Els meus escrits, un crit serè de llibertat: El misteri de la felicitat

Aquella agradable sensació

Un dijous de principis d’octubre en Miquel havia dinat esqueixada i costelles amb samfaina i s‘havia preparat, gairebé a les palpentes perquè no havia encès el llum de la cuina, un cafè força concentrat, que l’havia traspassat a una de les tasses que van trobar en comprar aquella casa de les afores del poble. Amb molt de compte per no vessar el preuat líquid negre, havia arribat fins a la butaca de la dreta del finestró del menjador, per contemplar, mentre feia petits glops, l’aiguat que queia. Es presentava una llarga tarda de tardor, que caldria aprofitar per acabar un parell de cartes i continuar la traducció del gran treball lingüístic de Saussure –precursor de l’estructuralisme–, Mèmoire sur le système primitif des voyelles dans les langues indo-européenes. Allà assegut, si mirava endavant, fruïa amb la contemplació dels prestatges de llibres que s’estenien cap a l’esquerra fins a la porta de la cuina. Si mirava a la dreta gaudia amb la tempesta, que feia gairebé impossible distingir el rètol del manyà del poble, que també ocupava la planta baixa de l’última casa del poble, a l’altra banda del carrer. Més enllà del local del manyà, destacava, quan no plovia ni feia boira, el massís més prominent de la comarca, el cim del qual blanquejava tot l’hivern fins ben entrada la primavera. Fruïa intensament de viure en un lloc on encara es podia tenir com guia el temps de la natura i el pas de les estacions. La seva orientació temporal tenia lloc per la posició del sol i dels estels i per també per allò que li demanava el cos, encara que rara vegada sentia una desmesurada gana de menjar ni cap altra urgència fisiològica.
Es va preparar una altra tassa de cafè per acompanyar la tasca literària. Encengué el llum de pantalla que penjava del sostre al bell mig de la taula, rodona, i s’assegué de cara al finestró. Continuava plovent intensament i el carrer es trobava en la penombra. Amb el seu bolígraf preferit a la mà per posar la data a la primera carta, donà una ullada a la prestatgeria, curulla de llibres, que aleshores tenia a l’esquerra, amb un televisor i un petit equip de música a la part central; també va intentar, mirant endavant, distingir algun detall de la botiga del manyà, però l’opaca columna d’aigua li ho impedia. Reposà l’esguard en el bufet mig corcat que ocupava bona part de la paret de la seva dreta, i que van trobar a la casa amb les tasses i la resta de l’antiga vaixella; empíricament va interioritzar la llar de foc que hi havia a la paret de darrera seu, la qual encenia fins i tot en ple estiu per assolir un estat de total confort espiritual i psíquic. Com era normal en ell, es trobava en un estat de total serenitat i de gran gaudi.
L’aiguat havia esdevingut una pluja moderada; era impossible de predir la durada de la mateixa. Ja entrava llum del dia pel finestró i es distingia el fangueig del carrer, que allà començava el pendent de baixada cap a la font i als antics safareigs, on ja feia anys que cap dona no s’hi deixava la suor.
Posà la data a la primera de les dues cartes que tenia previst escriure aquella tarda; també pensava continuar amb la traducció de l’obra de Saussure. Només escriure la primera paraula, ja es va sentir immers en un inexplicable estat de total satisfacció que l’envaïa quan realitzava les activitats més quotidianes; no és que gaudís amb els plaers més insignificants de la vida, sinó que experimentava una gran fruïció quan s’adonava que estava realitzant qualsevol activitat física ell sol i sense sentir-se neguitós ni nerviós. Era com si el poder fer les coses amb total independència i tranquil·litat ja fos motiu de satisfacció i de joia. El mínim d’exigència per trobar-se immensament feliç i plenament realitzat es trobava a nivells rudimentaris: a nivells de manipulació i de desplaçament. També experimentava una gran serenitat succeís el que succeís al seu voltant; sempre es mantenia immensament serè per sobre del qualsevol esdeveniment exterior. No entenia d’on podien procedir aquella agradable sensació que l’envaïa tot l’ésser en realitzar qualsevol activitat física de manera autònoma i la seva constant serenor. Tanmateix, tampoc no s’hi capficava de com podia gaudir d’aquella serena felicitat, però era quelcom estrany i que només experimentava ell. El no capficar-s’hi potser venia de la seva permanent serenor.
Amb aquest estat d’ànim, va escriure les cartes i els sobres. Una era per a un tal Rafael Dalmau, el nom del qual havia trobat sobre la tauleta que hi havia al costat del llit de l’hospital de Vic quan es va despertar del seu llarg dormir de tres mesos; també hi va trobar una adreça de Panamà. Li va escriure amb el seu estil de freses curtes i pensament clar i concret:
“La Masia Petita. Benvolgut Rafael Dalmau. Per tercera vegada en quatre anys em dirigeixo a vostè. Si ha rebut les anteriors cartes, ja sabrà el que vull: saber qui sóc i què ens uneix. No és que visqui capficat; no estaria de més saber qui sóc. Ja li vaig explicar que fa quatre anys i mig un petó em va tornar a la vida conscient. El petó fou de la Montse; sis mesos després ens van casar. Ja sé que sembla un conte; va ser així. Venia l’hospital a fer companyia als ingressats. Segons em van dir, durant els tres mesos que vaig estar en coma, a mi em donava un petó al front sempre que venia. A la taula que tocava el meu llit hi havia un paper amb el nom de vostè i una adreça de Panamà; aquí li escric. Ja a la vida conscient, no recordava res de la meva vida personal, només petits detalls de la infantesa relacionats amb el meu avi. Sí que tinc memòria històrica i de tot el succeït en el món; recordo perfectament tots els esdeveniments del Panamà de l’època de Noriega i la intervenció dels EE.UU. És com si només volgués esborrar de la meva memòria els records personals, salvant només el meu avi. També distingeixo, entre la foscor del passat, un esclat de llum i colors. Vaig tenir molta feina per fer-me amb una nova identitat; no tenia cap documentació del passat. Un pagès m’havia trobat en un marge totalment nu i en estat d’inconsciència; els metges deien que la cosa havia anat d’hores. Quan em van donar d’alta a l’hospital, em van acollir a La Masia Petita un matrimoni amics de la Montse –el Manel i la Paula–; i de seguida també van ser amics meus. Em va captivar tant aquesta casa, que poc després la vaig comprar. Quan el director de la caixa m’ajudava amb el paperam de la meva nova identitat, em comunicà un fet encara més insòlit: havia estat beneficiari d’una important herència, sota secret notarial de què no sabés mai qui havia estat el meu benefactor. Tot un enigma. Si estàvem tramitant una nova identitat, ¿com podia rebre una herència dirigida ja al meu nom que estrenava llavors? El director i el notari de la caixa van tenir molta feina per justificar tot allò. Aquells diners em va permetre comprar la casa. El Manel i la Paula van liquidar l’hipoteca de La Masia Petita i van llogar una casa més petita. La Montse i jo podríem viure sense treballar, però cal fer alguna cosa, i així també tenim més marge. La Montse no deixaria mai les sessions de ioga que fa amb els seus amics de les cadires de rodes i dels cabells blancs; tampoc no deixaria les seves prenyades. I a mi m’agrada escriure. Perquè vostè pugui establir alguna relació, si és que n’hi ha entre ambdós, sempre li exposo algunes de les meves característiques físiques ja que el meu nom també és nou: sóc alt i prim, diuen que una mica desgravat; dec tenir uns cinquanta anys com la Montse, però ella té un caràcter més jovenívol; i tinc una piga just a sobre el nas. Esperant no haver-lo molestat gaire, una forta encaixada. Miquel.”
Havia escrit una carta a la recerca de la seva antiga identitat amb total serenitat, com si fos una tasca més de l’activitat literària. I tot seguit es posà amb la lingüística. Però abans va llegir la solapa d’un altre llibre, on es destacava el canvi dels criteris lingüístics del segle XIX al XX i la importància de la publicació en 1916 del Cours, que va iniciar la seva multiforme i astorada carrer la lingüística moderna.
La breu lectura el féu pensar en els contes que ell escrivia sobre la gent d’aquella terra, a la qual tan identificats s’hi trobaven, encara que només feia quatre anys que vivien allà. D’altra banda, mantenien interessants converses amb la gent del poble i de les rodalies, de les quals es desprenien vitals ànsies i singulars punts de vista. Creia que cadascú, malgrat les dificultats pròpies de la vida, gaudia d’un grau molt alt de complaença amb la seva existència, tot i que sovint es queixaven i deien que no valia la pena viure. D’altra banda, pensava que potser tenia aquesta opinió per la seva constant serenor.
També li provocà un plaer especial rememorar l’etapa de finals del segle XIX i començaments del XX, perquè li complaïa molt entranyablement, per estar plena de personatges i esdeveniments cabdals per al progrés de la ciència i del pensament. Així mateix, era conscient de la difícil situació econòmica i social de la gent treballadora d’aquella època, que, malgrat tot, també tenia els seus moments de felicitat i joia; la condició humana es molt complexa. Al seu avi el van posar a treballar als nou anys al port de Barcelona per pagar l’enterrament de la seva mare, poc abans dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. Aquest era un dels pocs records que conservava de la infantesa; potser ho havia sentit explicar moltes vegades.
La tasca de traducció es va estendre durant una bona estona; només aixecava el cap del paper per seguir l’evolució del temps, que anava variant lentament. Cada vegada la pluja era més minsa fins arribar a fer-se gairebé imperceptible. Va haver-hi un moment que alguns dels darrers raigs de sol van incidir en el mirall del bufet.
Contemplat des del finestró, a primers d’octubre el sol es pon per un punt de l’horitzó on es troba un petit bosc de pins equidistant del massís muntanyenc i el local del manyà, i penetra força esbiaixadament al menjador; cada dia ho fa més aviat i apropant-se al massís fins a Nadal, l’equinocci d’hivern. Per sant Joan el sol es pon havent passat per sobre del local del manyà, i durant tota la tarda hi ha sol directe al menjador, que arriba fins a la llar de foc.
Amb el que havia traduït al matí i a la tarda, ja tenia sobre la taula el nombre de folis que calia omplir cada dia per tenir tot el llibre traduït al final de mes, data màxima imposada per l’editorial. El que li resultava més empipador era haver de passar després tota la traducció a l’ordinador. Feia un any s’havia hagut d’informatitzar, més que res per la feina; només dominava el programa d’escriptura, i gràcies a un parell de classes magistrals que li va donar el Manel. El treball de passar-ho a l’ordinador ja era més ràpid i també li proporcionava aquella grata sensació que experimentava quan realitzava tasques físiques.
Acabada l’obligació per poder fer bullir l’olla amb més marge econòmic, anà a la cuina a preparar-se un cafè amb llet, que se’l prengué allà mateix; llavors sí que va encendre el llum que hi havia entre els fogons i la pica, a sota d’una diminuta finestra.

Com cada dijous, la Montse no aniria ni a sopar ni a dormir. Es quedaria a Vic a casa l'Elvira, una amiga que s’havia quedat tetraplègica en un accident de trapezi en el circ on treballava. La Montse, poc després de casar-se pel civil amb en Miquel, feia quatre anys, havia agafar aquest costum.
Amb la perspectiva de sopar i dormir sol, en Miquel decidí anar a donar un tomb per estirar les cames i respirar una mica d’aire encara més pur cap a la font. Havent creuat el llindar de la porta de la cuina al menjador, davant li quedava la porta, també oberta, que comunicava el menjador amb la gran entrada de la casa on hi havia dues bicicletes i una moto; la Montse havia agafat al matí el Sinca Mil, de tercera o quarta mà, perquè ja es veia que podia ser un dia de pluja. Per treure el cotxe calia obrir tota la portalada, que donava al carrer com la finestra de la cuina i del finestró del menjador; en canvi, quan es treia una bici o la moto, obrint la porta petita n’hi havia prou, tot i que s’havia de superar un travesser. Al fons del recinte hi havia la porta del jardí; a l’altra banda de l’entrada del menjador es trobava l’escala que donava accés a la planta superior.
Es posà un jersei de botons; la temperatura havia baixat alguns graus, com si definitivament ja calgués guardar la roba d’estiu fins a l’any vinent.
Al carrer, s’adonà que calia anar amb molt de compte de no caure pel fangueig i per la falta de llum; allà no hi arribava l’asfaltat del carrer ni l’il·luminat públic. Eren dues reclamacions ancestrals del pare de l’actual manyà. Malgrat tot, sí que va poder llegir per enèsima vegada un rètol força gran que sobre la porta tenia escrit: “La Forja d’en Vulcà”, i amb lletres més petites un més petit que pregonava: “Aquí s’arranja tot a cops de mall”, que, malgrat tot, atreia més l’atenció. Feia estona que havia tancat el local l’Enric, l’actual manyà i amic seu. Llavors va anar comparant les dues façanes: la de la casa seva, de doble planta, es trobava força ben conservada; li havien dit que feia uns deu anys li havien donat un bon repàs; es veia molt clar el nom de la seva casa: “La Masia Petita”. La del manyà, d’una sola planta, es trobava plena de totxos i pedres a la vista; havia caigut bona part del guix de la paret. La porta de ferro, amb bonys inclosos, li acabava de donar l’aspecte del taller on el que importa és la feina ben feta i fer-ne via. No sabia ben bé el perquè però es sentia captivat per tots els treballs de mena artesana. D'una manera molt intensa l’atreia la feina de manyà que tenia com patró pagà un personatge mitològic, immortalitzat en un quadre bastant popular.
Fixà la vista en el llunyà bosc de pins per comprovar si encara es veia alguna resta de resplendor crepuscular; ja era de nit. Havien escampat força els núvols i arribava la tènue llum d’alguns estels. Així, començà a resseguir lentament el fort i sinuós pendent de la font que descorria per sota les branques d’algunes alzines i roures, que en algun punt s’entrecreuaven i tot. De l’estret camí sobresortien algunes pedres que calia anar sortejant. Sentí un plaer desmesurat en veure l’habilitat de les seves cames i dels seus peus per mantenir l’equilibri i avançar entre tantes pedres i fang, com si allò fos la darrera proesa d’un Rambo a la pagesia.
La font es trobava en una petita esplanada, en un entrant que hi havia al bell mig d’un banc de pedra que semblava sortir de la mateixa muntanya. A sobre de la font hi penjava una bombeta d’un cordó elèctric i il·luminava l’ombrívola esplanada. Aquell corrent elèctric procedia del ramal de la cort de porcs que hi havia més enllà d’un petit bosc. S’assegué en un extrem del banc per no rebre cap esquitx de la font, que aquell vespre brollava amb molta força. Allà assegut una mica de costat –li agradava tenir la banda dreta del cos protegida–, davant tenia el camí dels safareigs gairebé obstruït per matolls d’herbes de tota mena. Va notar quelcom que eixamplava una de les butxaques del seu jersei. Ho va treure, i amb gran sorpresa va veure que era “El somni d’una nit d’estiu”, de Shakespeare. Era una excel·lent peça per ser llegida allà i encara més de nit mentre se sentia el constant so cristal·lí del brollar de la font. Considerava Shakespeare un dels tres pilastres de la literatura universal; els altres dos eren Homer i Dostoievski. Malgrat aquesta admiració, la seva prosa i els seus poemes eren una constant recerca de concisió i d’estalvi discursiu. Sovint la Montse li deia s’estava buscant perdre alguna relació per les poques paraules que emprava en les seves cartes. I ell contestava que els sentiments més complexes es poden exposar amb quatre paraules ben escollides. Per arribar aquí s’havia de donar una volta molt gran, i passar i gaudir de rebuscats textos d’una qualitat fora de tot dubte. Amb la lectura d‘“El somni d’un anit d’estiu”, se li va fer força tard. De sobte va sentir un pèl de fredor; definitivament havia arribat la primera nit de tardor. Mirà la posició d‘una constel·lació. Calia tornar a casa i preparar el sopar.

Tancà la porta de la casa amb clau, posà el baldó i va continuar portant posat i ben cordat el jersei de dalt a baix. Va deixar el llibre en un dels prestatges del menjador. Va tornar a sortir a l’entrada; no havia orinat des del migdia. A continuació de la porta del menjador hi havia una altra que donava accés a una petita estança amb un wàter, un rentamans i un petit plat de dutxa; a la planta de dalt es trobava la cambra de bany, que la van fer nova quan van comprar la casa. Més enllà es trobava la porta de la llavors estança dels mals endreços amb la rentadora.
Com gairebé cada dijous, va trucar a la Montse, que ja feia estona devia estar a casa de l’Elvira. El telèfon es trobava al menjador, entre el bufet i la porta, penjat a la paret. Era un d’aquells grans aparells del temps de la guerra. Quan es van casar, el volien canviar per un dels moderns. Un tècnic els va dir que no ho fessin pas: aquell aparell encara tenia vida per molt temps; en canvi, els moderns sempre estan amb avaries i problemes. Es va interessar per l’estat de l’Elvira i de la seva mare. També va preguntar a la Montse com li havia anat el dia; va ser gairebé telegràfic: que com havia passat el dia, que si s’havia mullat, que a quina hora tornaria l’endemà. La Montse li anava explicant fil per randa tot el que havia fet i sentit durant aquell el dia: que si el Sinca Mil se li havia calat dues vegades al matí; que si havia trobat la gent de la residència una mica esvalotada i preocupada pel constant canvi de personal; que si tant el grup del matí com el de la tarda, s’havia anat calmant mentre feien els exercicis de ioga que ella els proposava atenent les seves possibilitats físiques; que si havia anat a fer un cafè amb la Letícia –a qui li costa seguir-la per la velocitat amb què porta la cadira elèctrica–, que aleshores anava amb el noi del bar de la cantonada i que se’ls veia molt enamorats i que li havien dit que potser aviat tots tindrien una sorpresa; que si havia anat a casa de l’Elvira a peu i que l’havia acompanyat un tros el Marc, un senyor molt respectat a la residència i que porta la cadira elèctrica amb més moderació que la Letícia; que si valia la pena anar cada dimarts i cada dijous tot el dia a la residència La Vigatana perquè, a part de fer el seu treball, parlava amb persones amb moltes ganes de comunicar-se; que l’Elvira, la seva mare i ella ja havien sopat, i ara anava a posar al llit la seva amiga per després treure el plegable per a ella, i una vegada les dues als seus llits posar la tele per poder parlar millor; que si la mare de l'Elvira havia comentat, com sempre, que el seu marit era un bandarra perquè les havia deixat poc després de l’accident de l'Elvira; que si l’Elvira esperava una carta seva amb més de vint-i-cinc paraules com l’última que li va escriure. Sota aquell allau informatiu, en Miquel es trobava esmaperdut, com mig atabalat. Sovint, li demanava a la Montse que alentís el ritme discursiu; això només passava quan havien estat cert temps separats.
Quan va sentir allò de la carta de més de vint-i-cinc paraules, s’adonà que no havia fet els sobres, que restaven sobre la taula amb totes les coses de la traducció. Havent sopat li faria quatre lletres a l’Elvira i els tres sobres per enviar-los l’endemà. Va enretirar tot a l’altra banda de la taula per tenir lloc per sopar. S’adonà que encara hi havia les cortines del finestró obertes. La Montse ja faria estona que les hagués tancades i hagués baixat la persiana; ell no hi queia en aquests detalls. Realment, semblava que estigués en un aparador. S’acostà a la seva butaca, a la dreta del finestró, i tirà del cordó de les dues cortines fins que es van trobar al centre del finestró. A la cuina es va preparar una gruixuda truita de patata amb ceba i uns molls fregits, tot ben acompanyat amb trossos de tomàquet amanit; a la mateixa safata hi va col·locar un tercer plat amb un brotimó de raïm i pa. Va fer dos viatges al menjador. També calia portar aigua; hivern i estiu se la bevia freda de la nevera. Encara li agradava el silenci, com so de fons mentre sopava va escollir, d’entre la pila de discos compactes que hi havia al costat de l’equip de música, un d’en Count Basie. La pila de compactes quasi es limitava al jazz, a la música clàssica i al folk. Gairebé parsimoniosament anava paladejant de cada tros de menjar que es posava a la boca sense cap pressa, mentre els sons de la seva música preferida l’acabava de posar en un món de serenor i de total harmonia. Sovint els estats de màxima pau amb ell mateix i amb el seu entorn li portaven una serena excitació; llavors comprenia la recerca constant per part dels místics del silenci i de la concentració, i que així arribessin a experimentar percepcions aparentment ultrasensorials.
En acabat de sopar i una vegada tingué tots els utensilis de l’àpat nets, començà a escriure a l’Elvira, a qui li volia seguir la broma de la brevetat de la seves cartes:
“La Masia Petita. Elvira. Recomano ‘Ética para náufragos’. ¿Com va ordinador? Jo, embolicar-me. Avui, pluja; ha arribat tardor. Continuo traducció Saussure. Quantes paraules! Montse vol mòbils; jo, no. Tindrem mòbils. Petons. Miquel. 34 mots.”
El compacte de Count Basie continuava sonant. L’aturà per escoltar les notícies de la ràdio; preferia al vespre informar-se de com anava el món per la ràdio que no pas per la tele, còmodament assegut a la seva butaca. En aquell vespre s’informava d’un nou escàndol polític. Com que no havia baixat la persiana, mig veia i mig imaginava algun que altre estel en aquella nit ja plenament de tardor.

Estil de vida

Des de la cambra de matrimoni, que ocupava la part de darrera de la planta superior de La Masia Petita, en la primera quinzena d’octubre el sol eixia pel bell mig de l’antiga colònia de fils i teixits; era quan en Miquel es bevia, golafrement i gairebé sense respirar, mitja ampolla d’aigua que tenia en la tauleta de nit. A poc a poc, el sol anava sortint cada dia una mica més a la dreta de la colònia fins fer-ho per fora d’ella per Nadal. Per sant Joan el sol era molt matiner i eixia per l’extrem de l’esquerra de la colònia; era l’època de l’any en la qual en Miquel tenia el goig de veure sortir el sol encara des del llit. Ell ocupava la banda esquerra del llit, la banda del balcó que donava al jardí de darrera la casa, i la Montse jeia a la seva dreta, a la banda de l’armari de tres portes i amb artístiques motllures; ambdós mobles els havien trobat allà quan van comprar la casa –només vam haver de refer el matalàs i canviar-li les teles. Als peus del sorollós llit hi havia un tocador, on antigament la dona de la casa es deuria acabar d’empolainar. El dormitori era força espaiós i lluminós, amb el llit gran i alt, de metall, amb una barra a cadascun dels seus quatre angles; cada barra era coronada per un gros pom daurat. Degut a ésser un bon i artístic treball de metall, sovint se’l quedava contemplant llargues estones en Miquel, que encara li donava més importància tot imaginant el temps que deuria haver dedicant el seu constructor.
Un passadís unia el dormitori, de sol de matí, amb el despatx –a l’altre extrem de la planta–, de sol de tarda, com el menjador. Entre les dues peces es trobaven la cambra de bany i la boca de l’escala. El bany, de dimensions considerables, confinava amb el dormitori per la paret de l’armari. Entre el bany i el despatx es trobava l’escala que comunicava les dues plantes. Aquesta part de la planta superior només ocupava l’espai de l’entrada de la casa. Davant de la boca de l’escala es trobava una porta, sempre tancada, que donava accés a unes estances que no es feien servir mai; només hi havia una petita cambra disponible, amb un senzill divan per si s’havia de quedar a dormir algun hoste imprevist; també s’hi trobaven en aquella cambra un armari on guardaven la roba de fora de temps i un bagul. Aquella part del pis havia estat clausurada pels ancestrals propietaris de La Masia Petita en plena postguerra, molt abans de què la compressin el Manel i la Paula, en la transició política i social. Més d’un deia que allà hi habitaven antics esperits de membres de la casa i que s’hi guardaven importants secrets de la comarca.

La Montse, com sempre, s’havia llevat mitja hora abans per fer els seus exercicis de ioga; llavors encara els feia al jardí. Ell la veia pel balcó mentre ella adoptava les diferents postures sobre la grava controlant sobretot el ritme respiratori. Aviat faria els exercicis en el despatx, a l’altre extrem de la planta superior, a la banda del carrer; també els feia allà si feia mal temps. Valorava molt mantenir-se el més a prop possible de les pautes de la natura, única manera de recuperar l’equilibri perdut en havent-se allunyat tant d’ella els humans. En cada manifestació de la naturalesa, des de l’animal més gran al bri d’herba més insignificant, veia l’expressió de l’esperit universal, del qual tot i tothom en formem part en una dinàmica transformadora i per millorar individualment i col·lectivament.
Molts matins en Miquel restava llarga estona contemplant l’harmonia del paisatge amb la Montse en primer pla, amb aquell xandall blau i els cabells recollits amb una goma.
Quan en Miquel passava pels peus del llit, per davant del tocador, camí del bany, sentí la cristal·lina veu de la Montse que des de baix deia:
–Me’n vaig a córrer, Miquel. Un petó!
Gairebé cada dia sentia la mateixa frase, amb aquell to que transmetia fe en la humanitat.
La Montse corria; en Miquel caminava.

Més aviat de poca estatura i de complexió un pèl grassa, la Montse era molt activa i es movia àgilment. Havia après l’esperit ioga en la seva estada de quatre anys a Mallorca quan els residus de l’època hippy ja feia temps que posaven botigues, sobretot, a Eivissa; ella també hi havia anat per una inquietud de recerca de noves sensacions, entre utòpica i romàntica. De ben jove havia col·laborat en el taller d’un centre per a nens i nois amb paràlisi cerebral a Barcelona, on també hi treballava la Paula (la darrera propietària de La Masia Petita junt amb el Manel), amb qui de seguida va fer amistat, i a l’estiu van fer un viatge a Mallorca amb pocs recursos econòmics i molta il·lusió, i també amb cinc cadires de rodes. Es va enamorar de l’ambient mallorquí, segons deia ella, humanament més càlid i acollidor que el de Barcelona. Com que allà, a Mallorca, també hi havia un centre de la mateixa associació del centre de Barcelona, va demanar el trasllat quan es produís una vacant. I això va tenir lloc aquella tardor. Mentrestant havia fet vàries escapades, sempre amb passatge de coberta, i en una d’elles va conèixer en Walter, un noi nord-americà que havia decidit deixar la guerra de Vietnam i treballar en l’àmbit social amb els coneixements de ioga que ell tenia; aviat la Montse es va sentir atreta per l’esperit ioga. Abans de Nadal es van casar amb una senzilla cerimònia. A la tardor següent va néixer l’Ester, la seva ensaïmadeta, com ella li deia, que llavors ja era una jove inquieta com la mare i que treballava de professora de reforç. Abans de néixer l'Ester havia mort en Walter en un accident de tràfic. Més tendra que mai, la Montse va optar per una posició activa davant la vida. Aviat van tornar a la realitat de Barcelona, on va poder fer la mateixa tasca d’abans en el taller de joves amb paràlisi cerebral amb la seva amiga la Paula, que li va fer costat amb tot i per tot; també va ampliar els seus coneixement de ioga fins poder fer sessions com a professora. Molt abans de la seva marxa a Mallorca, ja tenia l’oposició dels pares a tot allò que decidia fer; deien que tenia un caràcter massa independent i agosarat, encara que també deien que tenia molts bons sentiments. I quan va marxar ja no van voler saber res més d’ella. Ni el naixement de l'Ester va aconseguir tornar a apropar pares i filla.
Havent deixat l’estat letàrgic en Miquel, la Montse li va explicar fil per randa el que considerarà més important de la seva vida. Ell l’escoltava sense fer comentaris. Cada vegada compartien més temps fins que van decidir compartir la resta de la vida. Era un projecte de felicitat des del goig que ja sentien a partir del petó guaridor de l’hospital. Tot s’havia desenvolupat d’una manera fluïda i natural.

