.
Cera cremada per distreure'ns
de les bruixes de mitja nit,
aquelles bruixes que ens mostren
les mil finestres --sempre closes--
que serien molt fàcils d'obrir.

(Febrer - 1983)

































































C


En una deserta platja
quan els reflexos semblen
possibles d'acariciar,
de la teva pell lluent
hom es pensa que emana
--amb la constància del mar
i l'evocació del vent--
raigs de llum tan seductors
com cantarella fluvial.
I per a hom són reflexos
dels teus desitjos i anhels
d'assolir les platges verges
de l'altre marge del mar.
Ningú s'adona, però,
que només són els reflexos
de raigs de sol en xocar
amb la teva pell humida.

(Març - 1983)














CI


Capvespre. A l'extrem del port
estàvem tu i jo vivint
una vella olor que parlava
d'illes llunyanes on tothom
paladeja jegut al sol
tot el bo que la vida dóna.
Aquell vaixell blanc ens temptava.
Quan els comptats moments de joia
són petits esquitxos vitals
sobre un mantell de por negre,
qualsevol vaixell blanc ens tempta
a emprendre llargues travessies
cap a illes de terres fèrtils,
on arbres pletòrics de fruits
els ofereixen complaents
a tothom qui apropa la mà.
Aquell vaixell blanc ens temptava,
ens temptava a somiar
i a emprendre la nostra revolta.

Capvespre. A l'extrem del port
em trobo tot sol recordant
revoltes empreses després
de la compartida amb tu.


(Març - 1983)
















CII


Record de vida, de vida plena. Record d'un dia
de goig i pena, que no s'esborra d'aquesta testa.
Record metàl·lic, que lluent reposa sobre la taula,
quan ja fa nosa perquè em lliga a una època
que molt m'estimo, però la brisa que ara m'empeny
és d'altra guisa i el vent m'empenta cap a una illa
de pau profunda. Record de vida, de vida plena
i compartida sota rialles de curta vida.
La llum recordo d'aquelles tardes de certs reprotxes
i fortes ganes de fer eternes hores escasses.
La llum evoco que per escletxes fetes pel temps
a les finestres, ja es filtrava amb ànsies plenes
de compartir la clara joia d'un gran amor,
que es trobava en gàbia pres, sense albada.
La llum anhelo que certs moments també filtrava
remordiments, dubtant també dels sentiments.
Record metàlic, lligam brillós dels seus cabells.
Vital record de vida plena sense cap lloc
on reposar com tots els morts del temps passat
car no ha mort en la memòria dels grans amors.


(Abril - 1983)











CIII


Les mans atrapen al vol
l'extrem oscil·lant del vel
de la brisa del capvespre,
que dolça com tota mel
va acariciant suau
sota els primers estels
camps, muntanyes, ciutats...
M'agafo ben fort per fer,
amb la brisa, el trajecte
--volant entre terra i cel--
que ens portarà allà
on moren sempre els vents.
Jo no he estat mai vent;
avui vull estar present
en la mort d'aquest lleu vent
que s'emporta les grans boires
d'aquest dia feiner.
Ja tornaré amb el sol,
quan comenci un dia més,
que encara diem demà.
Abans deixeu-me que vegi
el bressol i el taüt dels vents.


(Abril - 1983)




















CIV


Transmetre sensacions que fan pujar
un formigueig per l'espina dorsal
fins assolir el cim més alt del cos.
Un mot esclata o rellisca dolç
d'un cos que sembla ignorar la tendror;
paraula contundent que brota dura
de cert ens revestit de tendra flor.
Quin formigueig, la joia de copsar
allò bonic, allò petit, hisenda
dels que estimen el fimbrar del mar.


(Abril - 1983)


























CV


Eteri i imperceptible, fa poc
que ha creuat un silenci pel mig
d'aquesta cridòria com una brisa
que res no canvia, sols un xic les flors.
Mutisme ple de vida que amb força
traspassa el xivarri insensat
de l'àgora d'aquest petit espai.
Si poguessiu percebre els grans silencis
que de vegades creuen nostres places,
sentiríeu la veu de l'univers
acariciar tota la vostra pell.


(Abril - 1983)













CVI


Guardeu-vos la tendror per als records,
perquè nosaltres --orfes de la terra
i hereus del no-res-- la repudiem.
Volem la vida i no pas tendrors
d'aquelles que vosaltres domineu
i que com caritat ens repartiu.
Per sempre, sapigueu que rebutgem
seguir vivint de despulles vitals
que, magnànims, llenceu per mil racons.
Heu de saber també que, amb la força
que ens ofereix la raó, exigim
pujar al carro de la vida plena
d'on no volem que ningú no romangui
exclòs; el carro de la vida plena
que deu regir el caminar humà.
(Maig - 1983)























CVII


Jo escric per aprendre a escriure,
i mentrestant aquests mots us desfloren
els meus anhels d'assolir nous camins.
Dinamisme de cada vers, que sap
que tan sols és l'assaig del que segueix.
Estimo per aprendre a sortir
de la meva gran closca de cargol,
i mentrestant, amb goig, ja comparteixo
algunes plenituds que ens fan més grans.
Dinamisme de cada bes, que sap
que tan sols és l'assaig del que vindrà.
L'escriure, l'estimar, la vida tota,
assajos són d'un demà generós.
(Maig - 1983)


























CVIII


Els fills dels terrossos dels camps llaurats
amb l'esforç quotidià de gent humil
per sempre més rebutgem les safates
on tan guarnida ens serviu la vida.
Guardeu-vos els penjolls per adornar
els vostres actes i ritus soials.
Nosaltres, homes i dones de fang,
contemplem sens neguit allò que és ver,
allò que vosaltres mostreu amb màscares
que treuen el sentit tiranitzant
de fets com el treball que ens resta nom.
Si hem de morir com cada tros de vida,
per què parleu sempre d'un més enllà?
Potser temeu la revolta dels fills
dels camps llaurats amb la nostra suor?


(Maig - 1983)





















CIX


Deixar el temps passar com fluir constant
que no detura mai son ritme foll
d'aigües joves, mentre jo --impassible--
resto aquí, jagut a l'ombra d'arbre,
fora del temps tangible i material.
Haver assolit ja un bosc de pau
i serenor, aïllat de tot neguit;
vogar amb la serenitat del temps
ja complert, ja vençut, per l'immens llac
en calma d'una vida transparent
com els cristalls subtils de la rosada.
Oh, quina joia; oh, quin gran deliri,
deixar la vida esmunyir-se folla
per boscatge voraç del temps furiós.
(Maig - 1983)




























CX


Jo tinc records que farien tremolar
les entranyes d'aquesta terra ferma.
Jo tinc secrets que farien vacil·lar
el moviment constant de mar i estels.
Records, secrets, bocins de vida plena
viscuts a contra llum de la cadena
que ens lliga a una via molt estreta.

(Maig - 1983)




















CXI


Molt estimada meva: quan t'arribin
aquestes línies, el meu cos cansat
de tantes fatigues, treballs i angoixes,
romandrà sense vida sobre l'erm
camp de batalla, i jo només seré
un passatger record per a companys,
que han de recordar que jo he estat
sempre el teu més fidel i ardent amant,
posant tot mon ésser al teu servei.
Mai no he estalviat esforç ni sang.
La lluita ben segur que seguirà
molt de temps més --anys i anys exigint morts--;
però jo ja sento arribar aquell
darrer alè que posa fi a tot.
Adéu, vaig a deixar de ser quelcom.
Recorda que mai no t'he oblidat,
benvolguda i estimada llibertat.

(Juny - 1983)
















CXII


La flauta màgica del vell pastor
cantava plàcida els dons del foc.
La lluna plena, plena de tendror,
mirava càndida els marges secs.
La nit pintava serenor al bosc,
que dens arribava fins prop del riu,
on tota pedra desprenia claror,
claror de lluna plena de tendror.
L'ovella tímida jugava sola
amb l'herba mísera fins altes hores.
La gossa vella etava alerta
amb molta cuita de tota nova.
La nit --sempre la nit!-- parlava dolça
amb mots lleugers a plantes, serps i rocs,
de certs reflexos i d'alguns ressons
ignorats per la gent del món sencer.
Serenor d'una nit de límits roms
i d'escletxes pensades pels follets
d'aquell àmbit blavós dels marges secs,
allà on neixen plàcids tots els sons
que canta la flauta del vell pastor.


(Juliol - 1983)

















CXIII


Poder sortir del regne dels miralls
on totes les imatges són reflexos
d'espectres que també són il.lusions.
Deixar de ser aquesta fosca ombra
que sempre segueix el rumb difús de fum
i el pas incert de fantasmes caducs
com el malèfic cercle dels miralls.
Trencar a l'alba d'un dia inèdit
tots els cristalls que ens roben nostra llum;
miralls que sols reflecteixen mentides
i immensos enganys, intentant transmetre
que som visions, quan som llavor d'un món
on totes les persones tenen lloc;
un lloc per ésser fort com l'elefant
o caut com el cargol, fill de la pluja.
Trencar miralls, seguir el nítid rumb
del nostre caminar, mirant només
els nets reflexos de l'aigua del riu.


(Juliol - 1983)











CXIV


Aquest present, fugaç i transitori,
que ha creuat veloç la nit dels cels,
estava prenyat d'aquella llum
que cenyeix els contorns dels nostres somnis;
somnis que prenen cos vora del mar,
fugides ja totes les marinades
que plenes de tempestes, llamps i trons,
no ens deixaven veure certes mans
anheloses d'amor, tendrors i pau.
Aquest present esquívol, que era nostre,
s'hagués anat nodrint jorn rera jorn
amb una pau callada i fonda, feta
de llargs silencis observant el mar.
Ara, després d'un curt, dispers estiu,
jo resto sol, i deso tots els somnis
en un calaix, reprenent molt nostàlgic
la tasca de fer enllaçar paraules
filles del vent i de la soledat.
(Agost - 1983)























CXV


Olor a terra molla. Penetrant.
Olor de la pluja que clou l'estiu.
Primera invitació a contemplar
el transcórrer del temps, gota a gota,
en enforcalls que reben netes aigües
de distints reguerots amb ritme lent.
Olor a terra molla que va penetrant
per entre els plecs de l'ésser receptiu.
Olor a vida plena, incisiva,
amb una forta càrrega vital
de vida que vessa per tots els porus.


(Agost - 1983)

























CXVI


Dels arbres més antics i venerats
per homes de saviesa i ponderats,
la nit plorava amb certa tendror
perfums de veus fa molt de temps callades
allà, enmig del fullatge arbrori.
Amb el ritme pausat del pas dels vells
i amb la cadència natural del mar,
la fresca nit anava gotejant
certes essències humanes que farcien
aquell petit àmbit d'una fragància
mai no inspirada pels éssers humans.
Amb ritme lent, les coses més supèrflues
s'anaven revestint d'un bany curull
de nous colors i d'aspecte august.
(Agost - 1983)







CXVII


La música que jo us dic no és aquí.
Ella reposa serena enllà...
molt lluny d'aquest present, entre clarors
pels homes ignorades, entre llums
nascudes de dolces mirades marines,
molt més enllà de tots aquests rancors
que ens fan petits, absurds homes de fang.
La música que jo dic no és aquí
entre aquestes paraules vingudes
quan la tarda comença a badallar;
tampoc no es troba entre la faldilla
que agitada pel vent del capvespre
porta neta i polida la xicota
d'aquells eterns quinze anys somiats.
La música que jo us dic no és aquí.
Ella espera amb la clara nitidesa
darrera els esguards de tots els homes
el jorn de sa floració espontània;
com al seu temps la llavor esdevé
l'energia que trenca la crostesa
de l'erma terra ignorada entre pedres,
així també quan vingui el seu moment
la música que us dic que no és aquí
esclatarà en el món del humans;
i omplint tots els racons més amagats
de la trista i amarga realitat,
amb harmoniosos i melòdics sons
(vinguts d'un més enllà d'aquest present,
vinguts d'un més aquí de nous esguards),
farà que tota dita realitat
s'il·lumini i presenti tons de llum
tan nous i sorprenents com el sentir
que ara comença a brollar dintre meu (Agost - 1983)












CXVIII


Ja sóc sol; ja sóc jo. Junt a la porta
deixo les màscares i les disfresses.
Sobrietat absoluta. Una taula
i el seu vell llibre amb mi comparteixen
aquesta serenor del pensador,
que en qualsevol racó del món gaudeix
de les immenses buidors que el rodegen.
No em cal res més, ni res més vull avui.
Demà serà un altre dia, i la meva
soledat vestirà uns altres penjolls.


(Setembre - 1983)
























CXIX


I ara que ja hem parlat de tot, diguem,
sense temença, qui som, d'on venim
i on desitgem anar sortint d'aquí.
Callem? Oh, sí; que sigui el vendaval
--el nostre cicerone particular--
qui ens condueixi per boscos laberíntics
fins a assolir la total confusió.
Allà, reposarem lliures d'angoixes,
neguits, preguntes i preocupacions.
I ara que ja sabem el que volem,
siguem rebels amb nosaltres mateixos
esdevenint la gran força centrífuga
que marqui als boscos les nostres dreceres
que deixin senyalat, com pas de cíclop,
el desig d'arribar a la claror.
Siguem el vendaval ben dirigit
que ens porti a deslligar-nos de la mort
de cada dia --del tedi quotidià--.
Esdevinguem el timó del futur.


(Setembre - 1983)


















CXX


Records d'un futur que jo vaig somiar
en una vida sense cap demà.
Aquella porta gran, on acabava
el curt camí de la gent dels cinquanta,
gent que encara tinguérem racionats
els aliments del cos i de la ment.
Els somnis de futur, ara, reposen
en flonjo matalàs d'un temps passat,
d'un temps molt estimat pels seus herois,
que vàrem patir moltes fams vitals.
Ara vivim la vida, plenamar
de vida de qui treballa i estima.
I els somnis? Els hem canviat per esforços
que a poc a poc esdevenen avenços
tan personals com socials importants.
¿Però i els somnis: aquelles quimeres
que ens encenien? Reposen o han mort?


(Octubre - 1983)






















CXXI


Després de tot, ¿qui són ells per a variar
el discórrer --poc cert?-- d'aquells que sempre
estan cercant en el bosc de la vida?
Que ens deixin fer camí, de la recerca,
car l’avançar és nostre fi sublim,
i no el fet d'arribar a un lloc concret.
Que això es quedi per als éssers establerts,
que de la veritat en són senyors.
Nosaltres, vagabunds d'un món segur,
cridem el nostre dret de caminar
per carrerons d'incerta claretat.


(Octubre - 1983)


























CXXII


Ferit de mort, em remoc tremolós
per un camp enfangat que avui em remet
a la babel sentimental humana.
La seva forta i penetrant olor
em dificulta els meus darrers alès
esquitxats per espasmes plens de suor.
Ferit de mort i cessats tots els odis
que no ens permeten viure relaxats,
contemplo la lluna --la lluna blanca--
que s'eleva, tan freda com la fel,
cap a un destí impregnat de foscor.
Que sigui la pal·lidesa lunar
la meva darrera visió vital,
car l'univers coneix la serenor
tants de cops per nosaltres recercada
en els tifons on marrem el camí.

(Octubre - 1983)



CXXIII


Per més que vulgui escriure d'altres coses
i parlar amb la fredor del pensador,
no puc deixar de banda els sentiments
que avui governen el lleu caminar
d'aquest cor, angoixat pel dolç record
d'uns moments compartits a prop del foc;
records plens de tendresa, que mirava
el caure trepidant d'aquella pluja
--clara amenaça de vessar els rius,
cinturó de la nostra gran ciutat--.

Per més que vulgui escriure d'altres coses
i parlar del paper que vaig guixant
com simple tema d'anàlisi teòrica,
el meu cor em transporta al record
d'aquells moments, quan les paraules fluiren
amb la força i cadència de la pluja;
pluja que ens anunciava grans riuades
--com les esdevingudes fa vint anys--
i deixar-nos els mobles riu avall,
allà on mai no es poden rescatar.

Per més que vulgui escriure d'altres coses,
avui no em puc esborrar de la ment
aquell rostre de camp obert al cel
que m'anava evocant un temps passat,
un temps molt estimat que va deixar
moltes portes obertes al demà;
un demà que ja es troba com present,
un present sense por de respirar
la vida plena que ens fa molt més grans,
car les tendrors ja no podem menysprear.

(Novembre - 1983)















CXXIV


Respiro fons, i enceto un nou futur,
després d'aquesta tarda de neguits.
Respiro fons, i començo el festeig
amb el fecund aïllament de la nit.
Respiro fons, i tot es fa auster:
aquesta cambra i les flassdes del llit,
la meva taula i la cera de la llum.
Respiro fons, i tot es fa senzill,
elemental com el paper groguenc
de les parets d'on esborro l'ahir,
de les parets on dibuixo un demà.
Respiro fons, i enceto un nou futur.


(Novembre - 1983)






















CXXV


Guardeu-me els somnis d'una vida plàcida
en el sarró de tantes frustracions,
car jo emprenc, sense temença, el camí
del dur treball que no té recompensa.
Us deixo, per molt temps, entre el cotó
que us protegeix de les mil escomeses
del fort i poderós vent de la vida,
allà on mai no podran arribar
les batzegades que fan tremolar
els arbusts més petits de la ribera.
He de partir devers el meu destí:
ser vent potent que faci aixecar
les boires i boirines de la vall,
on ara us deixo entre falsos cotons,
que no ens permeten veure que podem
esdevenir les brises matinals
o els huracans que ho arrasen tot.
(Novembre - 1983)






















CXXVI


Damunt el marbre fred de moltes taules,
reposa l'estri d'avivar la flama
de pobles que esperen una altra albada.
Els ventalls són a punt; també les eines
--com falç i dagues-- són ben esmolades;
només esperen unes mans resoltes
a fer variar el curs del tro, del llam.
Ben poc es demana: aquesta terra
i els fruits que amb molt treball li ho arranquen.
Ells ventalls i les eines són a taula.


(Desembre - 1983)


























CXXVII


Cercar camins entres les brosses seques
fóra reviure a deshora un seguit
de certs records i anhels mai no viscuts.
Deixem els morts que mai no han existit;
deixem-los morts en l'àmbit del no-nat.
Fer nous camins entre la boira que omple
aquest espai sense fi, això sí;
car manquen mans per apropar el futur
a aquesta terra seca i sense vents.
Esdevinguem, doncs, tots el temporal
que porti fluir de vida als camps erms.
Ésser tots junts l'aigua nova que caigui
com cortina sense fi, això sí;
car tots plegats som el futur del món.
No ho dubteu pas: som el futur del món.


(Gener - 1984)

























CXXVIII


En la pau de la nit, i amb paraules senzilles,
pretenc anar avançant sobre el paper del temps,
quan ja tot sembla fos com l'escuma del mar.
Que aquests mots esdevinguin un esguard mariner
quan s'observa el batec del mar i el pas dels núvols;
que els versos us evoquin el ritme universal.


(Febrer - 1984)



















CXXIX


Els dos germans demanen, tot cantant,
un tros d'aquell pa que sempre resta
sobre la taula de la gent de frac.
Els dos germans no demanen amor
ni comprensió, car això no els atipa
ni els fa passar, per tant, la seva fam;
allò que volen és un tros de pa,
el qual poder-se portar a la boca
tot percebent com es mescla i es transforma
amb la saliva en quelcom suculent.
Amb els seus cants, els dos germans captaires
tan sols aspiren a un bocí de pa
per a gaudir d'un plaer elemental:
saber que fins l'estòmac arribaran
les quatre molles per anar tirant.


(Febrer - 1984)






















CXXX


Tot fou fugaç; tancar i obrir els ulls.
Fou un instant enmig d'aquella tarda,
tarda tan llarga com badall de gos.
Per un moment, la meva mà tingué
entre els seus dits un troç de braç de dona.
Després, el cor volgué tornar a lloc,
al lloc on tot reposa sens neguit;
però ja res no era com abans.
Tot s'havia torbat. Ai, el meu cor,
tan serè abans, com desitjava fondre's
entre les carns d'aquella dona jove!
Ai, el meu cor, amb quina decisió
em reclamava el dret a altres vides!


(Març - 1984)






















CXXXI


Ja fuig el sol, ja tot es mor.
Ja fuig el sol per l'horitzó.
Ja deus marxar; no tinguis por,
jo sóc molt fort i res no em dol.
No vull captar el teu perdó.
Jo sóc molt dur; t'he fet plorar
perquè no entenc què fas aquí:
fent-me feliç, fent-me sentir
per tot el ser el teu amor.
Ja deus marxar, ja són les vuit.
Ja deus marxar amb ton marit.
No ploris més; posa't l'abric.
Fou un error que gens no em dol,
tan sols per tu, que surts d'aquí
sense cap fe en els teus semblants.


(Març - 1984)

















CXXXII


Tot és com és; res no s'altera mai.
Per més que vulguis, tenim un camí,
i tot té un nom que no permet fugir.
És una música lenta i monòtona
que s'arrossega com el pas d'un vell.

Ai, amic; veus el mar? és com anit?

Res no coneix per dos instants seguits
la identitat total amb si mateix.
Ai, bon amic; ¿potser no te'n recordes
com el neguit es va fer placidesa
després del pas d'aquell núvol petit?


(Abril - 1984)

























CXXXIII


Quan els estels d'hivern besin el riu,
els ancestrals i caducs dubtes meus
assoliran la calma de la nit.
Voltat de pau, podré observar llavors
el tros d'espai tangible que em separa
dels sentiments, objectes i persones
que formen part del viure que em rodeja.
M'adonaré del fred de la cambra
i em posaré al llit amb dues flassades,
tot inventant-me certa intimitat
entre el llençols glaçats i el meu sol jo.
Llavors podré cridar: ''sóc jo, sóc jo!''.


(Abril - 1984)








CXXXIV


Moltes vegades em preneu per foll,
per una d'aquelles persones de qui
tothom es guarda quan van a parlar;
moltes vegades he dit que m'agrada
la meva vida i que en gaudeixo d'ella.
Sí, en gaudeixo de la meva vida,
d'aquesta vida que tinc per molt ferma.
Què hi voleu fer si estic boig per lligar?

Moltes vegades em preneu per foll,
i àgils fugiu de mi com escaldats;
moltes vegades he dit que no tinc
mai cap problema que em pugui restar
temps de dormir quan em poso al meu llit.
Sí, sóc així; res mai no s'apodera
del meu cervell com per a treure'm la son.
Què hi voleu fer si sóc així de tranquil?

Moltes vegades se'm diu que no vull,
que mai no estimo per res a ningú;
moltes vegades he dit mil excuses
que si sóc fill del mar..., que si sóc
fill de dels forts vents, del cel i dels estels.
Però això no em serveix de deisculpa;
la gent em gira cua i resto sol.
Què hi voleu fer si no sóc com vosaltres?

(Abril - 1984)
















CXXXV


Vinga, danseu: un, dos, tres; un, dos, tres.
Vinga, danseu en els camps plens de blat.
Proper es troba el solstici d'estiu;
tot és a punt de fer el gran esclat.
Vosaltres sou la plàstica del riu;
vosaltres sou la plàstica del mar.
Vinga, danseu: un, dos, tres; un, dos, tres.
Salteu, brinqueu, hereus de la natura;
porteu el ritme del món i univers
ara que tot és madur, ara que tot
exhala vida i s'acosta l'esclat
d'aquest solstici d'estiu que no cantem.
(Abril - 1984)























CXXXVI


Nosaltres què sabem dels sentiments
que són la força secreta dels altres?
Quantes paraules suspeses en l'aire,
quan s'intueix que vindrà una altra onada!

Tot és segur com el vol de l'ocell.

Qui sap dels seus dibuixos en el cel
per arribar a una roca propera?
Qui sap per què dels seus llaços aeris
sobre cent ports i sobre mil ciutats?
El seu volar es troba ple de corbes
que no entenem, de figures que sembla
no dur enlloc, filles de molts capritxos.

I, tanmateix, cap tombarella és vana,
cap giravolt no es fa perquè sí.
Tot té un motiu, que no sempre sabem.


(Juny - 1984)




















CXXXVII


Vivim d'allò que tenim més a prop.
Som com el riu, que rep l'aigua de fonts
i de muntanyes de la seva conca.

Tothom tenim la nostra pròpia vall,
d'on durant tota la vida ens arriben
aigües dels rius més petits i més grans.

Però sabeu l'aigua d'on procedeix?
De dalt, del cel, de l'evaporació
de rius llunyans i dels cinc oceans.
(Juliol - 1984)


























CXXXVIII


Moltes vegades existeixen noms
que sempre són a punt de començar
la seva dansa per la nostra ment.
Són aquells noms que, d'un plegat, ens vénen
a la memòria i que el seu record
ens fa sentir traïdors amb el present.
Són noms d'amors o d'amics o de llocs
que vàrem viure, o potser somiar,
en el pretèrit, en un altre temps,
i que per sempre més van arrelar
en el més fons de nosaltres mateixos
tot conservant una força latent.

(Juliol - 1984)












CXXXIX


PARLANT DELS EDUCADORS

La gent no creix perquè no hi ha prou fang.
La terra resta seca amb grans escletxes,
que es van obrint cada vegada més
sota el gran pes del nostre caminar;
i els terrissers no saben treballar
l'escassa terra molla que existeix.

I, tanmateix, sabem que algú ens priva
d'aquella aigua d'on esdevindria
el fang que manca als nostres terrissers
per poder-nos fer més grans i més conscients;
el fang que sempre ha mancat arreu
per acabar de perfilar contorns.


PARLANT COM ASTRÒNOMS

La gent no creix perquè no sap cercar
en els seus buits --cristalls de l'infinit--.
(Això també és una llacuna.)
Sols si mirem serens en els grans buits,
podrem gaudir d'observar els estels
i tot l'espai, pel qual anem dansant
un ball que ens pot semblar macabre i foll.

Només mirant aquests espais obscurs
--que es converteixen en focus de llum
sota l'esguard dels éssers conscients--,
ens podrem veure a nosaltres mateixos,
tot contemplant-nos sense les moltes xarxes
que ens oprimeixen i també ens limiten.