Després de realitzar tota la seva posta a punt, segons la seva pròpia terminologia, en Miquel sortí al carrer amb els pantalons texans i el jersei gris d’entretemps que portava des de divendres; amb moviments força estudiats i sense grans despeses energètiques, malgrat la seva alçada i semblar una mica matusser, aconseguia un control gairebé total del seu cos i no s’embrutava la roba, que li durava molts dies. El no embrutar-se li produïa una gran satisfacció.
Després de l’aiguat de dijous i de tres dies de pluges intermitents amb una davallada considerable de la temperatura, finalment tornava a lluir el sol però amb un vent que augmentava la sensació de fresca. En Miquel havia passat el petit camp erm existent entre la seva casa i la resta del poble mentre contemplava la nitidesa de l’atmosfera i la lluminositat ja del cel de tardor. Allà el carrer feia un lleu pendent de pujada fins al forn; poc després es trobava la plaça Major: era com un puny, amb l’Ajuntament, l’església, un bar i un petit súper on comprava la llet i altres productes... El que més l’interessava cada matí era el quiosc, on comprava un o dos diaris, tot depenent en part de les notícies que hagués escoltat la nit passada per la ràdio. De darrera d’un munt de diaris i revistes, sentí un veu gruixuda que com cada matí li deia:
–¿Un o dos? –Però aquell dia va afegir en Jaume–: Avui suposo que dos, amb el nou merder que va esclatar ahir...
–Avui, dos. –Va respondre en Miquel, com si aquell matí la pregunta sobrés.
–Encara no m’ho he pogut llegir tot –digué en Jaume–. No sé si la dona d’un diputat de l’oposició s’entenia amb el xofer del cap del govern o si el cap del govern tenia un xofer que era la dona d’un diputat de l’oposició...
–Poc importa. Caldria fer una política social i de progrés, que tendís a eliminar les desigualtats. Amb els mulladers ja s’hi compta. Els polítics són com tu i com tots nosaltres.
–Per això mateix. –Respongué en Jaume.– Nosaltres som honrats.
–¿No has fet mai cap truc en la declaració de la renda?
–Tens cada cosa, tu també!
Amb el dos diaris sota el braç, anà al forn a comprar pa integral. Encara que anava carregat, el camí de tornada a casa no el féu pel mateix lloc que abans; cada matí estirava una mica les cames. Aleshores s’endinsà per un carreró que començava a la cantonada del forn, amb cases d’una sola planta als dos cos costats; després esdevenia un extret camí que s’estenia entre camps sense treballar i alguna casa de pagès. Des de pràcticament tot el seu recorregut es veia la colònia de fils i teixits al fons i més a l’esquerra la cort de porcs. Era el camí que antigament feien les dones del poble per anar als safareigs. Una vegada allà, només calia travessar el camí ple de matolls per arribar a la font. Allà es trobava el pendent que portava a La Masia Petita i al local d’“Aquí s’arranja tot a cops de mall”.

Va deixar els diaris i el pa a sobre la taula del menjador. Anà a la cuina, abraçà la Montse per sobre l’espatlla i li féu un petó als llavis. Ella l’havia agafat per la cintura i s’havia posat de puntetes; era ostensible la diferència d’estatura. La Montse duia amb un vestit llarg, de tela lleugera i molt florida; generalment per estar per casa es posava vestits llargs i amples, i calçava xancletes. Llavors portava els cabells solts, que li cobrien abundosament l’espatlla. Feia poc que s’havia dutxat després de córrer pel bosc més avall de la font, i la mitja cabellera encara havia augmentat més de volum; la cara, de faccions afables, restava dins d’un marc que l’envoltava amb tota la gamma de castanys.
Els dos van esmorzar al menjador uns entrepans vegetals, que havien preparat conjuntament al gust de cadascun: els d’ella amb maionesa; els d’ell, sense. Sobre la taula restava una ampolla d’aigua mig glaçada i un paquet de llet amb un dels extrems tallat; a més, també hi havia un parell de gots, un plat amb els entrepans i més enllà els diaris. Com sempre, en Miquel estava assegut d’esquena a la llar de foc, de cara al finestró. La Montse, també com sempre, seia a la seva dreta, d’esquena al bufet; tenia les dues cames creuades sobre la cadira amb els peus gairebé sota el cul –el vestit li penjava pels dos costats i per davant fins al terra; sovint seia així –un costum adquirit a Mallorca. Van comentar les curioses interpretacions que féu en Jaume de la notícia que destacaven els dos diaris en la portada, i en van agafar un cadascun que els varen anar fullejant. Ella anava ràpida en passar de full i aquell dia no es cansava de dir: “Quins bandarres!”; ell, encara que després d’esmorzar cada dia feia una lectura més reposada i atenta, s’entretenia més en cada pàgina sense fer cap comentari, com si hagués perdut la capacitat de sorprenent-se’n, degut a la seva constant serenor. Ella va acabar d’esmorzar quan ell encara no havia acabat el primer entrepà, que el paladejava com si fos una exquisidesa dels déus; anava bevent aigua fresca mentre continuava fullejant els diaris. El segon entrepà també el va assaborir de la mateixa manera, com si res no pogués pertorbar aquell degustar del temps de la vida. Un cop acabat el ritual de la deglutició de l’esmorzar amb un got de llet, va agafar els diaris i es va asseure a la seva butaca, on va llegir detingudament les principals notícies, prestant especial atenció a la diferent manera de tractar la notícia del dia per part dels dos diaris: per un era un gran escàndol; per l’altre, probablement una informació equívoca. Va pensar que no era tan fàcil saber llegir.
Com que tenia totes les coses per fer la traducció a dalt, decidí treballar en el despatx. Una vegada allà, sortí un moment al balcó a agafar una mica d’aire abans de començar la tasca de traducció, que en els tres darrers dies havia avançat força tot i haver-hi hagut el cap de setmana pel mig. L’Enric, el manyà, també havia sortit un moment a la porta del seu local, i quan el va veure balcó digué:
–¿Què et sembla el nou escàndol entre grecs i troians? Per això encara no arriba l’il·luminat públic fins aquí.
–No hi veig la relació –contestà en Miquel alçant una mica la veu, sempre ben modulada i pausada, perquè arribés fins a l’amic.
–El meu avi era de la FAI, i això la dreta mai no ho ha perdonat. Aquí encara mana la dreta i amb moltes implicacions amb la banca, malgrat que sigui de caire catalanista. Tenen molta memòria. Quan senten parlar de Bakunin, se’ls posen els pèls de punta.
–No cal posar un exemple tan extrem. Cada petita concessió que fan és perquè no canviï el que hauria realment de canviar: la distribució de la riquesa.
En Miquel parlava de la distribució de la riquesa en un pla solidari com si no hagués estat beneficiari d’una herència tan important, que li permeté encarar amb molta seguretat econòmica aquella etapa de la vida, que per a ell havia començat llavors. Parlar d’aquella manera havent comprat La Masia Petita i tenint un important capital podria semblar una contradicció. N’era conscient, tot i que només els rebuts de totes les ONG a les quals hi contribuiria la Montse ja pujava una quantitat força respectable; a part també es trobaven els ajuts directes que sovint feien quan veien algú amb alguna necessitat urgent. Una vegada van ajudar un matrimoni que es trobaven els dos a l’atur, amb dos fills i la hipoteca del pis. En Miquel no es considerava cap filantrop; només feia una petita part d’allò que considerava que era deure de l’administració. Mantenien punts de vista diferents: ella ho repartiria tot entre les institucions i la gent necessitada de la comarca, i s’aniria a viure a una cabana; com que l’Ester ja treballava, ja no calia pensar tant en la seva protecció material. Amb els anys, a la Montse se li havia aguditzat l’esperit solidari. Ell opinava que les veritables solucions havien d’arribar de dalt i de la desaparició de les autèntiques fortunes; tot i que en aquest punt hi tenia dubtes: ¿si no hi hagués grans acumulacions del capital s’acabaria amb la pobresa? No ho creia pas, si més no tenia grans dubtes. L’assumpte és més complex, i no s’arranja amb solucions simplistes. La clau de la qüestió es troba en un distribució més justa de la riquesa. Caldria un gran consens mundial, i per això sembla imprescindible creure en la utopia. Encara que no era amic de les màximes, potser feia falta tenir un peu en el possibilisme i l’altre en la utopia.
D’això i de la conveniència de practicar una política de possibilisme per anar aconseguint magres avanços va restar parlant amb l’Enric una bona estona. El manyà era del tot contrari a la tesi del possibilisme. Defensava l’acció directa com única manera de trencar amb la inèrcia imperant.
Els dos van entrar als seus respectius llocs de treball. En Miquel es va col·locar davant la taula del despatx, plena de llibres i folis; a l’extrem dret hi havia l’ordinador, amb un salva pantalla ben gruixut –cal preservar la vista. El balcó també li quedava a la dreta. Malgrat que allà només hi tocava el sol a la tarda, als matins no calia encendre el llum per llegir i escriure, si no fos que el cel estigués molt tapat; tot i així, alguns matins se n’anava al dormitori per aprofitar més la claror i l’escalfor solars. Les parets del despatx es trobaven folrades quasi íntegrament de llibres de tots els temps i de tots els temes: la majoria els havien trobat allà quan van comprar la casa, d’altres els havia adquirit ell quan va descobrir les seves dots literàries; dels que van trobar allà la majoria eren del segle XIX i primera meitat del XX: de literatura catalana, algunes primeres edicions, alguns de dret i de temes diversos, sense oblidar els clàssics greco-romans; l’aportació bibliogràfica del nou propietari tenia una part més moderna i també d’anàlisi lingüístic i d’autors innovadors en les seves branques del saber. Només quedava lliure de llibres la paret del balcó i el tros de la porta de l’estança.
Assegut en aquella cadira del segle dinovè, tenia el balcó a la seva dreta i la porta a l’esquerra; el muntant de la porta feia angle recte amb la paret del seu davant. La taula, de fusta massissa, de caoba lluent, semblava impossible de bellugar d’allà. Així, correctament assegut, per no cansar l’esquena, en la cadira d’aspecte respectable com la resta del mobiliari, sovint pensava amb els tractes i documents que deurien haver sentit i vist fer aquells mobles.
Segons li havia explicat el Manel, sense ser cap de les famílies més influents de la comarca, els antics propietaris de La Masia Petita restaven en un meritori segon terme, ja que havien donat un escriptor notable, un parell de priors i la nissaga d’il·lustres notaris, que era la columna vertebral de la família per ser la font d’ingressos, segons tothom deia, de la qual es nodria tota la unitat familiar, encara que semblava mentida que donés per tantes coses. Per aquell despatx havien de passar els documents més importants de la comarca i també els més insignificants, i no precisament amb preus populars, sinó tot el contrari. Abans de continuar amb la traducció, va llegir quelcom que el va interessar sobre la biografia del lingüístic a qui estava traduint.
Va restar bona part del matí sense aixecar el cap de la taula. Només de tant en tant consultava el diccionari, encara que a mesura que anava progressant en la traducció cada vegada les consultes eren menys freqüents perquè s’anava familiaritzant amb el vocabulari del lingüista de Ginebra. Fou una sessió de treball molt productiva.

Aquell matí la Montse havia estat força estona al jardí estudiant com adaptar uns exercicis respiratoris; així, els podrien realitzar els residents de La Vigatana i també alguns dels avis de la residència on anava aquella tarda. El ioga pot ser practicat per tothom; només cal tenir en compte les característiques de cadascú. La Montse dimarts i dijous anava tot el dia a La Vigatana en sessions de matí i tarda; abans i després de les sessions del ioga sempre parlava amb els residents. (La Vigatana era una residència on hi vivien una trentena de persones que anaven en cadira de rodes i que rebien l’ajut necessari; l’associació de La Vigatana també tenia una altra residència de les mateixes característiques a Barcelona: La Barcelonina.) Dilluns i divendres només feia sessió de tarda a una residència d‘avis que li quedava molt a prop; sovint agafava la moto o una bici. El que passava és que també s’hi quedava sempre més estona per fer companyia als seus amics de cabells blancs o gairebé sense cabell, com ella deia; tenien moltes ganes de xerrar i molts quasi li barraven el pas o li deien que els portés al pati a prendre una mica la fresca; realment el que volien era parlar amb ella i explicar-li quants dies feia que no els havien anat a veure els seus fills. Ella intentava suavitzar la cosa dient-los que allò quedava molt lluny i que els familiars tenien moltes ocupacions. El matí de dimecres era el temps de les prenyades del poble que feien les sessions al centre cívic; curiosament, un poble tan petit tenia un centre cívic, i mai faltaven tres o quatre prenyades.
Quan va pujar a buscar en Miquel per preparar el dinar, el va trobar que acabava una carta per a l’Elvira. Havia escrit:
“La Masia Petita. Elvira. Dissabte Montse comprà dos mòbils. ¿Jo per què vull aquest artefacte? Ella encara; ella surt. Aquest matí ja ha fet sol, també vent. Com tants dies, he tornat a casa per la font. Avui diaris porten escàndol d’ahir. Normalitat. Un petó. Miquel. 48 mots.”
–¿Una altra vegada escrius a l’Elvira? –li va preguntar la Montse.
–Sí. És una persona molt interessant –sentencià en Miquel.
–Aquesta tarda podries venir a la residència a llegir alguna cosa als avis –digué la Montse–. Si vols anem amb la moto.
–D’acord –va acceptar en Miquel–. Més m’estimo anar amb bici. Faré exercici.

Diferents històries

El darrer dijous de la primera desena d’octubre la Montse havia agafat la moto per anar a Vic; es mantenia el bon temps i el vespre passat per la ràdio havien pronosticat sol si més no per un parell de dies més. No calia agafar el cotxe, força atrotinat i amb perill de ser aturat per la policia, perquè no estaven segurs si un vehicle amb tants anys encara podia circular. Havia lligat la bossa que portava cada setmana darrera seu amb un pop de quatre ganxos. Com el dia anterior a la tarda es dedicaren a guardar la roba d’estiu i a treure la d’hivern de l’armari de la cambra del divan i del bagul de la part del pis clausurada, ja portava per sobre un dels ponxos que es posava quan arribava el fred; encara que només estaven a l’octubre, per anar en moto calia protegir-se bé del vent. S’havia fet una cua de cavall, que li sortia per darrera del casc tot elevant-se-li juntament amb la part posterior del ponxo per efecte del vent, mentre es dirigia cap a La Vigatana a velocitat moderada. Allà, com molts dies, segurament trobaria algun resident a la porta amb ganes de xerrar.
A la porta de La Vigatana hi havia amb un llibre entre les cames en Marc, aquell senyor de la residència respectat per tothom. Mentre la Montse es treia el ponxo i el casc, tot deslligant la bossa i col·locant un tub de plàstic antirobatori a la roda, ell li proposava anar a fer un cafè al bar del noi amb qui anava aleshores la Letícia.
–Sí, Marc –li digué amb un somriure a tot el rostre la Montse–. Espera. Vaig a deixar tot això a la resi –que era com es referien a la residència la gent relacionada amb ella.
–Bé, Montse. T’espero aquí, al sol –respongué en Marc mentre es tornava a col·locar de cara al sol i continuà llegint. Com la majoria de paralítics cerebrals, tenia dificultats de llenguatge; només l’entenia la gent amb qui tractava habitualment, encara que des que disposava de cadira elèctrica i anava sol als llocs, s’havia d’esforçar més per fer-se entendre.
La Montse va trigar una estona en tornar a sortir. Mentrestant, ell continuava llegint i prenent el sol davant la resi, que es trobava al final d’un carreró sense tràfic. A la porta de La Vigatana hi havia un espai on no podien aparcar els cotxes per facilitar l’entrada i la sortida de les cadires de rodes i perquè poguessin restar allà els residents; la majoria tenia moltes hores mortes. En Marc no sabia què era això, de tenir hores mortes; sempre les tenia ben vives. Feia poc que havia començat la redacció d’un dietari on hi pensava combinar l’exposició de fets de cada dia amb reflexions filosòfiques; per realitzar el millor possible aquesta tasca, s’estava preparant bé, tant llegint dietaris d’escriptors importants com estudiant tècniques i recursos literaris. Tenia l’experiència d’un company més jove que un any per Nadal, de sobte, va començar també un dietari creient i confiant en la inspiració dels déus, com si l’escriure fos bufar i fer ampolles, i llavors aquell dietari restava mort de fàstic en la memòria de l’ordinador del company. El senyor Marc, abans de començar, volia preparar-se bé i conèixer a la perfecció les eines amb les quals anava a treballar i tenir clar el que volia transmetre. Potser per tot això i per la seva exquisida educació i implacable comportament, més d’un li deia senyor Marc.
La Montse va sortir amb el cabell totalment lliure; s’havia desfet la cua de cavall, i els seus cabells es recolzaven en les espatlles d’una brusa blanca amb el coll vorejat amb motius hindús; s’havia tret el ponxo. També havia deixat la brusa lliure que li arribava gairebé fins a mitja cuixa on hi havia una sanefa que repetia els motius hindús del coll. Duia uns texans gairebé nous. Digué espontània:
–¿Anem-hi, Marc?
–Anem-hi, Montse. Avui encara fas més goig. M’agrada la bellesa de la senzillesa i de la naturalitat.
–Tu també vas molt ben conjuntat, amb aquest polo blau cel i els pantalons beixos. M’atrau el fons de les teves paraules.
Al bar la Letícia portava un plat i un got a la falda cap al taulell per deixar-los allà sobre perquè els tingués a mà el Paco; intentava ajudar-lo. Ell sempre es queixava del lloguer excessivament elevat que pagava per un local tan petit i que gairebé no permetia ni cobrir les despeses que tenia abans d’aixecar la porta del negoci. L’operació de dur un plat i un got a la falda semblava un pèl arriscada perquè la Letícia només podia fer servir una mà, que li calia per manipular el comandament de la cadira elèctrica. L’altra mà sempre la duia sobre el bracet de la cadira i, de tant en tant, se la posava bé amb la bona, com deia ella. Sovint s’empipava quan esdevenia algun petit fracàs, com l’esmicolament d’algun got; aleshores, apareixia en Paco amb una escombra i el recollidor tot dient: “Tranquil·la, xata. ¿Què farien els fabricants si les coses no es trenquessin?”
La Letícia no s’acabava d’acostumar a aquells petits desastres després de l’accident automobilístic que tingué per unes obres no assenyalades a una carretera comarcal. Havia acudit a un advocat per demanar danys i perjudicis, però el seu suposat accés de velocitat, que ella negava rotundament, li tancava les portes de percebre alguna indemnització per part de l’administració. El pitjor del cas era que havia hagut de deixar la professió de perruquera, en la qual destacava per les seves artístiques metxes i els ben acabats modelatges; havia guanyat algun concurs de pentinats femenins. De sobte, va passar a dependre dels altres per les coses més elementals. Això no anava amb ella, de caràcter dominant i exigent, segons les seves pròpies paraules, encara que sovint ajudava companys més afectats que ella. Sempre s’havia d’acabar de posar bé ella les faldilles que portava d’última moda, i es passava força estona davant el mirall intentant donar més relleu als seus cabells mig arrissats.
En Marc i la Montse s’havien posat a la primera taula després de la porta. En Marc deia:
–Això li ha donat el que li faltava a la Letícia: un objectiu vàlid per viure després de l’accident.
–Fa poc em van dir que potser aviat ens donaran una sorpresa...
De seguida se’ls hi va afegir la Letícia, que aquell dia duia una faldilla amb tall fins dalt de tot, que va dir:
–¿Què diu el set ciències de la resi?
–Que dóna gust veure’t –digué en Marc– ajudar el Paco. Feu una parella ideal.
–Vosaltres dos, també –va dir la letícia sense embuts.
La Montse es va ruboritzar uns segons. Amb molta mà dreta intervingué en Marc:
–Sí. La bella i la bèstia. No cal dir que jo sóc la bèstia.

En Miquel, davant la perspectiva de restar més de vint-i-quatre hores sol a La Masia Petita, experimentava una alegria i una satisfacció fora de tota mesura; es diria que la Montse li fes nosa. No. No era això. Quan ella hi era també s’hi trobava molt bé i molt de gust a casa. Però el poder estar sol, sense dependre de ningú, l’omplia d’una joia especial. Era com si gaudís d’estar sol i comprovar que se les apanyava bé sense cap ajuda externa. No era cap solitari empedreït, sinó que gaudia de la pròpia individualitat. Tot allò que evidenciava la seva capacitat de independència física augmentava encara més el seu grau de satisfacció personal.
Aquell matí acabà de llegir els diaris al jardí; pràcticament hi tocava el sol tot el dia, sobretot a la part més allunyada de la casa. Allà, després de la tanca, començava el desnivell de terreny del camí boscós de la font. El jardí o pati, com preferia dir-li ell, gairebé tenia les mateixes dimensions que la casa, com si fos un doble d’aquesta per la seva part posterior. S’hi accedia per una porta que hi havia al fons de l’entrada de la casa cap a la dreta de la paret de darrera. Era un espai obert i ben ventilat, sense res que impedís la circulació eòlica en cap dels dos costats; mirant a la dreta, cap a migjorn, era un goig contemplar les darreres cases del poble, de parets blanques, sobre una lleu elevació del terreny; si es dirigia la vista a l’esquerra es gaudia amb la contemplació del petit bosc on la Montse acostumava anar a córrer cada matí; enfront hi havia la colònia de fils i teixits i la cort de porcs. El terra del pati, cobert de grava, només tenia al bell mig una renglera de totxos posats de punta que formaven la figura d’un romàntic cor; dins resseguint les corbes dels totxos un seguit de lliris blancs restaven sempre ben regats amb un toll d’aigua al centre. Entrant al pati, a mà dreta hi havia un petit galliner que feia anys que no sentia cap cant de gall matiner ni de cap altre tipus; tot i això, alguns dels seus pals encara es trobaven blanquejats. A l’esquerra, vora la simbòlica tanca de filferro, hi restava un safareig, on es deuria deixar la suor el servei de la casa.
Més enllà del safareig es trobava aquell matí en Miquel llegint els diaris en una taula de marbre amb quatre dobles tires de ferro forjat que convergien en una cercle central; a partir del cercle cap a baix es tornaven a obrir les tires de ferro recordant la forma d’un rellotge de sorra. La cadira on seia i una altra que havia a la seva dreta eren de la mateixa estructura de ferro forjat que la taula, amb el seient el vímet. Aquell conjunt de ferro recargolat recordava el llit de matrimoni i, sobretot, la barana i els barrots del balcó d’aquella cambra, que llavors tenia darrera seu. A l’altra banda dels darreres de la casa hi havia un altre balcó amb el mateix tipus de barana, amb els porticons tancats; pertanyia a la part del pis clausurada. En Miquel sovint restava llargues estones contemplant aquelles estructures de ferro forja; la seva atenta contemplació li produïa un agradable estat d’ànim.
Amb aquesta gaubança, recordà la conversa que va mantenir dilluns a la residència d’avis després de fer una lectura d’un acte de l’Hostal de la Glòria, que tan agradava a les persones grans. Casualment el va cridar una senyora que va resultar ser la germana soltera del darrer notari que va exercir a La Masia Petita, i també el darrer propietari de la llarga nissaga dels Dalmases que la van habitar durant més d’un segle i mig.
Aquella senyora es deia Angelina, amb més vuitanta anys no només a les espatlles sinó per tot el cos. Li va preguntar, com si li fes falta desfogar-se amb algú que sabia escoltar:
–¿Vós sabeu la història de la casa on viviu? Si em permeteu, us faré cinc cèntims...
–I tant –contestà en Miquel–. M’agrada escoltar la història de llavis dels seus protagonistes.
–Doncs bé, la branca dels Dalmases de La Petita Masia va sorgir després de la primera guerra carlista perquè el fill petit recolzava els ideals carlistes, a diferència de la resta de la família que era constitucionalista. Coses d’aquella època...! Com que eren constants les discussions entre el germà gran i el petit per la qüestió dinàstica i ideològica, el gran Dalmases de les hores i gran senyor de mitja comarca decidí atorgar al fill carlista La Masia Petita, força allunyada de La Masia Gran, cap i casal des de temps immemorials dels Dalmases. D’aquesta manera, aconseguia tallar de sota arrel les discussions entre els dos germans i que el petit pogués exercir com notari; havia estat el primer Dalmases en estudiar una carrera liberal i voler exercir-la com si li fes cap falta per menjar; el pare més s’estimava no veure-ho. Així, en Pere Dalmases començà una llarga nissaga de notaris que va permetre que altres membres de La Masia Petita es poguessin dedicar a activitats menys lucratives. Aquest sistema vivencial va funcionar perfectament durant un segle i mig, convivint sense cap problema amb tot tipus de règims; només calia mantenir contenta crematísticament l’autoritat competent perquè no permetés que s’instal·lés cap altra notaria per aquestes contrades. Això va funcionar fins a la transició, quan aquell que havia estat cap del Movimiento el va enterrar i amb ell també moltes més coses; no sabien com, van posar un parell de notaries gairebé a un cop de pedra de la dels Dalmases. Als darrers temps de l’anterior règim els nombre de documents que es realitzava ja havia baixat molt; la gent preferia més anar a Vic. I amb dues notaries a un cop de pedra, el negoci es va acabar d’enfonsar. També s’havia anat en orris la... –Aquí l’Angelina va aturar sobtadament la narració, respirà profundament i continuà aparentant naturalitat–: Era impossible mantenir el nivell de vida que s’havia dut fins aleshores, encara que ja feia temps que a la casa només hi vivíem jo i el meu germà, en Vicens, el darrer notari que exercí a La Masia Petita. (En Vicens es va casar en plena postguerra i la seva dona va morir cinc anys després. Vam decidir tancar l’ala sud de la planta superior; per a nosaltres dos no calia tanta casa.) Molt després, vam vendre la casa a un matrimoni jove de Barcelona, el Manel i la Paula (amics vostres, segons diu la Montse, i als quals els hi la veu comprar vós), que hi anaven els caps de setmana i per les vacances. Tinc entès que s’hi feien tota mena de trobades; del respecte d’un honorable casa de notaris va passar a ser un antre clandestí amb l’excusa dels nois amb cadira de rodes. En Vicens va entrar de passant en una notaria de Vic, i jo, després de viure uns anys amb la meva cosina Adela, vaig poder entrar aquí, a la residència, on ara ve cada dilluns i cada divendres la Montse, la vostra simpàtica muller, a fer-nos les seves sessions de ioga i a petar la xerrada amb nosaltres, els seus amics de cabells blancs o sense cabells, com ella mateixa diu.
En Miquel recordà que, malgrat l’allau d’informació que va rebre per part de l’Angelina, en cap moment no es va sentir atabalat ni angoixat; la senyora Dalmases tenia una veu melosa i feia les pauses molt marcades com si volgués donar a les seves paraules la cadència adient perquè arribessin als seus interlocutors de manera benigna i sense alterar la seva integritat. Després d’una pausa, havia continuat informant-lo sobre dos punts que considerà d’interès pel nou propietari de la casa:
–L’estança ara dels mals endreços on, segons tinc entès també s’hi troba la rentadora, és un petit habitacle situat després del lavabo de la planta baixa, com ja sabeu, i que abans de la guerra era on dormia la minyona... (En aquest punt, sobtadament, havia tornat a aturar la narració la senyora Dalmases). I com secret perquè m’heu caigut simpàtic, us vull informar del contingut del bagul de la part clausurada de la planta superior: còpies de testaments curiosos, alguns fins i tot estrafolaris. Si voleu temes per als vostres contes i narracions, només havia de llegir algun dels documents del bagul.
L’Angelina, que començava a trobar-se extenuada, va afegir al seu extens relat que en un sobre es trobava el gran secret de la família Dalmases de La Masia Petita. En aquest punt van haver de cridar una auxiliar per portar-la a la seva cambra; ja començava a tenir palpitacions; havia parlat massa. El torn de nit va trucar a urgències, de tan malament que s’havia posat.

En el pati de La Masia Petita en Miquel estava meditant amb els diaris sobre la taula si era èticament correcte fer cas a la senyora Angelina i obrir un dia el bagul i cercar el sobre que contenia el gran secret de la branca dels Dalmases de La Masia Petita. Li va arribar una potent veu en forma d’advertència:
–Algun dia tindràs un ensurt amb aquest costum de deixar-ho tot obert.
Era el Brauli, el carter del poble, que no havia trobat res que li impedís arribar fins el jardí. I va afegir mentre deixava un sobre a la taula:
–Té, d’una admiradora o amant. Amb permís –i va seure a l’altra cadira–. Prou que em cal seure.
En Miquel donà la volta al sobre; era de l’Elvira.
–És una amiga comuna de la Montse i meva –afirmà amb naturalitat–. Ara pensava en el que em va explicar dilluns l’Angelina Dalmases...
–Prou que la conec... Ara es troba a la residència d’avis. No és or tot el que lluu...
–Sí. Per com va parlar, és molt de dretes.
–Home! Tota la família ho era, de dretes –va dir com cosa lògica i natural en Brauli–. Però l’Angelina tenia un passat... La gent prou que comentava moltes coses. A més, després de tancar aquella part del pis –i va assenyalar el balcó clausurat–, van viure molts anys ella i el seu germà sols a la casa; només quedava la cambra de matrimoni disponible...
–¿Vols dir que...?
–Home! Són faves comptades...! També va estar més d’un any sense sortir de casa per res; només hi tenien accés el metge i la mare, que feia les feines i la compra de la casa. Va ser quan després van dir que la mare havia estat embassada de mi i que ningú no ho havia notat, de prima que estava. De petit i de jovenet, prou que recordo com la senyora Angelina de tant en tant em feia algun regal o em donava cèntims... Bé, Miquel, jo prou que me’n vaig. I tu llegeix la carta de l’amiga comuna –les darreres paraules en Brauli les va dir irònicament per continuar la broma. Es va aturar al llindar de la porta i contemplà tot el jardí–. Tinc entès que en els temps bons dels Dalmases aquí feia grans festes el jovent de la família.
–Aquí ens vam casar la Montse i jo fa quatre anys –en Miquel sense amagar la seva satisfacció–. Va venir un jutge expressament de Vic; fou molt encertat en les quatre paraules dites. Després vam fer una costellada. D’entre els quatre gats que érem, destacava la senzillesa i la joventut de l’Ester.

La carta de l’Elvira ocupava un foli escrit en Times New Roman, 14; unes quatre centres paraules. Després de fer esment a la carta d’en Miquel de feia una setmana, li comentava que diumenge la van anar a veure el Manel i la Pau. La carta, a part de tenir un to més intimista que mai, acabava amb un “efusius petons” que va arribar fins el fons d’en Miquel. Va decidí contestar llavors mateix, encara que hi havia la seva carta de dilluns per enmig. Cada vegada la correspondència entre ambdós era més profunda i més freqüent. Va escriure-li:
“La Masia Petita. Estimada Elvira. La teva sentida carta m’ha omplert el dia. Ja deus haver rebut la meva de dilluns. Malgrat ser mig l’ofici, em quedo amb les teves cartes; arriben més endins. Tens raó, Elvira: en Manel i la Paula són molt ferms. Des que els vaig conèixer, els vaig trobar molt íntegres i conseqüents amb les seves idees. La seva tasca amb amics amb cadira de rodes ha estat molt lloable. Entre els darrers seriosos Dalmases i l’avorrit de mi, aquesta casa es va omplir de vida i de compromís social. La senyora Angelina em va fer recordar els orígens carlistes de la nissaga dels Dalmases de La Masia Petita. Demà m’hauré d’informar pel seu estat; no la vaig deixar gaire bé. Molts petons. Miquel. 137 mots.”

Estava decidit a enllestir la traducció de l’obra de Saussure la propera setmana per no haver de córrer amb la transcripció informàtica. Quan va passar per l’entrada, recordà que tenia el mòbil al menjador; com que no hi era la Montse, havia de tenir a la vora o portar a sobre aquell artefacte, fins i tot per anar a passejar. Per això, se l’endugué al despatx. Durant els folis de traducció que anava omplint assegut en aquella senyorial cadira del dinovè, de vellut i amb els bracets de caoba lluent com la taula, anava pensant com en el darrer quart de segle deuria haver canviat el contingut dels textos allà escrits: des dels formals i estandarditzats documents oficials d’un notari a les seves traduccions i narracions sobre el quefer quotidià de la gent del poble, sense oblidar tot el que haguessin pogut escriure allà el Manel i la Paula; el canvi deuria haver estat notable.

A la tarda havia anat al quiosc a buscar una revista que la Montse havia encarregat al Jaume perquè s’havia anunciat que inclouria un article sobre una nova tècnica de control de la respiració. La tornada a casa la va fer pel carrer del forn i el camí dels safareigs amb la revista sota el braç, perquè volia estirar una mica les cames; aquell dia, a part de sortir a comprar el diari al matí, havia restat a casa treballant i gaudint de saber-se únic habitant de la llar. Deambular per totes les estances, amb aquella olor a atinc, segur de no trobar-se amb ningú, li proporcionava un ben estar immens. (No havia obert el bagul ni buscat el sobre, que, segons la senyora Angelina, contenia el secret de la branca dels Dalmases de La Masia Petita.) Va deixar la revista a la tauleta de nit de la Montse i sentí que li tremolava la butxaca dels texans; de seguida, es va adonar que era el mòbil. Només el podia trucar la Montse... A la pantalla apareixia un número d’un mòbil que no coneixia. Va contestar a la trucada del desconegut i sentí la veu d‘un noi, que de seguida el va reconèixer:
–Suposo que això és cosa de la Montse i de l’Ester, Sergi. ¿Passa alguna cosa? –Pausa mentre en Miquel escoltava.– ¿Que no saps com ha passat? Això sempre passa de la mateixa manera. Ja fa dos anys que viviu plegats l’Ester i tu a Barcelona. Si teniu clar el vostre projecte en comú, cap problema. Potser hàgiu de deixar alguna de les vostres tasques de voluntariat; els fills demanen dedicació gairebé exclusiva. –Pausa.– ¿Així, mentre no em diguin alguna cosa la Montse o l’Ester, jo no sé res? No m’agrada gaire; mai no havia tingut cap secret amb la Montse. Si tu ho vols així, sia. Quan me n’assabenti per part d’elles, els explicaré tot. ¿D’acord, Sergi?
Malgrat que l’Ester no era filla seva, se l’estimava molt i li trobava totes les gràcies. Ell tenia fama de no riure mai. Quan la Montse, mig bromejant, li deia que per riure no feien pagar, ell, també mig irònicament, responia que, segons Nietzsche, el riure és una reacció absurda davant un fet també absurd. En Miquel només reia amb l’Ester.

La mateixa casa, diferents llars

Una de les tasques domèstiques de les quals gairebé sempre s’encarregava en Miquel no anava precisament de la manera com pregonava el cartell petit del manyà: “Aquí s’arranja tot a cops de mall”. No, encara que sí feia falta tenir l’enginy dels artesans. Per fer funcionar la rentadora calia haver estudiat bé els diferents programes i saber què s’havia de posar en cadascun d’ells: tota una ciència exacta que s’havia après a base de fer malbé alguna peça de llana que havia acabat com la d’un nen de bolquers. Per això, no deixava que la Montse li prengués aquella tasca que ell dominava a la perfecció. A més, mentre posava la roba o quan la treia de la rentadora, se sentia molt bé en aquella cambra de la planta baixa, entre galledes i els corresponents pals acabats amb tires de baietes per ser mullades i no haver-se d’ajupir per fregar el terra com s’havia de fer abans; també s’hi trobaven pots de pintura, brotxes, una escala i altres utensilis de difícil justificació. Segons l’informà la senyora Angelina, abans de la guerra allà era on dormia la minyona, i segons li va comentar el Brauli, allà també van ser engendrats alguns branquillons bords de la família Dalmases; sovint les minyones tenien visites d’algun membre de la respectada nissaga amb alguna urgència fisiològica, i quan aquestes urgències canviaven l’estat de la minyona, de seguida, se li buscava un xicot amb qui se la feia casar; la feliç parella rebia algun que altre ajut per la manutenció del seu estimat fill. Amb el canvi d’amos de La Masia Petita i segons les versions del Manel, la Paula i la Montse, més d’una vegada quan hi anaven els nois de les cadires de rodes, de sobte es trobava a faltar un d’aquells adolescents de cada sexe, i tothom intentava dissimular; tothom sabia que havien buscat la relativa intimitat de la ja estança dels mals endreços: aquelles nois tenien molt difícil poder estar sols; aprofitaven els breus i esporàdics encontres en aquell racó de la casa per tenir uns moments d’intimitat. Encara que la paella de joves estrangers que en Miquel hi va trobar un matí no tenien problemes per estar sols, per com es trobaven era clar que havien fet alguna més que dormir. Aquella estança era un lloc que semblava destinat a les passions emotives i sexuals. D’altra banda, allà també s’havia assegut pacientment el capellà del poble per repartir el perdó celestial a tots els habitants de la casa; en temps difícils per a la gent de fe fins i tot s’hi havia celebrat la santa missa. Es feia al dormitori de la minyona per demostrar que la religió no fa distincions entre els senyors de la casa i el servei.

Amb l’arribada del Manel i la Paula a La Masia Petita, van canviar els aires que s’hi respiraven. Quan hi portaven els nois i les noies amb cadira de rodes de Barcelona en varis cotxes particulars, en passar per Vic recollien l’Elvira, que encara no havia tingut l’accident de trapezi en el circ; aleshores era del grup que podia donar un cop de mà. Entre els joves que hi anaven a ajudar i a passar un cap de setmana amistós i solidari, es trobava la Montse, que sempre engrescava, amb el seu caràcter obert i encoratjador, els seus amics de les cadires de rodes, si bé també els animava a reclamar els seus drets. L’actitud de la Paula anava més encaminada a animar-los a estudiar i a cercar una sortida normalitzada al seu futur, encara que així mateix era molt de la broma i donava un agradable caliu a la casa, oberta a un jovent amb ganes de viure. Sovint havien de baixar matalassos de dalt i repartir-los per l’entrada, el menjador i la cuina; algú amb el bon temps havia dormit al jardí. Era impossible pujar aquells nois per l’estreta escala al pis. En aquelles ocasions sempre se’ls feia tard a tots plegats xerrant de temes d’actualitat i prenent cafè i alguna copeta de conyac, ja que aquells amics tenien poques oportunitats d’anar més lluny de les fèrries normes que encara imperaven.
La Paula havia arribat a Barcelona a finals de 1973 de Xile, amb els seus pares i germans, després del cop d’estat de Pinochet. El seu pare havia estat un dels refugiats de guerra que van marxar d’Espanya cap a l’Europa democràtica i a Sudmèrica. Allà va continuar la seva militància en un partit d’esquerres i va conèixer la seva futura esposa; d’aquí el català tan acariciant que parlava la Paula. Quan van comprar La Masia Petita era quan ella treballava amb la Montse en el taller de nois amb paràlisi cerebral i abans de fer el viatge a Mallorca. La Paula, des que va veure per primera vegada en Miquel, sempre deia que li recordava molt un noi del taller d’aquella època; la Montse deia el mateix.
En Manel treballava en l’oficina d’una companyia de l’electricitat i sempre havia mantingut una actitud compromesa; considerava la transició com l’ocasió perduda per haver portat a terme la ruptura que preconitzaven sectors de l’esquerra, i que la dreta havia sabut evitar acceptant la reforma des de dins del futur Comte de Suárez. Abans de comprar La Masia Petita, la Paula i el Manel tenien llogada una casa a l’Alt Empordà, i van tenir un parell de dies amagat un dels presos polítics que es van fer escàpols de la presó de Burgos.

En Manel li havia transmet al Miquel el costum d’anar a xerrar amb un asceta que habitava una caseta de les eines dels pagesos més enllà del bosc que hi havia després de la font, i abans d’un convent de monges de clausura. L’asceta havia estat un sindicalista i havia fet una guia de les presons franquistes. En ple domini socialista, decidí retirar-se de la lluita; semblava que tothom ja es conformava amb aquell anar fent. Segons ell, havien sabut amputar les ales dels somnis. En Miquel alguna tarda feia compatible una xerrada amb l’asceta d’esquerres amb una anada al convent de monges, on n’hi havia una, la germana Clara, amb la qual tenia certa amistat des d’un dia que ella, per ordre de la superiora, va portar a arreglar uns estris de l’hort a La Forja d’en Vulcà; va ser tot just quan acabava d’arribar a La Masia Petita en Miquel. Quan encara estava recuperant-se, a poc a poc va anar fins al convent i va xerrar amb la germana Clara al jardí del convent. Molt abans, segons l’Enric, li havia encarregat que fes una rudimentària cadira de rodes. Un parell de vegades la germana Clara li havia preguntat al Miquel si tenia algun germà; i ell li recordava que no tenia memòria.

Després de les palpitacions que tingué la senyora Angelina el dia que li va explicar a en Miquel la història de la branca del Dalmases de La Masia Petita, cada dia es trobava pitjor; semblava com si de sobte haver parlat tant hagués accentuat la insuficiència respiratòria que va començar a patir feia quatre anys, quan va voler estar present en tots els actes que es celebraren arran de la mort del seu germà, en Vicens, tot i estar convalescent d’una pulmonia. Havia anat empitjorant progressivament; el darrer any portava gairebé sempre la careta que li proporcionava l’oxigen que li mancava a la sang. De tant en tant, algun dia semblava experimentar una lleugera i aparent millora. Aquesta mínima capacitat de recuperació que havia tingut en altres ocasiones, des de la llarga conversa amb en Miquel no apareixia per enlloc. Malgrat les diàries visites del doctor que la portava i de les del doctor que anava a la residència, la senyora Angelina cada dia respirava amb més dificultat; això feia que encara es trobés més nerviosa, la qual cosa comportava que li costés molt respirar: un veritable peix que es mossegava la cua. A més, a tot això es va afegir un principi d’un refredat; cada cop la funció respiratòria es feia més visible: el pit de l’Angelina panteixava de manera tan ostensible i sorollosa que fins i tot qui ho presenciava no podia evitar la sensació de fatiga. Les constants vitals s’havien vistes seriosament alterades dins d’un estat general que no presagiava res de bo. La direcció sanitària de la residència havia establert màxima prioritat per quan sonés el timbre de l’habitació de la senyora Angelina, que no acostumava a fer-lo servir gaire quan es trobava bé. Dimecres al matí va entrar la infermera d’aquell torn després de trucar lleugerament a la porta; la senyora Dalmases restava a terra amb el tub de la careta d’ajuda respiratòria enllaçat amb les cames com si això l’hagués fet caure.

En Miquel preparava una rentadora de roba de color i va notar que se li movien els texans; el mòbil: era la Montse des del centre cívic amb les seves prenyades. Li digué que acabaven de trucar-li de la residència d’avis per donar-li la notícia de la mort de la senyora Angelina i per suggerir-li que hi anés una estona aquella tarda, perquè ella sabia com tractar els seus amics de cabells blancs o sense; i quan passava una cosa com la d’aquell matí calia, més que mai, algú que estigués amb ells i sabés animar-los. En Miquel li digué que ell també hi aniria.

Divendres la Montse ja va trobar l’Angelina força malament. Quan va tornar a casa, en Miquel li va preguntar per l’estat de la darrera Dalmases de La Masia Petita, i s’adonà que hagués hagut d’interessar-se abans per l’estat de l’octogenària senyora, sabent com l’havia deixada després de parlar amb ell. Aquella xerrada va ser el principi del seu final. De totes maneres, al Miquel des que havia tornat a la vida conscient per un petó, les contrarietats gairebé no l’afectaven; per més que veiés el sofriment aliè o que ell tingués allò que els altres anomenaven problemes, ell no experimentava cap mena d’angoixa ni mal estar. No era que passés dels problemes dels altres; tot el contrari: els seus escrits reflectien de manera solidària tota la problemàtica de la gent que depèn d’un sou escàs o que es troba a l’atur. El que passava era que res no li treia la serenitat ni la pau en la qual es trobava immers des que es va despertar a l’hospital. Semblava com si li hagués ocorregut quelcom extraordinari abans de trobar-lo aquell pagès a les portes de la mort, alguna cosa fora de tota mesura i potser d’una altra dimensió. Encara que ell no creia en res sobrenatural, sovint pensava que la constant serenor podria provenir d’aquell esclat de llum i de color que de vegades distingia d’entre la foscor del seu passat. ¿O potser sempre havia experimentat aquella serenitat...?
La Montse també li informà del que li va encarregar que li digués la senyora Angelina divendres quan ja es trobava tan malament: “Miquel. Sobre. Minyona. Quatre per quatre.” Aquest petit jeroglífic que podia guardar el gran secret de la família Dalmases de La Masia Petita no li va treure ni un minut de son; pensava que tenia molt de temps per intentar desxifrar-lo.

L’enterrament de la senyora Angelina Dalmases tingué lloc dijous al matí al cementiri del poble. (Era un lloc a on hi acostumava a anar amb bastant freqüència en Miquel en les seves tranquil·les i plàcides caminades; se sentia molt bé entre els alts xiprers i les blanques làpides amb curioses inscripcions com una que tenia esculpit: “ja descansem els dos”; la dona encara vivia) Abans van fer la cerimònia religiosa a l’església del poble, amb un emotiu i breu sermó d’en Juli, el capellà que tenia cura del benestar espiritual del poble. Amb uns quaranta anys, al Juli li deien el mossèn olímpic; havia arribat l’any dels jocs olímpics i sempre aconsellava fer tot tipus d’exercicis: físic, psíquic, espiritual, intel·lectual... Gairebé sempre que hi havia un enterrament l’església s’omplia de gom a gom; tothom volia estar present en l’últim acte que es feia amb qui s’havia compartit el mateix espai de la petita localitat; allà pràcticament era impossible passar desapercebut. En el mateix moment en què entraven el taüt de l’Angelina a l’església arribava una furgoneta adaptada de la residència amb sis avis que encara podien assistir a aquest tipus d’actes. També hi eren presents en Miquel i la Montse, tot i les seves diferències d’opinió del fet religiós: en Miquel era ateu tolerant i la Montse, panteista i creia en la reencarnació; la seva estada a Mallorca i la relació amb en Walter li havien obert les portes d’orient. En Miquel i la Montse pensaven que hi ha cerimònies que pel seu arrelament popular ultrapassen l’àmbit religiós i esdevenen actes socials. Quedar-se a la porta de l’església ho veien com una manera de cridar l’atenció; del que es tractava era d’assistir a la forma que havia escollit el difunt pel seu acomiadament. La Paula i en Manel també eren a l’església, malgrat el seu ateisme més bel·ligerant, sobretot el del Manel, que deia de tot dels capellans i els qualificava de controladors de la poca llibertat aconseguida; havia coincidit que tenien una setmana de vacances i es trobaven al poble. Dels Dalmases de La Masia Petita es pot dir que només quedava l’Adela, aquella cosina que havia acollit la senyora Angelina abans que aquesta pogués entrar a la residència; l’adreça de l’Adela era l’única que tenien per si passava alguna cosa. Es trobava a la primera fila de bancs, encapçalant el dol. Els avis de la residència que havien arribat amb la furgoneta adaptada eren en un passadís lateral; quatre anaven amb cadira de rodes. Es trobaven amb uns auxiliars de la residència que aquell dia no treballaven i amb el director. La senyora Dalmases era molt estimada per tots els seus companys així com pel personal que l’atenia; deien que es feia estimar: sabia ser sincera i exposar les seves idees sense ofendre a ningú.
Al cementiri només hi havien anat l’Adela, els dos matrimonis successors dels Dalmases en La Masia Petita, el Jaume, l’Enric, el Brauli i quants coneguts més de l’Angelina. Acomiadat el dol, es van formar alguns grups que primer parlaven de la difunta i després d’altres assumptes. Un d’aquests grups el formaven els dos matrimonis, en Juli, en Jaume, l’Enric i en Brauli. En Manel deia:
–Quan vam comprar nosaltres la casa, en plena transició, l’Angelina, malgrat les seves idees, semblava molt afable i oberta al diàleg. Una altra cosa era el Vicenç; era més del morro dur. A més, se li havia acabat ser el senyor notari. He sentit que dintre d’uns quinze dies es llegirà el testament de l’Angelina.
–Era un sol de persona –digué la Paula–. Llavors començava a tenir el cabell blanc, com ara jo .
En Miquel va fer esment a la veu:
–Vosaltres dues teníeu en comú la parla de mel. A tu, Paula, els teus sons vocàlics recorden el paisatge xilè...
–Deixa’t de poesia ara –el tallà enèrgic l’Enric–. És cert que es podia parlar amb ella, però recordeu de qui estem parlant: de la dreta més...
–Per Déu, Enric –intervingué en Juli–. Deixa descansar els morts...
–No recordava que estem en el teu terreny...
–Aquí no hi ha terreny de ningú –digué en Juli–. El terreny del respecte és el terreny de tothom. A més, el seu cos encara deu restar gairebé calent...
–Calent, segur! –irrompé el Brauli.
–Calla –l’aturà en Miquel, temorós de sentir en públic la teoria de què els dos germans dormien junts.
–De moment que el Miquel fa callar algú és que aquí hi ha marro –féu l’Enric mentre es fregava les mans–. Parla, Brauli, parla! Per això ets el carter del poble, i deus saber moltes coses.
–Senyors i senyores –solemne parlava en Juli–, si això continua així, un servidor se’n va.
–Tampoc no n’hi ha per tant –va dir en l’Enric–, Juli. Només era una curiositat.
–Estimats membres de la mateixa família: la natura –pronuncià la Montse parodiant-se a ella mateixa–, deixem la curiositat en el seu estat més net i pur, i que no esdevingui morbositat.
–No em deixi sense bona part del negoci, estimada Montse, panteista –demanà el Jaume–. Les revistes del cor es vénen molt.
–Aquest tipus de revistes –digué l’Enric– haurien d’anomenar-se pel nom d’una víscera de la part abdominal del cos.
–Revistes de la pròstata –proposà en Manel–. ¿Què us semblaria?
–¿I per què no revistes dels...? –Començà a dir el Brauli, que fou interromput pel Juli amb un contundent:
–Calla!
–Avui prou que tothom em fa callar –protestà mig enfurismat el Brauli–. ¿I allò de la llibertat d’expressió?
–La llibertat no està renyida amb les bones formes, estimat Brauli –li respongué serenament en Juli.
En Miquel anava a opinar sobre la controvertida qüestió de la llibertat i va experimentar que li tremolaven els texans; era el mòbil. Quan va veure el nom de qui trucava va fer un lleuger somriure i es va apartar del grup. Digué:
–Hola, Ester. ¿Com esteu? –Pausa.– ¿Nosaltres? Ara som al cementiri. –Pausa.– ¿Divendres? ¿Els dos? D’acord. Ja prepararem el divan. –Pausa.– ¿Fins diumenge? Magnífic! Tindrem temps per parlar, passejar... Farem moltes coses, Ester. –Pausa.– ¿Que teniu una notícia? D’acord. Esperaré a divendres per saber oficialment el que ja sabem els quatre fa dies. –Pausa.– No, Ester. La Montse no m’ha dit res. –Pausa.– Aquest, sí. El Sergi. –Pausa.– No, dona. No el matis, que és molt ferm. –Pausa.– Estic molt content, Ester. –Pausa.– D’acord, Ester; divendres us acompanyaré amb el cava, encara que cap dels quatre no som de beure. –Pausa.– Fins demà passat, Ester. I moltes felicitats.
Se li havia acostat la Montse:
–¿Què és aquesta cara de satisfacció, home feliç?
–Hem de preparar el divan pel divendres. Vénen els nois fins diumenge.
–Però aquesta lluminosa expressió... Si somrius i tot –insistí la Montse.
–Prou d’amagar d’ou, bonica àvia.
–¿Que ja jo ho sabies?
–Igual que tu.
De seguida ho van explicar al Manel i a la Paula, i els van proposar dinar els quatre a La Masia Petita com si fos un restaurant. Pel camí, ells dos es van avançar uns passos i en Miquel va comentar la qüestió del bagul i del sobre.
–Així, aquesta tarda ja tenim feina –digué el Manel mentre es fregava les mans tot entusiasmat–. Sabrem els secrets de la dreta.
–¿Vols dir que és ètic, Manel?
–Deixa’t d’escrúpols ètics, que ells no en tenen cap. I a part, si t’ho va dir la mateixa Angelina, no fem res mal fet.
Darrera d’ells anaven rient les dues amigues.