(Juliol - 1984)














CXL


Tot és tan relatiu com les paraules
que vaig triant perquè tinguin sentit
com la llum de la lluna, que m'exalta
en aquest bosc amb aromes de mar.

Demà la raó d'aquests versos
serà un record de nit d'estiu;
la fragància de l'arbreda
ningú no haurà respirat.

Penso en viatges a llocs sense port,
d'on els vaixells i alguns vents passen lluny,
i els mariners no canten llur bellesa.

(Juliol - 1984)

























CXLI


Després de tot, d'aquest present fugaç
--que l'endemà ja s'ens fuig de les mans--
ben poques coses podrem recordar:
De cadascú, una tara i una flor;
de cada llibre, la idea general;
de cada any, una mort i un amor.
Després de tot, ¿què som tots si no taques
en la memòria tan dèbil dels altres (Juliol - 1984)



























CXLII


Ésser fidel al mar --mirall de molts colors--,
ja es vesteixi de blau, ja es presenti de gris,
car sempre és el mar; sols canvia d'aspecte,
com el vent, de timó: nord, sud, est o bé oest.

Ésser fidel a cada moment d'existència,
a totes les onades que van acariciant
la sorra de la platja, on flueix sempre el mar,
herald de les gavines i dels cobartons.

Ésser fidel a tu mateix, bufis del nord
o potser de llevant, del sud o de ponent;
cada moment, fidel a la darrera onada
del teu variable mar, herald de molts colors.
(Agost - 1984)























CXLIII


Encara hi ha petons de nen petit
que en retornen la pau de viure
com éssers purs, exempts de tota màcula.
Hi ha gent que sap guardar silenci
quan les paraules són de més a més
i sols compten els fets concrets.
Existeix qui de nit observa el cel
tot contemplant les fases de la lluna
i el moviment aparent dels estels.

La serenor d'uns ulls ens fa reviure.

(Setembre - 1984)
























CXLIV


Tot allò que vaig dir fa cert temps ho mantinc,
tanmateix hi gaudeixo d'estar entre vosaltres
en un dia tan fred i ventós com aquest.
Les paraules flueixen sinceres com sempre;
tot segueix els mateixos camins de llavors:
no existeix cap engany, car bé ens coneixem.
Ni vosaltres ni jo no volem pas cedir;
ens empara la clara raó de saber-nos
possessors exclusius de les grans veritats.
En frueixo d'estar avui entre vosaltres
tot gaudint del caliu d'aquesta llar de foc,
a l'entorn de la qual veig lloc per a les paraules.
Tan se val si vosaltres penseu en blau i jo en negre,
si existeix lloc per a totes les branques de l'arbre
en aquest gran espai de la llar familiar.
(Setembre - 1984)






















CXLV


Sóc un home de jazz, blues i sec.
La bateria porta el ritme lent
que sembla arrossegar-se per la vida,
el ritme de la gent quan tot és fosc.

Sóc un home d'aquells que en començar la nit
respiren soledat i saben de la mort,
i tot sembla restar immutable per a ells.

Però el temps s'esmunyen per entre les mans buides, mentre vaig contemplant el rellotge aturat en uns dos quarts de vuit, qui sap de quin octubre!

Són un home de jazz malgrat el meu oblit.


(Octubre - 1984)


























CXLVI


Què som, si no la simple ombria de nosaltres
i l’esbós d'uns idea sense especificar!

On anem tots nosaltres, si no darrera el rastre
d'un somni mig perdut entre la sang fetal!

Però quan l'ombra sap que és ombra ja és llum,
i esdevé consciència del fons universal,

igual que quan l'esbós sap que és un esbós més
esdevé cert projecte que ens cal executar.

(Novembre - 1984)















CXLVII


Fa molt que escric en les parets de mil carrers;
fa molt que escric sense sentit en el teu ser.
Per tant, que flueixin aquest jorn les paraules
de tanta gent que em podeu dir si sóc errat.

Parleu de mi sense temor, ombres errants;
i tu, dona, mira i palpa la veritat
de qui tantes vegades t'ha mig enganyat.
Rebel·la't contra l'home, i deixa de plorar.

Els danys són fets i res no resta com abans,
malgrat que una vegada més puguem tornar
a compartir dolçors d'aquelles que ens fan
sentir joiós el cor i feliços d'estar vius.

El vent altra vegada ha bufat massa fort
i t'ha trencat brots de l'arbre on tu sovint et gronxes
i fas mil cabrioles quan estàs angoixada,
aquelles cabrioles d'amor que no entenc.

Tan sols tu saps com sóc quan no faig quartets,
que ja poden parlar del vent o dels sentiments
que em fan parlar de tu com d'un pardal saltador
a qui entre tots li estem traient la fe en el salt.

Parleu d'aquest que us escriu, ombres errants,
que poc sabeu de com sóc quan no faig quartets;
i tu, dona, no ploris més i fes-te dura
com la gent que no entén la teva humanitat.
(Desembre - 1984)












CXLVIII


Moltes paraules són filles del vent,
filles d'un vent que sols bufa un moment
quan ens trobem sumits en el batec
de la darrera ona del nostre cor.

Paraula rera paraula, parlem
de sentiments de vida molt efímera
i ens oblidem del bategar constant
del nostre cor i de l'ordre universal.

Paraula rera paraula, parlem
sense mesura i sense cap compàs:
tot es pot dir a pesar de ser fugaç;
res no es recorda car ningú no escolta.

Tanmateix, de vegades sentim
com algú, entre plors, ens fa memòria:
''Llavors, per què aquell dia em vas dir
totes aquelles coses tan distintes?''.

(Desembre - 1984)























CXLIX


Som i també ens movem dins uns marges de temps,
dins uns marges de temps concrets: òvul i mort.
Les coses succeeixen sempre, incessantment,
amb un ritme tan ràpid que sembla posar en risc
aquell friable fil conductor que ens permet
parlar en cada moment com nosaltres mateixos.

(Gener - 1985)

























CL


No hi ha lloc per als plors ni les lamentacions;
el mal és fet i cal seguir fent-nos camí
entre roses desfullades i clavells morts.
Tants de cops ens han matat les il.lusions vitals!;
tantes vegades hem estat nosaltres lladres
dels nostres més grans somnis tot aniquilant-los!
Sempre hi ha un demà ple de vida i de mort.
Potser aquests nostres llavis tornin a trobar-se
quan comenci un nou dia o quan ja declini el sol.
Mai no podem restar vençuts més d'un segon,
el temps just per agafar forces en l'abatiment.
Ben segur que ens fa mal tot el cos i l'esperit;
però no pot haver-hi lloc per a la desídia
de nosaltres mateixos quan tot sembla va
perquè estem sota el pes d'un fracàs més.
Creem un demà perquè hem vist rebrotar
moltes roses i clavells quan tot semblava mort.


(Març - 1985)





















CLI


Si d'amagat anem més enllà d'aquest mar
fet de compartiments que no es poden saltar,
potser ens quedi després un gust com agredolç.
Això sí: mai no restarem indiferents
perquè haurem viscut hores d'intensitat,
hores fora d'aquesta rutina diària;
ben segur que haurem sentit mil batzegades
d'aquelles que fan vibrar tot el nostre ésser.

Si en tardes com aquesta, d'ànsies de poesia
i de compartir suavitats intenses,
cerquem sinceritat en tot moment i instant,
potser descobrirem d'on ve cada petó
i què hi ha darrera de cada abraçada;
tal vegada al capvespre brolli un rostre de corb
amb el qual s'ha anat més enllà d'aquest mar.


(Març - 1985)





















CLII


Ja som madurs, conscients i sense un ideal.
Tot allò que ens deien s'ha complert de veres:
Hem oblidat els somnis, i, guardant la destral,
hem esdevingut morts que tenen fills i deures.

Ara no esperem res més que poder descansar
quan arribem a casa i oblidar els crits
d'un dia sense nom ni cap objectiu clar,
perquè tot ha estat com l'aigua entre els dits.

No fem preguntes sense resposta ben clara,
i tampoc no volem mirar molt més enllà
de l'horitzó diari; som robots, robots...!

Però moltes vegades quan comença l'albada
ens despertem suats; voldríem descolgar
la més rebel destral per acabar amb tot.


(Maig - 1985)













CLIII


No existeix cap més fil conductor que la inèrcia
de la vida diària, del mer caminar
per fer més passes que ahir i menys que l'endemà;
un minut dóna pas a un altre amb emergència.

Sembla com si tot fos a finir en un moment,després de qualsevol cantonada o sospir.
No tenim temps per perdre; sempre ens cal tenir
les mans plenes del vent que ens sacseja constantment.

La unitat ara es troba en el canvi obstinat,
en el salt dins el buit i en el gest de l'actor,
el qual massa sovint veu refet l'escenari.

Però moltes vegades quan ens trobem cansats
de l'incessant i va tràfec, sentim enyor
del vell cant dels ocells i els costums centenaris.


(Juny - 1985)



















CLIV


Si dins aquest vagar pel nostre mar tediós
de sobte s'assoleix cert estat reflexiu,
podem fer del repós un trampolí actiu
per encetar un camí tan sentit com seriós.

Si dins aquesta manca de rumb fix i clar
projectem un estel que aclareixi el camí,
ben segur que ens farem patrons del nostre destí,
i esdevindrem la força de tot caminar.

Però no pot haver-hi lloc per a la desídia
de nosaltres mateixos quan tot sembla va;
cal que amb força empenyem vel carro de la vida

i que amb delit forcem el futur cada dia.
Cal creure en un demà perquè hem vist rebrotar
moltes roses i alçar-se mig pansides.
(Juny - 1985)




















CLV


La lluna plena abans que res és lluna plena.
Tanmateix, la podem contemplar com promesa
del seu quart que descreix o com record creixent.

Taüt mandrós del dia i bressol de la nit,
el vespre té nom propi amb ressons de lirisme,
i vesteix l'ambient de mudables reflexos.

Correm darrera el rastre d'alló que volem ser,
d'alló que ja sabem que un dia esdevindrà
un record sempre fix en el marc del passat.

Abans del primer bes, ja intuïm l'arribada
d'un darrer que clogui l'amor que ara comença
a brotar com esguard de tendresa i pau.


(Juliol - 1985)

























CLXVI


Hi ha noció temporal perquè existeixen fets
que van assenyalant alguns punts de referència
sobre la blanca sorra d'aquest immens desert.

Sempre tot succeeix abans, després o alhora
que altres fets concrets i altres moviments,
car sense moviment no hi hauria successos.

El temps universal es troba ple de fets,
ple d'esdeveniments que li donen cert cos;
sense fets no hi hauria cap noció temporal.


(Agost



















CLVII


Hi ha una dinàmica gairebé imperceptible
que tolera tot acte i tota actuació
que respecti les seves regles més generals.
No sortint mai d'aquesta dinàmica global,
hom pot realitzar totes aquelles coses
que amb més força desitja malgrat estar prohibides.


(Octubre - 1985)


















CLVIII


Deixant que tot segueixi el seu curs natural,
sovint es fa palesa la manca de raó
dels neguits que velaven aquest dia d'avui,
car el mateix transcórrer dels esdeveniments
ha anat mostrant com tots els nusos que es contemplaven
eren simples imatges que s'han anat desfent.

Deixar que tot segueixi el seu curs natural
és haver de seguir la remor de mil veus
que unides amb la nostra conformen un entorn,
un entorn que fa falta tothora respectar
com efluvi fidel d'una certa dinàmica
de la qual seguim les regles més generals.


(Octubre - 1985)

























CLXIX


Caldrà filar molt prim en el teixit escrit:
matisar tot color i fer ressaltar els tons,
encara que es podrà presentar en safata
d'aparent desgavell de formes i colors.

Caldrà brodar tot vers amb una subtilesa
com la dels artesans que creaven domassos,
i fixar tot matís de manera certera
en l'escala cromàtica dins el polsim de l'era.


(Novembre - 1985)























CLX


Cada cop apareixen molts més tons distintius,
i cada raig reclama el seu dret a viure
les seves diferències en plena llibertat,
inventant el que sembla noves tonalitats.

Al bell mig de maresmes folles es van alçant
veus, agudes i greus, enardint que s'abatin
murs de contenció que prescriuen empentes,
vells auguris de nous valors, antincs de l'home.

Durant massa de temps, s'ha volgut oblidar
que la llum que ens arriba d'astres comuns a tots
es descompon en arcs de diferents colors
quan canvia de medi, formant un bell arc iris.


(Novembre - 1985)





















CLXI


Passats els anys, només em puc enamorar
d'una imatge fugaç que creui el meu camí,
d'una ombra furtiva que amb pocs mots s'esvaeixi
quan encara la màgia romani en l'horitzó.

Sols el record d'alló que passa mig velat
i que, breu, com un llam, revela el seu mantell,
em pot portar l'encant d'unes paraules fresques
que siguin el reflex de les cordes més nostres.

Només amb l'harmonia d'unes veus molt serenes
que ressonen de sobte dins la llum d'un instant,
sento l'emoció que sacseja tot l'ésser.

Recordo la dolçor d'alguns esguards tan bells
com les roses humides per l'alè del matí.
La bellesa que fuig sempre serà estimada.


(Novembre - 1985)




















CLXII


Quan vulgui fer que sigui el darrer dia,
voldria fer-ho trobant-me serè
i no pas ple d'angoixa i abatiment.
Només serà el darrer acte de vida.

Sense cap pressa i lliure de rancúnies,
escolliré amb cura el meu darrer vespre
quan ja no tingui els ulls velats per benes
que ens porten sempre cap a les angúnies.

Observaré les ratlles de la taula
i jugaré amb el pom del dolç verí,
tot esperant que es besin les agulles.

I la tranquil·la i delitosa espera
em portarà la dolça placidesa
com en moments creatius i de vetlla.


(Desembre - 1985)
























CLXIII


Gota darrera gota --cadència natural--,
la pluja va caient com el pas fix del temps,
el qual mai no cessa de fluir constantment.
El moviment plujós treu del seu llarg sopor
el mort paisatge urbà fent-lo vivificar.
El que resta quiet sembla estar absent de vida;
només allò que es mou sembla vessar vigor.


(Gener - 1986)














CLXIV


Quan el sol és més roig que mai i tot sembla ser
un trànsit entre dues realitats que es confonen,
m'agradaria jeure tranquil en un racó
de l'extens univers i restar contemplant
com la vida segueix el seu ritme sense nom.

Quan els estels d'hivern fulgurin sobre el riu
d'aquells ancestrals dubtes meus i em vingui la calma
de la nit que m'abraça voltats d'eterna pau,
espero deslliurar-me del fil constant del temps
i jeure'm amb les cames penjant fora camí.

Durant un breu espai de temps voldria veure
reflectida la meva cara en un llac fidel
que no guarnís les formes ni els colors un cop més;
voldria poder veure'ns sense tants de vernissos
que donen altre caire a la nostra existència.

Alliberat del ritme del temps, m'agradaria
mirar serè l'espai tangible que em separa
dels sentiments, objectes i d'aquelles persones
que formen part del viure i d'aquesta existència
que em rodeja com dansa folla que mai no cessa.

Però no hi ha racó perquè tot és camí,
ni cap deslliurament perquè tot és constant,
ni tampoc llac fidel perquè hi ha molts vernissos,
ni un alliberament perquè el foll ball no cessa.
Perquè tot és camí; tot és vida i existència.


(Febrer - 1986)
















CLXV


Sense pausa ni descans, sempre passa quelcom;
mai no existeix cap buit que, per un moment, suspengui
aquest continu fil conductor que agermana
en un mateix desert els distints grans de sorra.


(Febrer - 1986)















LXVI


Sota el gris-plom d'aquest jorn trist
tots som uns mots sense lloc fix.
Aquell d'allà parla del temps
mentre que jo faig aquest vers.
Un nen de cinc, de cinc anyets,
no creu en res, tan sols en ell.
El vell del bar s'eixuga el nas
ja que fa temps està refredat.
El noi molt gras es mou pesat
com l'elefant que hi ha al parc.
Aquells dos pits de gran tamany
ens fan pensar en la llet d'antany.
Un mestre gros ensenya l'os
d'un animal amb el nom d'ós.
I tots plegats no saben res;
i tots plegats viuen molt bé.

Sota el gris-plom d'aquest jorn trist
tots som uns mots sense lloc fix.
Un escriptor de mots aguts
cerca sentit en el mar mogut.
El professor de grec antic
ensenya molt rus i llatí.
Un cap quadrat diu que aquest món
sempre ha estat més rodó.
Un enginyer de nom Pepep
fa la matriu per fer la gent.
Aquest actor que parla bé
de tot el món sap fer de be.
Aquell pintor té seguidors
del seu estil com el Dalton.
I tots plegats no saben res;
i tots plegats viuen molt bé.


(Març - 1986)














CLXVII


Avui, tu, dona, jeu
nua prop dels meus peus
mostrant-me el teu brancam.
Jo restaré apetent
mirant els teus encants.

Potser demà en faré
poema, dels secrets
dels teus indrets més íntims.
Ara sols sigues carn;
després, potser so líric.


(Abril - 1986)
























CLXVIII


Aquell gran foc, imatge mòbil d'una eternitat,
sempre crema per tota la vall de l'univers.
No ha estat mai encès per ningú ni tampoc
no és nodrit per cap mà amb llenya d'un rebost.
És la dimensió de tota la matèria
d'anar-se'n transformant sense mai aturar-se.

Sempre tot succeeix abans, després o alhora
que d'altres fets concrets i d'altres moviments,
car sense moviment no hi hauria successos.
En tenim noció perquè és l'esdevenir
de les coses, que van marcant punts de referència
sobre la negra sorra d'aquest immens desert.


(Abril - 1986)






















CLXIX


Aquest vent que ara bufa, tot movent verdes fulles de vells troncs d'enyorances
que mai més no veiérem, sovint du les aromes dels amors jovenívols,
com el foc que ara crema tots els cims i les crestes que veiem de carena.

Fulles verdes que mou el pas sempre constant de l'amable i net vent
d'aquest dia luxós, mentre els cossos madurs ja recorden el temps
quan les coses, fugint o morint-se pels pous, recollien la por.

Oh el fort vent luxojós que la ment se n'endú cap als mars plens d'amors
sense lloc ni bressol en el món que vivim i sens cap rossinyol
que puguem contemplar en brancam d'aquest, que era prest a florir.

Fulles verdes que mouen les diverses carícies d'unes ratxes diàries
que, portades per brises, sempre parlen de vides mig fugides, cansades
de no veure complides les antigues paraules de lloança a la vida.


(Maig - 1986)


























CLXX


Som fills d'aquest planeta
i germans de les pedres.
No coneixem cap cant
perquè tenim massa veu.
Les veus ressonen pels mars,
les valls i les muntanyes.
Tot els vents fan paraules.

(Juny - 1986)













CLXXI


Guardeu-vos les campanes, els pènduls, els ding-dongs.
Guardeu-vos les setmanes, les hores i els minuts.
El temps no és cap ''tic-tac'' que sempre es repeteixi
dintre l'antic rellotge que l'avi ens va deixar,
ni les fortes campanades dels llocs oficials.
El temps no és magnitud que es trobi subjugada
a agulles o certs grans d'arena dins de l'embut.

Guardeu-vos les banderes, els himnes, les ensenyes.
Jo sols sóc de la terra i germà de les pedres.
El futur és el pols dels estels --roques, foc--.
Guardeu-vos les banderes i no parleu de pàtria,
una altra gran cadena que inventa les fronteres.
No tinc cant perquè tinc massa veu que ressona
pels mars i per muntanyes. Tots els vents fan paraules.

Guardeu-vos els antics conceptes i gaudiu
en plena llibertat de tot moment i instant.
Guardeu-vos les caduques besllums que ens fan esclaus
de llargues decadències molt temps arrossegades.
Com a hereus del no-res, disposem de l'espai
dins del qual ens movem com simples i meres ànsies
de plena llibertat que van cap a la mort.

Guardeu-vos les temences i totes vostres pors,
car hi ha dinàmica gairebé imperceptible
que tolera tot acte i tota actuació
que respecti les seves regles més generals.
No sortint mai d'aquesta dinàmica global,
hom pot realitzar totes aquelles coses
que amb més força desitja malgrat estar prohibides.


(Juliol - 1986)





CLXXII (Recordant Jean-Poul Sartre)

Sols la mort troca la vida en destí.
Quan es desfà alguna unitat vital,
no resta cap més carta per jugar.
Llavors és quan ens juntem amb nosaltres
com un ventall de colors que es replega
en ell mateix en signe d'unitat.
La mort ho fixa tot en el gran mar
de nostra vida, la qual sols és passat
i on tots els vols que s'han fet esdevenen
per sempre més cabrioles fixades,
que sols s'entenen mirant el conjunt.
En el moment de la mort ja ens trobem
sense cap mena d'excusa o defensa
sota la llum dels possibles judicis
de tants semblants nostres que ens coneixien.
Quan ja no som consciència còsmica
i només resta la marca dels dubtes,
és quan es pot dir que hem estat alló
que vàrem ser; no es pot alterar res.
Ja no tenim manera de fugir
perquè sols som tot el nostre passat;
som quadre clos amb línies i tons.
Si abans de fondre's l'arc de Sant Martí
en el gran si de la infinita nit,
de cop tenim una última recança,
és un esforç inútil per trencar
tot aquest ésser que s'ha anat prenent
i massissant en nosaltres mateixos.
La mort acaba amb unes unitats.

(Juliol - 1986)












CLXXIII


En vespres de tardor, quan les novelles bruixes
pentinen i perfumen les seves cabelleres
amb afilades ungles d'un vermell incitant,
i eixelebrats follets comencen a portar-me
per intrigants camins de records i d'anhels
quasi sempre emmudits per antigues temences,
m'agrada contemplar el moviment del foc,
aquelles reposades figures que es transformen:
cos de serp, cap de gos; cos de gat, cap de peix.

En vespres de tardor, quan ponent és un foc
d'on vénen moltes veus amb fingints accents greus,
i sóc cerclat pel ball de la nit que s'apropa
amb un munt de presagis que hem anat forjant
a la llum de mancances antigues i vitals
com el girar del món i el moviment del mar,
m'agrada rellegir llibres d'aquell passat
on les faules de dracs i prínceps es confonen
amb les arrels de pobles que foren esplendor.


(Setembre - 1986)



















CLXXIV


Olor a encens i a cera cremada; tot és pau
a la llar del vagar entre el pregon silenci
que ens porta a un temps sentit com un record.
Restar durant un vespre, abstret i recollit,
en un indret, mirant l'espai de les tres naus
mentre es recorda noms d'un temps mai no viscut.
Fruir, tot reflexiu, de l'olor de l'encens
mentre passa la gent que cerca el lloc d'avui.
Ser una ranura més d'aquella alta columna
o del quart capitell, sempre en mansa penomba.
Unir-se amb els silenci i amb l'olor de la cera,
cremada en homenatge d'allò que no va ser.
Esvair-se amb l'encens entre les altes voltes
giravoltant per sobre els cants gregorians.


(Octubre - 1986)






















CLXXV


Tenim aquesta vista i aquesta parla nostra,
aquesta oïda, aquest tacte i aquest olfacte,
que ens obren vers un caire de la realitat.

Com part d'un mar infinit de no-res,
anem parlant de foscors i clarors,
que són termes dels nostres sentits.
Parlem d'un més enllà d'unes estrelles,
perquè ens trobem en un lloc relatiu
enmig de llums de la nit sideral.
També diem que intuïm l'univers
ben obert o tancat, o què sé jo!;
el tractem com si fos una magrana.

El pensament conscient ens projecta
molt més enllà de les llums més remotes,
cap als estels que només suposem
en la claror de les nits sense núvols.


(Novembre - 1986)





















CLXXVI


Més enllà del més enllà,
hi ha un més aquí molt petit.
Més enllà del mar immens
i de les paraules molles,
hi ha una galleda d'aigua
per jugar-hi i per dansar-hi
sota una lluna que es trenca
en bocins com la gebrada.
Més enllà d'aquest present,
viscut amb la rapidesa
de follies obstinades,
hi ha un xai ajagut a l'ombra
d'un antic garrofer bord,
mentre l'herba humida creix
i l'aigua corre pel riu
entre muntanyes i somnis.


(Novembre - 1986)














CLXXVII


Que bonic és el riu
sota el raig de la lluna,
amb els dos blaus profunds
i la pell quasi bruna.
Que bonic és el mar
eriçat per les ones
en un jorn ben tranquil
entre mil veus pregones.
Que bonic és el test
que penja de la corda
i envoltat de verdor
el teu cos em recorda.
Que bonic és el nen
que ja riu que ja plora
amb les mans ben amunt
i amb els peus ben enfora.


(Desembre - 1986)





















CLXXVIII


Un home sol damunt la sorra
contempla la natura
i l'univers.

Un home sol damunt la sorra
inventa les preguntes
i les respostes.

Un home sol damunt la sorra
trenca amb tots el miralls
i es torna punt.

Un home sol amb la natura
amb l'univers i amb ell mateix
pot ser una llavor de futur.


(Gener - 1987)











CLXXIX


Mentre sento els moderns
i escolto els antics,
una veu m'indueix
a saber aprofitar
de manera agradosa
tots els girs fets fins ara,
per dir aquestes coses
que tants han repetit.
Tots els colors es fonen
i neix un nou matís,
matís de mort i vida,
matís que ens complourà
L'olor de terra molla
m'allunya molt d'arreu;
no trobo on construir
casa sense neguit.
Oh, rius d'aigua tan fresca,
que la porteu dels cims,
i que després aneu
per pobles diferents!;
qui en pogués beure sempre
de les vostres fontanes
abans d'anar a dormir!


(Gener - 1987)














CLXXX


Surto de mi per apropar-me a tu,
somni real.
Sempre ens creuem fora de cadascú,
enllà la pell.

Surto de mi cercant la veu d'algú
com ver senyal.
Inclino el ser com el cortès bambú
al pas del vent.

Projecto lluny
l'interior que vogava inconscient
per dintre meu,

perquè els espills
em deslliureu del llarg aïllament
i em feu present.