La recerca del secret

A La Masia Petita es van posar els quatre a preparar un dinar improvisat: una gegantina truita de patates amb albergínies i pebrots fregits, a part d’una amanida d’enciam, ceba i tomàquet. Mentre uns elaboraven el menjar a la cuina amb el ritual necessari per a cada plat, els altres paraven la taula per a quatre, fet que es produïa poques vegades; precisament durant aquell cap de setmana també serien quatre per l’anunciada anada de l’Ester i el Sergi. Com sempre, en Miquel se segué de cara al finestró, pel qual entrava la claror d’un dia serè de tardor; la Montse, també com sempre, va ocupar la cadira de la seva dreta, de cara a la prestatgeria de llibres i d’esquena al bufet; el Manel es posà davant d’en Miquel, i la Paula, enfront la Montse. Va ser un dinar molt animat, amb converses de tota mena; la història de la casa fou un dels temes més tocats i que va fer sorgir més anècdotes, tant del temps dels Dalmases com de l’època de les dues parelles que es trobaven al menjador. El Manel, que tenia moltes ganes d’obrir el bagul i de trobar el sobre, va preguntar:
–¿I tu, Miquel, no sents curiositat per res? Això ho tens a casa! No t’has molestat ni tan sols en obrir el bagul! I no em surtis amb els teus romanços de l’ètica!
–No és això, Manel. Ja t’ho he explicat més d’una vegada: no em capfica res; ni saber qui sóc. He escrit vàries vegades a Panamà a aquell Rafael Dalmau perquè sembla ser l’única pista del meu passat perquè...
Intervingué la Montse:
–...Perquè li insisteixo molt jo. Jo hagués remogut mar, terra i bona de tots els estels d’arreu de l’univers.
A la Paula se li va escapar un somriure que intentà dissimular.
–Aquestes dues riuen molt avui –digué el Manel–. ¿No t’hi has fixat?
–Sí. Pel camí, també.
–No riuran tan quan nosaltres trobem el secret dels Dalmases i no els ho diguem.
–Sobretot, això –se’n rigué la Paula.
–Ja pots riure, ja... –irònic el Manel–. I tu, home impassible, digues-me la paraules exactes del jeroglífic:
–“Miquel. Sobre. Minyona. Quatre per quatre.”
–“Miquel. Sobre. Minyona. Quatre per quatre.” –va repetir el Manel a poc a poc mentre rumiava–. Anem per parts: amb les dues primeres paraules no hi a problema: destinatari del missatge i objecte a trobar. Després ja es complica la cosa: Minyona. Quatre per quatre. Primer tenim Minyona. ¿Quina relació pot existir entre una nena i l’amagatall d’un sobre?
–¿I per què Minyona s’ha de referir a una nena i no a la criada de la casa? –Es preguntà en Miquel mentre dirigia la mirada al seu amic.– Minyona també vol dir criada. I abans de la guerra sempre havien tingut servei els Dalmases.
–Molt bé, Mr. Watson –el felicità el Manel entusiasmat–. I això ens porta quasi irremissiblement a on dormia la minyona, és a dir, a l’estança dels mals endreços.
La Montse intervingué:
–Parlant de minyones, la Paula i una servidora anem a fer el cafè. –Les dues se’n van anar a la cuina totes rialleres.
En Miquel i el Manel van restar força estona a l’estança dels mals endreços buscant sobre el terreny el possible significat de l’enigmàtic Quatre per quatre.
–Això tu, que dius que hi fas tantes rentadores aquí –digué mig atabalat i mig rondinat el Manel–. ¿No has vist cap setze pel terra o les parets? El més lògic sembla que el Quatre per quatre es refereixi a un setze. –Que recordi aquí no hi ha cap setze. Deixem-ho estar, Manel. Ja tenim temps per pensar-hi.
–D’acord. Ja em posava nerviós. Aquests coi de burgesos tot ho compliquen tant...!
–Anem a prendre el cafè. Després ja mirarem el contingut del bagul, si tantes ganes en entens –proposà en Miquel.
–I tant! Segons el que dius que et va anunciar l’Angelina, passarem una estona divertida. Quatre per quatre.
Mentrestant, la Montse i la Paula havien estat parlant a la cuina tot contemplant el procés d’una d’aquelles cafeteres de vidre en les quals es veu com puja l’aigua en escalfar-se fins superar el nivell del cafè mòlt. Havien bromejat sobre els cercadors de tresors i sobre la sorpresa que tindrien si eren capaços de trobar-lo. De sobte, la Montse canvià de tema i es posà seriosa:
–Ja saps com és d’inquieta la Letícia, Paula, encara que ara sembla tenir un motiu vàlid per viure.
–Com sempre, ets molt benèvola qualificant les persones –deixà anar d’una tirada la Paula–. Sovint la Letícia és impertinent.
–L’altre dia érem el Marc i jo al bar, i la Letícia va dir una cosa que em té un pèl preocupada. Jo no havia caigut que el senyor Marc i jo podríem donar aquella imatge.
–¿Quina imatge?
–La de parella.
–Fa uns dies vaig estar a punt d’advertir-t’ho. Ets massa innocent, Montse.
–Si només som amics, Paula. Així, com que parlem i m’acompanya uns carrers cada dijous camí de casa l’Elvira, ¿ja ha d’haver-hi alguna cosa més que amistat?
–¿Saps els seus sentiments?
–És molt noble. És una persona íntegra. Ahir em va enviar un poema.
–¿Et va enviar un poema? –La Paula es mostrava preocupada.
–Un poema no fa mal a ningú –digué innocent la Montse–. És la més alta expressió dels sentiments.
–Tu has dit la paraula clau: sentiments. Les persones com en Marc tenen poques possibilitats de relacionar-se amb persones de l’altre sexe, i quan ho fan solen subliminar els sentiments, com si inconscientment s’aferressin al primer ferro ardent que troben. I que t’hagi escrit un poema pot voler dir moltes coses.
–El senyor Marc és el meu amic i sap que sóc casada. Mai es passaria ni un pèl amb mi. Sap on té el cap.
–El teu senyor Marc és un home com tots els altres. Quan jo treballava de jove al taller del centre, aquell noi que sempre diem que s’assemblava al Miquel també es va mig encapritxar de mi. Vam haver de parlar molt seriosament per evitar mals entesos. Abans m’havia donat un petó.
–¿L’Eusebi? També era de poques paraules com en Miquel. ¿Saps alguna cosa d’ell? Sempre estava estudiant. Per cert que també havia vingut algunes vegades a La Masia Petita.
–Fa cosa de cinc anys –digué la Paula– era a la residència La Barcelonina. Feia traduccions del francès. Havia guanyat algunes pessetes per les seves traduccions.
–Com que l’Ester va a la residència La Barcelonina a acompanyar a qui vol sortir, divendres li diré que pregunti que es va fer d’ell.
Van entrar a la cuina en Miquel i el Manel, després d’haver fracassat en el seu primer intent de resoldre el jeroglífic. Les dues dones els van dedicar amb molts somriures i ironies.
–¿Ja heu trobat el sobre...? –Va dir sarcàsticament la Montse.– ¿O us heu cansat, Indianes Jones de pega?
–Estan molt somrients i iròniques aquestes dues –digué el Manel.
–Nosaltres dos tenim tot el temps del món –sentencià en Mi-quel–.
–Sí, sí. Deixa que riguin aquestes dues. Veurem qui riu l’últim quan continuarem cercant tu i jo.
–¿Encara penseu continuar buscant? –Intervingué la Paula.– Potser ja no hi és “el secret dels Dalmases”.
–¿Per què dius que potser ja no hi és? –L’interrogà, una mica confós, el Manel.
A la Paula se li van pujar els colors a la cara. I com si s’inventés una resposta per sortir d’un compromís, contestà:
–Després de tants anys és fàcil... Jo què sé...
Els quatre van prendre cafè drets a la cuina amb tasses de l’antiga vaixella que havien trobat a la casa. En Miquel i el Manel es recolzaven a la banda del fons de la cuina, on es trobaven els fogons, la pica i la petita finestra. La Montse i la Paula es trobaven una a cada cantó, on hi havia tots els utensilis per les diverses operacions culinàries. Després del cerimonial silenci dels primers glops de cafè –quan es paladeja i valora el preat líquid negre–, el Manel recordà que després anirien a gaudir amb el contingut del bagul, però la Paula el va tallar:
–¿No recordes que vas trobar el Casimir al bosc i li vas dir que aniries aquesta tarda a la seva caseta per recordar el temps de lluita?
–Té raó... –El Manel es posà la mà al front–. Com trigui gaire, el Casimir és capaç de qualsevol cosa. I com que a tu, Miquel, tant et fa tot...! –Tenim tot el temps del món...
L’acomiadament fou llarg i afectuós, entre moltes rialles per part de les dues amigues i l’astorament dels dos companys de recerca.

A mitja tarda la Montse havia preparat alguns exercicis nous per als seus amics de les cadires de rodes i dels cabells blancs, i anava a fer una rentadora de roba blanca. En Miquel s’adonà i intervingué amb decisió:
–Deixa-ho. Això és cosa meva.
Com més que mai, va realitzar totes les operacions prèvies a la introducció de les diferents peces de roba al bombo de la rentadora de manera atenta i parsimoniosa. De tant en tant, aturava la seva tasca i parava més atenció al fet de suposadament trobar-se en l’estança on deuria estar el sobre amb el secret de la branca dels Dalmases de La Masia Petita. La introducció de dos llençols de matrimoni li va obligar a fer algun moviment que no havia previst. Va notar que li fallava el peu esquerre, i es va deturar per no perdre l’equilibri. Instintivament, mirà el terra. S’adonà que tenia el peu damunt d’una rajola que tenia un gran joc; es movia com si fos un balancí. Mirà endavant i a l’esquerra, dut per una intuïció: efectivament, era la quarta rajola de la quarta filera. Quatre per quatre. Allà havia de trobar-se el gran secret; havien errat buscant un setze. La cosa era més elemental: Quatre per quatre; la rajola quarta de la fila quatre. Deixà els llençols sobre la rentadora, s’ajupí i aixecà la rajola que ballava. Un petit sobre blau restava allà dins amb una lluentor fora de tota mida. Es posà el sobre a la butxaca dels pantalons, tornà la rajola al seu lloc i continuà amb la tasca de ficar els dos llençols de matrimoni a la rentadora. De seguida, va creure convenient no posar-hi més roba. Sempre ho feia així: quan havia llençols no forçava la rentadora amb més roba; amb dos llençols grans ja en tenia prou. Va fer totes les operacions necessàries per començar el programa de roba blanca i se’n va pujar a la planta superior de la casa. S’assegué en la senyorial cadira del dinovè del despatx i va posar el sobre blau damunt la taula de caoba lluent, un moble que semblava impossible de bellugar d’allà. Amb una ganiveta que deuria haver obert molts documents seriosos va anar separant la solapa del sobre per la part engomada. Una vegada que tingué el pas franc, va extreure amb dos dits un petit tros de paper rosa meticulosament doblegat en quatre parts, que el va estendre damunt la taula. Amb lletra gòtica hi havia escrit: “Miquel, has fet tard. He arribat jo abans. Montse.” Llavors, va comprendre tot el riure d’aquell dia de les dues amigues. La Montse se li havia avançat i havia resolt abans que ell el jeroglífic de la senyora Angelina. Ara tenia el secret dels Dalmases de La Masia Petita la Montse. Ell i el Manel havien estat fent el babau amb totes les seves deduccions. Però de seguida suposà que la Montse no trigaria gaire en acabar amb la broma, ara que ell havia arribat fins el seu missatge.
Es disposà a continuar passant a ordinador el manuscrit de la traducció de l’obra de Saussure, que havia acabat feia un parell de dies. Tot seguit de prémer el power, entrà al despatx, sense trucar abans, la Montse i va llençar un sobre damunt la taula tot dient:
–Ja està bé! Us esteu passant! Demà no crec que vagi a casa de l’Elvira...
–¿Què passa, Montse? –digué innocentment en Miquel.
–Que aquest matí, amb l’enterrament, el Brauli no ha repartit, i ha vingut ara. T’ha portat aquesta carta de l’Elvira; una altra carta de l’Elvira! Us esteu passant!
En Miquel feia cara de no entendre res.
–¿Però no sou tan amigues?
–Per això mateix, Miquel. Hauria de recordar que tu ets el meu marit. Una cosa és que us escriviu de tant en tant, –m’agrada perquè està molt sola–, però ara la cosa ja passa de la ratlla.
–¿Estàs insinuant el que em penso?
–Suposo que sí, i em dol.
–Jo mai havia pensant que...
–Continuo creient en la teva bona fe, Miquel. De totes maneres, darrerament és un continu de cartes i cartetes, i això tampoc...
–Si és amiga teva l’Elvira... A més, és una dona intel·ligent i culta.
–¿ Què has dit, Miquel: “Una dona”?
–Sí, Montse. Una dona. ¿Que no ho és?
–Naturalment que ho és, i pel que veig ho tens molt present.
–Mai t’havia vist gelosa.
A la Montse se li envermellí la cara i se’n va anar. S’havia produït la primera baralla de la parella en quatre anys. La broma del missatge de la Montse havia quedat sobre la taula sense que cap dels dos hi fes esment. Després d’observar uns moments a través del balcó el cartell del manyà “Aquí s’arranja tot a cops de mall”, en Miquel s’adonà que a l’ordinador fins i tot havia aparegut el rètol giratori programat per quan feia deu minuts que no es premia cap tecla: “Ara estic descansant.” Tocant lleugerament una tecla, va desaparèixer el rètol giratori i va sorgir immediatament una altra vegada la pàgina de la traducció de l’obra de Saussure on s’havia quedat el dia anterior. Estigué aquell vespre passant la seva traducció realitzada a mà a la memòria informàtica i, de tant en tant, feia l’operació requerida perquè quedés guardat fins on havia transcrit en aquell moment; temia que qualsevol esdeveniment inesperat li fes perdre allò que havia transcrit des que havia obert l’ordinador. Aquell capvespre de treball va ser molt productiu; les lletres anaven apareixent gairebé en ritme de vertigen a la pantalla de l’ordinador i de seguida desapareixien per la part superior del monitor per sota del menú. Tot i el respecte i cert menyspreu que experimentava per la informàtica, ja començava a dominar força el programa d’escriptura; alguna anada del Manel a La Masia Petita servia per descobrir algun mecanisme que encara facilitava més la tasca de l’escriptura. Durant aquella sessió, s’adonà que acabaria la transcripció al disc dur molt més aviat d’allò que havia pensat.
La carta de l’Elvira restava a la taula; era un sobre rosat amb cert perfum a violetes. En Miquel l’obrí amb la ganiveta que lluïa a la taula. Va extreure un foli plegat en quatre parts i vorejat amb motius florals. El va llegir lentament. Com totes les cartes de l’Elvira, aquell florit foli era ple d’emotives expressions, a més d’algunes no massa dissimulades lloances cap a en Miquel; també hi havia una al·lusió a l’amistat entre la Montse i el senyor Marc, que sempre l’acompanyava un tros del trajecte. Això l'Elvira li ho esposava al seu molt estimat més que amic amb cert secretisme, com si hi hagués alguna cosa més darrera d’aquella aparent neta amistat. La carta acabava amb una rajada de petons. En Miquel tornà a plegar el paper en quatre parts, l’introduí dins del sobre i es va aixecar de la cadira del dinovè. Durant un moment va contemplar el cartell del manyà: “Aquí s’arranja tot a cops de mall”.

Va entrar al menjador com sempre, intentant que la porta no fes gaire soroll. La Montse estava a la cuina preparant una amanida amb tota mena d’hortalisses i uns bolets a la planxa. En Miquel es va posar a parar la taula. Va anar fent viatges de la cuina al menjador i col·locant els coberts de manera ordenada i precisa. Després va seure al seu lloc, de cara al gran finestró que donava al carrer i que llavors ja tenia les cortines tirades. La Montse va portar l’amanida i els bolets a la taula, i va seure al seu lloc: a la dreta d’en Miquel i de cara a la llibreria. Després de gaudir de cinc forquillades d’amanida, en Miquel digué:
–Cal anar amb compte amb els sentiments.
–Això penso també jo –respongué la Montse.
–Sovint les bones intencions ens traeixen. L’ésser humà és molt complex. Hi ha moltes persones mancades de poder donar sortida als sentiments que mouen el món.
–Però això no justifica certes actituds. Ja sabem que el matrimoni és un estat convencional, però cal respectar la fidelitat i l’amistat.
–Sobretot, la fidelitat amb un mateix –sentencià en Miquel–. Un mateix s’ha de respectar-se per no embrutar-se.
–Tu ets un bona fe i l’Elvira també, però ella...
–Ella està molt sola. Per això tu hi vas cada dijous. En canvi, en Marc no està tan sol.
La Montse envermellí:
–¿Què té a veure amb tot això el senyor Marc?
–Si fa no fa, és el mateix cas que el de l’Elvira. Tu ets tan efusiva...
–¿Hem de controlar fins la darrera paraula? Però ¿qui t’ha parlat, Miquel, del senyor Marc? Suposo que no ha estat l’Elvira! Jo li havia comentat que ell m’acompanya un tros... com la cosa més innocent del món, perquè així crec que ho és. L’Elvira...! Aquest dijous no hi vaig!
–Aquest dijous hi hauries d’anar com sempre. Jo també, havent sopat, li escriuré. Cal aclarir tot això.
–¿Li escriuràs ara? Tampoc no m’agradaria que se sentís ferida.
–No cal ferir ningú –rotund en Miquel–. El que cal és aclarir les actituds i els sentiments; no m’agraden les confusions. T’estimo, Montse. Mentre parlàvem m’he adonat que potser sí que he donat peu perquè l’Elvira pensés coses que no són.
–Que poc sovint ens diem que ens estimem, Miquel. Encara que ja ho sabem, de tant de tant cal dir-ho.
–Tens raó. Ja saps com sóc, Montse! Sovint dono massa coses per sabudes. De vegades, cal dir allò més obvi, com a les pel·lícules.
–Si abans m’he sufocat ha estat perquè la Paula també m’ha advertit que anés amb compte amb els sentiments del senyor Marc. I ara jo també m’he adonat que potser sí que li he donat peu a passar el límit de l’amistat. És tant difícil posar límits als sentiments. Es veu que la Paula, de jove, també li va haver d’aturar els peus a l’Eusebi, aquell noi que diem que tant s’assemblava a tu. Li va arribar a donar un petó.
–¿Li va fer un petó a la Paula?
–Sí, Miquel. L’Eusebi.
–Cada cop que anomeneu aquest nom experimento una sensació estranya...
Van continuar menjant una amanida d’hortalisses de molta coloració, que cadascun anava posant en el seu plat. En Miquel se sentia molt de gust d’estar assaborint aquell sopar amb la Montse de manera tan serena i anar paladejant els fruits de la terra sense que cap neguit espatllés els moviments de les seves mans. Amb els bolets li va succeir el mateix; a més, aleshores tenia el plaer afegit de sucar pa en l’oli que restava en el plat.
Acabat el sopar, entre els dos van treure la taula i van fregar els plats, mentre s’escalfava la cafetera; com sempre, ell s’encarregava d’assecar els coberts, com si tingués entre les mans petites joies que calia manipular amb molt de compte i tendresa. Va dir que s’emportaria la seva tassa de cafè al despatx per anar-ne prenent mentre escrivia a l’Elvira. La Montse, amb el cabell solt, li digué que ja li pujaria ella la cafetera i una tassa, perquè sabia que li agradava molt el preat líquid negre. I afegí:
–Mentre tu escrius, jo acabaré d’endreçar tot això i després llegiré una mica i m’aniré al llit. A la taula del despatx hi trobaràs el contingut del sobre. Tindràs una sorpresa... Els Dalmases de La Masia Petita encara eren més espavilats d’allò que crèiem. Vaig tenir feina per desxifrar-ho tot entre tants documents... A tu et resultarà més fàcil.
–Espera’m desperta. Si no et venç la son...
–Avui pots estar tranquil, que em trobaràs desperta...

Al despatx en Miquel va escriure a l'Elvira i va obrir el sobre amb el secret de la branca dels Dalmases de La Masia Petita.
De sobte va tenir la impressió de ser una de les poques persones que més informació tenia sobre la branca de la família Dalmases de La Masia Petita, perquè la Montse i la Paula també estaven al corrent.
Va examinar amb molta atenció els documents que, ben doblegats, contenia el sobre. Observar i analitzar el contingut del sobre amb el secret de 150 anys d’història dels antics propietaris de La Masia Petita li anava acabant de completar força la visió que s’havia format sobre aquesta important família de la comarca. Anava entenent perquè havien pogut viure tants membres de la família realitzant activitats poc o gens productives; la unitat familiar no es nodria només dels importants ingressos que proporcionava la notaria sinó que a més hi havia una altra font d’ingressos, i que també oferia molta feina a la notaria, única en molts quilòmetres a la rodona.
Una cosa se li escapava tanmateix: ¿per què havia estat guardat tot allò en un lloc com aquell, sota una rajola? Semblava com si fos impossible arribar fins el darrera fons de la qüestió. Segons es desprenia de tota aquella paperassa, plena de termes jurídics i comptables, poc després que el gran Dalmases atorgués al seu fill carlista La Masia Petita, aquest es va convertir en propietari de la colònia de fils i teixits. També hi havia rebuts de recaptacions de diners per la causa carlista i una important sortida de cabdals sense cap justificant que expliqués la seva destinació. La data d’aquesta sortida de fons coincidia amb la data del document de compra de la colònia per part dels Dalmases. Tot encaixava a la perfecció: el Pere, el primer Dalmases de La Masia Petita, havia adquirit la colònia de fils i teixits amb fons lliurats per a la causa carlista. Gràcies a aquesta compra la futura nissaga de respectables notaris es va convertir en una de les famílies més benestants de la comarca. Això, sí: sense que ningú sabés que eren els propietaris de la fàbrica i de la seva colònia. Per aquesta raó, junt al contracte de compra també hi va trobar una documentació per la qual a efectes públics constava com propietari del negoci un individu, que era qui tothom coneixia com el propietari del negoci i de tota la colònia. I a mesura que continuava cercant dins del sobre, anava trobant diferents documents d’aquesta mena, ja que cada vegada que faltava el cap de casa o qui donava la cara calia realitzar uns nous tractes perquè tot continués ben camuflat. Això va funcionar fins a la transició, quan la maquinària de la fàbrica va quedar obsoleta i van haver de vendre-s’ho tot per pagar deutes. Després l’ajuntament hi va fer un museu per mostrar la forma de vida tan depenent de les persones que treballaven i vivien en una colònia.
Però ¿per què s’havia guardat el secret precisament d’una família de notaris sota una rajola? Aquest extrem se li escapava a en Miquel. I potser mai sabria la raó.
Havia revisat vàries vegades el contingut del sobre, que contenia molta informació. Per aquesta raó, encara li faltava llegir molts documents i notes que feien olor a antic. Però la Montse el deuria estar esperant.

La Montse, efectivament, es trobava al llit amb la flassada fins a la cintura i llegint la revista que havia anat a buscar ell dijous. Només entrar en Miquel, li interrogà:
–¿Què et sembla si eren espavilats els Dalmases? Després de mirar i remenar molt la Paula i jo, vam deduir que eren els propietaris de la fàbrica de fils i teixits i de tota la colònia.
–Cert. Tenien un monopoli total. Els Dalmases ho controlaven tot. Tots els documents passaven per la seva pròpia notaria. Així anava de bé la notaria. La colònia era una forma de vida esclavitzada dels seus membres. Vivien tocant el lloc de treball; no tenien cap altre món. S’havia de comprar a les botigues de la colònia, també de l’amo de la fàbrica. Els minsos sous que pagava revertien a les seves botigues. Negoci rodó. –En Miquel va fer una pausa i va afegir–: Vaig a trucar al Manel; li explicaré el secret dels Dalmases de La Masia Petita.
–No cal, Miquel –digué la Montse–. Acabo de parlar amb la Paula. Ella ja li ho havia explicat al Manel. Es veu que ell ha esclatat en un seguit de renecs i vituperis contra la classe burgesa perquè diu que aquesta sempre ha ocultat la realitat dels seus negocis i interessos a la classe treballadora. Ja saps com és...
–Li hagués agradat descobrir-ho ell mateix aquesta tarda. Tu t’hi has avançat. Per a tu, el mèrit i la perspicàcia. Enhorabona!
–Però tu també hi has arribat, Miquel. Només ha estat qüestió d’hores i de sort. I perdona si ens hem passat una mica la Paula i jo amb els nostres somriures.
–He trobat el teu sobre perquè he ficat la pota.
–Bé, estimat meu. Deixeu-nos de compliments i vine al llit amb mi, que tinc fred... Per cert, ¿has escrit a l'Elvira? ¿Ja has anat amb compte de no ferir-la?
–Tranquil·la, Montse. M’he dirigit a ella per aclarir les coses. Havia de fer-ho.
En Miquel es va treure la roba, es posà al llit, apagà el llum i abraçà la Montse.

Viure en comunitat

L’endemà en Miquel va sortir tard de casa. Anava lentament camí del poble per comprar pa integral i el parell de diaris perquè els polítics encara estaven força alterats per l’assumpte de principis de mes. A les mans hi duia un sobre sense tancar amb la carta dirigida a l’Elvira. Es va aturar en el petit camp erm existent entre La Masia Petita i la resta del poble per tornar a llegir-la abans de tancar el sobre; no volia ferir l‘amiga, com li va advertir la Montse:
“La Masia Petita. Elvira. En cada moment cal tenir clars els sentiments; cal saber on ens trobem. Perquè la Montse i tu sou amigues, vam començar a escriure’ns nosaltres dos. Tu i la Montse compartiu unes hores cada setmana; ella ve a casa teva. Ja éreu amigues abans del teu accident. Jo vaig arribar, no sé com, més tard. Jo sóc l’intrús en la vostra relació. No m’agradaria que res trenqués la vostra amistat. Tampoc no vull que res esquerdi la relació que m’uneix amb la Montse. Estimo molt la Montse. Crec que no cal que et digui res més. Les nostres cartes han de tornar a tenir el to de les primeres. Miquel. 117 mots.
Finalment, la va donar per bona. Va tornar a doblegar el foli i el posà un altre cop a dins del sobre. Continuà el seu caminar reposat cap a la plaça Major del poble, amb l’Ajuntament, l’església, el quiosc i una bústia, que era el seu primer objectiu. Trobava més atractives les bústies rodones d’abans que les rectangulars. Després d’introduir el sobre, es va dirigir al quiosc, on ressonà la veu potent d’en Jaume:
–¿Un o dos?
–Avui s’imposa el dos –contestà en Miquel.
–Aquesta gent no para de fer mullader. Sembla que no tinguin una altra feina, amb els problemes que n’hi ha...! Amb el temps que perden amb aquestes bajanades podrien intentar arreglar el país...
–Aquests també són problemes del país. Tots portem massa egoisme dins.
–Potser sí. Però allà només es veu l’egoisme. Una vegada que han arribat s’obliden de les promeses que han fet pel camí. Prometen moltes coses, i quan arriben, res de res...
–Sempre n’hi ha alguns que fan tot el que poden –afirmà en Miquel–. També és cert que tenen poc marge d’actuació. Caldria una entesa gairebé mundial...
–¿Però qui donarà el primer pas?–preguntà en Jaume.

La Montse va sortir de casa molt d’hora amb la moto cap a La Vigatana. Com sempre, volia arribar-hi aviat per poder parlar amb els seus amics de les cadires de rodes abans de començar amb les sessions de ioga tan especials que s’havia d’inventar per a ells. Aquell dia, més que mai, tenia ganes de parlar amb aquella gent amb tantes ànsies de comunicar-se. De sobte, s’havia adonat que potser començava a donar l’últim pas quan s’havia disgustat amb l’Elvira, encara que a la fi decidí anar-hi com li havia recomanat en Miquel per tractar d’allò que la preocupava. Potser l’últim pas començava per intentar un canvi en la seva forma de ser; la conversa amb la Paula l’havia ajudat a no deixar-se portar tant pel seu caràcter idealista. ¿Per què parlava d’”amics de les cadira de rodes” ¿No era una manera com una altra qualsevol d’establir diferències?
A la porta de La Vigatana es trobava en Marc de cara al sol i amb un llibre entre les cames.
–Hem de parlar –li digué a la Montse només va baixat ella de la moto.
–I tant!
–A dins de la residència hi ha enrenou! Ves en compte quan entris.
–¿De què parles, Marc?
–La gent s’ha cansat de tants canvis de personal. Vol una entrevista amb el president de l’associació. Si no ve aquest matí trencaran tots els vidres de la residència! ¿No sents la cridòria?
–Sí. Però així no s’aconsegueixen les coses. S’ha de negociar, parlar, dialogar...
–I posar un ciri a la Verge del Carme –irònic el Marc–. N’estem farts, Montse! S’ha acabat!
Es va aturar un BMW a la porta de la residència. A dins de La Vigatana va augmentar la cridòria. Del cotxe baixà una dona amb un vestit jaqueta i botes de mitja canya.
–És la Marta, la directora tècnica de la residència –aclarí el Marc.
–Sí. Ja la conec.
La directora tècnica es dirigí al Marc:
–Que us heu tornat bojos o què!
–Això vosaltres, que només feu que portar personal que no serveix per a aquest treball! Aquí es treballa amb persones.
–Ja saps, Marc, les dificultats que tenim per trobar personal ben preparat. Aquesta feina és molt dura.
–Això no justifica el que ha passat aquesta nit!
–Alguna cosa m’han avançat per telèfon.
–Un dels treballadors nous ha abusat sexualment de la Letícia.
–Si això és veritat, aquest treballador ja es pot donar per acomiadat –taxativa la Marta–. De totes maneres, la Letícia també haurà d’explicar-ho tot ben bé, perquè ja sabem com és ella...
–Així, una dona guapa i amb inquietuds –intervingué de sobte la Montse–, perquè va en cadira de rodes ¿no pot anar ben arreglada? Això no és just!
–Ja saps, Montse, que no em refereixo a això –es defensà la Marta–; però nosaltres ja sabem també que de vegades la Letícia té certes actituds que poden donar peu a interpretacions equivocades.
–La gent –digué en Marc– està molt esvalotada a dins...
–Ja ho he sentit –confirmà la Marta–. Però ens heu de donar un marge de temps per aconseguir una plantilla estable i competent. La Barcelonina fa un parell d’anys es trobava igual; en canvi, ara funciona la mar de bé. Tingueu una mica de paciència.
–Però el que ha passat avui...
–El que ha passat avui és totalment inadmissible! –Sentencià la Marta–. Deixeu-me pas; haig d’anar a dins.
En veure que havia arribat la directora tècnica, la gent s’havia calmat una mica.
La Marta entrà a La Vigatana entre alguns crits aïllats de residents. Es dirigí a tothom:
–Si us plau! Un moment de silenci. –Tots van callar.– Deixeu-me anar al despatx i després també vull veure la Letícia. Espereu-me al menjador.

Aquell matí la Montse no va tenir ocasió de fer la sessió de ioga ni de parlar amb el Marc per deixar ben clar la qüestió de la seva amistat. Va estar força estona parlant amb alguns residents sobre els esdeveniments d’aquell dia; l’actualitat modificava els plantejaments que ella s’havia fet pel camí. Tot allò era massa real per parlar d’una altra cosa. Aquelles persones es trobaven preocupades per les condicions de la seva vida, sobretot, per les qualitats humanes de la gent que els ajudava a realitzar totes les funcions de la vida quotidiana. A mig matí van entrar al menjador la Marta i la coordinadora de la residència. Demanaren que entressin tots els residents i que sortís el personal, amb el qual es reunirien més tard. La Montse es va quedar una estona amb alguns membres del personal i després va anar al bar del Paco a fer un mos.
El Paco ni hi era al bar; es trobava amb la Letícia per fer-li costat. La Montse va demanar un entrepà vegetal; els preparaven amb molta cura i quedaven molt flonjos. Asseguda de cara al carrer, pel qual gairebé no passaven cotxes, va menjar l’entrepà sense cap més client en el bar, que en la residència era conegut com el “bar de la Letícia” perquè allà s’hi passava molt de temps amb el Paco i l’ajudava en algunes tasques que ella realitzava. Darrerament la jove parella donava més mostres en públic dels seus sentiments.
Altres matins sempre hi havia, al bar, residents de La Vigatana que hi anaven a prendre algun cafè o refresc, i també membres del personal que en els seus vint minuts de temps lliure hi prenien el reglamentari entrepà, i que sovint els ocupaven parlant amb alguns residents. Aquell matí estaven enfeinats amb l’assumpte del dia. Però el rebombori dels budells els obligà a escapar-se un moment a fer un mos, mentre es feia la reunió amb els residents. Havent acabat la Montse l’entrepà vegetal i havent-se begut dues ampolles d’aigua, entrà en el bar en Marc a mitja velocitat, i es posà davant seu. La Montse digué:
–La pregunta és obligada: ¿com ha anat la reunió?
–El que ha dit la Marta quan ha arribat: acomiadament immediat del treballador en qüestió. I a nosaltres ens ha demanat, com sempre, que tractem millor la gent que ve a treballar per primer cop i que tinguem més paciència.
–¿Que no en teniu, de paciència?
–N’hi ha de tot! Hi ha qui és molt exigent, i això crema el personal.
–Jo també seria exigent si m’ho haguessin de fer tot –afirmà la Montse.
–M’estranya! ¿Exigent tu...? Per cert, Montse, ¿a què et referies quan has arribat i jo t’he dit que havíem de parlar i m’has contestat: “i tant!”?
–Potser no sigui el millor dia per tractar l’assumpte!
–Això vol dir que succeeix quelcom –reposà en Marc.
La Montse es quedà uns moments com concentrada mentre remenava un tallat descafeïnat que havia demanat.
–Quan era a la porta he trucat al Miquel –li comunicà en Marc–. Volia que em repassés un petit treball que he fet, i hem parlat.
–¿Tu i en Miquel...?
–Sí. ¿Tan estrany és...?
–No. Però....
–Amb en Miquel sí que es pot parlar. Sembla molt eixut, però diu allò que cal. M’ha dit que acabava de tirar una carta per l’Elvira; encara se’n recordava paraula per paraula. Me l’ha dita tota. M’ha fet pensar... El que succeeix, Montse, és que les persones com jo, hem tingut poques relacions amb persones de l’altre sexe, i quan algú ens obre el cor acostumem a exagerar les coses: d’un gra de sorra en fem un castell. Només quan portes temps relacionant-te amb gent de fora del nostre cercle, te n’adones que no es pot agafar totes les paraules al peu de la lletra i que la gent té moltes coses al cap, apart d’allò que es diu en un moment donat. A més, nosaltres quan ens trobem amb algú que ens escolta i que ens explica les seves coses, ho magnifiquem tot. Quan més llunyana es troba aquesta persona del nostre cercle, més gran és la nostra satisfacció. Per això, encara que em va saber greu el comentari de la Letícia de dijous passat, també em va fer sentir una mica més home. El que no em va agradar és que et fes envermellir a tu, Montse. I si corren certs rumors és millor esplaiar les nostres converses. Avui no t’acompanyaré a casa de l’Elvira, perquè ¿hi aniràs avui?
–Avui hi haig d’anar més que mai –respongué la Montse –. I tu avui m’has d’acompanyar també més que mai. A més, m’agrada que t’hagis comportat fent lluir amb més esplendor que mai el títol de senyor amb el qual molts et tracten.
–De vegades parles com en Miquel. Es nota que compartiu moltes hores i moltes il·lusions.
–M’agrada que m’hagis parlat com ho has fet; m’has tret un pes de sobre.
–El que passa, Montse, és que després de trucar al Miquel he trucat a l’Elvira. La seva mare es troba a l’hospital, molt greu; al mateix hospital on tu vas despertar al Miquel amb un petó...
–¿Per què no m’ho has dit abans...? Me n’hi vaig ara mateix. Primer passaré per l’hospital i després aniré amb l’Elvira; no pot estar sola. A més, deu estar molt neguitosa. No té a ningú més. ¿Dius que en Miquel ja havia tirat la carta?
–Sí. Però tranquil·la, Montse, que aquella carta no fa mal ni a una mosca.
–És que ara l’Elvira estarà molt sensible. Si puc evitaré que arribi la carta fins a les seves mans. Avisaré la veïna que li puja el correu quan no ho fa la mare...
–¿Ja te n’hi vas?
–Sí, Marc. I allò d’acompanyar-me, res de res. Més n’hi vaig amb la moto. A més, l’hospital es troba lluny. Vaig a explicar-li a la coordinadora de la residència. En tot cas, aquesta tarda vindré a fer les sessions. Vaig a trucar al Miquel per explicar-li.
La Montse va treure el mòbil i trucà al Miquel:
–Miquel, ja deus saber el que ha passat aquí. –Pausa.– ¿I l’assumpte de la mare de l’Elvira? –Pausa.– Ja m’ho suposava: en Marc. –Pausa.– ¿Preguntar a l’Elvira si vol venir a La Masia Petita? ¿Tu creus...? –Pausa.– Tens raó, perquè si no... –Pausa.– Això no m’ho ha dit en Marc. ¿Així, la mare de l’Elvira està molt greu? I mentrestant buscar-li un lloc on pugui viure ella. Això pot portar temps. Precisament demà vénen l’Ester i el Sergi. –Pausa.– ¿A baix: a la cambra dels mals endreços? Sí, és clar ella no pot estar a dalt. –Pausa.– ¿Que aquesta nit vingui a buscar el cotxe i la porti a ella? Ara aniré a l’hospital i després amb ella. Ja li exposaré el que hem pensat. Estarem en contacte, Miquel. Un petó.
Tot seguit, la Montse es dirigí al Marc:
–Ja has sentit. Tinc feina.
–Sí. Ja he sentit. Només us falta la coroneta.
–Era la única solució.
–I vosaltres li brindeu la vostra casa i ajuda a qui semblava que intentava posar en perill el vostre matrimoni...
–Tampoc crec que fos aquesta la intenció de l’Elvira –s’apressarà a contestar–. Més aviat deuria tenir a veure amb la manca de relacions, com tu has dit, amb persones de l’altre sexe.
–És clar, com que s’escrivia amb un gran intel·lectual d’ideals progressistes... Fes-t’ho com vulguis, Montse, només us falta la coroneta...
–Deixa’t de canonitzacions, que haig de fer moltes coses avui.

Aquell dijous va ser molt diferent dels que vivia darrerament la Montse. A la sortida de l’hospital es va fer un fart de plorar. El veure el real estat de la mera de l’Elvira i sentir el veredicte del metge l’havia acabat de sumir en una pregona depressió. Va trucar a l’Ester per posar-la al corrent de totes les novetats; també li digué que l’endemà quan anessin ella i el Sergi a La Masia Petita el més segur era que es trobés allà també l’Elvira. Malgrat el seu estat, es va recordar de dir-li que quan anés per La Barcelonina s’interessés què s’havia fet de l’Eusebi. Precisament, l’Ester hi pensava anar aquella tarda per sortir a passejar amb algun resident dels quals no es podien moure si no era amb l’ajuda d’algú.
Va agafar la moto una mica més tranquil·la després d’haver parlat amb l’Ester i d’haver respirat profundament vàries vegades; en moments difícils practicava la respiració ventral. En aquells moments calia controlar al màxim els nervis per trametre serenitat a l’Elvira.
Per evitar que la seva amiga li hagués d’obrir la porta, passà pel pis de la veïna que tenia la clau de la casa de l’Elvira per casos d’emergència com aquell i que sovint també les hi portava la correspondència. La senyora li comunicà que havia passat un parell de cops a veure que feria “la pobreta Elvireta” i que l’havia trobada molt serena i tranquil·la, gairebé com si no passés res. La Montse començà a dir:
–Si d’aquí a uns dies li arriba una carta del Miquel... Però té raó... Si l’Elvira ve a La Masia Petita no hi ha cap perill...
–¿De què em parleu? –Digué la senyora mentre es deslligava el davantal.
–De no res. No res.
–Espereu un moment. Us portaré la clau i una tassa de brou per si la noia vol prendre alguna cosa suau, encara que abans m’ha mig engegat. M’ha dit que a on anava amb brou; el que ella volia era quelcom més consistent i sucós.
–No feu cas. Ja sabeu que darrerament de vegades té aquestes sortides –digué benèvola la Montse–. Però és bona.
–Per això les hi dono un cop de mà.
La senyora amb el davantal a la mà entrà al pis. Gairebé d’immediat tornà a aparèixer a la porta amb un gran tassó i una clau.
–Aquí teniu –li digué a la Montse–. Agafeu el tassó; jo obriré el pis. Abans he hagut de deixar la tassa a terra per poder obrir.
–Gràcies. Però vull entrar jo sola a casa de l’Elvira. Si dieu que abans estava una mica neguitosa...
–Teniu una manera molt subtil de dir les coses. Estava d’una mala llet de cal déu.
La Montse va agafar el tassó i la clau. Va pujar al replà del pis de l’Elvira i picà a la porta abans d’obrir. Mentre entrava deia:
–Elvira, sóc jo! Elvira, sóc jo!

La trucada del Marc també va fer canviar els plans d’en Miquel d’aquell matí. Després de posar-se d’acord amb la Montse per oferir La Masia Petita a l’Elvira, va anar a parlar amb l’Enric, que es trobava a la porta de la seva botiga, sota el rètol de “Aquí s’arranja tot a cops de mall”, mentre fullejava un diari.
–Aquesta gent continua com sempre –va ser la salutació de l’Enric–. Continua l’escàndol entre grecs i troians, i mentrestant el treballador sua la cansalada.
–Són els nostres representants –contestà en Miquel–. Els hem escollit nosaltres.
–Jo no. Jo no voto. Jo no participo en la farsa de les eleccions. Estaria bo!
–Es voti o no es voti, tots som responsables.
–Sí. Som responsables de deixar que les coses continuïn igual –argumentà l’Enric–. Caldria l’acció directa. Però ara la gent mentre tingui la casa plena d’aparells d’última tecnologia, ja no es preocupa de la justícia social. Ja no hi ha solidaritat.
–Si vols demostrar la teva solidaritat social, Enric, ajuda’m a baixar un llit plegable del pis.
–¿Que vénen els nois?
–Sí, demà. Però el llit plegable no és per a ells. Ells dormiran a dalt, a la cambra del divan. Demà al matí prepararé aquesta cambra per l’Ester i el Sergi. Segurament avui vindrà una amiga de la Montse.
–¿I la deixareu a la cambra de la minyona?
–És que va en cadira de rodes.
–Ja he ficat la pota... Però anem-hi...!
Els dos amics van entrar a La Masia Petita i pujaren al pis. Van penetrar a la part que estava clausurada fins a una estança on hi havia alguns mobles antics plens de pols. Al fons de tot hi havia un petit llit plegable de no tants anys ni llinatge com els altres peces de museu.
–¿És aquest mort? –Digué l‘Enric mentre assenyalava el llit plegable, un rudimentari moble metàl·lic en forma d’u amb una plataforma de fusta a sobre. A dins hi havia una prima peça d’escuma plegada en dos.
–Sí –contestà en Miquel–. Si vols traiem el matalàs. Així pesarà menys.
–La dificultat és per l’estructura metàl·lica del llit i el poc espai de l’escala.
–Haurem d’estudiar bé com fer-ho.
–Més que estudiar, nosaltres avui també haurem de suar la cansalada –pragmàtic l’Enric–. Tu, Miquel, agafa aquest costat; jo l’agafaré pel capçal. Deixa’m que surti jo primer, d’esquena, que la portaré fins a l’escala; allà hauran de començar els esforços. El més fumut serà el tombant de l’escala.
L’Enric caminava pel passadís de la part del pis clausurada arrossegant d’esquena el llit, i en Miquel, de cara i amb més visió, feia petites rectificacions de direcció per no topar amb res. Assolida la porta que donava a la part habitada i situada enfront de l’escala, l’Enric va agafar fermament el llit pel capçal i en Miquel per la banda on hi havia les rodes. Així, i amb molt d’esforç per part dels dos, van anar baixant el moble per l’estreta escala; la suor els hi queia a raig en la penombra d’aquell petit espai. La tensió de tots els músculs d’aquells esforçats cossos va fer enrogir els rostres dels dos amics per fer passar el llit pel tombant de l’escala. En Miquel es va sorprendre de la capacitat humana de suportar una tensió com aquella. No recordava haver suat mai tant. L’esforç del segon tram de l’escala va semblar més suportable. El traslladar el llit fins a la cambra dels mals endreços va ser una tasca sobre rodes, que va fer l’Enric mentre en Miquel recuperava forces al bell mig de l’entrada de la casa.
–¿L’arrambo a la paret?– Preguntà l’Enric mentre entrava en Miquel.
–Sí. El deixem ara aquí; després ja l’obriré jo.
–Aquí els burgesos mascles feien de les seves amb la minyona de torn.
–¿Estàs molt al corrent? –Digué en Miquel, ja amb el color habitual de la cara.
–Home, als pobles tot es sap. A més, els burgesos... En canvi, a vosaltres només us manca la coroneta.
–¿La coroneta? ¿Quina coroneta?
–Home la de sants, encara que jo no hi cregui... Bé, això ja està llest. Et deixo amb els teus preparatius per als dignes hostes.
L’Enric tornà al taller. Durant força estona estigué treballant amb el mall i ferros ardents que treia de la forja mentre li rajava la suor per tot el cos.
En Miquel va obrir el llit plegable i el vestí amb llençols i una flassada. Mentre feia les corresponents operacions de tant en tant grinyolava la rajola quatre per quatre, que ja no guardava cap secret.
Havia pensat preparar el divan per l’Ester i el Sergi el mateix divendres, però en fer les preparacions per l’Elvira s’animà a continuar la seva tasca a la cambra del divan per deixar-ho ja tot enllestit per l’endemà. Entrar a la part del pis tants anys clausurada imposava cert respecte i també la necessitat de treure una considerable quantitat de pols. Va haver de fer varis viatges amunt i avall per deixar-ho tot a punt per l’endemà: posà llençols nets i una flassada que feia olor a naftalina. El divan era un pèl estret per dues persones, però per dues nits la jove parella ja s’apanyaria, sobretot llavors que els unia encara més la idea de ser pares; ja feia un parell d’anys que vivien junts, des que treballaven: ell com programador informàtic; ella estava com mestra de reforç. En Miquel creia que tenien una bona base afectiva per dur endavant el seu projecte de felicitat, de la qual ja en gaudien fermament amb la seva solidaritat amb altra gent i llur estimació.

Èxode

El primer contacte entre la Montse i l’Elvira fou fred i va acabar de demanar per part de la Montse que lluís el seu bon tarannà. La seva amiga es trobava molt agitada i impertinent, com si fes culpable a tota la societat del seu estat. Li preocupava l’estat de la seva mare; però se la veia encara més angoixada pel seu futur.
–¿Què serà de mi? –deia entre plors i queixes–: ¿Què serà de mi? Els casos com el meu haurien d’estar previstos...
–De moment, si vols, pots venir a La Masia Petita; allà tens un espai amigable per cercar noves il·lusions i projectes de vida –li proposà la Montse.
–¿Jo, a La Masia Petita...? ¿Una altra vegada a La Masia Petita però ara com receptora d’ajuda...? A més, hi ha coses...
–¿ Quines coses?
L’Elvira va restar un moment en silenci i encarà la cadira de rodes a una finestra que donava a un petit i fosc pati interior. Entre neguitosa i preocupada, semblava cercar la pau feia temps perduda. De sobte es girà i digué una mica més tranquil·la:
–Tu, Montse, ets molt intuïtiva, i ja t’ho deus percebre.
–Intuïtiva, percebre... –Enumerà la Montse.– ¿De què estem parlant? Ara el que cal és assolir una solució...
–...a la situació d’aquesta desgraciada. –Acabà la frase l’Elvira, que tornà a l’estat d’histerisme–. Només hi ha una solució: acabar amb tot –afegí mentre dirigia la mirada cap a un ganivet que restava sobre una petita taula.
–Ara sí que veig que t’has trastocat. Estàs ben boja. Però jo sé que ets forta i que mai faràs una bajanada. El teu esperit és massa fort per defallir ara. A més a més, amiga meva, mentre estiguis a La Masia Petita buscarem un lloc definitiu per a tu.
–Sí. La tomba.
–Ara fas de Sara Bernat. –Digué la Montse posant-se el canell al front en senyal teatral. –Ara menjarem una amanida i després passaré per La Vigatana. Tan bon punt pugui, aniré a La Masia Petita a buscar el cotxe. De tornada passaré per l’hospital. I mentrestant t’aniré trucant.
–Està bé, Teresa de Calcuta –pronuncià sarcàsticament i histèricament l’Elvira.

Cap al vespre la Montse tornà amb el Sinca; les dues dones havien estat en contacte telefònic. Van demanar ajuda al fill de la veïna que tenia la clau del pis per baixar per l’escala l’Elvira amb la cadira de rodes. Fou força dificultós perquè en algun tombant calia aixecar-la a pols. Per passar l'Elvira de la cadira de rodes al seient davanter del cotxe, la Montse l’agafà de cara i per sota els braços; després donà un gir, de manera que l'Elvira va quedar asseguda al seient de l’auto. La Montse li va introduir les cames a l’interior de la relíquia automobilística, i el cos de l'Elvira va restar en el mateix sentit que el Sinca. Després, la Montse plegà la cadira de rodes i la posà sobre el seient posterior junt amb una bossa de l'Elvira. Tot això ho havia après durant els molts anys que portava amb relació amb persones en cadira de rodes.
Ja davant la porta de La Masia Petita, l'Elvira va exclamar:
–Quants de records! Abans venia a ajudar; ara vinc com un fardell de roba bruta.
De seguida en Miquel va obrir la porta gran de la casa perquè pogués entrar el cotxe. La Montse el va posar més aviat cap a l’esquerra per tenir força espai per treure l'Elvira.
–Hola, Miquel! –Digué l'Elvira mentre treia el cap per la finestra.– Aquí tens la vostra bona obra d’avui.
–Hola, Elvira! Benvinguda a la llar que volem compartir amb tu.
Mentre la Montse treia les cames de l'Elvira cap enfora del cotxe, en Miquel havia tret la cadira de rodes i l’havia oberta. La Montse incorporà l'Elvira agafant-la per les aixelles com abans i la va asseure a la cadira de rodes. En Miquel li posà la bossa sobre les cames.
–I ara ¿què? ¿A la cambra dels mals endreços? –va pronuncià l'Elvira en tot irritat.– Ja he dit que sóc un fardell de roba bruta. Aquest país és un desastre...
–A la cambra dels hostes il·lustres –emfatitzà en Miquel en to acollidor.
–La cambra de les minyones, on els mascles de la casa les feien passar per la pedra –sabedora de la història l'Elvira–. Després gent amb quatre rodes s’hi grapejava.
–Veig que tu també saps molt bé la història de La Masia Petita.
–Recorda que tinc més memòria que tu.
–Bé, senyors i senyores –tallà la Montse–, anem a portar la bossa. De passada, l'Elvira es farà càrrec del seu allotjament. I tu, Miquel, tanca la porta gran.
Les dues amigues van anar a la cambra que havia d’acollir per un temps indeterminat una altra vegada una persona amb cadira de rodes. El llit plegable restava junt a la paret tot ben parat, amb una flassada de molts colors i un llarg coixí de diferents dibuixos i tonalitats. Prop del llit es distingia la rajola ballarina. Les dues dones no van fer cas del so que feia en ser trepitjada. Es van concentrar en desar les quatre coses de la bossa en un armari petit que havia baixat en Miquel de dalt.
–Ja t’aniré portant tot el que em diguis de casa teva –digué de passada la Montse–. I la correspondència. Té raó...
–Jo ja no tinc casa. Però ¿qui té raó? ¿I de què té raó?
–No res, Elvira. No em facis cas.
–Ja començarem amb els secrets als pobres desvalguts.
–Darrerament se t’està atapeint el caràcter. Abans no eres així. Abans eres un tros de sucre que endolcia la vida a tothom.
–Abans creia tenir-ho tot, i no tinc res. Quina angoixa! Jo, que havia arribat a volar de trapezi en trapezi...
–Crec que aquí ho tens tot a mà –digué la Montse per desviar la conversa–. Només hauràs de cridar per fer les transferències de la cadira al llit i del llit a la cadira.
–No parlis com a les residències –digué irritada l'Elvira.
–Perdona. És el costum.