(Gener - 1987)




















CLXXXI


Després d'un llarg hivern curull d'angoixes,
quan tot semblava va, buit de raó,
calia reposar l'home d'ahir
en tou coixí de mots ben mesurats.
(Vam veure l'arbre nu, mostrant al vent
els seus ocults racons entre les branques.)
Calia recomptar amb atenció
les síl·labes dels versos de la peça,
fixar certs punts i rompre molts miralls.
Mes quan els arbres siguin revestits,
potser tornem a dir paraules greus.


(Maig - 1987)


























CLXXXII


Centaure femení, de dona i musa,
acull, com terra ben llaurada, llàgrimes,
gemecs i plors d'un poble fatigat
de viure sota el pes de la rutina.

Sirena que ens atraus amb veus llunyanes
a illots amb aigua que sempre es renova,
immola en holocaust aquestes formes
que ens aclaparen com la llosa greu.

Oh, Venus, mostra unes noves cadències
que ens alleugerin el vers de la vida,
i ajuda'ns a desvetllar altres formes d'art.

Oh, muses, desperteu tots els poetes
que dormen ajaguts a l'ombra del poble.
Mostreu-los el camí del vers de tots.


(Juny - 1987)











CLXXXXIII


Amb un aplom de dia abans de ploure,
et parlaré de tu, cotorns hieràtics,
abans de perdre l'última distància
que encara em distingeix del teu fluir.
La teva freda cara sobre un coll
--columna que s'enlaira forta i alta--
invita a fer volades sobre els semblants,
que s'arrosseguen per les teves plantes.
El tronc erecte apunta cap a dalt,
envers allò segur que tens al cap,
i a mig camí, aquells turons de marbre,
tan aïllats en el desert ressec.
El sexe, molt ocult en tabernacle
de sedes cares i mentides buides,
que mans i cames volen amagar
com sacerdots d'un culte viu encara
perquè desitges que tothom l'anheli.
No saps de res que pugui detenir
els teus desitjos i els capricis folls,
ni pauta que et deturi quan inventes
alguna nova buidetat que cal omplir
amb la pressa de qui no sap gaudir
d'un got que vessi broma de no-res.


(Juny - 1987)














CLXXXIV


Amb una mitra d'or, una lira i un carro
tirat per cignes blancs, fores obsequiat
pel diví pare Zeus, que es distreu amb les llàgrimes
dels humans i dels déus com fulles que el vent mou.

Tu, que vas destruir aquella serp pitó,
dónes al teu bressol el títol de melic
de l'antic món hel·lènic, car Delos acceptà
la deessa Latona, que et duia a les entranyes.

Recorda, noble Apol.lo, quantes són les prenyades
errants de poble en poble, com la bella Latona,
que porten dintre seu un fruit molt més humil.

Els nats després dels èxodes voldrien fer com tu:
elevar el lloc que els va acollir al rang més alt.
Tanmateix, van pujant prop rius bruts pel progrés.


(Juliol - 1987)




















CLXXXV


En platja morta i amb Homer als peus,
contemplo el mar d'hexàmetres antics.
Onades de l'escuma trencadissa
em porten àmfores de vells naufragis.

Antigues verges surten de les aigües,
com Venus reeixint, i m'ofereixen,
com preclars dons, els dolços cants dels déus
del temps de la bellesa i la raó.

Penèlope, que va teixint uns somnis
gronxada amb lli de la lluna que fuig,
em fa un sudari sense punt final.

Oracles, déus, heralds i mil imatges
demanen lloc en el dens escenari
d'aquesta antiga nit de tota edat.


(Juliol - 1987)




















CLXXXVI


Dones que són columnes, columnes que són dones,
s'alcen desafiants en el regne dels rèptils.

Sou dones gegantines, molt lleugeres de roba,
que sosteniu palaus amb parets de miralls.

Sou altives columnes, on el marbre es fa gel
i la vostra mirada flagell al nostre pas.

Laberints que no es troben i galeries blanques
on uns músics exòtics fan enlairar la serp,

van surant sobre dones i columnes que es fonen
i es confonen en món fantàstic i real.


(Agost - 1987)
























CLXXXVII


Si oblidats els misteris, anéssim passejant
per una riba de clares raons,
podríem apropar-nos als misteris
que també voregessin els cristalls transparents.
Mes ¿què seríem sense aquesta capa màgica
que ens recobreix i ens fa presents al món?


(Agost - 1987)















CLXXXVIII


Quan el joc de l'amor i dels racons
encara no s'havia concretat
en una elemental plàstica dels cossos,
el camp restava pla i el mar serè.
Abans del temporal no ens coneixíem.
Uns trons llunyans presagiaven pluja
sobre el paisatge carregat d'auguris.
El riu baixava vers l’abraç marí,
que ningú no podia pas truncar.

Érem abans de l'instant en què els mots
trenquen el llarg silenci del passat;
érem abans de quan cal prendre risc
per uns noms i pronoms que tant limiten.
Érem abans del riu, de la tempesta;
de tot, exceptuant d'aquell moment.


(Setembre - 1987)





















CLXXXIX


Hem vist encendre's d'inspiració
els camps de blat i el cant del treballar,
i com es trenca l'arc de Sant Martí
que penja ingràvid quan ja ve la fosca.
Abans d'escriure al seu diari els cops de mall
que avui haurà donat amb braç de déu,
el bon Vulcà forja els raigs del bé
i els raigs del mal per als suprems senyors.


(Setembre - 1987)





























CXC


Guanyat l'Olimp amb l'esforç de la veu,
gaudiu dels seus espais, servats amb murs
de mots antics i premis anuals.

Els versos, les accions i les formes
reposen en els llacs de les vostres ments
fins que amb molta mesura els feu fluir.

I nosaltres, deixebles de deixebles,
restem humils i dòcils al voltant
de la muntanya de la vostra glòria.


(Setembre - 1987)


























CXCI

(Recordant Salvador Espriu)

En laberints d'anhels que sempre moren,
jaiem a l'ombra dels brancams dels arbres
d'aquest postrem edèn amb mots al sol
i càntics fúnebres a la natura.
Si algun agosarat seguís el fil
de la perduda troca de socor,
seria conduït fins a Ariadna,
que amb flors al cap i un fusell a la mà,
li mostraria les dues sortides.


(Octubre - 1987)



























CXCII


Malgrat ser fills de misteris,
gosem desprendre, amb gran cautela
i en acte ritual,
la història
de les seves antigues vestimentes.
Com pioners de tímides nueses,
només anem traient les robes més supèrflues.
Que lluny encara resta el moll dels ossos!


(Octubre - 1987)





















CXCIII


Els reis dels folls, que ballen prop del foc,
disposen, amb enginy, dels grans misteris
que formen el passat de cada poble.

I mentrestant, els homes i les dones
de sentiments senzills han de restar
fidels a alguns costums que sempre els lliguen.

Innobles sacerdots de clara ment
traeixen llurs cançons d'amor i pau.
La gent creu de veres en poques coses.

Bruixots amb atributs d'un temps perdut
es mostren amb les noves vestimentes.
El poble sap que tot pot succeir (Octubre - 1987)























CXCIV


Captiu de mi, recerco la claror de vosaltres.
Darrera els forts barrots de la meva unitat,
ressegueixo uns trencalls de dubtosa sortida.
Borratxo de conceptes, reconec uns efluvis
que vénen de vosaltres, d'uns ens enllà les reixes.
Els dubtes em rodegen dins un temps i un espai
tan relatius i vagues com el vel del no-res.
En crepuscle de mots, quan els déus m'han deixat
en meditació, el vostre alè em commou.
Voldria ser els reflexos d'allò que mai no dic
i que ardentment palpita al fons de la fredor.


(Desembre - 1987)











CXCV


No profanem les verges ni els panys de llurs palaus,
tampoc les tombes clàssiques ni el silenci dels temples;
i creiem en les veus d'aquelles catacumbes
que feien ressonar uns altres crits de lluita.

No trenquem processons de pobles vells i nostres,
ni calem foc als mites que fan agenollar.
Ens complau escoltar els cants que van sorgint
de reixes de finestres en llars de poc saber.

No fem obrir les boques d'aquells que resten muts
Xen les comunitats que preguen a les ombres.



Ens agrada gaudir de la pau dels recintes

i pensar que vaguem pel silenci del temps.
Admirem la bellesa del gran temple que puja
envers un més enllà de tenebres i glòries.


(Desembre - 1987)




















CXCVI


La falç d'escriure ha retornat
al bressol dels cristalls poètics
amb què ens haguéssim nafrat.
Ja no podré jugar amb els mots
ni amb certes idees abstractes;
aquest discurs ha d'emprendre
camins que no havia previst.
Des d'ara s'imposa el vers coherent
i la idea ben responsable;
no puc fer que el lector vessi sang
als peus de cap foll trobador.
Els punts, els peus i la mesura
ja s'haurien d'anar ajustant
al sentit general de l'obra,
com els engranatges serveixen
a la funció de la màquina.


(Desembre - 1987)














CXCVII


Quan la nit és tancada amb tots els panys
i caminem cap al cim de la nit,
allargant subtilment els dits mentals
es pot acaronar la serenor.

Llavors, se sent el batec de la sang
dins el cos aïllat en un espai,
en un món, en un lloc de l'univers...
i el glaç de la raó penetra als ossos.

Tot esdevé distant, estrany, superflu,
com orfe de lligam amb el seu àmbit;
l'esguard recorda aquell voltar de sempre.

A un pas de la claror i de la follia
i d'aquell fred abisme del no-res,
l'esperit es commou de lucidesa.


(Novembre - 1988)













CXCVIII


En arribar a les tres preguntes claus,
s'atura la conversa i el soroll.
El silenci ens uneix en un pensar
al voltant de la taula amb una espelma.

Amb el rigor de les lleis mai no escrites,
es rebutgen l'engany i la retòrica.
La porta es tanca a les preguntes buides;
sols va restant un ambient auster.

Lluny de la llum, darrera la foscor,
s'intueixen el sostre i les parets
d'aquest espai de tots i de ningú.

Entre les boires de tot el passat,
damunt la flama sembla que divagui
el pes d'un infinit nu de raons.


(Desembre - 1988)













CXIX


Sols a un pas de l'abisme més pregon,
quan s'intueixen els marges de gel
i es beu la copa de la serenor,
es gaudeix de la pau de l'existència.

Llavors se sent com s’interioritza
l'impassible fluir de l'univers,
i el bategar del cor sembla fugir
vers uns espais amb límits infinits.

Amb els peus gairebé penjant al buit,
és un plaer de les ments més serenes
mirar l'espai que ens uneix i ens separa.

Fóra un anhel en va voler gronxar-se
de les herbes gelades del barranc.
Aquests cristalls ja són del món mental.


(Gener - 1989)




















CC


La cera d'una espelma es va cremant
lentament sobre la taula de fusta.
Pilots de llenya són prop la paret.
La llar de foc escalfa l'ambient.

Grans arbres poblen el bosc del voltant.
Un riu, encara jove, fa girar
el molí de la casa i porta l'aigua.
Quatre ovelles pasturen sobre l'era.

La cera no recorda cap anhel.
La llenya no transporta lluny de tot.
El foc només escalfa certes panxes.

Els grans arbres no tenen follets.
El riu no canta a cor amb els ocells.
Les ovelles no belen tendres contes.


(Febrer - 1989)




















CCI


Al crit de ''plou!'', la roba seca s'entra,
s'aplega el bestiar, es tanquen les portes
i les finestres amb pastells que canten
amb els grinyols d'uns altres temps passats.

I tothom es recull a prop del foc
que crepita amb llenyam del vell rebost.
Es cerca l'escalfor de mans properes
tot gaudint de restar sota cobert.

Fora, la pluja s'endurà les deixes
poc consistents que arreplegui al seu pas;
els carrers quedaran nets de papers.

Només el foll del poble sortirà
despullat a ballar sota la pluja;
els altres es prendran tasses de brou.


(Març - 1989)
















CCII


Comptat i debatut, tot ha restat
mal desat dins la capsa dels paranys.
Un gran llaç de convenis en l'oblit
semblava que guardés tots els secrets:

Aquella nina mancada d'un braç,
aquells petons no robats a ningú,
aquella carta sense cap adreça,
aquella mà perduda dins la nit.

Diuen que viure també és oblidar.
Sí, i moltes coses més d'estar per casa:
aquell ofec per dins i afany de vol.

Per més que es vulgui, tot deixa l'emprenta.
Res no s'oblida dins la capsa màgica.
Tot ho portem per tot l'ésser sencer.


(Abril - 1989)















CCIII


Darrera la cortina de l'oblit,
s'intueix el vestigi d'unes nafres
obertes en restar uns anhels tancats
dins antigues temences culturals.

Les llavors dels desigs quasi somorts
en calaixos de llocs de mals endreços,
quan germinen ho fan estranyament,
fent palès el lligam amb altres temps.

I del bagul d'allò que no va ser,
dins la boira i mancats de tot perfil,
emergeixen uns somnis que sorprenen.

Sols en màgiques nits d'estels llunyans,
podem imaginar que prenen cos
les nostres ànsies més oblidades.


(Maig - 1989)




















CCIV


Com rera fons dels sons de l'acció,
es percep un lleuger murmuri intern
que amb dèbils veus d'ahir sembla alertar
sobre l'íntim engany dels passos d'ara.

¿I com fugir del nostre xiuxiueig,
de la solemnitat d'aquestes veus
que darrera l'oïda repeteixen
allò que s'ha perdut pel llarg camí?

Amb el ressò dels grans mots de l'absència,
tot el passat ens parla a cau d'orella
i ens recorda aquells antics lligams.

Per més que es vulgui, tot deixa l'emprenta,
i un gran llaç embelleix l'ofec i l'ànsia
del passat molt present en cada pas.


(Juny - 1989)




















CCV


Amb l'engany de la vida i de la mort,
es creen unes faules del no-res
que abasten tot l'espai del ser pensant
sense cap més recurs que la mentida.

Quan ens confon el brogit de les veus
i els mots entelen la vista del món,
tot es va revestint amb les essències
dels vells i nous cantaires de la història.

Cants i sorolls de perquès disfressats
arrenquen gairebé de sota arrel
al ser dubitatiu dels seus orígens.

El silenci esdevé una il·lusió,
una quimera de poder observar
el viure i el morir sense adjectius.
(Juliol - 1989)




















CCVI


Darrera panys de pors endormiscades
en una nit de records oblidats,
s'amaguen els secrets de cada pas,
el perquè de les veus i dels silencis.

En avançar entre les heures d'ahir,
que van pujant cos amunt, ment endins,
surten imatges de portes obertes
i esmolades tisores de podar.

Sols amb la clau dels somnis més estranys
es pot obrir camí als reals motius
d'aquesta música que ara ens fa moure.

Però som massa covards per tallar,
i també massa ignorants per obrir.
Ens van prendre les claus i les tisores.

(Agost - 1989)




















CCVII


Dins una caixa s'hi guarda un secret.
Tots els soldats del món hi munten guàrdia.
Armes de foc, de fulla i tots els míssils
són al servei de mantenir el misteri.

Gent amb anhels s'hi apropen tant com poden;
àdhuc alguns es passen de la ratlla
tot esperant entreveure la caixa.
Tots els valents hi són morts o ferits.

Molt s'ha parlat entorn del contingut:
Uns intueixen la seva bellesa;
altres la pinten de manera horrible.

Ves a saber la veritat oculta!
Sense un secret potser ningú no anés
rera l'esforç de viure i no morir.


(Setembre - 1989)













CCVIII


En temps de jocs i de paraules buides,
lluny del mar, prop del riu, la teva veu
ressona per la vall dels pelegrins,
i amb un sí matisat respon al buit.

En nits d'anhels per reduir l'espai
i sobre el pla de somnis compartits,
les teves mans perfilen formes d'ànsies
cercant els mots de la carta de sempre,

que quan arriba al mar mig adormit,
esdevé oreig que aixeca les onades
i porta barques cap al sol ixent.

Voldria remuntar el riu de la vida
per assolir les fonts de la tendresa
i vogar sobre el llac del teu encís.


(Octubre - 1989)




















CCIX


Paraula rera paraula es vesteix
la vida amb vels que cobreixen essències.
Després de cada mot s'enxarxa més
el cabdell d'unes causes que decoren.

Amb el parlar fluït de tanta gent
que sembla que alcin la veu al poder,
l'engany envolta tota l'existència,
i tot es mostra sobre bells teixits.

Es posa l'èmfasi en conceptes claus
que amb l'esmerç juganer perden sentit,
mentre el discurs disfressa tot l'entorn.

Sota el silenci viscut amb fervor
pot trobar en el seu si l'elemental,
allò que dóna raó a l'existència.


(Març - 1990)














CCX


Quan s'anhela lliurar-se de cadenes
i es desitja gronxar-se en el buit,
es fa més clar que cal suavitzar
els contorns de les veus que omplen la nit.

Quan es desitja inventar nous camins
pel fil eteri de la fantasia,
cal trencar amb els fermalls d'aquest present
i deixar-se esmunyir dies avall.

Quan els anhels esdevenen quimeres
i les preguntes resten com uns jocs,
els mots perden el poc sentit que tenen.

Quan s'intueix girar dins del no-res
i que el no-res afaiçona els miratges,
es resta més a prop del darrer vel.


(Abril - 1990)


















































CCXII


Quan es gaudeix de la pau del silenci
i es comparteix la serenor amb la nit,
fóra la plenitud el perdre el nom
per fondre's amb el tot i amb el no-res.

Fóra un estar per estar a l'univers
i per només sentir com passa el temps,
aquell tranquil vogar d'hores nocturnes
que mai no altera el seu ritme infinit.

Sols amb l'absència d'inquietuds
i amb un fugir d'anhels i de desitjos,
esdevindria la vida un nirvana.

Aquest estat de puresa en l'estar
--com un lliurar-se a la inèrcia còsmica--
fóra un deixar de ser per ser molt més.


(Juny - 1990)















CCXIII


De tant en tant, com espurnes de vida,
les llàgrimes i els riures van sorgint
de racons oblidats i indiferents,
i van tacant aquest tapís insuls.

Després de batzegades que remouen
l'ésser mig adormit en la desídia,
l'anar fent esdevé un assaborir
la manca de turment de l'existència.

Quan es van oblidant les sotragades,
de nou es torna a deixar-se lliscar
pel pendent de l'oblit i la fredor.

Només després d'haver sentit molts cops
tot l'ésser commogut per una angoixa,
es viu en plenitud cada moment.


(Juliol - 1990)




















CCXIV


Quan no se sap el contingut de l'obra,
es dóna pas als camins més fantàstics:
Heures i serps envolten els conceptes
de les idees sense cap sentit.

Llavors els mots només són al servei
d'omplir amb bellesa el buit del dir concret.
Tot s'escampa per sobre del paper
com una taca del jugar poètic.

Sense adonar-se'n, van sorgint figures
i records que dormien esperant
el temps de ser poesia i turment.

De sobte, totes les oracions
han de respondre a les inquietuds
que donen cos i sentit al poema.
(Agost - 1990)



















CCXV


A quin passat s'hauria d'arribar
per poder canviar ara aquest present?
Quin fou el fet vital que decidí
tota la història tal com ha estat?

¿O és que aquest moment imaginari,
quan tot restà per sempre encarrillat,
no ha calgut que existís dintre del món
com fet real d'orientació?

Potser només hi havia un sol camí.
Potser triar només és la quimera
de somiar en la llibertat de viure.

Potser tots els potsers tenen un límit,
i no hi ha gaires coses per pensar.
Qui sap quins dubtes portarà el futur!


(Setembre - 1990)




















CXVI


Perduts els somnis de l'adolescència
entre la sorra del desert madur,
només es vol un viure confortable
amb la cartera plena i els ulls secs.

No cal omplir la copa de la vida
amb el nèctar que mou als sentiments.
Sense fred ni calor, ni goig ni llàgrimes,
un anar fent no ens estarrufa els pèls.

El poeta no busca rera vels
uns mots que donin claror a la recerca
d'aquest camí que es perd en la foscor.

Camins, dreceres, llums i la penombra,
van perdent el sentit d'un temps que mor
perseguint una falta de perquès.


(Setembre - 1990)




















CCXVII


Quan tot sembla perdut devers el buit,
amb l'anhel de no viure en solitari,
dins la foscor podem cercar camins
per avançar amb tendror vers plenituds.

Després d'haver compartit moltes dreceres
per assolir una raó d'existència,
unes suors vitals van apropant-nos
al bell cim de l'amor i de la vida.

Quan ja han brillat els ulls dins la foscor
amb les espurnes del goig i la màgia,
gaudim tranquils de veure el pas del temps.

Llavors, lliures de totes les angoixes,
formen un sol conjunt de pau i amor,
i res no altera el nostre bategar.


(Octubre - 1990)




















CCXVIII


Quan el futur depèn d'un sí o d'un no,
altra vegada es cerquen les paraules
que omplin l'espai que sembla separar
el món real del dèbil fil dels somnis.

Sobre la corda fluixa de tants dubtes,
a cada pas es fan camí els temors,
i recordem el buit que sempre espera
un moviment en fals per engolir-nos-hi.

Sense la xarxa de seguretat
i entre ampul·losos conceptes de vida,
lliguem realitat i somieig.

Jugant amb tots els sís i amb tots els nos,
ens gronxarem en l'àmbit fronterer,
el món d'on neix la màgia poètica.


(Desembre - 1990)












CCXIX


Eren les set, les set d'aquell matí.
Eren les set a un poble de la costa.
Eren les set; mancava per les vuit.
Eren les set d'un dia de ple estiu.

Eren les set. La filla de la tenda
ja treia caixes de fruita al carrer.
Tenia la frescor d'aquelles noies
que venen i treballen més que el sol.

Eren les set, i dos joves amics
tornàvem fatigats d'haver begut
i parlat de les dones i d'essències.

Eren les set. Nosaltres érem buits;
la noia, plena de feina, traginava.
Era el principi d'un dia a la costa.


(Febrer - 1991)




















CCXX


Avui, diumenge, la tarda no cansa.
Plàcidament, i amb el fum del tabac,
el temps transcorre com una carícia
que mantingués els éssers quasi ingràvids.

En l'atmosfera en què tot és possible
hom van esmunyint-se per sedosos mons,
per uns espais allunyats i propers,
d'unes tendrors en desig compartides.

I entretenint-se amb la darrera copa,
alguns mots aïllats en el silenci
llisquen i a tot li treuen importància.

I quan la tarda esdevingui capvespre,
amb ella fugirà també l'encant
de poder-se lliurar a la placidesa.

(Març - 1991)




















CCXXI


Sobre un escull on el mar sempre bat
i amb els cabells al vent que aixeca l'aigua,
la sirena del fi del món destria
els bons i els mals auguris de les ones.

Al marge del segur i a un pas del màgic,
llegeix als fulls de l'escuma marina
velles tonades amb ritme d'avui,
alhora que contempla el curs del sol.

Al mig de la remor de tantes noves,
amb cautela preveu l'adveniment
d'un futur tan incert com el passat.

Mes fa moltes marees que no alerta
amb els seus cants als mariners que passen
amb les orelles plenes de cotó.


(Juny - 1991)

















CCXXII


Entre corrents de sang i de silenci
i sota el temporal de cada temps,
els plats de les balances, plens de bonys,
oscil·len amb el pes de tantes noves.

Com si es cerqués l'equilibri impossible
en una terra de vent i de pluja,
l'agulla juganera sempre es mou
cap a un nord que no es troba mai fix.

A més a més, durant la llarga història
als plats s'hi van adherint contrapesos
que serven controlat el balanceig.

Sense la bena dels judicis fàcils,
l'esvelta dama que té les balances
s'agita, ensenya un pit i fa l'ullet


(Juny - 1991)








CCXXIII


El mar s'agita i desvetlla del son
el ser mig adormit a prop de l'aigua:

Alguns capvespres les brises poètiques
acaronen l'infant que tots portem
dins l'esperit en un lloc oblidat;
són uns vents amorosos com carícies
que quan es troben amb les amples veles
s'emporten els vaixells endins del mar,
els descobreixen camins plens de màgia,
l'encanteri de llums com mig trencades
i certes rutes dels peixos petits.

D'altres vegades els vents que desvetllen
el ser mig adormit a prop de l'aigua
són nous vinguts poderosos del nord;
llavors tots els vaixells van trontollant
sota les ratxes que no deixen res
com abans del seu pas damunt del mar;
la pesca es torna difícil i dura:
lluita dels pescadors amb la tempesta
per aconseguir del mal temps uns bons guanys.


(Juliol - 1991)















CCXXIV


Tu, que ets bellesa,
em vas somriure
per un moment
tota la vida.

Noia amb pell fosca,
fores afable
quan vaig girar
el cap vers tu.

Ara per sempre
seràs record
d'aquest estiu.

Seràs sonet
i alè de vida,
potser immortal.


(Agost - 1991)













CCXXV

Per acabar la carta amb to intimista
i per l'anhel d'entrar en el seu món oníric,
li vaig descriure breument i amb cautela
un somni que li deia haver tingut:
ella llegia uns papers al convent.
I vés per on, el desig de provocar
que em fes present en alguns dels seus somnis
es va tornar gratament contra meu;
dues nits més ençà vaig somiar
de veritat amb ella: jo baixava
àgilment uns graons interiors,
com si m'anés endinsant vers l'encant
i el misteri d'aquella llar de pau.
Al mig de la gran nau, un guardià,
coneixedor de la norma establerta,
anava repetint que no em rebria,
que no em rebria la meva amiga;
i jo que sí, que a mi sí que em rebria.
De sobte, d'una porta molt llunyana
va aparèixer la meva antiga amiga
corrent, a tota pressa, com si anés
cap a un fi més clar que els raigs del sol;
amb cada pas, veloç, movia l'aire
de tot aquell espai tancat amb murs.
En arribar ens vam fondre en abraçades
de joia i alegria. Plenitud.
Primer, no m'atrevia amb els petons
que ens omplen tots els buits de l'esperit;
però ella amb uns petons de cos i ànima
m'invitava a trobar-nos, plens de goig,
en l'atmosfera de felicitat.
Llavors, deixant de banda les temences,
m'hi vaig lliurar amb el més gran dels fervors,
complint d'aquesta manera el desig
de compartir la seva intimitat.
Tanmateix, de la seva cara queien
com unes làmines d'antic cartró
que desprenien una olor a temps,
d'un temps passat que feia falta vèncer
amb la sinceritat de gent senzilla.
Malgrat l'olor i un gust nou i ensems vell,
intentava gaudir amb intensitat
d'aquell moment de total plenitud
que tant de temps havia estat un somni.
Sense coloms ni campanes al vol,
tot l'ésser se sentia bategar;
en ple silenci i molta harmonia,
era com culminar el llarg temps d'espera. (Octubre - 1991)








CCXXVI


Comença el joc de mentir per bellesa,
mentre creem un espai apartat
de cada mot d'aquells que omplen amb por
un nou engany que separa tots els éssers.

En bon moment dibuixem les figures
d'aquesta nit damunt el mantell blanc;
la vella clau esdevé fantasia:
obre camins en l'àmbit del món màgic.

La llibertat es fon entre els llençols
abans que res no la pugui minvar;
fou veritat cercada com un somni.

Amb les clarors s'acaba el vers d'avui;
la nova llum apareix com promesa;
ens dirigeix al futur resplendent.


(Octubre - 1991)













CCXXVII Per acabar la carta de tardor
a l'amiga que lloa l'esperit
amb una lleu pinzellada intimista,
el vell desig d'entrar al seu món oníric
em va dictar amb cautela un somni breu:
Ella llegia uns papers rodejada
de lliris blancs i sota heures ingràvides
en el jardí de la llar del silenci. Dues nits més ençà, en el cert d'un somni, baixava uns esglaons interiors
com si m'anés endinsant vers el goig
de contemplar de bell nou saviesa,
humanitat i bellesa plegades
sobre l'humil en un mateix somriure.
Passat un laberint de prejudicis,
al bell mig de la gran nau, una fredor
de segles envaïa tot el ser
amb el gran dubte de poder accedir
fins on feia homenatge l'amistat;
ella vivia en lloança a les essències
en un espai encara molt més ocult.
Però tot d'un plegat aparagué
l'amiga d'una porta molt llunyana
corrent, a tota pressa, com si anés
cap a un fi més clar que els raigs del sol;
amb cada pas, veloç, movia l'aire
de tot aquell espai tancat amb murs.
En arribar ens van fondre dos anhels
en afectes de joia. Plenitud.
Tanmateix, de la seva cara queien
algunes làmines com de cartró
que desprenien una olor d'antic,
d'un temps passat que calia guanyar
amb paraules de versos compartits
dins la distància d'espais comuns. Llavors, amb unes abraçades sàvies
tot es va convertir en un àmbit màgic,
allà on els sentiments humans llueixen
les seves formes més belles de pau.
Sense coloms ni campanes al vol,
tot l'ésser se sentia bategar;
en ple silenci i molta harmonia
era com culminar el llarg temps d'espera.
(Novembre - 1991)








CCXVIII


En un racó del jardí del silenci
i a mig resguard de la pluja callada,
quan el dia s'esmuny entre foscors
i l'aire escriu poemes en les fulles,

una noia asseguda en un pedrís
llegia un llibre de belles històries
en un posat de gran recolliment,
mentre de tant en tant alçava el ulls

--plens de pau i d'amor-- cap a les formes
del campanar i d'aquells núvols rogents,
que a hora baixa encenen de rubor

un tros de cel com missatgers de versos
sense cap títol, data ni destí,
i oberts a les besllums de les imatges.


(Desembre - 1991)




















CCXIX


El bar on guanyo i perdo el temps festiu
no té motllures ni sostre de guix,
ni els seus homes llueixen cap bufanda
d'aquelles que engalanen cada gest.

Tampoc no té motius de llocs exòtics,
ni quadres dedicats de gent famosa;
als tovallons ningú no hi escriu versos,
ni s'hi dibuixa bells cavalls alats.

Perdut en un passatge d'incertesa,
no ve de pas ni comença un camí;
és un lloc per restar-hi sense glòria.

Passant el temps amb les paraules justes,
qui pot encara creure en els herois?
Allà dins es menysprea tot llorer.


(Desembre - 1991)




















CCXXX


Si en el fred de la nit un branquilló
colpegés en el glaç de la finestra,
qui sap si inspiraria al ser adormit
un llarg poema d'acció i d'amor.

D'entre els llençols sortirien uns mots
ben abrandats que portarien força
als dèbils i als esclaus de la temença;
la lluita encara seria a l'abast.

Uns altres mots anirien com flors
al pit de tanta gent que espera un bes;
la tendresa ompliria tot l'espai.

Però cap branquilló no arriba a batre
el vidre fred de ser mig adormit;
les branques són podades molt abans.


(Gener - 1992)




















CCXXXI


Voldria escriure allò que cal callar.
Només una poètica amb enginy
em permetria esquitxar-vos per dintre
amb el nèctar vital de dos capvespres.

On el carrer ja no és població,
la poesia d'aspresa i vivaç
va fer florir un parell de lliris folls,
sempre crescuts al marge del camí.

Només allà, passades les fronteres
del sol ponent i de la gran ciutat,
va ser possible aquell antic prodigi.

Sense l'aroma de flors generoses
que resten lluny, els lliris van conèixer
la plenitud d'aquella vida austera.
(Febrer - 1992)



CCXXXI


Mentre l'estreta barca de cadascú fa via
de llevant a ponent sense aturar-se mai,
hom contempla molts peixos i es pensa en les sirenes.
Quan fa un fort temporal que sembla que s'endugui
a la deriva els pocs estris i els sentiments
que formen l'utillatge de la gran aventura,
cal saber mantenir àgilment l'equilibri
sobre les ones braves del mar encabritat
i esperar l'arribada de vents més favorables;
quan es llisca en les aigües que resten ben tranquil.les
sense trencar la pau del paisatge marí,
i es diria que es gronxa dins de la ingravidesa,
es pot aprofitar per gaudir amb molt fervor
del temps que acaricia la pell i tot el ser.
Enmig de l'oceà de neguits i de joies,
en el petit espai de l'embarcació,
de tant en tant, hi puja un altre navegant
en un intent de fer un tram del llarg viatge
sense la solitud de l'àmbit infinit.
Com uns observadors i inventors de metàfores,
aleshores es parla de l'aspecte dels núvols
i de les dues cares de la lluna, i del mar;
hi ha qui va més lluny del món de les sirenes,
i diu les excel·lències d'un alè creador.
D'altres vegades, és un mateix qui canvia
de barca per anar un tros amb altres somnis,
altres il·lusions i idees diferents
sobre els estels, les ones i el girar universal.
Mes, ai, aquests moments de no anar en solitari
pel mar de l'existència han de ser força breus
ja que totes les barques són petites i estretes.


(Març - 1992)










CCXXXIII


Al fons del passadís la porta resta
tancada amb clau i balda en la foscor.
Més enllà es trobaria tal vegada
alguna plenitud o cert morir.

Des d'un sofà de còmodes coixins,
es mira el pas actiu com joc estèril.
Que lluny es veu el pany! Quin pes, la balda!
Com aixecar-se i anar vers l'incert?

Mes, de vegades, un mot impensat
d'altri desvetlla braó per fer via
cap a l'enigma que ja sadueix.

Aquell que venç la por de destacar
d'entre els coixins s'endinsa decidit
vers l'aventura de guanyar la porta.


(Abril - 1992)




















CCXXXIV


Mentre en la sala gran dansen badalls,
al fons de tot s'hi guarda l'imprevist
per només els gosats que són fidels
en percaçar en el món misteriós.

Temerari i ensems amb por, el poeta
camina amunt i avall del lloc de risc
a la recerca d'uns versos amb el do
d'aconseguir el prodigi d'una escletxa.

Al bell mig de foscors que tot ho envolten,
sovint no sap on dir els seus cants
com rodejat de caducs sortilegis.

Fruint de la suor de la incertesa
d'allò que resta al fons del passadís,
en aquest lloc de pas hi fa la vida.


(Maig - 1992)




















CCXXXV


Amb tots els plors que són ocults a l'ull
farem aquest sonet de dols constans.
En molts indrets el temps només recull
neguits de ser raó de mort d'instants.

I tu te'n vas enllà del mar que creix
en fam de nens de cos amb os i pells.
El mut lament d'aquí també mereix
un cant d'amor als nens i vells.

D'aquest sonet en faig collar de plors
enmig d'un món que fuig del dolç amor;
també un munt de gent ja sap del vol.

El vers s'esmuny enmig de muts dolors.
Aquí ja sóc ferit d'un cop al cor.
Morim els dos --sonet i jo-- de dol.


(Juny - 1992)




















CCXXXVI


Un noi amb esguard ben pregon observa
com van i com vénen els passos ràpids
del parc de les brises i les fulles mortes.

En tardes d'enyor contingut es busca
la joia de veure els misteris d'altri:
les dèries folles que són la vida.

En cau protegit, es voldria veure
els foscos principis de gent infausta
i amb gust endinsar-se en la seva joia.

Mes sempre tothom abandona el marge
en temps de passejos amb llum del vespre,
en hores que encara no fan prodigis.


(Juny - 1992)






















CCXXXVII


Silenci buit, mancat de ressonàncies:
la vida que passa a l'ombra d'un morir
es fa record d'un temps mai no viscut,
mentre tots els vials curulls s'allunyen.

Silenci ple d'un nom de l'altre gènere:
l'angoixa del futur tan buit de tu
és una tomba de tots els anhels
que fins anit enganyaven la vida.

Sense cap nom que pugni per sortir
no es veu el llarg viatge en solitari.
Però com sucumbeix el ser sencer

davant la manca d'aquells ulls de pau
que al vespre foren tota l'harmonia!
Ara la solitud té nom i cou.


(Juny - 1992)




















CCXXXVIII


¿Quins déus indulgents invocarem
nosaltres, mísers fills de la matèria,
quan els turments ofusquin la raó
i tot el ser se sumeixi en l'angoixa?

¿A quin pit generós farem vessar
tots els plors reprimits a les entranyes
durant aquest passat de solitud,
si restem aïllats de tots els altres?

¿Com seran esbossats el testament
i els últims versos de la nostra vida,
si no tenim on recolzar la mà?

¿La il·lusió de viure sense farses
servirà de pretetx com per morir
amb una espurna de pau en el rostre?


(Juny -1992)




















CCXXIX


Recordo. Quin dolor de temps perdut!
Medito. Quina buidor per arreu!
Actuo. Quina manca de motius!
Recordo l'acció de meditar.

Mentre ballem al damunt del passat,
el demà es va tancant com mig pansit.
El foll avui s'escapa d'entre el vent
que flueix de l'ahir cap al demà.

Recordo la bellesa que va fugir
abans de ser la flor d'un temps concret,
abans de ser aquell dol d'aquest avui.

Records. Buidor. Mancança. Pensament.
Ballem un tango ben recargolat
sense parella ni fe en el futur.


(Juliol - 1992)




















CCXL


Ajegut en la platja d'enyorances,
contemplo l'elegant passar dels núvols
que semblen perseguir un amor utòpic
ocult darrera uns turons en les ombres.

Quan ja els vermells de l'antic horitzó
s'han fos com una flor de juventut,
prenc un grapat d'arena del passat
i deixo que s'esccoli pels meus dits.

En guanyar espai la nit a la vesprada,
amb el cant de les ones que ressonen
voldria fer la perduda cadència.

Enmig de la foscor les veus d'infants
demanden sempre el seu dret d'existir.
L'enyor damunt l'arena va més lluny.


(Juliol - 1992)




















CCXLI


En assolir finalment la cimera de llorer
o si un funest vendaval t'arrossega al descampat,
projecta contra la gent el rocall que portes dins.


(Agost - 1992)
































CCXLII


Xicot de caminar com vendaval,
conqueridor de llum a l'infinit,
atura el pas, i seu a prop del marge,
on l'ahir i el demà juguen a daus.

Percep com ressona la cascada
més enllà del barranc que sempre espera.
Oblida les jugades contra el vent
mentre l'esforç s'ajeu quan ve la nit.

Deixa que enmig d'aquest murmuri
el vel de totes les velles foscúries
eixugui la suor de la utopia.

Amb el sol reprendràs el pas intrèpid
per conquerir el timó dels temporals.
Ara, reposa en catifa de fulles.


(Agost - 1992)





CCXLIII


Després de tanta espera,
anhels i molts afanys,
aquí tenim, senyores,
senyors i bons companys,
el nou i el dos units
per glòria dels anys.
Sense enveja es recorda
els abundosos guanys
que amb ciment i les pedres
s'han donat sense panys
a aquells que sempre guanyen
amb els distints enganys.
És hora de victòria
i no pas temps de planys;
ara, demà i per sempre,
durant tots els "enguanys",
per tot arreu s'aclama
a qui tenen molts banys.
Des de la plaça gran
se'ns diu que aquells "antanys"
de pobresa pels carrers
ja només són uns paranys
de la gent que ara parla
dels negres dels estanys.
Cantem, doncs, aquests jocs
que han passat sense danys
sinó amb la joia plena
de fer brollar nous tanys
de l'amistat per sempre,
de l'amistat pels anys.


(Setembre - 1992)










CCXLIV


La cua del diable ja s'enarbra
entre la cabellera de les bruixes
en la primera còpula maligna
que exalça l'equinoci de setembre.

En els cercles concèntrics que descriuen
les danses dels fanàtics del domini,
s'invoca que es gaudeixi amb temperància
de les forces que resten com ocultes.

Mentre que a fuetades de desitjos
s'avança per la senda de la foscúria,
s'apropen les temences del solstici.

Sacrificis, delícies i vides
esperen a la taula dels malèfics
que arribi l'ambrosia emmetzinada.


(Setembre - 1992)




















CCXLV


Més aviat baixeta i molt bonica,
els braços encreuats davall el pit,
el cap mig inclinat envers el foc,
i una rebeca sobre les espatlles,

la castanyera vigila castanyes
i moniatos que inunden de flaire
un bon tros de carrer de fulles mortes
i gent amb fred als peus i pressa al cap.

Pigada i el cabell color panotxa,
i uns pantalons elàstics ben cenyits
a aquelles cuixes una mica plenes,

la castanyera foma paperines
per posar-hi aviat els fruits calents
amb alguns morts i gols d'abans-d'ahir.


(Octubre - 1992)




















CCXLVI


No hi ha camins,
no hi ha dreceres.
Tot és obert,
tot és tancat.
Amb cada pas,
una aventura.
Després d'un pas
sempre en ve un altre
sobre l'incert,
sobre el segur.


(Octubre - 1992)



























CCXLVII


Si som el somni d'un vent juganer,
cal que portem el somni al paroxisme.
Si formem part d'un joc absurd i foll,
hauríem de guanyar-lo en bogeria.

Engendrats en graons amb teranyines,
agafem molt d'impuls per conquerir
la promesa i daurada escala màgica
que ens van insinuar com de cristalls.

Com bons fills de potències obscures,
ens cal aprofundir en la tenebror
i mostrar-la com llum als innocents.

Si som la nostra gota del corrent
que va al mar de la vida o de la mort,
fem córrer encara més el riu que ens porta.


(Octubre - 1992)




















CCXLVIII


Les aigües cristal·lines de llacunes
cobreixen la foscor que brilla al fons.
Llacs transparents i amb peixos de colors
reflecteixen els rostres deformats.

La brisa aixeca lànguines onades
que desvetllen les velles faules d'ara.
Els pollancres s'inclinen per sentir
les veritats i les farses de sempre.

En ple migdia el monstre emergeix
radiant de bellesa enmig d'escuma.
A la nit les sirenes desafinen.

Més enllà de les llums i de la fosca
encara hi deu haver molts més misteris
lluny de l'abast d'aquesta fantasia.


(Novembre - 1992)




















CCXLIX


Amb uns ulls de no haver viscut la llum,
només ens resta lliurar a la foscor
el desig del descans de cada vespre:
aquella mort nocturna amb un reviure.

El matalàs acull el cansament
d'un dia ja perdut en el passat.
Els noms s'esborren de nostra memòria
en una boira d'angoixes que es fonen.

Totes les carns magolades de l'ànima,
amb els ossos pesats que les sostenen,
són recollides sobre llana vella.

Ai si l'última mort també tingués
un despertar en un bell matí de flors,
qui no s'hi lliuraria de bon grat!


(Novembre - 1992)




















CCL

Guanyat un laberint de passadissos
de les estances dels anys mig perduts,
érem davant d'un tronat matalàs
ben encabit en l'humit celobert.

Un feix de raigs de sol esmorteït,
que hi penetrava en un matí d’hivern,
destacava un encant misteriós
d'aquell racó resguardat de mirades.

Allà hi podríem dibuixar l'estètica
d'uns moviments harmònics amb les ànsies de fondre's la parella en la tendror.
Havent guanyat el laberint del somni,
allà tenia un marc per ser qui sóc:
desig de compartir els minuts vitals.


(Novembre - 1992)





















CCLI


Quines ulleres de sol portarem
demà al matí si cauen gotes fredes?
En quin viratge pel gran matalàs
se'ns hauran esborrat els noms d'ahir?

Amb una cara de son de moltes vetlles,
sortirem al portal quan ja claregi
a buscar la quimera d'assolir
aquell primer petó de joventut.

Però calleu per sempre, somnis folls;
som en un temps real amb aire dur;
ara, tot l'any les fulles van caient.

Prenc l'abric i m'endinso en el gris
d'un carrer mig perdut entre la boira
i amb arbres malalts d'ensopiment.


(Novembre - 1992)




















CCLII


A quina hora surt
el tren de les deu?
Quan serà servit
el te de les cinc?
En quin dia i mes
arriba l'hivern?
Quan començarà
el show de les onze?
Quan ens trobarem
si hem dit a les set?
Quan arribaran
les pluges d'agost?


(Novembre - 1992)

























CCLIII


Femelles, tubs de formes com abstractes
i cargols rovellats amb volanderes
són espargits per tot el vell taller,
on les rates del barri s'hi fan nius.

Entre ferralla com de pur disseny
i draps infectes amb colors perduts,
piles de serradures mig amaguen
clots greixosos en terra irregular.

Sota la canonada que goteja,
tenalles, tornavisos i martells
formen un gran tapís amb teranyines.

Sense cap calendari en la foscor,
qui sap si el cant dels corcs va començar
ahir mateix o fa un quart de segle!


(Desembre - 1992)




















CCLIV


Si deixés aflorar la sang del temps
que es coagula en les velles ferides,
l'horitzó s'ompliria de vermell
en un esclat de molta passió.

Si digués les paraules que colguem
a la sortida del mut cementiri,
el marbre esdevindria molt calent
i el silenci dels arbres bramaria.

Si us desvetllés de les nostres històries
per portar-vos al marge de la vall,
m'aixafaríeu el cap amb un llibre.

Mes com una temença més oculto
el vermell en el blanc que ja s'acaba
en el dubtar de la propera nit.


(Gener - 1993)




















CCLV


En tardes de records d'aquells que suren
entre els vaixells d'un altre temps perdut,
molts dels secrets compartits amb el mar
engalanen el coll amb el silenci.

De les onades oblidades sempre,
emergeixen com negres ocells morts
trossos d'ahir colgats dins de l'arena
mentre la brisa acoloreix les hores.

Mes al vespre el color de tants records,
el gris, no ens deixa dormir ni reviure
els moments tants de cops imaginats.

Somiar amb les extenses platges d'or
fóra un camí per gaudir de la calma.
Però pel gris no ens cobreix el dormir.


(Febrer - 1993)




















CCLVI


En la gelada nit del meu hivern,
quan ingràvides heures envoltaven
tot el futur com en un laberint,
esdevingueres la flor dels meus somnis:

aquella llum del fons del passadís,
que constantment mostrava la sortida
cap a la primavera que floreix
i que promet la plenitud d'estiu.

Mes ara, sota les branques curulles
de fruits madurs que poden ser tastats
allargant solament un pèl la mà,

¿com puc pensar en la teva resplendor,
que em feia escriure versos ben comptats?
Malgrat tot, ¿tornaràs amb el mal temps?


(Març - 1993)




















CCLVII


La dona ben vestida puja a la furgoneta.
Els nostres pensaments rebutgen els fulls blancs.
De bar en bar, es cerca la copa del plaer.
Ens cal molta mesura per no anar al mou camí.

Entre pors i carícies, s'anava despullant.
L'últim raig de la tarda s'emportava tots els noms.
Molts taxis i carrers separaven tendreses.
Els mots eren punyals o bressol de futur.

Mentre un vent actual va esborrant les petjades
d'unes sentides passes d'un ahir amb emoció,
avancem entre morts que devoren somnis.

Ho tenim tot a mà perquè no tenim res.
Abans els mots anaven al fons del ser sensible;
ara sols el silenci ens omple el caminar.


(Abril - 1993)




















CCLVIII


Amb les ales del mar guanyava l'horitzó.
El mur de l'infinit es desfeia al meu pas,
mentre que s'eixamplaven els marges de l'espai
en una veritat que vessa per arreu.

En un viatge foll entorn de la raó
que s'anava expandint amb tota la matèria,
vaig contemplar el principi i la fi universals
i un abans i un després de l'ordre que veiem.



(Maig - 1993)



























CCLIX

Amb les ales del mar guanyat a l'horitzó.
Mentre que l'univers se'm mostrava esponjós,
el mur de l'infinit es desfeia al meu pas
en una veritat que vessa per arreu.

En un viatge foll entorn de la raó,
vaig contemplar el principi i la fi universals
i un abans i un després de l'ordre que veiem
des de la nostra platja que ens limita i ofega.

Remuntats els estels de la greu llunyania,
em gronxava en les branques de l'arbre de la platja.


(Maig - 1993)


























CCLX


Amb les ales dels somnis més punyents
es dilueixen les ombres d'ahir,
mentre que cada pas ens va portant
envers un horitzó que mai s'abasta.

Sublim anhel de l'home solitari,
serena, tu travesses tres vegades
la línia rogent d'un foc quimèric
i esdevens per uns dies ser real.

Llavors, havent superat la raó,
ens apropem al mur de l'infinit,
que al nostre pas també es va dilatant.

Ens gronxem en les branques del fantàstic
en una platja on les nostres carícies
donen sentit a tot un univers.


(Octubre - 1993)




















CCLXI


Entre el tremp del caràcter més elàstic
i la sort que no deu deixar-nos mai,
la pobla de segur i gran favor
té de l'amor la seva bella via,
on per un buit que es confon per una lletra
primer es remunta l'escala impossible.

Enllà dels sis enigmes a la llum,
amb la ment que recerca el cau d'amor
gaudirem de paraules prop del foc
mentre que cada instant ja passa ple
i carregat d'aromes de futur.
Entre el tremp i la sort trobem la pau.


(Octubre - 1994)
























CCLXII

Assegut en el marge del dia i de la nit,
quan tot és més possible entre el cel i la terra,
ahir vaig rebre carta teva, que ja esperava
com el mar sempre espera les aigües del riu.

Voldria compartir les brises dels teus somnis,
la joia de sentir-se serè en un mar d'anhels,
i ser el coixí on reposa la font d'aquestes lletres
que parlen de treball i d'antigues absències.

M'afanyo en contestar-te en aquest moment còsmic
perquè tinguis notícies meves ben aviat,
abans de l'arribada de qualsevol tormenta.

I com sempre, recorda, estimada Teresa,
que amb les paraules justes també vull enviar-te
un vaixell que navega amb rumb a l'infinit.


(Octubre - 1995)





















CCLXIII


Assegut en el marge del dia i de la nit,
contemplava el volar lleuger de la gavina
i com passaven núvols per sobre l'horitzó
en aquell moment còsmic que ara faig meu per sempre.

M'imaginava que el mar reflectia els meus somnis
i que prenien cos com tota fantasia,
mentre que les onades ho feien tot possible en unes barques plenes d'emocions antigues.

Volia compartir les brises que somiava,
la joia de sentir-se serè en un mar d'anhels,
amb la pàl·lida lluna del capvespre d'estiu.

De la remor que sempre batega en el mar pregon,
destriava les notes més greus i més agudes
que convertia en plors i rialles històriques.


(Novembre - 1995)





















CCLXIV


Assegut en el marge del dia i de la nit,
contemplava el volar lleuger de la gavina
i com passaven núvols per sobre l'horitzó
en aquell moment còsmic que ara faig meu per sempre.


M'imaginava que el mar reflectia els meus somnis
i que prenien cos com tota fantasia,
mentre que les onades ho feien tot possible en unes barques plenes d'emocions antigues.

Volia compartir les brises que somiava,
la joia de sentir-se serè en un mar d'anhels,
amb la pàl·lida lluna del capvespre d'estiu.

De la remor que sempre batega en el mar pregon,
destriava les notes més greus i més agudes
que convertia en plors i rialles històriques.


(Octubre - 1995)













CCLXV


Tens la cara molt bonica
com la brisa de la mar
i les galtes que llueixen
quan contemples el pescar.

Amb les vides caramboles
sempre fas sense parar
i amb les portes ben obertes
ens les poses ben enllà.

De la sort ets la regina;
sempre jugues amb el tac
i amb les boles a quatre bandes.

Com si fos un dau fatal
deixes totes les jugades
sense sortida endavant.


(Desembre - 1995)

















CCLXVI

Turons i més turons em separen de tu,
i mentre el riu flueix de les deus més oníriques impulsat per l'absència en la nit creativa,
i comença a formar-se el poema d'amor. Com un serpent, s'allarga en les múltiples corbes
del seu llit ple de pedres per on llisca amb aplom, i desprès deambula impassible per la vall
entre cases pairals i termes al·legòrics.

En passar per un coll que estreny els seus marges,
esdevindrà inflexible amb les seves figures
que seran escarides metàfores vitals.
Després inundarà l'espai obert al mar, on només la mancança de la teva presència
recordarà les deus oníriques d'amor.

Després inundarà l'espai obert al mar
amb un cabal pletòric que sols la teva absència
ha fet fluir les deus oníriques d'amor.