Per sopar en Miquel es posà al seu lloc de sempre: de cara al gran finestró que donava al carrer; la Montse, també com sempre, va seure a la seva dreta; i l'Elvira es col·locà a l’esquerra, davant per davant de la Montse. L'Elvira hagué de fer algunes maniobres per posar la cadira de rodes ben encarada amb la taula, perquè hi havia poc espai. El primer plat fou una gegantina i comunitària amanida que restava al mig de la taula, i de la qual els tres anaven agafant i posaven als seus respectius plats. De tant en tant, en Miquel o la Montse en posaven al plat de l'Elvira, que menjava sola, malgrat les dificultats que tenia per fer-ho. El segon plat fou una esqueixada, també força abundosa i comunitària, que s’havia d’anar repartint. Abans de les postres, l'Elvira digué:
–¿Quan podré anar a veure la mare?
–Mentre es trobi a la UVI, és força complicat entrar amb la cadira de rodes –li contestà la Montse–. Tan bon punt hi puguis anar, hi anirem les dues. No et preocupis: quan sigui possible hi anirem. Demà hi passaré jo. També m’haig d’informar per un lloc per a tu.
–Ja estem com sempre. L'excusa de la cadira de rodes –rotunda l'Elvira–. Falta adaptar tantes coses... És angoixant. Sort que he comprat un mòbil. Des que hem arribat aquí he trucat tres vegades. Sempre, la mateixa tòpica i típica resposta: estable dins de la gravetat.
–No sabia que tinguessis mòbil...
–Aquest matí me n’he fet anar a comprar un. He imaginat el que m’esperava. Aquest telèfon vostre, de paret i de museu, és inabastable per la gent que anem asseguda. Després de sopar tornaré a trucar.
La Montse va portar a taula un plat ple de raïm que va repartir en tres plats més petits. En Miquel dedicà una estona a separar els grans del plat de l'Elvira del branquilló perquè ella tingués més fàcil la tasca de posar-se’ls a la boca. Fou un treball beneficiós per als dos comensals, ja que ell experimentà la seva habitual i inexplicable plàcida sensació de quan realitzava una tasca manual o de translació. Sostenir amb una mà el branquilló i amb dos dits de l’altra mà anar desprenent gra a gra cadascun dels lluents fruits tardorencs li produïa un molt grat estat anímic.
Els tres van prendre cafè amb tasses d’aquelles que vam trobar en comprar la casa. No era el mateix que prendre’l amb gots de duralex. Mentrestant, l'Elvira féu la trucada a l'hospital... Tot seguit, premé un botó del mòbil, se’l va guardar i es dirigí als dos companys de taula:
–El que us deia: “estable dins de la gravetat”.
–Quan vulguis anar al llit, ja m’ho diràs –digué la Montse.
–¿I m’ajudaràs a fer la transferència? Deixa’m fer una mica més de sobretaula.
–Tota la que vulguis. Jo ho deia per si estaves cansada...
–Abans he vist un compacte del Bob Dylan...
–¿T’agrada? –preguntà en Miquel–. Ara el poso.
En Miquel s’aixecà, tragué el disc compacte de la funda i l'introduí en el petit equip de música, que restava darrera de l'Elvira. I va sonar “La vall del riu vermell”.
–Quants de records! –nostàlgica l'Elvira– Aleshores encara tot podia passar! I a tu, Miquel, ¿no t’angoixa no tenir passat? Per cert, ets igual que un noi que anava en cadira de rodes: l'Eusebi. ¿Has tornat a saber alguna cosa d’ell, Montse?
–Espero que demà l'Ester en porti notícies d’ell. Fa un temps era a La Barcelonina.
La sobretaula s’allargà tot el compacte d’en Bob Dylan i part d’un de la Joan Baez. Llargs silencis s’alternaren amb comentaris sobre la cançó de protesta d’abans. En un moment la Montse digué:
–Demà, com sempre, l'Ester dirà a veure si ens posem al dia en matèria discogràfica.
–Però si ja tenim l'últim enregistrament d’en Von Karagent! –contestà en Miquel.
Les dues dones van riure.
Poc després decidiren fer la transferència nocturna.
Ell posà les notícies de la ràdio i s’assegué a la butaca.

Correspondència responsable

L'endemà, divendres, de bon matí, les transferències van haver de ser quatre per fer la toaleta de L'Elvira, que no havia dormit gaire bé: el canvi de llit i els motius pels quals havia hagut de canviar hi tenien molt a veure. Una vegada arreglada i amb la relativa autonomia que li atorgava estar en la seva cadira de rodes, es va sentir molt millor, sense la sensació d’angoixa que l'havia oprimit tot l'ésser durant la nit. També haver parlat amb la seva amiga durant totes les operacions de la seva toaleta, l‘havia ajudada en la millora del seu estat anímic.
En aquestes condicions, féu girar les rodes de la cadira, es dirigí al menjador i es col·locà al mateix lloc que el vespre passat; llavors, li fou més fàcil situar-s’hi. Mentrestant, la Montse va preparar dos entrepans vegetals, que portà a la taula amb una ampolla de llet i un parell de gots alts. Altra vegada es trobaven cara a cara en la taula les dues amigues, però aleshores després d’haver compartit la intimitat de tota la higiene de l'Elvira. Semblava que estiguessin més a prop l‘una de l‘altra. Abans el caire de les converses havia estat més intimista i de velades confessions; en un parell d’ocasions s’havien retret manca de confiança recíprocament. Els assumptes de conversa a la taula després de l'entrepà foren de caire més pràctic; un d’ells fou el que s’havia de fer aquell divendres.
Per a la Montse es presentava un dia força ple. Va marxar aviat de La Masia Petita amb la moto per tenir més fàcil la qüestió de l'aparcament a Vic. L'Elvira es va quedar al menjador i va començar a llegir ”Crim i càstig” amb el mòbil sobre la taula.

Allò que en Miquel havia pensat durant alguns dies com tasca d’aquell matí ja ho havia fet el dia anterior: preparar el divan per als futurs pares. S’havia llevat mitja hora després que la Montse i l'havia estat contemplant com feia els exercicis finals de ioga al pati. En Miquel es va estranyar que sonés el despertador quan encara veia; la Montse li recordà que havia de tenir cura de l'Elvira.

Quan en Miquel agafà l'ampolla d’aigua de sobre la tauleta de nit per beure-se’n d’una tirada la meitat, estava eixint el sol, que ja ho feia força cap a la dreta de la colònia de fils i teixits, i que des de la descoberta dels secret dels Dalmases semblava més propera. Si es contemplava diàriament la sortida del sol, s’apreciava com cada dia ho feia més a la dreta i més tard; clar senyal de què anava minvant progressivament el temps de llum solar.
Quan baixà, la Montse passava la porta petita amb la moto cap al carrer havent de superar el travesser; es van acomiadar fins el migdia amb un prolongat petó. En Miquel anà al menjador; l'Elvira llegia tranquil·lament ”Crim i càstig”. Es van preguntar mútuament com s’havia passat la nit i ell digué al nou hoste:
–Gairebé sempre abans d’esmorzar compro el diari i el que calgui més. Així, mentre esmorzo el fullejo. ¿Em vols acompanyar?
–¿No t’agafarà angoixa d’empènyer aquest mort?
–Crec que està ben engreixat. Tu no peses gaire i jo no estic pas malalt...
–Malalt, no. Però sembla que t’aguantis per un fil. La teva sensualitat és de caire intel·lectual i humana.
En Miquel obrí mig pany de la porta gran per poder sortir amb l'Elvira i evitar, així, el travesser de la porta petita.
–Si cada vegada que vulgui sortir hem d’obrir tota la portalada –sospirà l'Elvira–, anem apanyats...
–Tampoc costa tant...!
Al carrer i havent tancat el pany de la portalada, en Miquel agafà fermament els dos mànecs de la cadira de rodes i començà el camí cap al poble. El lleu pendent del petit camp erm el va anar guanyant sense que el seu llarg cos sués gaire. Al poble féu les compres de gairebé cada dia sense cap alteració; només que quan algú preguntava qui era aquella noia tan maca, l'Elvira contestava: “De maca, res. En tot cas, interessant!” Una altra alteració fou que al petit súper on comprava la llet i altres productes, aquell dia també agafà una ampolla de cava, amb la conseqüent sorpresa de la dependenta: “És que avui vénen l’Ester i el Sergi i futurs...”, va contestà en Miquel aturant-se en futurs.
Aquell dia féu el camí de tornada a La Masia Petita pel mateix lloc que a l'anada. Empenyent la cadira de rodes era l'únic camí possible; a més, penjava dels mànecs de la cadira una bossa de plàstic amb tota la compra. Havia augmentat el pes que desplaçava. En arribar al principi del lleu pendent descendent del camp erm, en lloc d’empènyer va haver de fer força de control per evitar que se li escapés de les mans la cadira de rodes. Obrí mig pany de la porta gran, entrà amb l'Elvira i tornar a tancar.
Portà al menjador un entrepà vegetal, llet i aigua, es col·locà al seu lloc de sempre i començà a fullejar el diari, que aquell divendres només era un. Mentrestant, l'Elvira s’havia posat al seu lloc i va continuar la lectura del llibre.
En tot el trajecte d’anada i tornada del poble a penes si havien parlat entre ells dos; més aviat ho havien fet amb el personal de les botigues i amb el Jaume del quiosc. Aleshores, a la taula en Miquel va comentar que li atreia molt la postura de Raskolnikov, en Crim i Càstig, una de les novel·les que més impacte li produïa. L'Elvira féu la pregunta:
–¿El fi justifica els mitjans?
–Qui fa aquesta pregunta, no deu esperar –rotund en Miquel–, suposo, cap resposta simplista. Cada cas és diferent. I la postura de Raskolnikov és molt noble. D’aquí, la seva complexitat.
En Miquel es va menjar l'entrepà vegetal lentament, assaborint cada tros, que mastegava amb gran delit i que s’engolia mentre fullejava el diari. Anava posant aigua al got de la gerra que restava freda sobre la taula. Acabat l’entrepà, posà llet al got d’un tetrabrike. Anà bevent llet mentre llegia un article d’opinió sobre l'assumpte que feia omplir pàgines i més pàgines en tots els diaris del país. Va fer una llarga sobretaula. Cada dia feia una lectura força acurada de les notícies més importants, encara que aquest terme és molt relatiu; sovint dedicava molt de temps a llegir petites ressenyes que qualsevol altre hagués passant per alt.
Recollí la taula i es digué a l'Elvira:
–Me’n vaig cap a dalt. Si vols alguna cosa, crida. Aquí tens el diari. Després pots sortir al jardí.
–Ara continuaré llegint una estona. Comparteixo la teva admiració per aquest llibre. És uns dels primers que vaig llegir.
La mà de l'Elvira tocà lleument la del Miquel.

Encara que el dia anterior ja havia preparat el divan per a l'Ester i el Sergi, En Miquel tornà a la cambra del divan i del cofre per comprovar si tot es trobava a punt per acollir la parella. Contemplà el divan, que restava obert, i la flassada que encara feia olor a naftalina. Es va apropar al racó del cofre i, de seguida, l’obrí per mirar molt per sobre el seu contingut: testaments curiosos, com el de la senyora que li deixava tot al seu gos o de l'avi que atorgava una sucosa quantitat de diners a una antiga minyona pels serveis prestats. Tot remenant aquells papers i documents, va trobar la partida de naixement d’en Brauli; hi constava com lloc naixement La Masia Petita. Enganxat amb un clip hi havia un sobre amb un concís document privat, pel qual els germans Dalmases es comprometien a passar certa quantitat de diners a la suposada mare d’en Brauli fins que aquest estigués en la minoria d’edat; a canvi la senyora es faria càrrec de l'infant com si fos fill seu, i així seria conegut per a tothom i constaria a tots els efectes. El fet de què la senyora Angelina hagués estat per aquell temps més d’un any sense sortir de casa semblava donar una explicació clara a tot aquell assumpte. A més, era l'època quan els germans Dalmases vivien sols en La Masia Petita. En Miquel se’n recordà i pensà detingudament en tot el que li havia explicat i insinuat el Brauli.
S’endugué els dos documents al despatx i els va guardar junt amb el secret de la branca de la família Dalmases dins del Dret Romà, que es trobava davant seu en el prestatge més alt de la llibreria.
Romangué passat el punt més alt de la translació solar transcrivint la traducció del llibre de Saussure al disc dur de l’ordinador. Encara que aquell cap de setmana estarien força acompanyats a La Masia Petita, calculà que podria acabar tota la transcripció informàtica del llibre, i dilluns portar a l'editor el treball, rebre el corresponent xec i saber si hi havia una altra obra per traduir.
Baixà a l'entrada de la casa i veié la porta del pati oberta. L'Elvira es trobava davant de la taula de marbre amb el diari estès al damunt i una pàgina mig aixecada pel vent.
–¿Com t’ho has fet amb la grava?
–Ha vingut el carter i m’ha tret ell. M’ha dit que es diu Brauli i que algun dia tindràs un ensurt amb la mania que tens de deixar la porta del carrer oberta.
–¿Ha dut alguna cosa?
–No, Miquel. No ha dut res.
–¿Et trobo nerviosa?
–¿Nerviosa jo? ¿Per què hauria d’estar neguitosa jo, si tot va bé?
–Vaig a començar a preparar el dinar. Aviat vindrà la Montse. ¿Vols venir a la cuina?
–No. Acabaré de llegir el diari.
Un cop de vent s’endugué el diari al safareig deixant-lo convertit en un escampall de fulls que van quedar desordenats sobre l’aixeta. A la taula va restar un sobre, que l'Elvira es va posar tot de cop entre les cames.
–¿Què és això? –preguntà en Miquel mentre anava a recollir el diari.
–¿El què? –molt nerviosa l'Elvira.
–Aquest sobre. M’ha semblat que duu la meva lletra.
–La teva lletra...! –irònica l'Elvira–. He escrit a una amiga.
En Miquel deixà el diari sobre la taula i marxà cap a la cuina. Amb tomàquets, enciam i ceba, preparà una abundant i artística amanida dins d’un recipient gairebé de les dimensions d’un gibrell, que restaria al bell mig de la taula perquè cadascú se n’anés servint. La part artística consistia en la manera de col·locar cadascun dels elements de les hortalisses dins del gran recipient i la manera de jugar amb les seves mides i colors. L'element que acabà de donar lluminositat i vistositat a la preparació culinària fou l’oli, que ben aspergit per tot el contingut del recipient li va oferir un aspecte de frescor i naturalitat que el feien molt atractiu a la vista.
Anava a preparar el segon plat i sentí la botzina de la moto. Obrí els dos panys de la gran portalada de la casa perquè la Montse portava la moto molt carregada. Darrera seu, lligades amb el pop, hi duia tres grans bosses de plàstic. Col·locà la moto entre el cotxe i la porta del pati, baixà del vehicle, es trairé el casc i opinà:
–Avui era per anar amb el cotxe. L'Elvira m’ha dit que li portés tot això de casa. Es comprèn que li resulta molt necessari; aquí té molt poques coses de les que considerava imprescindibles a Vic.
–¿Com segueix la seva mare? –serè en Miquel.
–És qüestió d’hores, sembla ser.
Des del pati se sentí la veu de l'Elvira:
–Sí. Ja ho sé. Acabo de trucar. D’avui no passa.
–Ara et vinc a buscar –digué la Montse–. ¿Qui l'ha treta abans?
–El Brauli. Ara ja l'entro jo –deixà anar en Miquel.
–Calla. Ja la portaré jo.
–Abans hem anat els dos al poble.
–¿Que tu has portat l'Elvira fins al poble...? –irritada la Montse–. ¿Que us heu begut l’enteniment o què?
–No estic pas malalt.
–Calla. No sé si estàs malalt o no, però la teva constitució no és per fer grans esforços. És com el que vas fer ahir, de baixar el llit per l'escala amb l'Enric. Aquestes coses tu no la deus fer, tanoca. –Es dirigí a portar l'Elvira. –I tu tampoc no li hauries d’haver permetre. No us puc deixar sols! –Ja a dins de l’entrada i junt a la moto, li posà tota la càrrega damunt l'Elvira i la portà a la cambra dels hostes il·lustres. Proposà–: Posem-m’ho tot damunt del llit, després de dinar ja vindrem a posar-ho a lloc. –I va col·locar tots els paquets damunt del llit.
–Deixa’m una mica sola. Ja vindré al menjador –demanà l'Elvira.
–D’acord. Com vulguis.
La Montse anà al pis a canviar-se; es va posar un vestit ample i les xancletes.
Ja amb la roba d’estar per casa, va acabar de preparar el dinar amb en Miquel.
–Vaig a buscar l'Elvira –insinuà en Miquel.
–Deixa-la. Ja vindrà –la Montse amb una llàgrima a la galta.– Imagina’t com deu estar el seu ésser.
Lentament i en silenci, els dos van preparar el segon plat: una truita d’albergínia amb trossos de cogombre. Ho van portar tot a taula. La Montse segué i va deixar caure les xancletes i va creuà les cames sobre la cadira seient sobre els peus. Entrà al menjador l'Elvira.
Tot just començaven amb l'amanida, la veu melòdica de la Montse posar notes al silenci:
–Sembla que el dia 1 podries tenir una nova llar. Tant a la residència La Vigatana com a La Barcelonina hi ha una plaça per a casos com el teu, on s’hi pot restar un mes. He explicat la teva situació, i podries passar davant d’altres casos.
–Sí. Perquè jo aquí no hi puc estar; jugo massa amb els sentiments... i cal saber on ens trobem en cada moment...
–¿A què ve això ara?
–No us preocupeu. El mòbil també serveix per alguna cosa més que per desfer matrimonis... M’he posat en contacte amb un amic que treballa a la Diputació. M’ha informat d’un lloc on s’hi pot estar un màxim de quinze dies a l'any; és per a psíquics, però ara no puc triar gaire. Estic esperant que em truqui. Farà els possibles perquè hi vagi dilluns. Aquest país funciona per influències.
–Està bé que hagis buscat sortida a aquesta situació; abans dels quinze dies potser ja podries anar a La Barcelonina, de moment un mes –afable la Montse–. Però ¿a què ve aquest to com si t’haguéssim fet algun mal? ¿Que t’hem ferit? Parles d’una manera molt ofensiva, Elvira.
–Tranquil·la, Montse. Si tenim sort, dilluns pot acabar aquesta angoixa. Marxaré cap al meu llarg i definitiu exili, que ja ha començat. No vull esquerdar cap relació amorosa.
–No entenc res, noia –canvià lleugerament el to la Montse, sense perdre la seva dolçor–. Si ha passat alguna cosa, digues-ho. ¿O ha estat en la vostra ridícula passejada?
–En l’anada al poble gairebé no hem parlat –digué en Miquel.
–Llavors, ¿què dimonis passa aquí? –un xic preocupada la Montse.
–Tinc una lleugera sospita –enigmàtic en Miquel–, però és totalment inversemblant. Impossible.
–Deixa’t ara de misteris. Vull saber on em trobo –rotunda ja la Montse–. ¿Per què parla de jugar amb els sentiments o de què no vol esquerdar cap relació amorosa?
–Elvira, contesta a la teva amiga –rigorós en Miquel.
L'Elvira se n’anà a la cambra dels hostes il·lustres entre llàgrimes i sospirs. En Miquel i la Montse van restar una estona callats amb les restes de l'amanida en l’immens recipient sobre la taula. La Montse va treure els peus de la cadira i els posà a les xancletes, mentre en Miquel deia:
–Montse, l'Elvira ha dit frases de la carta que li vaig enviar; no va tenir temps de rebre-la.
–¿No has que dit que ha estat que aquí el Brauli?
–Sí. Però no hi veig la relació. Ara que ho dius... L'Elvira s’ha amagat un sobre que semblava fet per mi. Després aniré a veure el Brauli. El món sempre gira.
–Sí, perquè no deixa que el Brauli és el carter del poble...
–I més coses...
–¿Com quines?
–Ja t’ho explicaré en un altre moment.
Van anar menjant la truita d’albergínia com si estiguessin acomplint un ritual ancestral de silenci i de concentració. Mentre pelava una pera la Montse digué:
–Aquesta tarda em sobra haver d’anar a la residència dels avis. Vindran l'Ensaïmadeta i el Sergi. A més, estic pendent d’alguna trucada de Vic o de Barcelona per la residència de l'Elvira. M’agrada que ella també hagi trobat una solució per quinze dies. Però em preocupa el seu estat; ha dit coses molt estranyes.
–Després del cafè aniré a parlar amb el Brauli.
–I jo amb ella. Això no pot continuar així.

En Miquel s’aturà al bell mig del camí entre La Masia Petita i les primeres cases del poble. El sol ja havia començat la seva aparent caiguda cap a ponent, que llavors ja tenia lloc més cap al massís més prominent de la comarca; era primera hora de la tarda. A la plaça Major, el quiosc, el súper i la església estaven tancats; el bar, no. A la taula del fons, el Jaume, l'Enric, el Brauli i el Juli –el capellà– feien sonar fort les fitxes del dòmino sobre el marbre de la taula. S’hi atansà sense fer soroll i digué:
–¿Heu avançat la partida dels dissabtes?
–Això, mai –es pronuncià l'Enric–. La de dissabte serà demà, dissabte, com manen les escriptures, amb perdó.
–En aquest cas, sí que pots ficar-te amb les escriptures –pontificà el Juli–; la partida del dissabte gairebé és sagrada. ¿Però què fas tu, Miquel, i a aquestes hores aquí?
–Vinc a parlar amb el Brauli.
–¿Quina n’he fet jo ara?
–No. Cap. Tranquil, Brauli. Vull fer-te una pregunta.
Van sortir els dos a la plaça, i allà el Brauli preguntà:
–¿En què he ficat la pota? No he dit a ningú que tens allò tant ben fet a casa teva...
–Si no és això. I no és cap secret.
–Llavors, ¿què?
–¿Avui has dut una carta a La Masia Petita?
–Sí. Però com anava dirigida a ella...
–¿Com ho vas saber que anava dirigida ella?
–Perquè ella mateixa em va dir que era la famosa Elvira, amb qui tu tant t’escrius darrerament. Prou tens bon gust! Només que t’havies oblidat de posar el número del carrer. I venia a preguntar-te’l. Però com que he trobat la seva destinatària, m’ha semblat el més indicat, donar-se-la a ella directament. ¿Que he fet mal fet?
–Tranquil, Brauli. Tu has acomplert amb el teu deure.

La Montse va deixar els plats per fregar en la pica amb el gots i demés coberts bruts. A la cambra dels hostes il·lustres va trobar la seva amiga remenant papers, antigues agendes i el mòbil. Ella va seure a terra escampant el seu vestit pel tot el voltant i es va treure les xancletes. Preguntà:
–¿Què fas?
–Acabo de trucar a l'hospital; tot igual. També he trucat a aquell que treballa a la Diputació per la residència de quinze dies; dilluns hem d’estar allà de bon matí. Haurem de matinar; d’aquí a Barcelona... Perquè jo no puc estar gaire temps aquí.
–¿Però què és aquesta actitud teva? Sembles com ressentida per alguna cosa.
–No vull ser la causa de problemes matrimonials...
–¿Tan important et creus?
–Malgrat la cadira de rodes, crec que encara conservo algun atractiu... Almenys, sóc interessant.
–Si ara esperes paraules boniques per part meva, espera asseguda –amb energia la Montse.
–Sempre ho estic, d’asseguda.
–Deixa d’una vegada la cadira de rodes en pau, i lluita d’igual a igual.
–¿Creus que la teva amiga de la cadira de rodes no et podria prendre el marit?
–No parlis com en les telenovel·les. El marit no és cap propietat. A més, ara tenim coses més imperioses que resoldre... Amb molta sort, em podrien trucar aquesta tarda confirmant la teva estada d’un mes en La Vigatana o en La Barcelonina; així, tindríem més d’un mes per buscar alguna cosa més definitiva per a tu.
–Sí. La tomba.
–No facis veure que tanques totes les portes al futur, que tu vols viure.
Del vestit de la Montse va sonar el mòbil, l’agafà i va dir:
–Sí. Precisament ara estàvem parlant de l’assumpte. –Pausa.– ¿El dia 1 a La Barcelonina? –Pausa.– ¿I per dos mesos? Novembre i desembre. Molt bé. –Pausa.– ¿Novembre perquè un s’ha desdit a darrera hora? I desembre suposo que una mica pel teu càrrec. –Pausa.– Moltes gràcies, bon amic, i t’estem molt agraïdes. –Pausa.– Adéu i una abraçada.
La Montse es va guardar el mòbil i dirigint-se a l'Elvira va dir:
–Hem tingut sort. En un dia ho hem solucionat tot. Poca gent té tanta sort. Fins el 31 de desembre tens casa i atenció assegurades.
–¿I després...?
–Tenim més de dos mesos per buscar solucions. De moment, vaig a fregar els plats.

En Miquel obrí la porta petita de La Masia Petita amb la clau, passà el travesser inferior i tornà a tancar amb clau. A la cuina va agafar la Montse per les espatlles i li féu un petó al clatell:
–Mentre tu acabes jo vaig assecant, que és el meu. –Va agafar un drap i començà la seva tasca.
–¿T’ha desvetllat quelcom el Brauli?
–Ell li va lliurar la carta a l'Elvira. Me la portava a mi; faltava una dada. I li va lliurar a qui anava dirigida. Ell va fer bé la seva feina. D’aquí, l'actitud de l'Elvira.
–Segons el Marc, la maleïda carta no fa mal ni a una mosca.
–Les mosques no tenen la sensibilitat de l'Elvira.
–El que ja té assegurat l'Elvira és la seva supervivència fins a final d’any; entre el que ha aconseguit ella i La Barcelonina ja té lloc fins el 31 de desembre. Dilluns a punt d’alba ja marxa a Barcelona. Haurem de matinar; suposo que el cotxe aguantarà. Demà ja aniré a posar-li benzina.
–Us heu espavilat –digué en Miquel, que afegí–: Dilluns vindré amb vosaltres fins a Vic. Lliuraré la traducció.
–Hem de sortir molt de bon matí d’aquí i jo trigaré força estona en tornar. ¿Què faràs tant de temps a Vic? I tingues en compte que a l'anada compartiràs espai amb la cadira de l'Elvira.
–M’encongiré. A Vic faré temps fins a que obre l'editorial. Passejar de bon matí a la tardor per Vic és un goig que cal aprofitar. Quan acabi amb l'editorial he pensat anar a La Vigatana; fa temps que no hi vaig; els ànim deuen estar més calmats. Portaré alguna cosa per llegir-los.
–Sovint parlant n’hi ha prou. És un do molt preuat de l’ésser humà.
–Tens raó...
La Montse fregava els fogons i en Miquel acabava d’assecar els estris del dinar; ella va comentà un detall:
–Si l'Elvira ha d’anar a La Barcelonina, se li ha de marcar tota la roba amb el seu nom més la “B” de La Barcelonina.