(Gener - 1996)
















CCLXVII


Si deixés al cor parlar
i el cervell restés callat,
quines paraules diria?
I tu, fantasia d'hivern,
asseguda en el carrer,
vols que sempre escrigui
belles paraules d'amor.
No veus que durant tot l'any
cauen les fulles dels arbres
i que l'aigua no té dies?


(Gener- 1996)



























CCLXVIII


Aquesta nit un somni m'ha commós:
tu començaves a dir-me un poema
que l'havies compost darrerament
''Turons i més turons...'', i jo he seguit

amb l'intuït: ''...em separen de tu'',
com si la música dels teus turons
només així pogués continuar,
i tu m'ho confirmaves amb el cap;

alhora m'ensenyaves la maqueta
d'una vall per la qual s'hi veia un riu
que vorejava pobles i poblets.

Avui mateix al matí he registrat
l'oníric vers al cervell cibernètic.
Aquesta tarda un sonet ha nascut.


(Febrer - 1996)




















CCLXIX


Potser que el savi té raó quan diu:
''la realitat no pot que sigui això:
fer de madobra''.
Però no se li pot seguir el corrent,
perquè podríem acabar ben bojos.

Si només seguíssim el flux del treball diari
acabaríem sense bojos per lligar.
Si seguíssim el flux de la follia
acabaríem també per lligar.


(Febrer - 1996)



























CCLXX


Una franja de núvols blancs
que forma com una corona de glòria
adorna la banda de llevant
de l'horitzó marí.


(Febrer - 1996)

































CCLXXI


En les hores nocturnes el silenci s'ajeu amb músiques callades en el llençol d'estiu, i en les notes de sempre es cerca un infinit
que es confon amb les cames i els reflexos lunars.

Entremig de suors que desprenen lirisme,
s'envolcalla per dins i per fora l'entorn:
la realitat del ser de les cames suades
i dels raigs planetaris que vénen del passat.


(Agost - 1996)





















CCLXXII


Si us escolleixo d'entre tantes
tant sols és perquè soneu bé
l'una darrera de l'altra.
Només es vull per fer lluir
el meu enginy als ulls del lector.


(Setembre -1996)




















CCLXXIII


Freda tarda d'hivern. Recordo el sol d'estiu.
Ara podria fer parlar les estufes on les fades
haurien d'explicar les màgiques històries
de les belles princeses d'aquest segle que fuig,

mentre a l'ordinador tot quedaria plasmat
amb la immensa fantasia de la ment enfollida,
i tu, que no tens ni nom, em faries de far
en la nit dels poetes que amb ànsia et recerquen.

Mes en aquesta freda tarda d'hivern als vidres
no s'hi dibuixa cap figura que recordi
les faules dels poetes més entronats amb glòria,

i la manca d'enginy sols em porta a parlar
de l'arbre que darrera la finestra mollada
ara comença a rebre la pluja de gener.


(Gener - 1997)




















CCLXXIV


I tu restes lluny de tot,
en un espai sempre allunyat
de les brises de matinada
i del flux constant que sempre parla.

No t'adones com el mar s'aixeca
amb les seves velles amigues
les onades en un esclat
de la vida que tu menysprees,

o com verdeigen tots els arbres
ara que el dia li pren minuts
a la llarga nit de l'hivern.


(Març - 1997)

























CCLXXV


Altra vegada sembla que la vida
de nou floreixi per tots els racons.
I de color es vesteixen parts de la terra
mentre el cel ensenya els ingràvids núvols.

S'han tornat a obrir totes les portes
i es diria que res ja resta amagat.
Tot s'ha posat a la vista dels vents
que passen molt lleugers de port en port.

Som les caixes obertes d'un temps foll
que deixa al descobert tantes buidors
que portem dintre com secrets d'existència.

Mes ja esperem l'Octubre per posar-nos
les robes del temps tancat i sense llum,
quan tot és recollit abans del fred.


(Març - 1997)






















CCLXXVI


Amb cada pas un mot,
i amb cada mot un món
que s'obre a l'infinit
tant gran i tan petit
com la mà d'un captaire
que espera el moviment
entre dos camins morts.


(Juny - 1997)




















CCLXXVII


En una platja sense vents ni brises
jugàvem mig distrets amb grans de sorra
i contemplàvem elevar-se el sol
per les muntanyes baixes de llevant.

Cap barca amb vela llatina creuava
amb placidesa l'horitzó marí,
ni es veien les gavines que sovint
omplen amb giravolts part de la costa.

En el paratge sense cap petjada
res no alterava el trànsit apaivagat
però constant de la nit al nou dia.

Només el bategar de les onades
semblava fer de fons al nostre temps,
que omplíem amb el do de contemplar.

(Juny - 1997)























CCLXXVIII


No deixem bramar l'ànima viva
ni quan veu la mort de les seves companyes
i tot comença a dependre de pocs mots.
L'aïllem en fons d'ignorància.


(Juny - 1997)






















CCLXXIX


Amb la clau dels desitjos obro pas
al torrent que sovint es creia sec,
i invento nous camins d'expressió
en un terreny de rocs i d'herbes mortes.

D'un dur record en faig punt de partida
per crear un univers curull de mots
que aniran penetrant amb molts perfums
en cossos oblidats per les carícies.

Som en temps governat per folles ments
que ho redueixen tot als límits curts
de la manca constant de llum poètica.

Obert el pany de novelles metàfores,
s'hauria d'esperar l'aflorament
d'aquelles passions tant temps ocultes.
(Setembre - 1997)





















CCLXXX


Si la ressaca també es defineix
com aquell moviment de retrocés
de l'aigua que ha avançat riba amunt
després de desfer-se l'onada,
tu ets l'onada que es desfà
i que en fugir dóna lloc a la meva ressaca.


(Octubre - 1997)































CCLXXXI

Pel camí de ponent de la tardor
arrossegant uns peus imaginaris
tornava a casa sobre la catifa
d'unes fulles groguenques que no hi eren.

Per sota de l'arcada d'arbres molls
anava contemplant el sol rogent
que aquella tarda havien ocultat
els núvols amb la seva espessor.

Potser aquell camí semblava nou
perquè em portava a la casa d'hivern
després de beure massa glops d'estiu.

Potser aquell camí semblava vell
pel temps que s'acostava com sempre
quan comencem a pensar amb els captaires.


(Desembre - 1997)





















CCLXXXXII


Ara sí que plou. Una espessa cortina
de fils ben verticals tapa el futur
darrera d'un gran enrenou de so.
Sembla que tot pogués esdevenir.

Un cop passada la pluja, la nit
de bell nou semblarà un present estàtic
amb els estels fixats sobre el fosc del cel
com antigues cadenes d'un sol ara.

Però des de la desgana d'home sol
contemplo com encara cau la pluja
que sols permet pensar en el moviment.


(Desembre – 1997)



























CCLXXXIII


Recordo el riu que baixa a la vall entre rocs
i muntanyes gegants als seus dos costats.


(Desembre - 1997)














CCLXXXIV


El rellotge em porta a tu
quan tu no hi ets per enlloc.
Campanades sempre mudes
anuncien el que no passa.

Bufa el vent per molts carrers
sense aixecar fulles mortes;
a qui cal incorporar
és als éssers vius d'arreu.

M'agradaria seguir
des de llevant a ponent
el camí aparent del sol.

Potser aquella calma i pau
em portarien el lloc
que no existeix dels teus somnis.


(Desembre - 1997




















CCLXXXV


Un got buit a les estovalles
envoltat de molles de pa.
Un plat amb restes de carn,
una forquilla i un ganivet.

La taula de fusta amb motllures
i amb un marbre gris al damunt
resta al bell mig de la cambra
sota una làmpara apagada.

La llum que entra per la finestra
va minvant molt lentament
i ho deixa tot en la penombra.

(Desembre - 1997)
























CCLXXXVI


Recordo uns llargs migdies gaudint del sol d'hivern
i menjant la paella o el menú de la casa,
mentre de fons sentíem el constant so del mar
i el cant de les gavines que picaven les ones.

I uns cafès irlandesos que servits en gots alts
ens anaven entrant en unes clares tardes,
mentre potser esperàvem que sortissin sirenes
de l'horitzó marí desafiant les normes.

Recordo com el temps semblava dilatar-se
durant aquelles llargues estones junt al mar
sota la calidesa de l'arc descrit pel sol.

I després de la festa de colors a ponent
lentament la foscor guanyava més espai
i feia més visible la llum del far
d'aquella placidesa cap a la ciutat.


(Gener - 1998)



















CCLXXXVII


Gener molt neguitós. No trobem a quin lloc
devem posar aquests plors que no acaben de sortir.
Sembla com si el present d'angoixes i foscors
ara amb un no tanqués les portes del futur.


(Gener - 1997)

































CCLXXXVIII


Quan el ressò dels nostres propis passos
no ens deixa percebre el batec del cor;
quan la cantarella de les paraules
tapa la música dels sentiments;

quan la remor dels arbres
destorba la visió de cada fulla;
quan la força dels raigs solars
no permeten veure el treball de l'aranya.


(Gener - 1998)





















CCLXXXIX


Només en la foscor esperem la llum.
I mentrestant, es cerca més espai
per les quimeres de l'última nit.
Avancem per la manca de camins.

Amb ànsia abracem la solitud
com un preuat obsequi de la ment,
que no es conforma amb unes veritats
trobades al vell marge de la via.

Som mariners de viatges impossibles
en un mar que només es troba als somnis
d'aquells que no tenen port enlloc.

Coneixem tots els vents i el seu origen.
No temem les tempestes ni les calmes,
car no posem mai límits als viatges.


(Febrer - 1998)



















CCXC


Només el vell desig d'acaronar
algun dia la pell d'aquella calma
intuïda com do de sempre d'altri
ens fa seguir esperant el prodigi.

I en l'espera es rossega l'os d'avui
que potser l'endemà de sobte es torni
en deixalla o petit tresor d'un temps
que va fugint lentament per escletxes.

La plenitud, prodigi de pocs,
s'amaga al sol o a la foscor pregona,
entre molts mobles vells o sempre fuig.


(Març - 1998)
























CCXCI


¿Per què posar tants frens al sentir d'un moment
si és una excepció el trobar-se amb un altre?
¿Per què sempre esperar el proper nou eclipsi
per encegar la vista amb la falsa foscor?


(Març - 1998)






























CCXCII

Mirat des d'un turó on cercava morada
per al fi reposar els darrers anys de vida,
en la vall de llevant que s'estenia onírica
amb pobles i conreus i un aire lluminós,

un sol de matinada lluïa mig adormit
a poc de l'horitzó poc abans del migdia.
Tot recordava un altre somni de feia temps,
de quan encara tot era ganes de viure.

Podria esdevenir la última visió
abans d'entrar on hauria d'anar cap a la fi
de tants plors continguts i joies fugisseres.


(Març - 1998)




















CCXCIII


Érem en un recinte circular
--un temple de lloança a tots els deus
i ple d'espelmes com única llum--,
d'on plovia molts martells de foc,

i agafant un al volt t'oferirien
un dels que ja restaven sobre el terra.
(Ves a saber quin prodigi adquirien
els martells en tocar el nivell més baix.)

vaig atrevir-me a demanar permís
per intentar la meva gran proesa.

Aconseguit el degut vist-i-plau,
vaig despertar-me amarat en suor
i amb bon estat de cara al nou dia.


(Març - 1998)




















CXCIV


Amb esperit cosmopolita
i obert als avenços del temps,
voldria descansar a la nit
en l'espai buit del món atòmic,
allà on tal vegada la matèria
deixa lloc a la fantasia.


(Abril - 1998)


































CCXCV


Entre molta carn
oberta a la vida
i entre les parets
pintades de blanc,
un grapat de dones
amb bates molt curtes
i amb l'antic desig
ben empresonades,
en anar veient
com em despullava,
plenes de plaer
a cada moment
s'agitaven més,
com participant
individualment
d'un principi


(Maig - 1998)



















CCXCVI


Verd sobre blau amb taques blanquinoses
que creuen de ponent cap a llevant
l'arc vertical d'aquell antic paisatge.
El gos s'enfila sobre l'hipopòtam.

A dreta, muntanyes cobertes de boscos
de ves a imaginar quin temps passat.
A esquerra, sempre el riu encara clar
amb reflexos i sons de joventut.

Al fons, la vall, com un gran trencaclosques
de més o menys dibuixos regulars
amb diferents colors d'ocres i verds.

Al darrera, potser el negre aparent
de la foscor de la nit més tancada
o la claror d'un dia lluminós.


(Juny - 1998)


















CCXCVII


Era un assolellat matí d'estiu
i restava llegint en un vell balancí
sota el porxo d'aquella cabana
encarada al migjorn del bosc frondós.

Només en aturar la lectura
vaig sentir pel meu cos l'amable brisa
que em reconforta de la xafogor,
de la qual ni em donava compte.


Aturo la lectura i prenc la brisa
que em reconforta de la xafogor,
de la qual ni em donava compte.


(Juny - 1998)























CCXCVIII


En una cambra plena de llibres força antics
i amb només la claror d'una lluna d'estiu,
es projectava l'ombra d'un cos en moviment
amb diverses formes al fons d'aquell recinte.

I en jeure el cos al llit posat a la paret
sols es veia la seva silueta horitzontal,
amb algunes lleugeres onades corporals
que sols trencaven una mica la ratlla recta.


(Juny - 1998)



























CCXCIX


Us veig tan diferents segons em trobo.
Res no té cap imatge sempre igual.
El tu i el jo gairebé s'esvaeixen
enmig del vent de l'amor molt ardent.


(Juliol - 1998)

































CCC

Ara que tot passat resta molt lluny
com una boira en la dèbil memòria
d'aquell que pugna per tirar endavant,
el record del teu nom em deprimeix.

Nous núvols van passant pel cel d'avui
i el vent sembla portar noves essències.


(Juliol - 1998)































CCCI


Ara que els núvols blancs passen força lleugers
per sobre l'horitzó marí impulsats per la brisa
i les gavines fan alguns vols en picat
en un mar de cristalls de cares de colors,

alço els ulls al cel blau d'aquest dia d'estiu
a la recerca vana de la meva figura.


(Agost - 1998)






























CCCII


A un pas del món utòpic, m'aturo ben humil
per contemplar la terra humida que hem sosté.
Els versos esdevenen un record als orígens
i a la realitat de la qual formem part.


(Agost - 1998)
































CCCIII


Els somnis ben interpretats no enganyen;
són els únics que ens parlen ben sincers.Mes qui té valentia d'encarar-s'hi
sense negar que sovint som passat?


(Agost - 1998)









CCCIV


Ara durant tot l'any sempre van caient
fulles seques dels arbres; sempre sembla tardor.
Octubre, mes d'escriure sobre els temes eterns
i de tornar a trobar-se al vell cau compartit.

Passada la diàspora folla de cada estiu,
ens retrobem amb l'èpica de passar la foscor
i amb la lírica antiga de posar en vers les hores
que compartim abans que arribi la fredor.

Quan voldríem que fossin més llargues les estones
que passem junt al foc alimentat per somnis
i pel feix de carícies que robem al capvespre.

Sempre sembla tardor, temps d'escriptura fèrtil
i la festa major de qui busca en petons
l'altra dimensió que ens uneix amb tendresa.


(Setembre - 1998)





















CCCV


Acarono lentament unes fulles
de l'arbre que ha caigut sobre un toll
d'aigua de pluja i fang de fa molt poc,
i sento la textura d'humitat,
i cada tronc reviu per sempre més
com fruit d'un tros de la nova tendresa
amb el temps mig perdut i les imatges
que m'evoca aquest vent de la tardor.


(Setembre - 1998)























CCCVI


No deixis, bella dama del desert,
que t'enlluerni la llum natural
d'aquest matí d'hivern que està fluint
a través dels vitralls de tants colors.

Els teus ulls, com de mel, han d'observar
encara molts prodigis i miratges
en la terra curulla de polsim
en la qual tu hi tragines amb tendresa.

Mes, ai, ets tu la font de la claror
que fa més gran l'espai dels quatre murs
on hi cap tot el desert de veus fosques.

I així despertes el cuc adormit
d'aquest apàtrida que fa un temps
deambula per terres sense nom.


(Gener -1999)



















CCCVII


La fulla mentre cau de l'arbre moll
descriu una espiral irregular
l'amplada de la qual sovint abarca
bona part del carrer o sols un botzí.

Entre la pluja i el vent canviant
la dirigeixen per distints rumbs
abans que no assoleixi la catifa
d'altres fulles groguenques ja caigudes.

Llavors, potser restarà força temps
sobre un toll d'aigua mig tapat
per altres fulles en ell escampades.

O potser de seguida serà duta
per uns peus infantils carrer avall.
Mes ara encara resta en la caiguda.


(Febrer - 1999)




















CCCVIII


Les fulles mentre cauen de les branques
dels arbres molls del jardins infantils
descriuen tot d'espirals desiguals
per sobre dels infants que encara hi juguen.

Entre els grinyols d'oxidats gronxadors
i amb les darreres clarors d'aquest dia
l'amplada de les corbes de les fulles
sovint abarca bona part del parc.

Després, potser restaran força temps
sobre un toll d'aigua mig tapat
per altres fulles en ell escampades.

O potser de seguida seran dutes
per uns peus infantils carrer avall.
Mes ara encara resten en ple vol.


(Febrer - 1999)



















CCCIX


Després d'un dia més sense treball,
havent pogut escriure sobre el món
que ens envolta com pell posada al cos,
només m'agradaria trasallar-vos


(Febrer - 1999)




























CCCX


D'un carreró amb papers i caixes velles
surt lentament la música d'un saxo
que va arribant a la gran avinguda
per on passeja la gent ben mudada.

Allà, una noia de cos elàstic dansa
amb pas vivaç al voltant d'un barret
i de vegades fins i tot es posa
entre la gent que sovint fa rotllada.

De tant en tant, projecta enlaire
una ombrel·la amb cintes de colors
que després sempre l'entoma pel mànec.

En acabar la música, s'ajeu,
recollint el cos com una bola
sota totes les tires de l'ombrel·la.


(Febrer - 1999)



















CCCXI


Mirant cap al barranc es cercava en la nit
la claror del migdia que es trobava a faltar
per aconseguir veure-hi unes profunditats
que inspiraven la por d'alló que no es coneix.


(Febrer - 1999)



























CCCXII


Amunt i avall del corredor vital,
entre música i passos jovenívols,
neteges cossos i esperits malmesos
mentre somrius malgrat la son que tens.

Tu, que sempre acompanyes els teus gestos
amb la tendresa d'una nena gran,
poc després reparteixes aliments,
pastilles i alegria a qui no pot.

Així, quan jo naixia com apàtrida
a la recerca d'un lloc on restar-hi,
les teves bromes i llargues converses

de matinada, mentre m'afaitaves,
en van donar la força del vençut.
Poques persones em fan vibrar com tu.


(Febrer - 1999)











CCCXIIII


Com diu el poeta, tu si ets estimada
Marta per sempre més, Marta estimada,
car entre totes les flors tu ets la que només
es troba en les muntanyes més gegantines.

Més, ai, tu deus baixar a donar
l'aroma de les teves belles fulles
a gent de més avall de la comarca
perquè ells demanen el teu clar perfum.

I aquí, nosaltres restarem amb fred,
i per gaudir de l'aroma amiga,
que mai serà oblidada, haurem d'anar

uns pobles més avall, sempre cercant-te.
Mes és temps d'alegria: les essències
més pures han de ser ara compartides.


(Febrer - 1999)



















CCCXIV


Teulades en pendent, de terra o uralita,
s'alternen de manera gairebé natural
amb terradets que tenen roba estesa i testos.
I per sobre les cases desiguals, apareix
un bosc de verd pansit amb algun que altre arbre,
de formes diferents, aïllat del conjunt.
Muntanyes que despunten d'un massís gegantí s'entrellacen cobertes d'un condensat boscatge
al fons de la mirada, allà on semblen juntar-se
amb el blau lluminós del cel de matinada.
I més enlaire, uns núvols que formen una franja
mig blanquinosa amb zones força més obscures.


(Febrer - 1999)

























CCCXV


Al costat de ponent d'una cala deserta
les barques de pescar es van balancejant
al ritme de la brisa que bufa de muntanya.
Tot a l'altra punta, un grapat de vaixells
esportius i de lleure també tensen i afluixen
les seves amarres al compàs de les ones.
Darrera de la sorra, els serrells de les veles
--encara recollides-- dels restaurants i bars
també són agitats per l'energia eòlica.
Les llars dels pescadors i els nous grans edificis
es distingeixen rera una dèbil cortina
de polsim aixecat de la platja sorrenca.


(Març - 1999)

























CCXVI

Un conjunt de cavalls travessa l'explanada
que s'estén des del mar fins a les muntanyes
només interrumpuda per uns turons vulcànics.


(Març - 1999)




























CCCXVII

Ara que em trobo lluny dels meus i que vaig fent
noves relacions i amics, el teu record
se'm mostra a les parets de la llar de l'exili.
Mil preguntes em faig en evocar el teu nom
que només jo recordo com allò que no fou;
a penes si vam parlar més de quatre paraules
un parell de vegades perquè no m'entenies;
això, sí: quan passaves sempre em deies adéu.
Llavors jo no gosava ni tenia manera
d'expressar els sentiments que bullien dins meu
a cap noia bonica i simpàtica com tu.
(Temps després vaig besar alguns llavis
que foren amors ardents amb inici i final.)
Per aquell carrer nostre, on jo et veia com somni,
ara ja no sent els sons de la trompeta d'escombriaire
ni tu ni jo no hi som; tu perquè et vas casar,
jo perquè jo no puc restar amb els meus pares.
No fa molt vaig saber que el teu marit morí
de no sé què de cor, restant, en conseqüència,
tu, amb els mateixos anys que jo, vídua i amb fills.
Sort que ja deuen ser força grans; potser ets àvia.


(Març - 1999)















CCCXVIII


Ara que ens trobem lluny de tot i que anem fent
noves vies al mar, en aquesta vespreda
de molts anhels, als murs s'hi dibuixa l'ahir.
Mil preguntes sorgeixen en evocar el passat
que només recordem com allò que no fou;
a penes si vam viure del barranc tot estant
en folla plenitud més un parell de vespredes;
això, sí: quan passava el sol sempre era màgic.
Aleshores ningú no podia gosar
expressar els sentiments que bullien dins nostre
mentre tot a ponent es trencava en mil llums.
(Temps després vam besar els llavis de la fosca
que van ser amors ardents amb les llums dels misteri.)
Pel carrer compartit, on només érem somnis
ara ja no sent els sons de la trompa del futur,
ni ningú ja no hi som; perquè vam despertar,
alguns perquè restaren en aquell fosc passat,
d'altres perquè volgueren anar encara més lluny.
No fa molt vaig saber el destí d'uns d'aquells
companys de joventut restant, amb més empenta,
uns quants a la recerca de la utopia nostra.
Sort que tots ens trobem una vegada a l'any.


(Març - 1999)













CCCXIX

Avui estic massa bé per restar aquí,
amb tots els luxes d'una vida estàtica.
El sol de primavera, que ara dóna
de ple sobre el jardí, sembla invitar

a anar als espais oberts d'aquelles platges
on la llum és més lliure i transparent,
allà no hi ha cap límit a la vista,
tampoc de pensament ni d'acció.

Allà, davant la taula per restar-hi
sense cap pressa ni cap angúnia,
veuríem dones i onades passar.

Però, no havent trobat una sortida,
els reflexos del sol em sembla riure's
d'aquestes plenituds, i acabo trist.


(Març - 1999)























CCCXX

Amb veu trencada, anava recordant
que el van haver de posar a treballar
a carregar i descarregar vaixells
al port de Barcelona amb sols vuit anys

per pagar les despeses que portà
l'enterrament de la seva mare


(Març - 1999)






















CCCXXI


Semblaven fredes les quatre parets
--i sovint realment desprenien gel--
d'aquella llar familiar on tants crits
havien ressonat per foteses.

Mes ara trobo en falta aquell restar-hi
amb un confort de poques comoditats
però on jo em sentia relaxat
abans, durant i després de sopar,

tal com si el temps en aquells llargs moments
alentís el seu pas per major gaudi
de sentir-se a resguard de pluja i vent.

Em sentia acollit com si estigués
entre sacs de cotó, mentre pensava
en qui no té cap sac per descansar.


(Març - 1999)





















CCCXXII


Tenia la pell suau, lleugerament
de color com de sorra sols per rompre
la gèlida puresa de la neu.
Va jeure al meu costat, i jo pensà
que si m'insinuava em permetria
que ens ajuntéssim llavors, potser per sempre.
Després, vam canviar de pla. Al seu cotxe
ella no comprenia el meu plorar;
el nostre amor resultava impossible.


(Abril - 1999)




























CCCXXIII


En Joan era un home tan senzill
que mai no havia sentit nomenar
cap dels més eminents propietaris
del pensament que es barreja en els llibres.
No disposava de cap lema indiscutible
d'aquells que deixen l'altri esmaperdut.
Ell mateix deia ser un illetrat.
Sovint dormia sobre algun diari
de feia poc i ben cobert per ell.
Darrerament, llegint les lletres grans,
s'havia assabentat que per les nits
oferien bombardeigs en directe
per televisió i que, malgrat l'hora,
tenien força anuncis i audiència,
¿o bé era a l'inrevés?, ben poc importa.


(Abril - 1999)
CCXXIV

¿Què hi ha de més sublim en l'estètica
de l'èxode d'un home envers la terra
dels seus avantpassats de fa molts segles,
que contemplar-lo enmig d'un flux humà
que fuig del foc per ficar-se a les brases,
mentre en el rostre es mostren les arrugues
del patiment i els errors de la historia?
(Això, sí: cal tenir el millor diafragma
o el ''zoom'' més potent d'aquest mercat.)
I si es transmet en rigorós directe
tot el faust de bellesa i encanteri
dels projectils que enalteixen la nit,
encara molt millor per augmentar
i l'audiència que mereix l'espectacle,
car malgrat l'hora tenen força anuncis
les plàstiques imatges en color.

I mentrestant, un intel·lectual
cada nit, just abans d'anar a dormir,
s'està trobant amb ''La Muntanya Màgica'';
llegeix que el temps s'allarga o es fa curt
tot depenent de moltes circumstàncies.
També escriu sobre el retir per l'edat:
''Ara que em trobo lluny dels meus i que vaig fent
noves relacions i amics, el teu record
se'm mostra a les parets de la llar de l'exili...''

En canvi, en Jordi no té mai a la mà
cap d'aquells lemes tan indiscutibles
que deixen l'altri mig esmaperdut.
Ell mateix diu i es veu un illetrat.
Sovint dorm al damunt d'algun diari.
Darrerament, llegint les lletres grosses,
s'ha assabentat que estan organitzant
una campanya ''d'ajuda humantària''
per a la marxa de refugiats (Abril - 1999)


CCCXXV


¿Què hi ha de més sublim en una estètica
del dolor que aquell gest recargolat
que sovint emergeix d'un fons de l'home
mai no explorat i que plora en el buit?
Les llàgrimes sorgeixen de les deus
del ser commòs com l'expressió plàstica
del dolor més punyent, moral i físic.
Els antics i potser caducs valors
prenen el llarg camí de la diàspora
i es dispersen amb aires alarmistes
envers uns llocs també inhospitalaris,
i el futur, més que mai, és temps de témer.
Cos i esperit --exasperats apàtrides--,
com ens indivisible, peregrinen,
encerclats de terror, per ermes terres,
desfent la ruta dels avantpassats,
i tot cercant un lloc per sobreviure-hi.
Car quan el plor es transforma en col-lectiu
per errades dels amos de la història,
es poden formar fluxos d'incerteses
que, tot fugint del foc, van a les brasses,
mentre que alguns neguits es van plasmant
en forma de suors, calfreds i arrugues.

Si com han dit uns intel-lectuals,
el temps s'allarga o es fa molt més curt
tot depenent de moltes circumstàncies,
quan es viu amb el ser desencaixat
i amb un volàtil esdevenidor,
el rellotge de sorra de la història
sembla que l'hagin estrangulat.

Això, sí: cal no perdre l'elegància
de relatar l'estat del gros de l'èxode
sense ferir la sensibilitat
del públic receptor de les notícies.
I si els nous déus de la informació
són hàbils en difondre al món sencer
tot el faust de bellesa i d'encanteri
de les antigues i novelles llàgrimes
que enalteixen les formes de patir,
encara molt millor per fer pujar
els índexs d'audiència i lectors.


(Abril - 1999)










CCCXXVI


Dalt del pastís es veu l'auxiliar de torn
barallant-se amb el Sant per fer-li la higiene
al mateix temps que al drac, que lluiten pel futbol.
A la dolça princesa ja fa temps l'oblidaren.

(Ara es diu que fa la barra americana
en un bar d'un polític que blanqueja diners.)
Però cal que tornem al tema principal:
Ara a l'enfrentament s'hi suma l'infermera.

Incorpora a la lluita una crema hidratant,
mentre l'auxiliar vol lligar fort de mans
amb la senyera al drac i al Sant per netejar-los.

Mes en aquest combat s'omple el bany sencer
amb les nostres nou barres i unes notes de seny
fan que tothom acabi ballant una sardana.


(Abril - 1999)













CCCXXVII

Les impressions o fantasies
de totes les coses s'imprimeixen
en l'ànima a través de la subtil
i greu percepció, tot depenent
la seva veritat o falsetat
del fet que l'ànima les admeteixi
o refugi com tals condicions.
Una vegada més ens endinsem
en el món relatiu i relliscós
de les opinions de cadascú.
Llavors esdevenim la consciència
de la realitat en què ens trobem,
capaç de formular-se les preguntes
més recargolades i utòpiques
sobre la seva naturalesa.
Som presoners dels sentits que tenim,
car tot ho precebem mitjançant ells,
i ells esdevenen el màgic cristall
el qual permet després elaborar
complexes teories sobre tot,
i també sobre nosaltres mateixos
com la part que contempla l'univers
en l'actitud interna i exterior.

El bé suprem, o sigui la virtud,
és la felicitat, que és viure sempre
d'acord amb el sistema natural,
com raó universal de la qual l'home
hi forma part com un element més.
És tota una manera de vida
que es basa en acceptar l'adversitat.
L'antagonisme palpitant
que de molt temps abans es mantenia
entre la teoria formulada
sobre les passions i afeccions
de l'ànima recolçant en tota hora
la legitimitat de la natura
com fondament de tot determinisme
y la llibertat de cadascú
per decidir i actuar sens lligams,
es va resoldre amb un assentiment
que s'atorga o es nega a les lleis
de la raó; tota moralitat
consisteix en minvar les passions
de l'ànima a les lleis més immutables de
de la raó; la primera virtut
és l'absència total de passions.
(Abril - 1999)






CCCXXVIII

Allò que ve de fora de nosaltres
a través dels sentits i s'imprimeix
per la més nítida percepció
fins les pregones arenes del ser,
serà gronxat per l'ésser que ho acull
en un joc de refuig-admisió,
tot depenent la seva veritat
o falsetat del fet que cada ser
ho admeteixi o refugi com a tal.
Una vegada més ens endinsem
en el món relatiu i relliscós
de les opinions de cadascú.
Llavors esdevenim aquella part
de l'univers capaç de formular-se
les més recargolades i utòpiques
preguntes sobre la seva naturalesa.
Som esclaus dels sentits que tenim.

El bé suprem, o sigui la virtud,
és la felicitat, que és viure sempre
d'acord amb el sistema natural.
Quan encarem les nostres existències
envers el bé suprem, que és la virtud,
es desfà en un mar reconciliador
l'antic antagonisme de fa molt temps
entre la teoria formulada
sobre les passions i afeccions
de l'ànima recolçant en tota hora
la legitimitat de la natura
com fundament de tot determinisme
y la libertat de cadascú
per dicidir i actuar sens lligams,
es va resoldre amb un assentiment
que s'atorga o es nega a les lleis
de la raó; tota moralitat
consisteix en minvar les passions
de l'ànima a les lleis més immutables de
de la raó; la primera virtud
és l'absència total de passions.
d'acord amb el sistema natural,
com raó universal de la qual l'home
hi forma part com un element més.
És tota una manera de vida
que es basa en acceptar l'adversitat.

(Maig - 1999)











CCCXXIX


Ja percebem el constant bategar
del mar i el degoteig plujós
des de la casa que per sempre acull
gavines amb les ales mig trencades.
S'han esvaït els neguits pel futur.
Els grans de sorra del temps s'esmunyen
cada dia i setmana amb la cadència
de qui ja pot pensar amb els vells captaires
des de la llar de ciment i cristall.
Les seves blanques parets reflecteixen,
entre realitat i fantasia,
les formes i colors de les onades
del nostre mar que tenim tan a prop
Restar a un pas del mar és com restar
a un pas dels orígens més remots,
dels somnis i la nostra veritat,
aquesta veritat que cada dia
ara i aquí esdevé molt més propícia
per expandir els horitzons de futur.


(Maig - 1999)

















CCCXXX


La pluja cau damunt les fulles verdes
de l'arbre del constant hivern que plora.
La lluentor del verd humit destaca
en un paisatge de colors pansits.

Les pedres grosses i força arrodonides
de cadascuns dels racons del vell jardí
llueixen tènuement la brillantor
de l'aigua de la pluja del capvespre.


(Maig - 1999)





























CCCXXXI


Ara ploro l'absència d'aquelles veus d'ahir
que feien tremolar d'emoció tot l'ésser.
Veus que sempre arribaven vibrant al moll de l'ós
des de distints cantons i amb diferents clarors:
De bon matí la veu era molt cridanera
com per incorporar-me altre dia a la vida;
tenia certs ressons orientals i de pau.
Més tard sovint mostrava algunes injustícies.

Sota el sol potent recordava jugar
i quan cal mantenir-se sempre en plena forma.
En dinar, aconsellava el do dels pacients.
A la tarda semblava jovenívola flauta

o el més greu contrabaix que treien les essències.
Al vespre, es feia intimista, romàntica i poètica.
Algunes nits em parlava de drets i certs deures.
Altres nits feia conya sobre el valor del sexe.


(Maig - 1999)





















CCCXXXII


Més enllà d'aquests murs de cristalls i colors
s'amaguen els captaires i els amos de la terra.
El riu flueix constant cap al mar de la platja.


(Maig - 1999)














CCCXXXII Allò que arriba a través dels sentits
per la més nítida percepció
fins les pregones arenes del ser,
serà gronxat per l'ésser que ho acull
en un joc de refuig-admisió.
La seva veritat o falsetat
sempre depèn del fet que cada ser
ho admeteixi o refugi com a tal
en el bressol on suren les idees.
Una vegada més ens endinsem
en el món relatiu i relliscós
de les opinions de cadascú.
Llavors esdevenim aquella part
de l'univers capaç de formular-se
les més recargolades i utòpiques
preguntes sobre la seva naturalesa.
Som esclaus dels sentits que tenim.

El bé suprem, o sigui la virtut,
és la felicitat, que és viure sempre
d'acord amb el sistema natural.
Quan dirigim el nostre caminar
envers el bé suprem, es destrueix
el combat passions-afeccions,
i recolcem la legitimitat
de la natura com fundament
de tot determinisme
i la libertat de cadascú
per decidir i actuar sens lligams,
es va resoldre amb un assentiment
que s'atorga o es nega a les lleis
de la raó; tota moralitat
consisteix en minvar les passions
de l'ànima a les lleis més immutables de
de la raó; la primera virtut
és l'absència total de passions.
d'acord amb el sistema natural,
com raó universal de la qual l'home
hi forma part com un element més.
És tota una manera de vida
que es basa en acceptar l'adversitat. (Juny - 1999)











CCCXXXIV

Ni més a prop, ni més lluny.
Just la nostra mesura,
aquella que vàrem inventar
fa molt temps una tarda
d'estiu a prop del mar,
quan encara crèiem en tantes coses,
fins i tot en nosaltres mateixos.
Ni més a prop, ni més lluny
d'allò que abasta una abraçada
entre el mar i la terra,
quan tot sembla possible
car el dia mor sense laments.


(Juny - 1999)

























CCCXXXV


Temença al silenci.
El cant dels ocells
així mateix és
fragment de silenci.

Només enmig d'ell
es pot escoltar
el batec més fons
que ve de molt lluny,
que ve de molt prop.

Temença al silenci.


(Juny - 1999)









CCCXXXVI


¿A cas els elements estètics van
per separat del món de les idees?
¿I les essències que donen un cos
a l'esperit, no tenen res a veure
amb els colors dels actuals ropatges?
Allò que arriba a través dels sentits
fins les pregones arenes del ser,
serà gronxat per l'ésser que ho acull
en un joc de refús-admissió.
La seva veritat o falsetat
sempre depèn del fet que cada ser
ho admeti o ho refusi com a tal
en el bressol on suren les idees.
Una vegada més ens endinsem
en el món relatiu i relliscós
de les opinions de cadascú.
Llavors esdevenim aquella part
de l'univers capaç de formular-se
les més recargolades i utòpiques
preguntes sobre la seva naturalesa.
Som esclaus dels sentits que tenim.

La imatge aconseguida en un instant
representa un fragment del tot global,
que sovint se'ns escapa de les mans
entre la boira del quefer diari.
Si el bé suprem, segons alguns estoics,
és viure sempre d'acord la natura,
quan dirigim el nostre caminar
envers el bé suprem, es destrueix
el combat passions-afeccions,
i omplim el flux temporal amb el gust
d'allò etern que demana l'esperit.


(Juny - 1999)












CCCXXXVII


Fa mal, fa mal, fa mal la carn de l'ànima.
Fa mal, fa mal, fa mal tot l'esperit.
Un bar, un bar, un bar d'ampolles buides
que dol, que dol, que dol la lluna plena.

I cerquem, i cerquem en tot el fum
que no fuig, que no fuig, la nit, la nit,
la nit, la nit, la nit tancada amb clau
que anhelem, que anhelem amb por.

Som el fum, som el fum d'allò mullat,
d'allò mullat, d'allò mullat que fuig,
que fuig, que fuig, que fuig del callat plor.

Fa mal, fa mal, fa mal la carn de l'ànima
d'allò mullat, d'allò mullat que fuig,
que fuig, que fuig, que fuig del callat plor.


(Juny - 1999)













CCCXXXVIII


Des del sofà de la casa dels somnis
escolto el vent que portaria pluja,
si no fos perquè al cel ja fa molt temps
que se li va acabar el plor pel futur.

En una terra aparentment eixuta,
contemplo tots els horitzons serens
que l'encerclen i ofereixen a la vista on reposar:
les ondulants muntanyes del transfons.

Només d'allà, d'aquells darrers turons,
poden venir les paraules dels versos
que van omplint el buit d'aquest sonet.


(Juliol - 1999)
























CCCXXXIX


¿Quin caducat misteri no podria resoldre
l'escala de cargol del far del fi del món?
Si bufés el llevant aixecant grans onades,
¿no se'ns desvetllaria l'origen del morir?

Mes la música clàssica ens fa plorar
tota la solitud que ens envolcalla, sempre.
Al capvespre comença la ruta de foscor
envers l'interior del passat compartit.

Escales d'aigua clara i antigues ressonàncies
ens porten la verdor d'heures entre rocams
que llueix amb la lluna, que s'entreveu al fons.


(Agost - 1999)


























CCCXL


Recordo aquells moments quan la incertesa
omplia la buida llar familiar.
Tot el passat es fonia vell
i el demà esdevenia fosc enigma.

En temps de dubtes i de jocs de risc,
l'escalfor de la teva companyia
fou una onada amable de mesura.
Com sempre, tu vas ser la serenor.

Així, quan jo naixia com apàtrida
a la recerca d'un lloc on restar-hi
i mentre coneixia noves illes,

tu sempre vas restar com far segur
per aquest navegant sovint perdut.
Poques persones em fan vibrar com tu.


(Setembre - 1999)


















CCCXLI


Perduda la unitat i en molta incertesa,
els sons van dispersant-se en uns espais sense límits,
on el món real dels somnis sovint es difumina;
tal vegada després faran nova cançó.

D'un carreró amb papers i moltes caixes velles
surten les notes fosques d'un saxo mig borratxo.
Escales que ressonen en aquell cul-de-sac
es van arrossegant amb ritme desigual
per les llombardes molles dels carrers amb pudor.


Lluny, a les clarianes, l'aigua de les cascades
sona a la vall pregona de les estacions.
Mes la música clàssica i la de la natura
fa brollar molt sovint llàgrimes i esperit.


(Octubre -1999)





















CCCXLII


Avui que plora tot el cel,
recordo el nom de moltes ombres.


(Novembre – 1999)























CCCXLIII


Aquelles ments clarividents i netes
que volen imposar fraternitat,
la llibertat o qualsevol virtut
per un embut --encara que pugui ser
pel filtre cristal·lí de la raó--,
acaben destruint aquestes causes.
Sense les bones maneres dels savis,
que saben i comprenen que som dèbils,
els més lloables principis fan aigua.

Ens cal sovint aprendre a dir que no
com afirmació individual
i a guardar les distàncies, sense ferir.


(Desembre - 1999)





















CCCXLIV


Volar per sobre els morts essent un mort
sovint es converteix en actitud
de supèrbia i orgull; les vanitats
de moltes vanitats es fan més vanes.
Només ens és permès petits vols curts,
amb compte de restar a la vora dels ossos,
de la realitat que ens arrossega.

(Desembre -1999)






















CCCXLV


¿Com expressar de manera elegant
i bella tota la realitat
en la qual som un gra de sorra més?
En passejar pel carrer i contemplar
els diferents aspectes de la gent,
presenciem un gran ventall d'aspectes
que ens distingeixen com éssers ben únics.
Malgrat la quantitat, ningú no és igual.
(Sovint cal repetir allò més obvi;
millor si s'afegeix un nou matís.)

Sembla com si els neguits i il·lusions
afloressin als rostres com segells
d'una antiga i constant lluita interna.
L'autoestima i el sublim menyspreu
d'un mateix es releven follament
van formant un escut molt subtil
que no ens permet la mirada serena
Dins de la subtilesa de la capa
es troba barrejat tot el passat,
on és difícil poder destriar
el gra de tanta palla seca i molla.

Amb cada pas al mateix temps es guanya
una afirmació i un dubte neix,
i entre la seva estela ens debatem
per distingir en el llac interior
allò que és passatger d'allò immutable.
Mes, ai!, llavors també això és impossible.
Dins una densa boira tot perd els contorns,
i resta sense nom en passat i present.


(Gener - 2000)

























CCCXLVI


Ara que puc passejar cada tarda
per la platja i mirar la posta de sol,
també et trobo a faltar, antiga dona
de rostre acollidor i mirada fonda.
Tu, que encara no tens cap nom concret
car ets desig fervent, no et fas present
després de cap onada del capvespre.
La teva absència sembla dir-me molt:
que no per córrer tot mirant la platja
i l'horitzó de colors en escala,
no per això podré omplir la teva manca.
Perquè, ara que ja puc rodar pel món
i els carrers i les platges de la terra
i que sovint em trobo ple de vida,
¿per què de sobte em sento buit com sempre?


(Febrer - 2000)



CCCXLVII


A mitja tarda deixo tanta lletra
i poso rumb al mar, on canto i ballo
com un foll vorejant un tros de platja.
Amb cada nou alè sento inflar-se
els pulmons amb l'aroma de les ones.
Em vaig omplint de mar; la vida és curta
i pobra; l'univers, un lloc per ser,
que m'atrau amb la seva immensitat
que es va ficant a les meves entranyes
lentament amb la brisa salabrosa.
Al mateix temps, em sento com un àtom
de la realitat que vessa els límits
de l'horitzó de la ment i dels llibres.


(Març - 2000)























CCCXLVIII


A mitja tarda el so era del mar,
que batia la costa amb grans onades.
Homes i joves corrien i jugaven
per l'espigó més llarg d'aquella platja;
el jugar adult i el risc constant semblaven
alternar-se al mateix temps amb ritme foll.
De la barana del passeig estant,
es veia com la vida i la mort s'unien;
amb aquell gran brogir del mar batent
tot podia passar; la plenitud.

Al vespre el so venia del "bel canto",
que ressonava en un clima barroc.
Gent mig mudada aplaudia la diva
quan acabava cada peça amb força.
Es diria que tot insinuava
un ordre harmoniós de l'univers.
Des d'un racó es contemplava la vida
com una farsa ben interpretada.
Aquelles notes sabien posar
tot l'ésser en pau i la pell de gallina.

En plena nit el so es trencava en blues
en un bar de dubtosa mala mort.
Només els quatre de davant de tot
seguien en silenci el guitarrista;
la resta murmurava i debatia
mentre es deixava dur pel ritme fosc.
En el racó més llunyà es contemplava
com tothom inventava noves músiques.
Amb aquell vell intent de trencament
es penetrava en el misteri nocturn.


(Març - 2000)









CCCXLIX


I em preguntes per què cada nit vaig al mar?,
que amb qui em trobo a la sorra quan tothom resta a casa?
Que per què vaig al mar...? Que per què vaig al mar...?

Sí, potser tens raó: ¿per què vaig a aquell lloc
quan gairebé ningú no contempla la lluna?
(Car t'haig de fer saber que sempre hi ha algú.)

Potser sols per mirar un tros d'univers.
Mes ara que m'has fet la pregunta, recordo
que sovint vora al mar fugen les cabòries.

No sé pas quina pau, vinguda amb les onades,
relaxa lentament el ser abans inquiet.
És com si em retrobés amb el vell ritme còsmic.

¿Que per què sols allà, té lloc aquest prodigi?
¿No duien que la mar fou el bressol de la vida?
Potser només els dolços sons de la mare cantant

els oblidats orígens, ens poden conduir
a través de les ones a un nou retrobament
amb tots els elements de la nostra natura.


(Maig - 2000)











CCCL


Cal recordar les suors del treball.
Cal recordar el lirisme de planflet.
Cal recordar que som fills de l'esforç.
Cal recordar que només recordem.

Cal recordar les petjades perdudes.
Cal recordar la mètrica oblidada.
Cal recordar les mirades del passeig.
Cal recordar que només recordem.

Cal recordar les putes que passeigen.
Cal recordar la moral que comprem.
Cal recordar les caixes del carrer.
Cal recordar que només recordem.

Cal recordar les portes que grinyolen.
Cal recordar la manera de treballar.
Cal recordar que exportem molt barat.
Cal recordar que només recordem.


(Juny - 2000)


























CCCLXI


Havent baixat, a poc a poc, al món
on les persones tenen mans i peus
per treballar, passar-ho bé i ajudar,
els anhels han anat perdent foscor
i prenen el camí de la tendresa.


(Setembre – 2000)

























CCCLII


Ara que sempre sembla estiu,
ara que sempre sembla hivern,
ara que sempre cauen fulles,
ara que mai no plou o fa xàfacs,

ara que el temps s'ha tornat boig,
ara que les hores es fan curtes,
ara que els minuts són eterns,
ara que mai no tenim temps,

ara que hi ha internet,
ara que tothom té un mòbil,
ara que diem frasses fetes
ara que el món és més petit,

ara que tothom es despulla,
ara que tenim més captaires,
ara que hi ha una raça,
ara que tots som diferents.

Ara que tot és com sempre.


(Juliol -2000)



















CCCLIII


¿I encara us atreviu a dubtar sobre el clima;
sobre la seva força i influència en la gent?
Ara el Passeig Marítim era ple de persones
que anaven tot xerrant tranquil·lament en grups;
era temps de converses amables com la roba.


(Juliol - 2000)



































CCCLIV


Nois i noies ballaven i es movien
com gent de les cavernes amb la música
repetitiva d'un nou xiringuito.
Amb poca roba i mirades perdudes,
semblaven actuar com els follets
de la primera lluna de l'estiu.


(Juliol – 2000)


























CCCLV


Molt més enllà de l'últim espigó,
un grup de nois amb caps estarrufats
i indumentària afro-caribenya
dansaven de manera compassada
entorn d'un aparell immens de ràdio.
(Tal vegada alguns d'ells aquell matí
havien aguantat el sol d'estiu
per arreglar la seva identitat.)


(Juliol – 2000)































CCCLVI


Sobtadament, l'horitzó s'ha enfosquit
amb una densa massa nuvolar,
que ja tapa la lluna de l'estiu.
Les suaus ones han esdevingut
grans onades, que pugen les roques.
Quan com ara el mar colpeja amb força
un tros de costa, és quan més que mai
sembla que en qualsevol moment allà
hi pot aparèixer la vida o la mort.


(Juliol - 2000)
























CCCLVII


Com tant sovint, un cop de mala sort
(sempre es va renovant la raça humana)
m'obrí les portes d'una nova terra,
tot ocupant el lloc d'un cavaller.

Mirat des del turó dels meus records,
car jo hi havia estat no feia gaire,
semblava el millor lloc per reposar
els darrers anys de vida que em restaven;

però després ha anat esdevenint
un port obert des d'on he visitat
molts altres pobles amb distints costums.

La vall amb horitzó ben lluminós
que desitjava a les mortes nits,
s'ha convertit en punt des d'on viatjar.


(Juliol - 2000)




















CCCLVIII



Des que em van treure de l'antic bressol,
arrossegava un dèficit marí,
que ara amb fidelitat de fill nostàlgic
vaig eixugant onada rera onada.

Sovint són breus escapades al port
o fins l'extrem elevat del passeig;
només és un anar i venir d'ocell
per mantenir l'equilibri mental.

D'altres vegades són llargues estones
contemplant l'horitzó en un pur intent
d'assolir la nuesa d'aquell ésser
que va sortir del mar arrossegant-se.


(Juliol – 2000)





















CCCLIX


Quan retorno a la llar familiar,
el temps sembla que llisqui sobre gel.
Allà no cal justificar les hores
que transcorren ingràvides pel pis.


(Agost - 2000)





































CCCLX


Que ridícul pot ser parlar del mar
com si fos un antic amic que hem retrobat.
Ara que ha mort la paraula punyent
que treia punta a totes les converses,
em dono compte del valor del mot
com element que evita tensions
car quan brolla alleugera l'esperit.
Y si aquestes converses tenen lloc
sota la llum de la lluna marina,
llavors tot se sublima i ens commou
en la més natural de les vivències.


(Agost - 2000)
























CCCLXI


Trobant-se en un camí fosc i sense sortida,
aquest vell pelegrí d'idees i paraules
va haver de restar un temps a un cau fosc i tan clar
com els crits que ressonen en el pregon silenci;
com es diu en aquests casos, era una gàbia d'or.
Allà de bell antuvi només les seves llàgrimes
mullaven el paper de la inspiració.
Tanmateix, lentament els seus mots van trobar
ressò en gentils orelles que volien entendre
el contingut irònic de la difícil parla.
Així va deixar el plor solitari i callat
per unes breus converses que al·liberen el ser
de la feixuga càrrega del silenci forçat.
Llavors va començar aquest intent de llibre
que s'alleugera a mesura que s'endinsa en l'ingràvid.


(`Setembre – 2000)



















CCCLXII


La carícia llunyana
porta un vers impossible.
En la memòria es busquen
records inexistents.
Impensables metàfores
s’escapen per l’escletxa
de la imaginació.


(Setembre – 2000)

































CCCLXIII


Lentament les arestes
agafen forma roma.
Cada vegada es llisca
més en la ingravidesa
dels sentiments que suren
en l’espai compartit.


(Setembre - 2000)







































CCCLXIV


La carícia llunyana
porta un vers impossible.
En la memòria es busquen
records inexistents.
Impensables metàfores
s’escapen per l’escletxa
de la imaginació.


(Setembre - 2000)





























CCCLXV


La carícia llunyana
porta un vers impossible,
que s’intenta copsar
com segell de l’utòpic.
En la memòria es busquen
les perdudes metàfores
que fugen per l’escletxa
de la imaginació.
Per no ser tan abstractes,
parlarem dels petons
entre el mar i la terra
quan es veu la tempesta.
Tan junts i separats
com els llunyans estels
que semblen besar-se
en aquestes estrofes.


(Octubre – 2000)














CCCLXVI


Amb la pluja han fugit
les llàgrimes internes.
El principi de fred
ens fa tornar a entrar
a la casa d’enguany
i ha dissolt molts anhels.
Sovint l’estat del cel
ens mostra el nostre lloc.