En Miquel continuà amb la transcripció informàtica dels darrers fulls de la traducció amb llum solar. Avançava metòdicament cap al final del seu treball en aquell despatx que segurament deuria guardar molts més secrets que els posats per ell mateix en el dret romà. I tot en una aparença de màxima respectabilitat i seriositat. Més d’una vegada havia dit que allà s’hi sentia molt còmode i de gust, perquè gaudia d’un pas del temps de la natura més acariciant i plàcid. No hi havia cap rellotge ni ell en portava cap; només hi havia el moviment aparent del sol, la lluna i els estels. Treballar en aquelles condicions li proporcionava un benestar afegit al que experimentava en tota tasca de manipulació o de translació. Restar en un ambient acollidor augmenta el grau de satisfacció personal. Així, els pocs fulls de la traducció van quedar reduïts a un parells de folis. Ja era qüestió de poca estona posar el punt final a la transcripció informàtica. Només quedaria el pas, encara més misteriós, de passar el document a un disquet per dur-lo l'editorial.

La Montse es posava el casc recolzada en la moto.
–¿Ja te’n vas? –digué en Miquel des de la porta de l'escala.
–Avui m’agradaria tornar aviat per si s’avancen l'Ensaïmadeta i el Sergi. A veure com trobo la gent gran de la residència.
–¿Ja no dius “els meus amics dels cabells blancs”?
–No. Tampoc ja no dic “els amics de les cadires de rodes”. Els darrers esdeveniments m’han fet adonar que no es pot reduir la realitat a termes poètics o romàntics. Totes les persones tenen la seva personalitat a part de les idealitzacions dels altres. Malgrat estar tant temps amb ells, encara queia sovint en aquest parany. Els lingüistes teniu molt a fer en aquest aspecte...
–No crec que sigui lingüista. Però tens raó: s’han d’evitar els eufemismes... Per cert, ja he acabat el treball i l'he posat en un disquet; ho tinc tot enllestit. Ara prendré un cafè i parlaré amb l'Elvira.
–Ves en compte. Jo també hi he parlat. Continua igual.
La Montse besà els llavis d’en Miquel i sortí al carrer amb la moto. Les primeres voltes de les rodes aixecaren força pols del carrer, allà sense asfaltar.

–¿Vols un cafè, Elvira? –digué en Miquel abans d’entrar al menjador–. Me’n vaig a fer un.
A la cuina realitzà tot el cerimonial de preparar un parell de cafès ben carregats, el seu també força ensucrat. Els portà a la cambra dels hostes il·lustres i deixà les tasses sobre del llit.
L'Elvira tenia a la falda el mòbil i la carta oberta. Els seus ulls restaven humits i mig vermellosos.
–Amb el teu permís, seuré –balbotejà en Miquel.
–Som a casa teva.
–Que s’ha obert a tu... Però hauries de canviar d’actitud per bé de la convivència... Aquesta carta...
L'Elvira intentà amagar-la en va.
–Aquesta carta m’humilia.
–No. Ans al contrari –en Miquel contundent–. Et tracta com una persona capaç d’entendre que cal tenir cuita amb els sentiments...
–Tornem amb els sentiments...! Quina angoixa!
–Sí; els sentiments, Elvira. Són una de les claus de la convivència... Part de la culpa va ser meva. Mai vaig imaginar que tu arribessis a...
–T’estimo, Miquel.
–Mai vaig imaginar que arribessis a dir això. Et tractava com una amiga intel·ligent i responsable...
–L'amor també pot ser intel·ligent i responsable.
–¿Amb el marit d’una amiga...?
–L‘amor no coneix límits.
–El respecte, sí –sentencià en Miquel–. L'amor sense respecte es desvirtua i esdevé egoisme. L‘amor és un espill net com les primeres aigües del riu: clares i cristal·lines.
–Jo t’estimo, Miquel. I les teves cartes...
–Confons els sentiments. Potser les meves cartes van donar peu a coses que no eren. Escrivia a una persona intel·ligent i solitària.
–Una caritat. Una caritat per l'amor de Déu...!
–D’això, res. Jo també en treia profit. Gaudia amb les teves cartes, però...
–...Però hi havia la cadira de rodes...
–L'única cadira de rodes és al teu cap.
L'Elvira deixà la carta sobre ell llit i començà a manipular el mòbil. En Miquel digué:
–Pel bé de la convivència, si us plau, Elvira, comporta’t. Passem aquests dos dies com éssers civilitzats.
–Després ja quedareu lliures de tota molèstia. I la sacrosanta institució del matrimoni restarà a resguard de tota amenaça externa.
–Has utilitzat conceptes que nosaltres mai fem servir. Aquesta parella t’ha acollit amb molt de gust a la seva llar. I només rebem que reprotxes i males cares. Pensa en la teva amiga, la Montse que...
–...que m’està ajudant en tot... ¿No és això?
–Tu saps, Elvira, que no és això; però ja que ho dius...
–Haig d’estar agraïda als meus protectors i portar-me com una nena bona...
–No estaria de més! –En Miquel va fer una llarga pausa i continuà a poc a poc–: Al final, em faràs dir coses òbvies: que ets intel·ligent, capaç de comprendre en la situació en què et trobes...
–Si no hagués lliscat de les mans del meu company que m’havia de rebre penjat de les cames del seu trapezi...
–Ara de res serveix mirar al passat i fer-se mala sang. Acabaré dient tòpics. Ara cal mirar endavant i avançar.
–¿ De residència en residència? ¿Sense una casa?
–Faràs noves amistats. I si saps conservar les antigues..., molt millor.
–Jo vull un home com tu. No. Jo et vull a tu, Miquel.
–Canvia de full, Elvira. Per aquest camí és impossible avançar.
En Miquel s’aixecà i sortí de la cambra dels mals endreços. L'Elvira digué tot cridant:
–T’estimo, mal parit bon benefactor.

La conjectura com eina de treball

El sol ja era a tocar aparentment l'horitzó per un punt força a prop del massís més prominent de la comarca en aquell divendres sense núvols de passada la meitat d’octubre. En Miquel passejava amb les mans al darrera pel tros de carrer de davant de La Masia Petita amunt i avall, marcant solemnement cada pas i mirant ara a terra ara a l'infinit.
El sol es va pondre, com sempre, lentament i deixant un claror que va anar minvant durant llarga estona. Es van poder veure totes les intensitats de la llum solar, que van anar sent substituïdes pel claror dels estels. El fons blavós del cel postcrepuscular s’apropà a unes tonalitats negroides, sense deixar mai un punt del blau.

Es va fer difícil distingir la Montse per la pols que aixecà la moto en aturar-se davant de La Masia Petita. De seguida, en Miquel preguntà pels nois:
–¿I l'Ester i el Sergi? Tu també has trigat.
–Segur que no vas equipat amb el mòbil. Hem estat trucant tant ells com jo. I tu aquí contemplant la nit.
–He passejat tota la posta de sol.
–Ells estaven en un embús a la sortida de Barcelona. Jo, amb la gent gran; tenen molt per explicar. I tu, sense mòbil i mirant els estels...
Del camí del poble van començar a fer-se cada vegada més visibles dos punts lluminosos, un dels quals ho era amb menys intensitat. La Montse va dir:
–No falla! El cotxe del Sergi. Ja vénen.
El cotxe es va aturar davant de La Masia Petita i van baixar els seus dos ocupants: el Sergi i l'Ester. Ell era alt com en Miquel, però de constitució robusta; duia el cabell una mica llarg i lligat al darrera amb una goma elàstica en una cua curta. Només sortir del cotxe es va posar una jaqueta plena de butxaques. Ella era baixa com la Montse, però de constitució prima i el portava el cabell, negre, gairebé arran de closca; també s’abrigà amb un jersei de cremallera fins al coll. La Montse, a part d’Ensaïmadeta, també li deia argent viu o esperit inquiet; en aquest sentit sí que eren bastant iguals: molt inquietes i emotives.
En Miquel i l'Ester es van abraçar. Ell començà a somriure amb satisfacció; només reia amb l'Ester. Per la diferència d’estatura, l'havia agafada per sobre l’espatlla; ella a ell ho feia per la cintura. Les primeres paraules foren:
–Benvinguda, Ester, portadora de futur.
–Ben trobat, papa, portador de silencis. (L'Ester li deia papa, malgrat que no fos el seu pare.)
–Dels silencis, sorgeixen paraules solemnes... Encara no deus sentir res dintre teu.
–Sí. Sí que sento: Molta alegria, papa! Molta alegria! Una joia mai experimentada!
Van tallar l'abraçada d’arribada i en Miquel es dirigí al Sergi, que havia saludat la Montse:
–¿Com anem d’ovnis?
–En crisi! Una crisi total, tu! Sembla que s'ho hagin dit.
–¿En això també hi ha crisi?
–S’ho deuen haver dit els uns als altres: ”Ull, tu; que la gent de la Terra s’ensumen alguna cosa. Quedar-nos una temporada a casa fins que els hi passi aquesta febre.”
–¿Però tu hi creus?
–No és que hi cregui, és que hi ha proves... Per cert, demà aniré a parlar amb el pagès que et va trobar a tu...; és possible que menteixi. Ahir l‘Ester em va fer avinents unes dates i informacions que si fossin certes els indicis que vaig concloure, ens portarien a uns resultats no sé ben bé de quina mena però en tot cas és de suposar que sorprenents o si més no inesperats.
–Feia temps que no em quedava tan fora de joc –resignat en Miquel–. Si no t’expliques millor...
–De moment, no puc ser més explícit. Ara tot es mou en el terreny dels indicis i de les especulacions.
–No comprenc perquè ha de mentir el bon home que em va trobar. ¿Per què hauria de mentir? ¿Quina relació té això amb l’assumpte dels ovnis?
–De moment, oblida aquest aspecte, Miquel. Són coses meves... Demà l'aniré a veure.
Mentrestant, la Montse i l’Ester havien anat a veure l'Elvira.
El sopar fou preparat per les dues parelles, que gairebé es feien més nosa que servei en l’espai de la cuina. Per això, decidiren que la parella més jove parés la taula i anés portant les confeccions culinàries que anava acabant la parella més gran.
Per sopar, en Miquel, la Montse i l'Elvira es van posar als llocs que ocuparen els àpats anteriors; l'Ester es col·locà al costat de l'Elvira i el Sergi entre mare i filla; així, va quedar ocupat tot el voltant de la taula. En Miquel veia pel finestró la foscor de la nit entre l'Ester i el Sergi. Aquest s’havia tret la goma de la cua dels cabells, que llavors li penjaven pels dos costats del cap; la Montse també duia els cabells solts.
Al bell mig de la taula hi havia una gran safata d’amanida, de la qual les dues parelles se n’anaven posant als seus plats; també estaven atents a què no en faltés al plat de l'Elvira, que restava en silenci. La Montse agafà un bon tros de ceba i li preguntà a l'Ester:
–¿Ahir es vas recordar d’interessar-te per si algú sabia alguna cosa de l'Eusebi?
–¿Tant important és saber què se n’ha fet d’aquest Eusebi? –intervingué seriosament en Miquel–. Que tingués una certa retirada amb mi no justifica aquest interès desmesurat pel que s’hagi pogut fer d’ell.
–Potser sigui la clau de moltes coses que ara no entenem –rotund el Sergi –. I de certa retirada a tu, res; pel que diuen era clavat a tu.
–¿Continuem amb els teus misteris, benvolgut Sergi?
–Doncs, sí, benvolgut Miquel. Continuo amb els meus misteris. Però deixem que l'Ester expliqui allò que li van dir ahir:
–Ahir li volia trametre la joia que experimento a la Lluïsa, una de les residents més antigues de La Barcelonina. Fa temps que som amigues. Ella es deleix per tenir una cadira de rodes elèctrica que portarà ella amb la boca; ara sempre espera que algú la tregui per donar un tomb. Vam anar a la cascada del parc de la Ciutadella; La Barcelonina es troba molt ben situada. Junt a la cascada ens hem fet moltes confidències. Ahir li vaig transmetre la joia que experimento des que sé el que porto dins; ella es va alegrar en veure el meu estat de plenitud i tan joiós. I em va explicar les seves actuals relacions amb un company que li truca cada dia; per això, ella s’ha comprat un mòbil, i porta tot el dia l'auricular a l'orella esperant la trucada de l'estimat. Quan li vaig nomenar el nom d’Eusebi, va contreure tot el rostre, en un gest molt característic en ella si no veu clara una cosa o si l’angoixa. Amb la seva veu de pollet em digué: ”Va desaparèixer.” Jo vaig insistí perquè fos més concreta, però la Lluïsa repetí tota vermella: ”Va desaparèixer.” I afegí: ”Va desaparèixer en un misteriós accident.” I es veu que tingué lloc a prop d’aquí, en aquesta comarca.
–Pels indrets on et van trobar a tu, Miquel, segons dieu –va concretar el Sergi–. Però un mes abans si fem cas del pagès que et va trobar a les portes de la mort.
–L'Eusebi anava amb tres amics més en un cotxe suposadament d’excursió –continuà l'Ester–. Només van trobar el cotxe amb tres cossos completament calcinats i una porta oberta. Per les proves d’ADN, van identificar els tres cossos com els dels tres amics de l'Eusebi; el seu mai va ser trobat.
–Aquella nit la gent de la comarca –agafà la paraula el Sergi– va contemplar un esclat de llum i colors inexplicable com el que tu recordes. Es possible que estiguem parlant del mateix fenomen.
–Però si hi ha un mes de diferència... –digué en Miquel.
–Per això vull parlar amb el pagès; no fos cas que mentís.
–¿I per què hauria de mentir?
–Mai se sap, Miquel. Mai se sap, tu.
–Si t’entenc bé, tu, Sergi, penses que només hi va haver un sol esclat. Seria tant la causa de l'accident de l'Eusebi i la seva desaparició com del meu percaç. I en els dos casos amb conseqüències inexplicables. Venint de tu, és tant com suposar que parlem d’un fenomen ovni.
–Per començar, deixem-ho aquí –digué en Sergi–. Però la data de la desaparició de l'Eusebi es troba assenyalada com una de les darreres en què tenim anotat un esdeveniment amb les característiques dels esdeveniments que nosaltres estudiem. Fou vist en una gran extensió de la comarca, i a més a més...
–¿Hi ha més...?
Intervingué amb decisió l'Ester:
–Jo estava parlant de la meva conversa amb la Lluïsa, la meva entranyable confident. Amb el cant de l'aigua de fons de la cascada de la Ciutadella i la seva veu de pardal, em va anar desponcellant alguns aspectes de l'Eusebi. Me’l va dibuixar com un ésser amb un misteri que gairebé ningú podia salvar. Les seves quatre extremitats, llargues i primes, sortien sovint de la cadira de rodes sense control a manera d’un pop gegantí; però a pesar d’aquesta aparent manca de control anava sol per tota la ciutat. De caràcter taciturn i alegre a la vegada, era molt estudiós i intel·ligent; fins i tot, havia guanyat alguns diners fent traduccions del francès. Del seu passat en parlava amb compte gotes. Només sabien que s’havia quedat orfe de ben jovenet i que havia estat amb uns oncles fins que van marxar a un exòtic país empenyorats fins a les dents. Es veu que hi van fer fortuna. Les males llegües diuen que darrerament l'Eusebi havia rebut un substanciós xec del llunyà país i que, per això, es permetia algun que altre luxe desorbitat. Però tot això és el que la gent comentava, perquè ell mai explicava res del seu passat. “Deixeu el passat en pau; mireu endavant”, sempre deia, segons la Lluïsa.
–Que era orfe i que es van fer càrrec d’ell uns oncles ja ho sabia, Ensamaïdeta –intervingué la Montse–. El que no sabia era de la seva desaparició. Era el que ens faltava saber. Així, ¿ben bé no se sap què se’n va fer d’ell?
–Així sembla, Montse –contestà l'Ester, que sempre es dirigia a sa mare pel nom–. No en van trobar cap indici d’ell, tot i que van rastrejar vàries vegades la zona.
El Sergi afegí:
–Hi ha proves fidedignes sobre la no existència del seu cos en el cotxe. D’altra banda, sí que es van trobar les restes de la seva cadira de rodes a la part de darrera de l'automòbil.
–Potser va baixar abans –argumentà la Montse.
–¿Sense la seva cadira de rodes?
–No. És clar que no. Sense la cadira de rodes no podia anar enlloc.
De sobte, intervingué l'Elvira:
–¿Però tan important és saber el que li hagués pogut passar a aquest maleït Eusebi, que fa anys m’havia tocat el cul més d’una vegada? Ja estic farta de tanta falsa retòrica sobre una cosa amb la qual no ens hi va ni ens ve res. A vosaltres el que us importa és anar aviat al llit per cardar les dues parelles...
–Si us plau, Elvira, retira’t a la teva habitació –digué en Miquel més serè que mai.
–Però Miquel! ¿Què dius? –Protestà l'Elvira.
–Que et retiris a la teva habitació –repetí encara més serè en Miquel.
La Montse i l'Ester intercanviaren mirades d’estranyesa per tot plegat. L'Elvira continuà protestant:
–Suposo que és una broma.
–No. No és cap broma. Ves a l'habitació. Aquí ara no hi ha lloc per a la mala educació; tu mateixa t’has expulsat.
L'Elvira se’m va anar entre plors de ràbia i d’impotència a l'estança dels mals endreços. En Miquel digué:
–¿On érem? Ah, sí:. Que sense la cadira de rodes l'Eusebi no podia anar enlloc... Però deixeu-me anar a buscar una cosa.
S’aixecà i anà fins a la nevera. Portà l'ampolla de cava i quatre copes altes a la taula, va seure al seu lloc i digué:
–Gairebé hem oblidat el motiu principal de la vostra vinguda: Que sou creadors de futur.
Féu espetegar l'ampolla sorollosament i posà una mica de cava en cada copa, que es trobaren en la vertical del centre de la taula, alçades pels comensals. Tot seguit, els quatre van fer un parell de glops. Només somreia en Miquel, mentre mirava l'Ester.
Les primeres notes d’una cançó de moda anglosaxona començaren a sonar des de fons de la casa. Els quatre van restar en silenci; era el mòbil de l'Elvira. Cessaren les notes de la cançó de moda i començaren els sons desesperats dels plors i gemecs de l'Elvira mentre deia: “No! Si plau, no!”. En Miquel es dirigí a la Montse:
–Ves tu. És la teva amiga. Ha arribat el desenllaç. Ara et necessita.
La Montse marxà amb la seva amiga. En Miquel digué a la jove parella:
–El pitjor de la mort és el seu caràcter irreversible: que mai més tornarem a ser consciència còsmica.
–¿Creus, papa, que mai més tornarem a veure els colors de les flors? La Montse creu que ens reencarnem.
–La gent creu en moltes coses. Les úniques dades fiables que tenim apunten que morim. Crec que només la matèria es transforma.
–En determinades circumstàncies aquestes transformacions arriben a ser espectaculars i sorprenents –apuntà el Sergi–. I sota forces i energies que desconeixem, encara més.
–Tu sempre te’n vas cap a la basant quasi paranormal.
–Amb la mort, els familiars i amics que queden pateixen molt –digué l'Ester.
–És terrible saber que no tornarem a veure mai més la persona estimada –corroborà en Miquel–. Aquí rau el drama. Per això ara plora l'Elvira. Mai més tindrà una altra vegada la seva mare al seu costat.

Aquella fou una nit ben diferent a totes les previsions fetes: el Sergi i l'Ester semblava que no anaven a fer servir pas el divan per res. Els cinc van anar a Vic amb els dos cotxes a l'hospital on es trobava el cos sense vida de la mare de l'Elvira. Abans la Montse i l'Elvira van passar per la casa d’aquesta a recollir la pòlissa de la companyia d’assegurances per a l'enterrament. L'Elvira li va indicar a la Montse on es trobaven els papers i, mentre la Montse pujava al pis, ella des del cotxe va acabar de trucar a la poca família i amics que tenien. Ja amb, va trucar a la companyia. Malgrat les dificultats de manipulació que la pòlissa tenia, se n’anava sortint força bé en les seves trucades amb un mòbil tan petit; de tant en tant, l'ajudava la seva amiga.
Quan van arribar a l'hospital, acabava de fer-ho també un membre de la companyia per concretar les condicions de l'enterrament i del tanatori. Al matí ja es trobarien les restes de la difunta en una de les seves estances. Això significà una altra tanta de trucades amb el mòbil per part de l'Elvira.
Ja en plena nit, la van convèncer per anar una estona a La Masia Petita, perquè a l’hospital no podien fer res.
Inesperadament, l'Ester i el Sergi encara anaven a restar una estona en el divan. La Montse gairebé va obligar a jeure una mica l'Elvira en el llit plegable. Ella també ho va fer al llit de matrimoni amb en Miquel.

De on matí ja eren al tanatori. L'Elvira va entrar vàries vegades on era el cos de la difunta per acompanyar alguna visita. L’enterrament fou aquell mateix dissabte a la tarda. Acabada la cerimònia, l'Elvira va conversar amb una la veïna que tenia la clau del pis:
–¿Què fareu ara, Elvireta?
–¿Què vol que faci: anar de rodes a pilats?
–Però no podeu estar sempre a casa dels vostres amics...!
–Ni puc ni vull! Dilluns ja marxo, per sort de tots...
–Sou una desagraïda, Elvireta... ¿Però a on aneu?
–A dues residències fins a final d’any.
–¿I després...?
–¿Després...? La incògnita més angoixant!
–Desagraïda i pessimista... No podeu continuar així, Elvireta. Un cop morta la mare, us heu d’amollar a les noves circumstàncies. Abans no éreu així...
–Abans creia tenir-ho tot; ara no tinc res... Abans tampoc no estava enamorada com una mona!
–¿Vós enamorada com una mona? ¿De qui?
–¿De qui voleu que sigui? D’en Miquel.
–A sobre, ¿li voleu pispar el marit a la vostra millor amiga...? Això ja no té nom...!
–L’amor no coneix fronteres. Per cert, mentre no concreti les coses amb l’administrador de la finca, si fa el favor de continuar tenint la clau del pis per qualsevol cosa que pugui passar.
A mitja tarda ja eren camí de La Masia Petita. El Sergi va canviar de vehicle. Va agafar la moto per anar a veure el pagès que va trobar en Miquel. La moto és millor mitjà de transport per anar per camins de terra.

El sopar d’aquell dissabte consistí en una amanida de pinya i un assortit d’embotits, amb un ventall de llesques de pa amb tomàquet repartides en un parell de plats sobre la taula. Lluïa especialment una safata amb tot tipus de formatges; la Montse era vegetariana. Una vegada que es va acabar l’amanida i s’anava cap als embotits, ressonà potent la veu del Sergi:
–Doncs, sí. El pagès mentia, tu. A poc que l’he collat, ha confessat que et va tenir un mes al mas amb ell abans de dur-te a l’hospital.
–Va posar en perill la meva vida. I els metges deien que la meva salvació va anar de moments... Si quan em van portar a l’hospital havia passat un mes... ¿Però per què em va tenir amb ell tant temps si estava inconscient?
–Per la solitud. Sempre la solitud! Encara que tu estiguessis inconscient i ell t’hagués d’alimentar a base de líquids i t’hagués de rentar, ja no es trobava tant sol. Només per tenir-te al mas amb ell, ja se sentia més acompanyat i la seva vida tenia un sentit. Per això, et va tenir un mes abans de lliurar-te a l’hospital. Tot concorda com jo sospitava. La nit de l’esclat de llum i colors va sortir camp a través per veure millor aquell fenomen, i, de sobte, va trobar el teu cos. Et trobaves en perfecte estat; només que inconscient. Res no indicava que haguessis patit cap percaç. Des que es va veure aquell gran esclat lluminós fins que et va recollir a tu deuria passar poc. Per les dades que tenim, l’accident del cotxe en què anava l’Eusebi es va produir coincidint amb l’esclat i a poca distància d’on el pagès va trobar el teu cos. Els tres esdeveniments van tenir lloc gairebé al mateix temps i amb escassos metres de diferència.
–L’Eusebi no hi era –apuntà en Miquel.
–Quan van trobar el cotxe, no –continuà el Sergi–. A més a més, es descriu el calcinat del cotxe i dels tres cossos d’unes característiques mai vistes abans. Sembla com si s’hagués produït l’incendi per una font energètica per a nosaltres desconeguda.
–Tornem amb la teva obsessió pels extraterrestres!
–Has estat tu qui ha tret el tema, Miquel.
–Posats en aquesta tessitura, exposa sense temença la teva hipòtesi de treball.
–En tinc dues, però ja entrem en el terreny lliscós del supòsits sense una base documental o probatòria. És millor esperar a tenir proves més fonamentades abans d’arriscar unes conclusions que semblen descabellades quan no temeràries. Potser tot sigui més senzill, però...
–¿Però què? –Impacient la Montse–. Acaba ja.
–És que només són conjectures.
–Ara ho veig clar el que intueix el Sergi –serè en Miquel–: o sóc un producte dels extraterrestres o una mena de mutació a partir del cos de l’Eusebi gràcies una irradiació procedent del més enllà. Gaudeixo de la realització d’activitats de manipulació i de translació per aquesta irradiació i, potser també, perquè abans tenia dificultat per fer qualsevol cosa. ¿No és això, Sergi?
–Serien unes possibilitats... –digué el Sergi.