(Octubre - 2000)






























CCCLXVII


¿Qui m’havia de dir que quasi cada nit
vorejaria aquesta costa tan somiada?
¿Qui m’havia de dir que sempre que volgués
podria passejar lentament per la vida,
com deixant-me portar per la brisa marina?
¿Qui m’havia de dir?


(Novembre - 2000)





























CCCLXVIII


És un punyal invisible.
És el buit de la paraula
que no crea ni fereix.
Hem perdut el més enllà.
I el més aquí s’ha buidat.
I mentrestant cap veler
no creua la mar sense aigua.


(Desembre - 2000)

































CCCLXIX


No és temps de belles metàforesni de paraules al vent.
Hauríem de callar, doncs,
dins el silenci que som.


(Gener - 2001)































CCCLXX



Cada cop el barranc esdevé més pregon
i cap espill retorna els anhels i les pors,
que semblen que naufraguin cap al mar del no-res.
Les paraules i imatges es perden en el fons
d’un futur que agonitza molt abans d’arribar.
S’ha perdut el darrer vaixell de mots valents.
Només la tebiesa ressona com molt lluny
dins de la ment que en va recerca els vells suports.
La solitud agafa noves formes més fredes.
Arribem a sentir l’aïllament dels membres:
la desmembració existencial.


(Febrer - 2002)


























CCCLXXI


Anava pel passeig com si portés damunt
una feixuga càrrega que amb cada pas plorava.
Refusà austerament i sense pertorbar-se
les paraules d’uns nois d’anar amb ells vora el mar.
Sense aturar el seu pas ni adonar-se de res,
semblava no avançar aquell cos femení.
L’horitzó s’enfosquia encara més i més.
Semblava com si el sol hagués fugit per sempre.
De sobte va escoltar un confós ”què et passa?”
tot invitant-la a seure al marge del camí.
Allà es va desfogar. Va treure tot allò
que li oprimia el ser sobre qui l’escoltava.
Desprès em va semblar volar cap al futur.


(Abril - 2001)






















CCCLXXII


Oblidat el costum de fer rimar
l’amor amb la mort com mots vitals
i perdut el domini d’antics ritmes,
intento de bell nou edificar
el vers de sentiments serens i forts.

Sols quan s’acosta de bell nou Octubre
amb la seva grogor de calidesa
i amb dates tan entranyables,
cerco noves paraules sota terra
per desgranar les ancestrals arrels.

Ara que tot em sembla tan volàtil
com el fum que s’escampa sobre el camp
sense deixar l’olor càlid d’abans,
intento prolongar i fruir al màxim
de la tendra claror de la tardor
mentre recordo passat i futur.

Ara que ja ens trobem en l’endemà
de tantes fites ja sense misteri
car han caigut les fulles del dubtar,
tenaçment em recolzo en l’encanteri
dels petons i abraçades que s’allarguen
misteriosament per sobre el temps.

I de sobte el jo i el tu es perden al mar
on perdre’s és assolir serenor.


(Setembre - 2001)








CCCLXXIII


El peu s’hauria d’allargar
fins assolir el ritme tranquil
d’un balancí per recordar.
En un desig de reposar
el cansat ésser temporal,
cerquem mirar des de la platja
l’ample volar de les gavines.
I tot es ven per un petó.


(Octubre - 2001)





























CCCXXIV


Amb les paraules d’estar més per casa
i aquestes sabatilles dels encants,
invoco als déus que mai no han existit
al seu enèsim nou enterrament.
I vagin per davant les nostres gràcies
i agraïment pels serveis que han prestat.

Els sentiments van anar desbordant
la nostra atòmica realitat,
la qual sembla oferir uns replecs de buit
pels quals prenien cos aquelles ànsies
de tenir un bon coixí immaterial.
En cas de dubte o quan el patiment
ens oprimia com fortes tenaces,
sempre ens restava llur constant presència
per abocar-nos-hi cercant consol.


(Gener - 2002)




















CCCLXXV


Al mig del mar, en cim de placidesa,
com un racó de la partida Irlanda,
hi tinc l’acollidor refugi verd.

Avui no puc escriure molt abstracte
ni fer servir retòriques metàfores;
avui m’he vist molt sol i acompanyat
tot prenent el cafè de cada dia.
La bonica i amable noia del pub
--local de fusta i cordes de vaixell--
m’anava explicant un munt de coses
del seu país on la gent beu pel fred.
Era com si de sobte s’aboqués
de bell nou a la meva confiança.
Quina xicota més bonica i bella!!!

Al lluny es veia com queia la pluja,
una fina cortina d’aigua tova.

“Allà quan plou, fa molt de vendaval,
i la gent entraria molt vermella.
A horabaixa la gent es reuneix
a locals com aquest a escoltar música,
xerrar i a beure güisqui i més cervesa”,
em digué mentre netejava gots
i rebria a un públic irreal.
Aprofitant un moment sense pluja
jo també vaig marxar, deixant-la sola.


(Gener - 2002)










CCCXXVI


Tal com si fossis el cinquè element,
a ningú no permets restar assegut,
indiferent davant de la tendresa.
Amb una força més potent que el vent,
esdevens la carícia que conforta
i aquella calidesa dels racons,
on la fosca llueix com clara llum.

Amb unes ales com mig mitològiques
sempre ens fas remuntar la indiferència,
car tu tot ho embolcalles amb un vel
de màgia i encanteri que sublima
les coses més petites d’aquest món.
Tot adquireix un gran valor afegit.
I les persones i llurs sentiments
són elevades al cim més eteri.

Els sentiments a poc a poc desborden
una ancestral realitat atòmica,
per endinsar-se en un àmbit on tot
navega suaument en una dansa
que transcendeix els límits de la física.


(Febrer - 2002)


























CCCLXXVII


Hi ha èpoques que ens fan tocar de peus a terra i canviar l’antiga escala de valors per la qual ens guiàvem.
Llavors no disposem de temps per perdre. És quan ens adonem, per les urgències, de les autèntiques prioritats.
Moltes coses que abans apareixien
amb una transcendència molt cabdal
aleshores es tornen fueteges,
i ens vénen ganes de riure’ns del passat.
Allò essencial sovint desat
en els calaixos de la indiferència
ressorgeix amb la força més punyent.



(Febrer - 2002)

















CCCLXXVIII
Avui a les vuit un tro m’ha despertat;
he sentit comentaris de la pluja.
Una simpàtica divorciada
m’ha dutxat, afaitat i m’ha arreglat.
Quan he irromput, polit, al menjador,
alguns companys parlaven del mal temps:
que si amb la pluja no es pot ni sortir;
que si al seu poble els vells sabien l’hora
sense rellotge, i no l’erraven mai...
Del fons del menjador també arribaven
els comentaris sobre un nou heroi:
un noi que contra els pèssims diagnòstics,
ha escrit un llibre ple de saviesa.
Altres parlaven d’uns nois que han guanyat
un concurs de la tele amb no sé què,
i que ara es folraran bé les butxaques.
Per la ràdio s’anaven alternant
anuncis i cançons del darrer estiu;
de tant en tant, també ficaven falques
que elogiaven la nova moneda.
No recordo un matí tan sorollós;
semblava que tothom volgués trencar
el previsible aïllament per la pluja.
Sobtadament, la companya més jove
ha sortejat amb la cadira de rodes
--molt hàbilment i amb ràpids moviments--,
les dues taules, cap a la sortida;
havia d’agafar el bus de l’escola.
Jo rodejat de tanta efervescència
intentava seguir menjant tranquil
el meu pa amb melmelada i la mantega.
En cert moment, m’ha alterat tot l’ésser
el pas per l’altre costat de la taula
d’una bonica dona amb davantal,
que no podia acollir tot el pit.
Quan he acabat el meu dolç cafè amb llet,
alguns companys observaven la porta;
ja no plovia i calia aprofitar-ho;
s’esvaïa la por d’estar encongits.
Jo també he decidit desplegar veles;
i a tota bateria he posat rumb,
resolut, a la bústia del barri;
anit li vaig escriure a l’estimada
per desfer un malentès d’algunes dates.
M’ha ajudat a tirar el sobre un captaire
que sempre dorm al vestíbul d’un banc.
A la tornada gairebé atropello
un capellà amb sotana com abans.
Tot de passada, en el quiosc, he vist:
“El Barça continua perdent punts.”
I ara aquí, encarat a la informàtica,
volia meditar tranquil·lament
sobre l’esdevingut aquest matí.
Però un company m’ha dit que em deixi d’orgues;
que farem un cafè a l’estació.
(Febrer - 2002)


CCCLXXIX

Si volgués de poeta presumir,
us parlaria dels cims de les muntanyes
més emblemàtiques d’aquest país
i del caràcter ferm de llurs comarques.
En la paraula hi posaria sentit
per elogiar amb molt d’èmfasis les danses
que a tota plaça gran enlairen pits
de les poncelles primetes o grasses.
Desprès diria que la nostra parla
n’és molt melodiosa, sons del mar;
llengua del Verdaguer, que’n fa lloança.
Veuria la manera d’augmentar
el to vermell de les quatre barres
per a amb elles els versos abrigar.

Tanmateix, el meu instint em porta a dir:
¿Quantes vegades més ens robaran
i ens faran alterar l’antiga idea
d’aquella pàtria que es portava al pit?
Aquell vell ideal de ser nosaltres
ha anat canviant necessàriament;
i sóc ben conscient que calia fer-ho.
Cada vegada compten molts més trets.
El cor –sí, ja sé que és un òrgan més—,
no s’hi conforma i sovint s’hi rebel·la
amb la tossuderia no de moda.
Cal saber combinar amb habilitat
el que és possible amb allò més utòpic:
la pàtria somiada amb la pactista.


(Febrer - 2002)












CCCLXXX

Entro al bar irlandès i em poso al meu racó.
Faig un lleuger somriure a la noia del pub,
que aixeca el palmell dret i estén un tros el braç,
que l’atura de cop al bell mig de la barra.
Jo arronso les espatlles i espero tot quiet.
Comencen a sonar els melòdics compassos
d’una cançó amb olor a herba i terra mullada.
Somric en la penombra i entrecreuo els deu dits.
Desprès de dues peces, em mostra un got i una tassa;
dirigeixo la vista cap a la mà del got.
La música s’ha fet transparent com els rius
d’aigües cristal·lines i arrodonides roques.
Em porta el meu cafè amb gel que canta al got.
Em fixo en la serena claror dels seus ulls verds;
allà hi voldria viure en eterna morada.El cafè és fort i dolç com sap que a mi m’agrada.
Ara les notes fan escales quasi líquides
que fan lliscar en la ment cascades amb escuma:
besades quimèriques d’una bellesa verge.
Torna al taulell, neteja el got en una aixeta
i algunes coses més, i creua els braços nus.
Du els cabells recollits en castanya al darrera,
tan tibats i polits que la cara llueix
encara més la seva impol·luta bellesa.
De sobte, un potent tro ressona pel local;
poc desprès, fuig la llum i al carrer tot és fosc.
Cessa el so musical i la fosca m’apropa
encara més al rostre bonic de la natura.
Sento un so relliscós, i s’encén un llumí;
la seva flama tènue s’acosta a una espelma,
que comença a cremar i il·lumina el taulell.
Ara el rostre bonic destaca en la penombra
amb un encant serè que excedeix tots els somnis.
Però haig de marxar abans que plogui més.
Alço la mà esquerra i em dirigeixo a la porta.


(Març - 2002)










CCCLXXXI


Aquesta nit el “jo” i el “tu” surten de copes.
Primer van a una tasca de mala i bona mort;
i prenen un vi vell amb gerres de terrissa.
Gairebé per inèrcia, comencen a aparèixer
diminutes escardes a conceptes caducs.
Quan surten del local, van un pèl més lleugers.
En un bar d’ambient vermellós i difós
els posen combinats de cola en gots molt alts.
Arrelades idees cauen pel propi pes;
tot es va relaxant i es fa més relatiu;
i com de les tenebres sorgeixen ideals
tan poc concrets i elàstics com badalls en la nit.
Amb nova noció del temps que els embolcalla,
passegen del bracet pel carrer amb lluminàries;
ara els seus moviments recorden les titelles.
Al barri mariner, demanen rom cremat;
algunes velles xarxes es desfan mig podrides,
i ells es van apropant com joiosos amants.
El “tu”, més generós, fa el gest de pagar,
però un vell pescador l’atura fent l’ullet;
fins i tot els convida a una segona ronda.
S’afluixen alguns nusos i s’adornen llaçades.
Després amb pas incert passegen per la platja
recolzant un braç en l’espatlla d’altri;
així units avancen descrivint amples corbes.
Quasi sense adonar-se’n, entren en un casino,
on beuen d’altes copes amb bombolles que pugen.
S’afebleix la fina capa que separava
la vel·leitosa re sort del seriós destí;
el passat es barreja al present i al futur
en un dau boterut amb infinites cares,
que ni roda ni resta quiet sobre la taula.
Tot està decidit i també en mans del vent.
Quan tornen a la platja rodolen inquiets
per la sorra ja humida d’una altra matinada.
Semblen un mateix cos amb molts braços i cames
que es mouen discordants en la pols i el fangueig.
Sense esma i alhora amb molta d’energia,
s’abracen i es colpegen amb sentiments dispars:
el seu procés de síntesi no ha estat tan perfecte;
alguns vells egoismes no s’han dissolt del tot;
i moltes peces fan grinyolar l’engranatge.
Així, amb tanta despesa de cabdal energètic,
es va esgotant la màgia del cúmul de prodigis
d’una nit de disbauxa i transformacions.
A poc a poc, el “jo” i el “tu” es van separant,
i tornen a farcir-se de xarxes i lligams.


( Març – 2002)
























CCCLXXXII


¿Com podia prestar-vos atenció
en les vostres figures de poètica
si em veia la sabata descordada?
Ai, tantes rimes que sonaven velles,
tan allunyades del quefer diari.
Albades i rosades s’alternaven
oblidant el martell i el tornavís.
Un bon rapsode tractava a les dones
d’abnegades esposes i marasses.
”Si una d’aquestes dolces poetesses
em lligués el cordó de la sabata...”


(Abril - 2002)


























CCCLXXXIII


Avanço lentament pel camí solitari
de la creació o follia serena.
I sense cap bandera ni paraula solemne,
van sorgint les figures com fulles de tardor,
cada cop més lleugeres i groguenques al vespre.
Fosos els referents de passats soterrats,
escruto el cel nocturn amb la pau que tremola.
Al fons del nou camí s’intueixen toves roques
o arestes de metàfores que es claven al futur.
Incògnites i dubtes donen cos al poema
que alhora creix i sagna certeses de solitud.



(Abril - 2002 )





































CCCLXXXIV

Altra vegada anem més lluny de la certesa.
Altra vegada som inquietud i dubte.
Sembla que ara puguem controlar els sentiments;
aquests pocs cabells blancs posen límits al camp.
Mes, ai, si el riu baixés amb veritable força...


(Maig - 2002)













































CCCLXXXV

El feix vital, desfet. Tornem a mirar al cel.
L’infinit és un buit que recrea la ment.
Les paraules sovint posen ordre al caos
i esquiven reflectir els tresors de la fosca:
”Els estels de colors pensen el temps en tres.”


(Juny - 2002)







































CCCLXXXVI


Camí de la tardor, trobem un fred estiu
cap a un bon temps de pluja de primavera freda.
I tot en un hivern de xafogor de vent.


(Juliol - 2002)



































CCCLXXXVII


L’absència vital ens porta solitud,
i tot l’ésser es commou en un aïllament
que ens fa sentir a distància dels éssers del gran buit.
El futur sembla un pou on plora l’infinit
sense les ressonàncies de cap


(Agost - 2002)






































CCCLXXXVIII


Desprès d’aquella nit sense camins,
un poema meu tu m’has demanat.
No esperis pas floretes ni jardins
que sovint a les dones us desfan.

No sóc poeta ni l’obvi vull dir.
Entre jocs de paraules trobaràs
el vell intent de crear un fidel espill
on el teu nom de bellesa s’ha glaçat.

I amb l’escalfor del teu gran esperit,
tendresa lentament vas gotejant
que a tothom ens esquitxa de sentit.

A la llum dels secrets petits i grans
que amb confiança anem compartint,
tots els meus bens deixo a les teves mans.

(Setembre - 2002)

























CCCLXXXIX


Com si fossis la nova Ventafocs
d’un conte de lloança cega al treball,
anaves somiant en la foscor
posseir un bell poema dedicat.

Molt estimada Yoli, escric al vol
per dir-te un secret molt personal:
tu em recordes la mare del meu cor;
ella també va ser un fort vendaval.

Cap de les dues feu concisions;
dieu les coses sense embuts ni taps.
Sou la tendresa dura que no es fon.

Les teves corredisses i obscens cants
omplen de vida el silenci de fons.
Ets una força tendra i natural.

(Setembre - 2002)































CCCXC

Desprès de tantes nits sense camins
ni dreceres que al vent hem demanat,
no esperis les floretes de jardins
que adornen les rosades que es desfan.

Ara estem en un temps de rocs, vull dir.
Entre fredes paraules trobaràs
el vell intent de crear un fidel espill
on la bellesa d’esglai s’ha glaçat.

I amb raquítics conceptes d’esperit,
tendreses lentament van gotejant
que esquitxen les fredors de nou sentit.

De les tenebres i buidors més grans,
la pau serena anem compartint
mentre enllacem paraules i mans.

(Setembre – 2002)























CCCXCI

Altra vegada Octubre creatiu
porta el poema que tanca l’estiu.
Camí de les tempestes i el fort fred,
retornem a cercar aquell braser intens.

I cada vers esdevé un fidel arxiu
de carícies fetes vora del caliu,
mentre les hores passaven en un temps
que mai acaba de passar ni de ser.

Allargo les figures com actriu
de la incessant peça sense cap ni peus
per arribar fins a tu, amant actiu.

Un remolí de l’hivern que ja ve
aixeca les antigues tendreses de qui escriu
a les palpentes de l’amor etern.


(Octubre – 2002)
























CCCXCII

Avui estem massa bé per restar aquí,
amb tots els luxes d'una vida estàtica.
El sol de primavera sembla invitar
a anar a les platges reals i de somni.

Només la màgia d’aquelles mans
que no saben d’horaris establerts
ens acompanyen, fidels en l’esforç,
fins on la llum del cel ens fa més lliures.

Allà no hi ha cap límit a la vista,
i tot es troba obert a l’infinit.
I xerrem del diví i de tot l’humà.

Però si ens falten les mans tan amigues,
els reflexos del sol semblen que es riguin
d'aquestes plenituds, i acabem tristos.


(Octubre – 2002)


















CCCXCIII

A la vora d’aquest mar
de grans dubtes i incerteses,
voldria acariciar-te
fins compartir les estrelles.
No seria cap viatge,
sinó ensorrar-se en la terra
que acull totes les arrels
de les paraules més velles.
Ens deixaríem portar
pels vents de l’existència
fins la dolça placidesa
d’un vogar nocturn d’essències.


(Octubre – 2002)




















CCCXCIV

Dubtes interrogants es desconsolen
per obscurs carrerons de la ciutat,
mentre que certituds amb polidesa
embruten l’ambient contaminat.
En el vaivé nocturn, la portalada
oberta es va alternant guilladament
amb closos finestrons oficials,
tot en ordre al disseny de parament.
Subtils prohibicions s’addicionen
al rígid filament del nus vial,
i van supeditant, insidioses,
les circulacions del pas vital.
Artístics enreixats de carrerons
resten en el fangueig de l’oblidança,
mentre el temps digital institueix
façanes de cristall amb gran tardança.
Proclames i reclams de placideses
emplenen els carrers més trepitjats;
amb canvis i reports de banderetes
pretenen exhibir modernitats.
Sens pausa ni descans, vagabundegen
pel net clavegueram municipal
fal·laces veritats, mitges mentides,
amb erudició com cultural.

Caldrà fer les preguntes de tostemps
i treure lluentor dels cecs cervells;
la neteja de dins curullarà
el jardí interior de nous clavells.
Amb els cors descoberts a la tendror,
esdevindrem capolls de matinades;
desats els cadenats d’hores estretes,
ens gronxarem en temps de campanades.
Ningú no parlarà de llibertat,
de recòndits poders ni de perills;
tots els pensaments fluiran al mar
com raigs de sol desfets en uns espills.
Les clarors i foscors per sempre més
evocaran el bell essencial;
en aquest balanceig de pas nocturn
plàcid s’hi gronxarà l’alè vital.
A les parets del cor ens anuncien
una felicitat per cada instant;
tot és tan fugaç com la bellesa;
només la interior sembla constant.
Percacem dominar moltes matèries
i saber controlar batecs vitals;
oblidem estimar com sublim art
d’apropar-se als secrets universals.


(Octubre – 2002)





CCCXCV

Oblidat el llorer, pensarem en les roses marcides al marbre;
les paraules llavors ens diran que s’escurcin a quatre i en vers.
Les fredors s’estendran a les frases dels vint i de l’arbre.
Impossible assolir completar la sexista obligança de tres.

Ens limiten també amb la cadena de vuit giravolts a la sínia;
més de set mocadors diferents ens col·loquen per sota del front.
I a vosaltres, antigues torretes de creus i d’espases d’insígnia,
us amansen amb títols i amb més de les vuit tombarelles al torn.

Es llegeix un llibret engroguit a l’arbreda amb infants;
amb els peus al barranc contemplem per on passen, en ordre avorrit,
les persones vestides de negre i algunes que marquen el pas.

La xicalla elabora fantàstics barrets amb diaris passants;
parodien amb gestos forçats les croades i vagues d’anit,
que es van fent i desfent amb el ritme frenètic d’uns actes contats.

Uns herois llegendaris combaten amb canyes d’escombra;
l’esplanada de somni i real es va omplint de rajades sanguínies,
palpables i tangibles com dols que s’havien de fer en la penombra.
I també les estaques i canyes de riu es colpegen en línia.

L’escenari s’amplia perquè s’hi afegeixen persones de l’ombra:
els barrets esdevenen triangles de punxes i formes fictícies.
Les banderes, pendons i estendards resplendeixen vistosos en l’obra,
que els infants amb els jocs converteixen en signes d’antigues notícies.

En un tres i no res, els pendons esdevenen escuts de grisors;
estendards i banderes, pancartes amb mots tan antics com futurs.
L’explanada de sobte es troba envaïda per llums i carxofes.

I demà un periòdic fantàstic cisella amb caràcters de pors:
“No s’atura la història mai. Garrotades anit a extramurs.”
Les petjades del temps continuen marcar-se amb antigues estrofes.


(Novembre - 2002 )

















CCCXCVI

Diuen que era un home molt cabdal;
sempre arribava en punt per sopar.
Però des de fa algunes setmanes
sovint arriba uns minuts més tard.
Uns diuen que es troba amb una dama;
d’altres afirmen que d’això en té poc.
Ell guarda silenci i se somriu
murri com mai, amb ulls molt brillants,
com si hagués trobat la vella clau.
Desprès de sopar, va a la platja
i es posa a riure com un foll o plora.


(Novembre – 2002)






































CCCXCVII


No tenim lemes ni banderes;
i les que hi ha ens són llunyanes.
Hauríem de ser fills del mar,
car les mares s’han mort de part.
Però paguem taxes, impostos...
per viure el canvi temporal.


(Novembre – 2002)





































CCCXCVIII

El mar sembla cridar-nos a assemblea,
com si encara fos temps de seure a taula.
Des de fa segles hi ha coses pendents;
i mai no fem l’autèntica rotllana,
dispersos per uns vents amb rumbs superflus.


(Novembre – 2002)































CCCXCIX


Només ha estat parèntesi i res més.
Tornen a capficar-nos per foteses
i els esdeveniments del dia a dia.
Però on es troba la cercada essència:
en els parèntesis o en cada lletra?


(Novembre – 2002)

































CD

Amb les arrels a l’aire
i les fulles colgades,
només mirant enrere
o guaitant el futur
el present pren sentit.

(Desembre - 2002)































CDI

Solemnement proclamo la misèria
Regina d’un quartet de mort segura.
El plor de les paraules ja ens augura
la mudança constant de la matèria.


(Gener - 2003)



































CDII

Solemnement proclamo la misèria
Regina d’un quartet de mort segura.
El plor de les paraules ja ens augura
la mudança constant de la matèria.


(Febrer – 2003)








































CDIII


Hereus de deutes i mancances,
juguem a saltar la corda.
Una cançó amb joia i lloances
que som fills de dubtes recorda.


(Març - 2003)
































CDIV

Amb criteris moderns, demano ajuda
perquè no acabi això en paraula aguda.
Ara ja cal pensar en el mot final.
La segona parella amb rima nova
m’obliga a dir que estimo molt la trova.
El darrer vers recorda el tres, fatal.


(Abril – 2003)































CDV


Una brisa desvetllava
sentiments de llibertat.
Mar quiet.
El caragol per la grava
es movia alliberat
amb cel net.


(Maig – 2003)













































CDVI

Hereus de deutes i mancances,
juguem a saltar la corda.
Una cançó amb joia i lloances
que som fills de dubtes recorda.


(Juny – 2003)






















CDVII


Amb criteris moderns, demano ajuda
perquè no acabi això en paraula aguda.
Ara ja cal pensar en el mot final.
La segona parella amb rima nova
m’obliga a dir que estimo molt la trova.
El darrer vers recorda el tres, fatal.


(Juliol – 2003)






































CDVIII


Una brisa desvetllava
sentiments de llibertat.
Mar quiet.
El caragol per la grava
es movia alliberat
també el net.


(Agost – 2003)






























CDIX


Lluny de mi.


(setembre - 2003)




















CDX
Només per tu, veurà Verona escales
per tots els finestrons de l’encanteri;
Venus, passional, serà l’imperi
i uns heralds de delers faran les ales.
Només per tu, serem punyals i bales
de sentiments ocults en molt misteri;
i amb l’anhel d’assolir minut eteri
encendrem passions amb moltes gales.
Dels Vesubis moderns petons fluiran
cap al mar cultural, fogosament.
Necròpolis veuran girar-se els lliris.
Parlaré d’estimar, de Pakistan
i de tots els indrets del pensament.
Només l’amor llueix amb força als iris.

Només per tu, veurà la Roma el foc;
la lira inflamarà de senzillesa
les paraules dels déus i sa bellesa.
L’imperi esdevindrà tinter del joc.
Només per tu, faré fecund el lloc
d’hipotètics papirs, dement vellesa;
amb un cop creatiu, potser destresa,
tornaré a fer rimar per on em moc.
Del rocam atenès emergiran
dreceres de futur en la utopia.
Del Nil trauré averanys d’antics bruixots.
Parlaré de les flors, d’Azerbaidjan
i de gradació d’autonomia.
Només el líric vers encén els mots.

Només per tu, faré de la poltrona
impulsor trampolí de fortalesa;
i amb renovat vigor de l’expertesa
cercaré el teu anhel que sempre ressona.
Només per tu, voldré banal corona
i esdevenir el llorer de subtilesa;
oblidaré els sons buits de la tendresa
i exalçaré el valor de la persona.
Llibres alexandrins s’apagaran
i amb les cendres vindrà la vella essència.
De sarcòfags trauré candor daurada.
Parlaré de cartrons, de Turquistan
i de tots els colors de l’existència.
Només per tu, lector, seré rosada. (setembre – 2003)










CDXI


Hereus de deutes i mancances,
follament passa el temps saltant la corda.
Que som fills de dubtes recorda
Una cançó amb joia i lloances


(Novembre – 2003)




































CDXII

Avui la Rut té mal de cap a tot el cos.
Avui la Rut és un espill de sofriment.
Avui la Rut serveix cafès amablement.
Avui la Rut percep el pes del seu gran os.

Avui la Rut somriu.


(Novembre –2003)



































CDXIII
Vora del mar de paraules senzilles cantem la bellesa.
Lluny han quedat rebuscades metàfores
(Desembre – 2003)
































CDXIV

Perduda la unitat en temps d’anhels,
lentament, per incerts camins de nits
i amb vaguetats, m'anava embrutint
en aquella foscor de folls neguits,
fins que darrerament suor del cos
feia ser llantions de l'esperit.
Després, a poc a poc, una buidor
s’estenia ingràvida al llit.


(Desembre - 2003)



















CDXV

Al capvespre d’intenses jornades perdudes en tasques estranyes,
el “nosaltres” voldria dissoldre’s en nits de foscor d’encanteri.
Es somia desfer-se de normes com heures que nuen entranyes.
Mentrestant, s’intueix que restem relligats subtilment amb misteri.
Invisibles cordills de titelles amb ganes de ser l’infinit
encongeixen els límits dels somnis i els passos feixucs dels anhels.
Es col·loquen trenades barreres al cap de parelles de llit
que s’adornen amb sedes d’encants i coixins de dolçors com les mels.
Les besades recerquen descans i control de romàntics impulsos.
Documents rebutjats giravolten per àmbits curulls d’incertesa;
el demà se sospita com sempre: monòton i sense color.
Solitaris actius, desvetllats d’esperances amb dubtes insulsos,
emplenem nocturnals barandats amb figures de joia i tristesa.
Ens creiem missatgers de frisances silents i batecs de tendror.

Oblidat el llorer, pensarem en les roses marcides al marbre;
les paraules llavors ens diran que s’escurcin a quatre classistes.
Brollarà deixament per no haver descendents ni paper des de l’arbre.
Desfasem desitjar que es completi la terna dels deures masclistes.
Ens limita també la cadena de vuit giravolts a la sínia.
Més de set mocadors capitals ens col·loquen dessota contorn.
A vosaltres, antigues torretes de creus i d’espases d’insígnia,
us amansen amb títols i amb més de les vuit tombarelles al torn.
Intuïm un llibret envellit a l’arbreda groguenca d’infants.
Amb els peus al barranc contemplem per on passen, en ordre avorrit,
bateries gentils i vestides de negre que marquen el pas.
La xicalla elabora fantàstics barrets amb diaris mercants;
parodien amb gestos forçats les croades i vagues d’anit,
que es van fent i desfent com rutllada asimètrica i sense compàs.

Semidéus llegendaris combaten amb fustes i canyes d’escombra;
l’esplanada de somni i real es va omplint de rajades sanguínies,
tan brillants i palpables com rancis duels engendrats en penombra.
I també bastonades amb canyes de riu es perceben en línies.
L’escenari s’amplia sortint visions i fantasmes de l’ombra:
els barrets esdevenen triangles de punxes i formes fictícies.
Banderetes, pendons i estendards resplendeixen vistosos en l’obra,
que uns infants converteixen en signes d’antigues notícies.
En un tres i no res, els pendons esdevenen escuts de grisors;
estendards i banderes, pancartes amb mots tan antics com futurs.
L’explanada de sobte s’emplena de llums i expansives carxofes.
L’endemà periòdic fantàstic cisella amb caràcters de pors:
“No s’atura la història mai. Garrotades anit extramurs.”
Les petjades del temps continuen marcant-se amb antigues estrofes.

(Gener – 2004)











CDXVI


Avui vull parlar de tu,
De la teva absència
I de la meva solitud.
Avui vull parlar de sempre.

Com trobo a faltar
les nostres callades converses
en el pub irlandès
mentre tu buscaves el futur
I jo matava el passat.


(Febrer - 2004)






























CDXVII

Quan ja no som camí
i l’univers sencer
resta sense paraules,
ni del silenci gaudim;
retornem al no-res.
Si almenys es conservés
una petita espurna
de consciència còsmica...;
si almenys es conservés
el do del patiment...
Mes res d’això tenim.
Retornem al no-res.
Ja mai més tornarem
a ser interpretes
del girar universal.

(Abril - 2004)


















CDXVIII

Avui voldria dir que just a mitja tarda
he sortit cap al port buscant la pau marina,
i que allà he contemplat el balanceig de pals
i veles de les barques mentre passa la brisa.
Avui voldria dir que una noia estrangera,
de cabells com el sol i ulls com mar cristal·lí,
m’ha somrigut quan passava prop meu cap a ponent.
Avui voldria dir que una senyora humil
m’ha dit que se’n tornava pel vent fred que bufava
a l’extrem del passeig i que s’anava a casa.
Avui voldria dir que he tornat a buscar,
entre els núvols més blancs i el blau brillant del cel,
l’esperit de la mare com després d’haver mort.
Avui voldria dir que l’únic tripulant
un ben ornamentat vaixell de folls pirates
m’ha saludat de cor després de deixar el mòbil.
Avui voldria dir que el mateix mariner
ha vingut a terra ferma per mostrar-me una tarja
per quan desitgi fer un viatge a la mar.
Avui voldria dir que he vist pondre’s el sol
pel proper Barri Gòtic i rebia els seus raigs
que dòcilment lliscaven en la roba i la pell.


(Abril - 2004)


















CDXIX


Conseqüent amb mi mateix,
només fora part del silenci.
Tot això ja seria de més.
I sols parlem del silenci
perquè tenim les orelles.
¿Quin sentit tindríem tots
sense els cinc sentits actuals?

(Agost - 2004)





































CDXX


Tal vegada estiguem a un pas dels somnis
que esdevindran realitat de joia.
Amb cada gest cercarem nous camins
en les carícies a les entranyes.
Quan ja gaudim d’un mes de plenitud
el futur s’aclareix del negre al rosat;
només ens cal l’ajut de forces vives
per fer eterns els petons de tota l’ànima.
Només amb tu contemplo el meu demà
des de la porta del mar de la tendresa.
Només amb tu la foscor s’aclareix.
Quan tot restava tancat a la vida
i l’angoixa envaïa el meu ésser,
només el teu alè em fa revifar.

(Octubre -2004)






















CDXXI

Amb dolços sentiments de la infantesa
m’endinso en el carril de la vellesa.

(Febrer – 2005)




































CDXVII

Jugador de les paraules,
no tinc por de les faules.

(Febrer - 2005)









































CDXXIII

Des que porto el timó,
entre dubtes i enganyifa,
contemplo els estels i boires
amb un peu fora la via.
Avanço fent molts equilibris
entre el ver i la mentida.

(Febrer - 2005)



























CDXXIV


En hores hivernals, de pluja i vent,
l’ésser recerca el niu inexistent;
alhora s’alenteix el pas del temps
i es van aproximant els dos extrems.
Els plecs del rostre fosc del ser i no-res
oscil·len lentament, com sense pes,
i es fa evident el buit de l’univers,
que vessa les fronteres d’aquest vers.
Mentre se sent xocar l’aigua amb el cristall
que separa els anhels del moll metall,
uns dits asserenats van donant forma
als confusos afanys enllà de norma.
El vent s’emporta lluny, amb fulles molles,
il·lusions perdudes i un pèl folles,
i deixa grans absències fixades
en el rocam de l’ésser ple de fades.
En hores hivernals, de pluja i vent,
quan l’ésser s’assossega mansament,
en un racó somort de l’univers
vida i mort esdevenen un sol vers.

(Març -2005)


















CDXV


Cada vegada que amb pols i embranzida
entre les herbes obrim un camí,
tota la terra engrandeix el confí;
tenen més lloc les paraules de vida.

Cal que premem amb empenta la brida;
corrin al llarg de metàfora amb fi
versos valents que renovin l’ahir,
terme caduc que traeix l’envestida.

Camp de batalla d’anhels atrevits,
veu la temença advenir valentia:
flors i canons espeteguen als dits.
Matin per sempre les pors, covardia.
Vencin els mots coratjosos i ardits.
Sigui el sonet un cantar d’alegria.

(Abril – 2005)



















CDXXVI

Com les gegants palmeres de l’oasi
que s’inclinen, flexibles, amb el vent
i on els miratges són el pa existent,
els missatges d’avui són mots de fang
que àgils traspassen totes les entranyes
i resta el fons humà descolorit.
Sense fer ressaltar a ningú amb el dit,
cal que els versos escalfin nostra sang.

(Maig - 2005)





























CDXXII


Topa l’aigua amb el cristall,
i unes mans van donant forma
als afanys enllà de norma.
En temps dur, com de metall,
el vent s’emporta riu avall
les follies que fixades
en el rocam de les fades
donen raó a l’infinit.
És temps guanyat a la nit
i a l’àmbit de les feinades.

(Maig – 2005)



































CDXXVIII


Torno als orígens que s’hagués volgut:
idees clares i paraules planes;
transmetre el so del riu cercant el mar.
Torno als somnis del nen que no vaig ser:
a galeries amb olor de net
i cançons d’uns amors no correspostos.
Torno a les coses més elementals:
la taula, l’avi, portes ben obertes
i el pas del vent del temps tan buit de tot.
Els mots senzills de gent com tu, com jo.

(Setembre - 2005)





















CDXXIX

Ara que s'ha acomplert el somni de ser amb tu,
al nostre pas cofoi tot lluu amb joventut.
Somnis, il·lusions i folles utopies
s’han fet realitat amb les teves carícies.

El buit del temps s’ha omplert en cada moment
amb la teva presència del vital sentiment.
El meu buit gegantí amb tu s’ha convertit
en un passeig de flors i d’amorós destí.

Les teves dolces mans, de mel i suau escalfor,
em porten per camins de pau i de tendror.
Tenen dons de poder d’il·luminar la senda
que abans era fosca i ara ruta serena.

Ara el temut futur s’il·lumina més enllà
de la llum dels teus ulls, la joia d’estimar.
Amb petons tan pregons, em fas viure de nou.
Que en sóc, d’afortunat, per fondre’m amb l’amor.

(Octubre - 2005)




















CDXXX

L’altra cara de la lluna.
El misteri que ens atrau.
Petons amb doble sentit.
I mentrestant, cada dia
escombrant el mateix pis
on els somnis són vius i morts.
L’altra cara de la lluna.
El nom que mai oblidarem.
Gestos sense cap futur.
Hores de mitja tarda
compartides amb amor
i recança i poca llum.
L’altra cara de la lluna:

(Octubre – 2005)































CDXXXI

I tu te’n vas
I resto sol.
I tu te’n vas
Sense plorar.

I tu te’n vas
El cel enllà.
I tu te’n vas
Sense dir res.

(Octubre - 2005)





























CDXXXII

No cal anar a la costa per trobar-nos
i semblar més que un somni en la penombra.
Però quan a la tarda era a la platja
m’han assetjat preguntes molt antigues.
He vist arrels sortir del mar en calma
mentre els peus s’ensorraven a l’arena.
Aquell vent llevantó m’ha tret cabòries
i m’ha portat hel·lènica harmonia.
Amb cada nou respir he vist renovar-se
l’horitzó dels bressols vers maduresa.
I em sentia elevar envers d’infinit
immens i petit com tots els somnis.
Aquesta tarda a platja m’he sentit
més a prop dels estels que portem dins.

(Octubre – 2005)













DXXXIII

No volia matar els somnis d’un pardal
i fer minvar el seu cant que alegra aquest paisatge.
Sovint sóc com un corb que pregona la mort.
Com corb, gairebé sempre suporto el patiment
d’existir amb mala llet, no pas estoicament.
Mon amic, el pardal, amb una ala trencada
i amb dolor a tot el cos, canta els colors vitals.

Malgrat, ens estimàvem de lluny i de la vora.
¿Però com fer l’amor un dolç pardal i un corb?
Tanmateix, una nit de forta tramuntana
i amb la força que dóna l’estímul amorós,
els cossos, tan distints, es van unir per sempre.
Ara ja sé que els corbs també podem gaudir
si ens unim i estimem el dolç cant d’un pardal.

(Gener - 2006)











































CDXXIV

Fuig de mi, somni foll.
Fores goig i turment,
el que sempre es recorda.
Fuig de mi, somni foll.
Ara jec amb la pau.

(Febrer - 2006)


























CDXXX Març 06

Somiava amb prats verds
i rius d’aigües que canten,
i amb la pastora rossa.
Somiava amb viatges
a una illa molt llunyana,
on una dolça noia
em feia sempre costat.
Eren somnis de llit,
quan abans de dormir
triem amb qui pensar,
amb qui anar a l’infinit.
Ara, abans de dormir,
m’abraço amb qui estimo
i l’infinit és curt
davant els sentiments
que llavors ens embolcallen.

(Març – 2006)



























CDXXXI

L’infinit és un somni
de qui pot somiar.
El somni científic
eixampla més els marges
del terreny estel·lar
i del buit on tot gira.

(Abril – 2006)


























CDXXVII

Calia emplenar el buit d’un temps de primavera
amb les paraules justes a mida d’un poema.
Feia falta donar sentit al mes de maig
sense parlar de flors ni tampoc de Maria.
Aquell mes quedà buit; jo no havia escrit res.
Però avui és Nadal i el record de la mare
m’ha fet escriure el nom de qui diuen que ho fou.

(Maig – 2006)



































CDXXIIII

Quan endinsem els llavis
en la foscor nocturna,
el mantell dels estels
més eteris i màgics
cobreix el pubis humit
de la font de l’amor.

(Juny – 2006)





































CDXXXIX

En dos móns ens movem
i cerquem un tercer
que crec inexistent
però que és imprescindible.

(Juliol – 2006)
































CDXL

Vint-i-cinc aliances d’or i argent
coronen una vida compartida.
L’amor llueix la llum tan guarnida
dels vostres cors tot recordant la gent.

Vint-i-cinc aliances d’or i argent
han donat fruits de joia a vostra vida.
Dos tenen nom que el cor mai no l’oblida:
Una Emma, amb molts treballs; Robert, atent.

Així, heu fet viatges ben plaents;
i del camí diari, compromís.
Sempre aneu amb la joia de l’arròs.

Amb un record constant a molts parents,
escampeu grans d’estima en paradís.
Plegats heu fet florir l’arbre amorós.

(Agost – 2006)



















CDLXI

Penetrem la foscor ben abraçats
mentre a fora la pluja cau ventosa.
Ja no som vells captaires de la rosa.
Amb esforç assolim cims somiats.

Ja m’ho deies tu: “tranquils com gats,
plegats travessarem el mur que posa
frontera a la sendera amorosa.”
I hem obert portalons molt temps tancats.

Quan suro per la teva serenor
em desfaig de l’angoixa de la vida
per assolir la pau del teu estel.

Sols per tu pren sentit la gran buidor,
que esdevé una tendresa compartida.
Només plegats contemplo el goig del cel.

(Octubre- 2006)






















CDLXII

Temps de jaquetes o d’abrics;
mai se sap quin temps ens farà.
Malgrat tot, ens posaran neu
als pessebres i aparadors.
Temps de recollir-se i besar
els llavis amb qui compartir
el llarg hivern d’aquesta vida.
Rere queda l’hipòcrita estiu.
Ara torna l’austeritat
i les mirades més pregones.
En la foscor els afortunats
ens asserenem amb esforç
en la llar de foc de caliu.
Però sempre recordarem
que tots som captaires d’amor.

(Novembre – 2006)

























CDXLIII


Un futur sense obstacles, sense fites ni temps.
Lliscar per la catifa nívia de la vida
en un àmbit ingràvid i ser flocs que suressin.
Penetrar constantment en un futur flonjors
i esdevenir immortals en la pau del fluir.
Fluir de la serenor i planar pel seu si
en un estat sedós de gaudi conscient.

(Desembre - 2006)

































CDXLIV

Qui és la font dels meus versos
i m’acompanya sempre
per les flors i les pedres
del camí compartit,
no hauria de captar
uns versos mensuals.
Com el més gran culpable,
esdevinc penitent
del plaer d’exalçar
les virtuts de l’estel
que sempre m’impulsa
a ser honest i fidel
amb la gent i amb l’amor.

(Gener - 2007)
























CDXLV

Si només fossis bonica,
si només fossis preciosa
i la millor persona
de l'univers,
no series tan important
per aquest solitari.
Però ets la fidel companya
que m’aguanta quan ningú ho faria
i saps ajudar-me
amb una pallissa mental.

(Febrer - 2007)
































CDXLVI

Quan la brisa s’atura
i ja no acarona
la fina pell de l’ésser,
és quan la recordem
com un regal dels déus.
Així mateix, quan sento
que podria allunyar-se
del meu àmbit el teu alè,
m’envaeix el neguit
de la buidor vital.

(Març - 2007)




























CDXLVII

Abans tenia el mar
que em donava vida.
Allà s’hi reflectien
les formes d’enyorança
de la teva absència.
Ara que hi anem junts,
encara hi veig vogar
per sobre les onades
els teus ulls com estels
que semblen indicar
el camí dels somnis
que no cal oblidar.

(Abril – 2007)





























CDXLVIII

Abans tot era metafòric
i ensems compacte com les pedres.
Només els més agosarats
mostraven l’escletxa dels somnis.
Ara semblem esmicolats
com en arenes llepissoses.
Ens va xuclant la indiferència
i ens ensorrem passivament.

(Maig - 2007)






























CDXLIX

El vers es fa silenci i omple tota la nit.
Ja no cal recercar els mots més amorosos.
La pluja és metafòrica i el vent, un cant intern.
Tot sura en la foscor de certa melodia
que només els amants sentim i composem.
Amb els dits assolim les notes més sensibles
i plegats ens alcem més enllà dels sons audibles.

(Juny – 2007)


































CDL

Cercava la metàfora amb estels i ones fortes.
Cercava rebuscades imatges en la ment.
Cercava la paraula justa pel sentiment.
Cercava tot això entremig lletres tortes.

Cercava veritats lluny del camp i les hortes.
Cercava les essències d’història recent.
Cercava entre les lletres perquè del patiment.
Cercava arranjar el món amb falses rimes mortes.

Em va treure les càbales del meu caduc cervell
el fet més grandiós de la joia assolida.
La joia d’observar els secrets de l’ocell.

Amb la teva arribada, visc la carn de la vida
i sento l’escalfor dels ossos i la pell.
Amb tu tot esdevé calidesa florida.


(Juliol - 2007)




















CDI

El treball de viure
queda dissimulat
amb el constant somriure
de la teva alegria.
Amagues el dolor
amb les dolces espurnes
brollades dels teus ulls.
I il·lumines amb mots
d’esperança i de pau
la nit de qui pateix.
Reparteixes flors de vida
i fas més gran el cel
de qui té sostre baix.
Amb tu tot és a l’abast; només cal estirar
el braç a l’infinit.

(Juliol – 2007)























CDLII

Una estimada esdevingué sirena;
sabia fer la morta en aigua dolça
i remuntar les ones en salada.
Els seus cants no distreien navegants
sinó que a molts poetes enamorats
inspiraven uns versos mariners:
”que cap xarxa ni canya no capturi
la veu que ens xiuxiueig els somnis d’algues,
meduses i dels peixos de mar endins.”

(Agost – 2007)


























CDLIII

Com un màgic espill,
retornes tota imatge
embellida i ennoblida
pel garbell del teu cor.
Amb àgils jocs de mans,
poleixes sentiments
i mostres el camí
més curt per estimar.
Amb tu estic aprenent
les senzilles paraules
dels sentiments més nobles
i dir t’estimo amb flors.

(Setembre - 2007)

























CDLIV

En la nit resplendeixen com metalls
tots els fruits humans de la teva horta.
El vent del teu viu alè desclou la porta
del flascó a la bellesa dels detalls.

El petó més sincer tenyeix cristalls
d’aquell gaudi plaent que a tots transporta.
L’abraçada a la teva tendror forta
m’embolcalla amb la lluïssor dels bons metalls.

En el llit amorós la joia roda
amb una serenor fora de mida.
Amb suor de l’amor farem una oda.

Entre els sons de cançó amb petons farcida
assolim la tornada sempre de moda.
Només sols en la nit té força la vida.

(Octubre – 2007)


























CDLV

M’agrada anar darrera el teu somriure
i perseguir la teva dolça veu,
que afina les arestes del camí.
M’agrada recercar de quina vall
procedeix el perfum dels teus cabells,
que omple tots els pulmons de suaus fragàncies.
M’agrada investigar de quina font
emana amb harmonia la tendresa
amb què fas més lleuger el cúmul vital.
M’agrada contemplar el teu dolç esguard
que eixampla les fronteres dels humans
fins la tendresa de les teves joies.
M’agrada que t’agradi restar amb mi
quan s’acosta la llarga nit dels temps.
M’agrada ajuntar els llavis i les mans
en acte per negar la solitud.

(Octubre - 2007)

























CDLVI

La mar era serena,
la brisa, de migjorn.
La platja, de tardor,
deserta i tranquil·la,
desvetllava els sentits.
En la llarga vesprada
tot semblava esmunyir-se
envers la serenor.

(Octubre – 2007)






























CDLVII

Compartir és enriquir-se.
Ara tinc més cabdals.
Des de fa tres tardors
contemplem abraçats
com les fulles del temps
van caient lentament.
És la pluja de sempre,
que submergeix tot l’ésser
en neguit d’existir.
Però ara aquest neguit
esdevé certa calma
en compartir les hores.
Compartir és enriquir-se.

(Novembre – 2007)


























CDLVIIII

Quan neix el riu
ressonen les aigües
damunt les roques
cantant a la vida
que allà comença.
Més avall, amb força,
mou vells molins
i omple pantans.
Després fa créixer
vermells tomaques
i belles roses.
I ja cansat i vell,
arriba a l’oceà.

(Novembre - 2007)



























CDLIX

Damunt d’una muntanya
hi ha un màgic castell.
Té portes de cristall
amb un guardià vell.
S’hi fan volar coloms
i un bonic ocell,
que porten sacs de màgia
de castell en castell.
Tot surt d’un pot petit
i d’un barret vermell,
on tot es converteix
en encantador i bell.

(Novembre – 2007)


























CDLX

Voldria dir-te bells mots d’amor
i exalçar la teva bellesa.
Voldria escriure rítmics versos
sobre com m’empenys endavant.
Voldria saber fer metàfores
de com amb tu fugen neguits,
els dubtes i la solitud.
Voldria saber expressar,
de poètica i dolça forma,
la serenor que sempre emets.
Voldria tenir l’art poètic
per plasmar la lluor dels ulls
que nega aquesta llarga nit.
Però com humil aprenent
de donar ritme a les paraules,
només et sé dir que t’estimo.

(desembre - 2007)

























CDLXI

A la platja nocturna i solitària,
amb un gèlid vendaval de tramuntana,
tot sembla caminar cap a l’abisme.
Només les tremoloses mans d’amor,
sota lluents llençols de tendresa,
transformen l’antic fred en calidesa.
Cos i esperit s’ajunten més que mai
per negar tot barranc i la fredor.

(Gener – 2008)





























CDLXII

Avui he trobat a faltar
la mare.
I m’ha agafat la teva mà.
He recordat quan venia amb mi
el pare.
I he sentit calor del teu braç.
He plorat llàgrimes per dins
de l’ànima.
I m’han besat els teus llavis.
He vist com queia tot el cel
al fons.
I he rebut la llum dels ulls.
M’ha semblat com si el futur
cremés.
I la teva companyia
en fa creure en un demà clar
com els teus ulls quan són més tendres.

(Febrer – 2008)























CDLXIII

Quan érem somnis
a la recerca
de l’impossible
només rodàvem
pendent avall
del món oníric.
Ara que som
realitats
en moviment
per la ciutat,
mirem carrers
i molts museus
sense cap pressa.
Tenim el temps
a favor nostre.

(Març - 2008)
























CDLXIV


Modestament, i amb passos ben silents,
dónes més llum al curs de la tendresa.
Esquitxes amb paraula d’enteresa
obscurs racons, i els fas plaents.

Amb l’impuls del quartet dels elements,
amb tu tot esdevé ple de vivesa.
La vida es converteix en la bonesa
i generositat dels sentiments.

Sols amb tu la tardor resta florida
i s’aguanten les sorres dels castells.
Tots els somnis d’amor els fas a mida.

¿Per què oferir la rosa o uns clavells
a qui embelleix la vall amb poms de vida
i inventa nous camins enllà dels vells?

(Abril - 2008)




















CDLXV

Quan ja som lliures, cal que conquerim,
tocant el mar vital, la llibertat.
Més enllà de paraules i d’eslògans,
farem camins en lloc d‘antigues heures.
Car tot resta per fer i sens temps per perdre.

(Abril – 2008)