Les bones pistes

El darrer diumenge d’octubre en Miquel sortí al balcó de la cambra de matrimoni a contemplar l’eixida del sol. Havia passat una setmana des de la seva anticipació a les conjectures del Sergi; una setmana força decisiva per al seu treball i per a la relació amb l'Elvira. Malgrat tot, aquell matí prestava atenció a un fet pel qual els humans semblava que fessin variar l’horari solar al seu caprici. Aquell matí es trobava contemplant la sortida del sol una hora més aviat que el dia anterior; la posta també tindria lloc una hora més aviat: era el canvi a l’horari d’hivern. Per això, havien dormit una mica més. Abrigat amb una bata lligada amb una tira del mateix material a la cintura, des del balcó –de barana i barrots recargolats– veia tot el pati curull de fulles groguenques; fins i tot, n’hi havia algunes a sobre de la taula i als seients de les dues cadires de ferro forjat com el balcó i la taula. Més enllà del pati també es distingien alguns arbres de fulla caduca que havien engroguit i format una considerable catifa al terra. En aquell paisatge de tardor, ja no hi era la Montse; feia dos dies que practicava els exercicis de ioga al despatx, d’ambient del dinovè i amb el balcó de formes també recargolades i que donava al carrer; des d’allà es podia contemplar la posta de sol. Entre la taula i la prestatgeria de davant hi col·locava la mateixa manta que abans posava sobre la grava del pati per fer-hi els seus exercicis. Tot l’any feia gairebé els mateixos. Només els variava quan ho creia que es podia escardar l’harmonia del seu ésser amb la natura. Donava molta importància a saber respirar correctament, i tenia autèntics rècords en omplir-se els pulmons d’aire i aguantar la respiració; aquest exercici li donava més pau. Deia que la gent no sap respirar i que això comporta molts dèficits de tota mena.
Mentre esmorzaven, van parlar de l'Elvira i de com li anava al centre de curta estada de la Diputació. Per segons com la va trobar la Montse quan hi va anar a portar-li més coses de casa seva i per posteriors trucades, els dos primers dies se’ls va passar plorant a l’habitació que compartia amb una noia amb el síndrome de Down, que només sabia riure o plorar sense motiu aparent. Així que sovint eren les dues les que ploraven en aquella habitació amb vistes al jardí. Junt a la finestra havia començat la lectura de l’Odissea, d’Homer, que havia agafat prestada de La Masia Petita. També a través d’aquella finestra va començar a parlar el tercer dia per senyes amb el jardiner, que només feia que invitar-la a sortir. Entenia que li deia que ella sí que podia sortir sola. Dijous va demanar permís per sortir al jardí. Va obtenir per resposta que havia estat ella qui s’havia tancat en banda des de la seva arribada allà; que allò no era cap presó i que, si havia algunes mesures de seguretat, com les finestres tancades amb clau, era per les característiques d’algunes de les persones que assistien a la residència. Des de llavors i gràcies a les converses amb el jardiner, s’havia obert una mica a la gent; fins i tot, intercanviava paraules aïllades amb els seus companys més allunyats de la realitat, encara que això, segons el jardiner, és molt relatiu: “¿Qui té l’exclusivitat de la concepció de la realitat?”, deia mentre es passava la mà pel cap i continuava arrancant herbes o regant matolls. Passats un parell de dies des de la seva primera sortida al jardí, ja no veia les coses tan fosques com abans; no és que fos una altra persona, però sí que havia canviat el prisma des del qual contemplava la vida i el seu futur. Semblava començar a abandonar certes dèries i postures de caire egocèntric dels darrers temps; si més no, parlava amb els seus companys i amb alguns membres del personal de manera més distesa i natural. En aquest canvi hi tenien molt a veure les xerrades amb el jardiner, un home gran i amb els cabells blancs, de parla ponderada i de consells que no eren consells sinó invitacions a pensar. Tot això ho va saber transmetre en una breu conversa telefònica a la Montse. Sense demanar perdó ni posar com excusa el seu estat ni els darrers esdeveniments, va admetre haver tingut certs comportaments no gaire sociables; també acceptà haver-se aprofitat de la bona fe d’en Miquel i de la pròpia Montse. Tanmateix, li confessà que continuava enamorada del seu marit.

En l’esmorzar el matrimoni va programar una mica aquell diumenge de canvi d’hora. Pel matí ell volia anar amb bici a veure i xerrar amb el Casimir (l’asceta que vivia en una caseta de les eines dels pagesos decebut pel conformista social i polític). Li calia acabar de recollir anècdotes pel nou treball que li havien encarregat dilluns a l’editorial: “Curiositats sobre la transició”.
El camí fins a la font ja presentava certes dificultats pedregoses i de desnivell. Més enllà, en el bosc, hi havia una mena de caminal també ple de desnivells i de terreny herbari. Per arribar a la caseta del Casimir a partir del bosc, s’hi anava per un sender de terra. Va fer tot el camí amb seguretat, tot i les dificultats que presentava el trajecte si se n’anava amb bicicleta.
El Casimir habitava una d’aquelles casetes on els pagesos guarden les eines. Només hi tenia les coses més bàsiques per a la vida; sobretot, piles i més piles de llibres. Va sorprendre al Miquel veure que s’havia posat internet. La resposta de l’asceta va ser rotunda:
–Cal aprofitar les noves tecnologies per intentar fer trontollar les estructures antigues. Som pocs els que encara creiem en la lluita directa i molts els que es deixen comprar amb aparells de darrera tecnologia. Aquesta caseta és més còmode que les presons franquistes. Amb aquest ordinador he fet tota mena de pamflets reivindicatius i fullets informatius; per totes les reivindicacions faig servir el negoci de la dreta. En les actuals circumstàncies sovint cal atacar-la amb les seves pròpies armes, mentre intentem que molta gent adormida en la desídia desperti en l’exigència dels drets que els pertànyer. Tenir representació “democràtica” sembla que ens hagués fet oblidar la protesta constant i activa.
–D’asceta, res de res! –va concloure en Miquel.
–En tot cas, ho sóc vivencialment: la relació amb la gent que abans lluitava i que ara està jaient en poltrones se’m fa impossible; més m’estimo de tant en tant xerrar amb els camperols i amb els dos treballadors de la cort de porcs. Fins i tot, m’agrada parlar amb una monja de clausura que és molt trempada.
–¿La germana Clara?
–Sí. ¿Per què? ¿La coneixes?
–També l’hem feta petar els dos més d’una vegada –afegí en Miquel–. Potser després me n’hi passi. A veure si la deixen sortir un moment.
–També em relaciono per internet amb un tal ibesue@terra.es. Demostra tenir una clarividència especial, tot i que va molt lent en contestar. Cada diumenge a la tarda xerrem electrònicament. Sembla que es trobi molt a prop d’aquí.
–¿Ibesue...? –Va quedar pesant en Miquel.
–És que, ben mirat, tot és relatiu, fins i tot la llei de la relativitat i menys la lluita de classes. Aquí cal no adormir-se i ajudar a despertar a qui dorm i no reclama els seus drets més elementals.
–Tothom té dret a escollir la seva postura davant la vida.
–Que tu, Miquel, diguis això, té nassos, per no dir una altra part del cos masculí. Perquè tu sempre tens una actitud activa i compromesa enfront la vida i en els teus escrits. Tu sempre et mulles i promous que els altres també es mullin. Per la mena dels teus escrits, necessàriament has de ser molt més subtil i literari que jo; fas una conscienciació que al mateix temps atrau per les seves qualitats literàries. El meu és posar la metxa i, si cal, encendre-la des de la solitud d’aquest lloc, però pensant en el canvi social.
–Practiques ensems la teoria i la praxis de la revolta social. Potser no es pot pretendre que tothom sempre estigui lluitant. La gent malauradament passa sovint de tot això.
–Per això estic aquí i per això faig tot el que faig... –digué el Casimir– Però tu avui has vingut aquí a cercar informació sobre aquella època que per al Manel i, en part també per a mi, es va deixar escapar una oportunitat molt propícia per assolir unes relacions polítiques i socials més justes. I això (aquesta informació) paradoxalment ens la proporcionarà un negoci del capitalisme, que llavors va saber fer veure que cedia un pam de terreny per continuar tenint les rendes del poder perquè tot continués gairebé igual. A internet hi torbarem informació a dojo sobre la transició. La podrem passar a un perifèric perquè tu la facis servir després a casa teva i l’amainessis al teu criteri junt amb d’altres informacions i dades que obtinguis.
En Miquel va quedar molt sorprès davant poder treure tanta informació d’internet. Amb tot allò que havia recollit durant la setmana i el que havien obtingut de la xarxa de les xarxes, va entendre que ja disposava de dades suficients com per començar el llibre. Llavors va interessar-se per si es podia assolir informació sobre l’esclat de llum i colors que ell recordava. Amb l’habilitat de qui domina l’art de la tècnica informàtica a la perfecció, de seguida el Casimir va fer aparèixer a la pantalla la informació requerida. Encara que ocupava poc espai, era molt explícita i concreta. Incloïa una fotografia il·lustrativa d’un conductor que havia aturat el seu cotxe per contemplar i fotografiar l’inusitat espectacle lumínic. Era com una dispersió harmoniosa de tots els colors coneguts més d’altres de tonalitats mai abans contemplades i encara més agradables a la vista. El text ho presentava com el darrer fenomen d’aquestes característiques en aquella zona i com un dels presenciats per major quantitat de persones en molts anys. També feia esment al fet de què semblava que hagués desprès un tipus d’energia de difícil catalogació i que posteriorment s’havien detectat certes mutacions en algunes plantes. El text acabava fent esment a un cotxe que posteriorment s’havia trobat totalment calcinat amb tres cossos al seu interior, una porta oberta i una cadira de rodes. La data de l’esdeveniment era la que havia dit el Sergi, just un mes abans del lliurament del cos d’en Miquel per part del pagès.

Amb tota la informació a la butxaca, es dirigí amb la bicicleta cap al convent de clausura on es trobava la germana Clara. Era un camí forestal molt poc arranjat, curull d’herbes i d’algunes pedres de mesures considerables. Pedalejar per aquell sender requeria bastant d’esforç i concentració. Aquell dia a més es trobava un mica humit amb perill de relliscar. Calia esforçar-hi al màxim. Tot això va fer amb el mateix gaudi de sempre.
Mentrestant, se li va ocórrer pensar què podia ocultar l’adreça electrònica que li havia dit el Casimir: ibesue@terra.es. Semblava ja tenir un altre jeroglífic a la vista. Però amb la seva pròpia sorpresa de seguida el va resoldre. Només calia llegir a l’inrevés ibesue: Eusebi. Es va quedar esmaperdut. Era el mateix nom d’aquell que havia desaparegut feia un temps i que deien que era igual que ell.

El convent es trobava en una petita explanada a resguard de la tramuntana gràcies a un turó que hi havia al seu darrera. Tenia la típica forma de la casa de pagès que dibuixen els nens, només que molt més allargada; fins i tot amb una xemeneia, que llavors treia fum. Uns rudimentaris filferros amb petits troncs feien de simbòlic límit de l’hort i del jardí que envoltaven l’edificació dedicada a les tres màximes de l’orde. En la perpendicular de la porta de la casa els filferros també feien una mena de porta amb un esquellot que feia les funcions d’avisador, perquè qui volia quelcom fes saber la seva arribada. Un passadís força estret de terra unia les dues portes; a ambdós costats del qual lluïen les hortalisses amb les flors en un ordre molt ben establert.
En Miquel féu sonar tímidament l’esquellot. Una cara rodona li donà la confirmació des de l’interior. Poc després la germana Clara recorregué pausadament i amb els braços creuats a sota el pit tot el camí fins l’obertura dels filferros per deixar-li el pas franc al seu amic. Els dos es van quedar junt als enciams.
–¿Què feu vós aquí en diumenge? –digué la germana en to sever i benigne ensems.– Sabeu que és el dia del senyor...
–He anat a veure el Casimir i he pensat que podia aprofitar el matí del diumenge...
–¿El Casimir...? ¿Aquell terrorífic i benefactor revolucionari...?
–¿”Terrorífic i benefactor revolucionari”?
–Sí. Només s’equivoca en els mitjans. Si enlloc de parlar de la lluita directa parlés de la comunió de tots els homes en un projecte comú basat en la fe, aniria pel bon camí. Jo crec que aviat s’adonarà i canviarà la revenja per l’amor.
–Sense lluitar és difícil aconseguir fer avançar la societat.
–¿I em dieu això, vós, que influïu en les mentalitats de la gent amb paraules boniques...? –digué la germana Clara, que afegí–: Per cert, ¿ja teniu internet?
–¿Internet?
–Sí. Internet. Aquí en tenim. És la manera més directa de fer arribar el missatge d’amor de Crist a molta gent.
–¿A quina gent? –l’interrogà en Miquel.
–No creieu..., que avui dia molta gent en té, d’internet. A més, hi ha molts llocs públics on hi tenen accés les classes més humils, sobretot, els emigrants. També és important arribar als centres de decisió, i aquests en tenen tots. A part de fer arribar el missatge de l’Evangeli a les persones, també compta fer-lo arribar a qui ostenta el poder polític, social, i sobretot, informatiu. Actualment els mitjans de comunicació tenen una importància cabdal.
–Es troben capitalitzats pels poders de la dreta.
–N’hi ha de tot, germà Miquel. Cal aprofitar cadascuna de les petites escletxes per posar-hi una mica de llum de comprensió i d’amor... Però espereu un moment, Miquel, que he deixat una persona a mig arreglar...
–¿Aquí també acolliu persones sense recursos?
–Ai, Déu meu! És que... És que fa cosa d’uns quatre anys tinc una tasca fixa que vaig demanar jo mateixa...
La germana es va alterar tota.
–¿Que teniu alguna germana malalta o impedida? –li interrogà ell.
–Si us plau, Miquel... Hi ha tanta feina...
–Germana, m’esteu ocultant alguna cosa. Ha canviat el color del vostre rostre i esteu molt neguitosa...
–Si us plau, Miquel, deixeu aquest assumpte. Són coses internes de la congregació.
La germana Clara va desaparèixer per la porta interior del convent.
En Miquel va canviar l’olor dels enciams pel del llimoner, més proper a la casa. A un costat de la mateixa hi havia uns estenedors amb roba encara molla. El va sorprendre veure mig amagats uns pantalons d’home. S’hi va apropar amb compte de no ser vist. Els pantalons estaven marcats amb un “Eusebi-B”. Recordà que, comentant la marxa de l'Elvira, la Montse li havia explicat que la roba dels residents de La Barcelonina havia d’anar marcada amb el nom de l’usuari més la B de La Barcelonina. Decidí tornar a l’olor dels enciams per no aixecar sospita de la seva més que inequívoca descoberta, malgrat que encara quedaven moltes incògnites per desvetllar.
La germana Clara arribà fins el territori dels enciams amb l’aspecte del deure acomplert. En Miquel li preguntà:
–¿Com és que més d’una vegada m’heu preguntat si tinc algun germà, quan sabeu que no tinc memòria?
Per segona vegada la germana clara envermellí, però de seguida digué:
–D’això fa molt de temps; i ara no sé perquè ho heu recordat... El cert és que per aquí hi ha un pagès amb qui us assembleu molt; sou com dues gotes d’aigua.
–Me l’hauríeu de presentar. Potser m’ajudaria a trobar el meu passat. Potser som parents.
–És una persona molt misteriosa i molt difícil de localitzar.
–Recordeu, germana, que mentir és pecat.
–I recordeu vós que estrènyer més del compte una persona també pot ser una falta greu. Quan algú opta per una opció, cal respectar la seva decisió.
–Ocultar informació no és gaire cristià.
–Tot ho esteu dient vós, Miquel.

El camí fins a La Masia Petita el féu de manera ràpida i segura; tenia ganes de prendre notes i de reflexionar. L’assumpte de l’Eusebi semblava clar, encara que inversemblant. El fet de què l’Enric li comentés que la Clara li havia encarregat, poc després del gran esclat, una rudimentària cadira de rodes encaixava amb què s’hagués trobat la cadira de l’Eusebi cremada amb el cotxe. ¿Però per què va abandonar l’Eusebi el cotxe deixant la cadira de rodes? Aquest i d’altres interrogants quedaven en l’aire. I així ho va anotar per tenir-ho present: ¿Per què va optar l’Eusebi per restar en un convent i de monges? ¿Per què el van acollir les monges i van tenir cura sempre d’ell? Amb tot, quin havia estat el passat d’en Miquel restava en la foscor de sempre. En aquest aspecte continuava sense cap informació. Tampoc en tenia cap sobre la seva possible relació amb l’Eusebi, amb qui tothom deia que tant s'hi assemblava; fins i tot la germana Clara li ho havia confirmat, encara que ella parlava d’un pagès de difícil localització. El que sí semblava perdre pes eren les teories d’en Sergi, si més no en el aspecte de considerar els dos com la mateixa persona. Encara que no havia vist el suposat Eusebi, en Miquel ja considerava inqüestionable la seva presència en el convent. Només li mancava veure’l o tenir-ne un testimoniatge d’una altra persona. ¿Però qui hi entrava en un convent de clausura? El Juli, confessor de les monges, que amb la qüestió del secret del confessió no diria res, i algú encara més poderós i que calia aprofitar-se d’ell: internet. Per tot això, tornà a agafar la bicicleta i anà al poble.
A la porta de l’església hi havia el Juli xerrant amb la gent de la missa cantada. Després de cada missa es donava pressa en treure’s la roba del cerimonial per fer-la petar amb la gent que sortia del temple; llavors es parlava de tot: de futbol, de política, del treball... Qui més qui menys s’hi aturava un moment a bescanviar unes paraules amb el mossèn olímpic. Aleshores estava parlant amb el Brauli sobre la conveniència de batejar els nens de petits o quan ja eren conscients del pas que anaven a donar. Discrepaven una mica en l’edat més adient. El Juli es dirigí al Miquel:
–Això tu ho deus tenir clar.
–Més o menys. Hauria de ser una opció personal. Suposo que també vaig ser passat per la pila. –De sobte en Miquel es dirigí al Brauli–: I tu ¿on fores batejat?
–Prou que la mare m’ho explicava –contestà l’al·ludit– que em van batejar recent nascut a La Masia Petita. La senyora Angelina fou la padrina i el senyor Vicens el padrí.
El Brauli marxà a fer el vermut. El Juli preguntà al Miquel:
–¿Què t’ha portat aquí aquest diumenge? Ja sé que alguna vegada véns a fer convivència, però avui crec que cerques quelcom més. D’altra banda, ¿per què li has fet aquesta pregunta tan directa al Brauli?
–¿Quina pregunta?
–Bé que ho saps: “¿on fores batejat?”
–Simple curiositat.
–Recorda, Miquel, que la Església ho sap tot.
–Recorda, Juli, que habito la casa de l’antic notari. Hi ha documents de tota mena.
–Llavors no cal parlar més... –va concloure el Juli–. Però tornem a la pregunta inicial: ¿Què t’ha portat aquí aquest diumenge?
–Haig de fer un treball sobre la transició. Fóra interessant poder entrar en un convent de monges de clausura i saber les repercussions que hi va haver. Sóc conscient que no hi deu haver estat cap home en molts anys, apart de tu com confessor. Perquè allà deu constar que no hi deu haver entrat cap home en molts anys.
–Noto un interès especial per part teva en l’assumpte sobre que no hi hagi entrat cap home en molts anys. Anem per parts: jo no sóc el confessor de les mongetes, sinó que ho és un company més gran que habita un convent a les muntanyes amb monjos també de la seva edat i fa que les funcions de confessor les monges de la comarca. En cas de malaltia, bé deu haver d’entrar algun facultatiu. Tinc entès que tu mateix també hi entres al jardí a parlar amb la germana Clara.
–Avui mateix hi he estat i...
–Sé guardar secrets –contundent el Juli–. ¿Què cerques, Miquel?
–Tinc la sospita que hi tenen un home impedit de qui en tenen cura. Diuen que és igual que jo i que va desaparèixer el mateix dia que em va trobar el pagès a mi.
–Si això fos cert haurien de tenir permís del bisbat. Ja ho t’ho miraré, Miquel, encara que faré els possibles per no arribar a aquest extrem. Deixa’m el número del teu mòbil.

El conte de la realitat

Aquell dinar de diumenge fou ple d’informacions i de comentaris per part d’en Miquel a la Montse; però tot amb poques paraules i de manera molt concentrada. Ella féu les preguntes que encara també es feia ell: ¿Per què va optar l’Eusebi per restar en un convent i de monges? ¿Per què el van acollir les monges i van tenien cura d’ell? ¿Per què va abandonar l’Eusebi el cotxe deixant la cadira de rodes? ¿I quina relació els unia als dos si eren tan iguals? El passat d’en Miquel quedava com sempre en l’aire.
Després de menjar una amanida i una parella d’arròs vegetariana, van treure del forn uns moniatos, que se’ls van anar menjant mentre els anaven traient la pell. La preparació del cafè la van fer cerimoniosament també els dos, i se’l van prendre a la mateixa cuina dempeus tot parlant dels misteris que sovint porta la vida.
–Només són misteris en aparença –sentencià ell–. Sempre hi ha una explicació lògica. Només cal trobar-la.
En canvi ella creia que hi ha moltes coses i fenòmens totalment inexplicables:
–Hi ha molts fets i actituds que escapen a la nostra intel·ligència. Pertanyen a un àmbit al qual nosaltres no hi tenim accés.

En aquell principi de tarda de diumenge en Miquel es va dedicar a ordenar tota la informació que havia recollit tant de llibres, cartells, follets..., com la que li havia donat el Casimir per confeccionar “Curiositats sobre la Transició”. Era una tasca potser de vàries jornades per poder després transformar-la més fàcilment en material literari. L’editorial volia treure el llibre abans de les festes nadalenques per raons clarament comercials. Calia, doncs, no adormir-se. Ho havia calculat i s’havia fet un pla de treball. Ho tenia tot programat, gairebé per dies i hores. Entre aquella primera tarda més curta d’hores de llum i tot dilluns s’havia proposat realitzar tota la tasca relativa a ordenar el material informàtic; després continuaria amb el material escrit, al qual va donar una ullada més. Va començar per tots els follets recollits de seus de partits polítics i de sindicats de Vic i d’alguna altra població mitjanament gran de la comarca; també de Barcelona. Hi havia molta cosa d’abans de ser legalitzades algunes d’aquestes organitzacions i d’altres que s’havien fusionat per tenir una mica més de força; també en va trobar d’algunes que havien desaparegut pel camí. Però per seguir el pla de treball establert es va posar a ordenar metòdicament tot el material informàtic, entre el qual també s’hi trobaven alguns disquets que li havien fet arribar tant el Manel com el Sergi. Va passar molta cosa al disc dur per tenir-la més a mà. Anava destacant allò que més li podria interessar pel llibre.
Havia començat la seva tasca molt aviat. A mitja tarda havia avançat força amb el material informàtic. Apagà l’ordinador, va baixar a l’entrada i digué:
–Montse, agafo la vici i vaig a veure el Casimir.

La vici semblava anar més lleugera que al matí. I el camí fins a la caseta d’en Casimir se li féu més curt. Va picar amb el palmell a la porta mig oberta i sentí la veu de l’asceta que li invitava a passar mentre deia:
–Ja estic en contacte amb Ibesue. ¿Si t’hi vols comunicar tu?
–Sí. Per això he vingut. Ja t’ho explicaré. ¿Es pot saber des d’on es comunica?
–És cert. Això sempre ho oculta. Crec que hi ha una manera per saber-ho, però els meus coneixements informàtics no abasten tant.
El Casimir va escriure: “Un nou interlocutor vol parlar amb tu. ¿Algun inconvenient?”
–Ara trigarà en contestar –digué el Casimir–. Però segur que dirà alguna genialitat. ¿Com és que has tornat avui mateix per comunicar-t’hi?
–Potser ell tingui la clau per obrir el meu passat. Ibesue a l’inrevés posa Eusebi. Així es deia aquell que va desaparèixer el mateix dia que em va trobar a mi el pagès. A més diuen que som iguals.
–¿Vols dir que sou família?
–No sé res.
El Casimir va anar a ajustar la porta, va tornar a seure davant la pantalla i exclamà:
–Mira. Ja tenim resposta: ”Si és intel·ligent, benvingut.” ¿Veus? Concís i agut. Posa-li el que vulguis.
En Miquel s’encarà amb el teclat i posà: “Tinc sospites que em dirigeixo a qui potser sap qui sóc. Fa quatre anys i mig em van trobar totalment inconscient. No recordo res anterior fins que em vaig despertar mesos després. El mateix dia que em van trobar també va desaparèixer algú que diuen que és igual que jo. Fou el mateix dia de l’esclat de llums i colors de fa quatre anys i mig.”
El Casimir li va preguntar si ja ho podia enviar. Era una operació elemental. Després va començar com l’anterior vegada:
–Ara trigarà en contestar. Però segur que ens sorprendrà amb alguna genialitat. Recordo que em vas parlar sobre que hi havia un personatge que deien que se assembla molt a tu. ¿Sospites que és ell? ¿I ell podria explicar el teu passat? Estem davant d’una novel·la de misteri de personalitat.
–Tots els indicis apunten cap a aquesta direcció.
–Mira. Ja està aquí: “¿I jo què hi pinto en aquest embolic?” Contesta perquè té raó; perquè no li has posat que podria ser ell.
En Miquel teclejà: “Aquest algú podríeu ser vós. El vostre nom electrònic a l’inrevés és el de qui va desaparèixer aquell dia: Eusebi. Com que us trobeu molt a prop del lloc de la desaparició, també és un element a tenir en compte. Si a més aneu en cadira de rodes...”
–¿I tu com saps tot això...? –preguntà el Casimir–. Envia-ho tu mateix.
En Miquel ho va enviar. També va sonar el seu mòbil. I va anar dient enganxat al mòbil:
–Sí, Juli. –Pausa.– Mercès. Digues, digues. –Pausa molt llarga.– Així, em trobava en el cert. ¿És al convent de les monges? ¿Volia canviar de vida i dur una existència austera i de creació? –Pausa.– Des d’aquest matí que ho sospitava. –Pausa.– Ara estic parlant amb ell per internet des de la caseta del Casimir. –Pausa.– Ja vindré. –Pausa.– Tranquil, Juli, seré discret.
El Casimir impacient digué:
–Segons he entès, el nostre home es troba en el convent de monges.
–Es veu que les monges finalment s’ho van prendre com un servei més de la seva tasca. Les dues parts van insistir molt al bisbat, que després de moltes súpliques va acceptar. L’Eusebi va fer una aportació econòmica molt important al convent.
–¿Les monges tenen cura d’ell? –sorprès el Casimir–. Perquè si va en cadira de rodes...
–Així ha de ser. Ell és totalment depenent. Per això triga tant en contestar. Deu teclejar amb molt dificultat...
–...I ho fa amb poques paraules... –acabà la frase el Casimir–. Mira. Ja el tenim aquí: “Sabeu o imagineu molt de mi. ¿On sóc?”
–No dóna el braç a tòrcer.
–Ara juga amb nosaltres. Posa-li alguna cosa definitiva. Perquè si no ens tindrà així tota la tarda.
En Miquel va teclejar: “Aquest matí he vist uns pantalons al convent de les monges amb un clar: “Eusebi-B”. És com va marcada la roba dels usuaris de la residència La Barcelonina, per a grans disminuïts. Vós veníeu d'allà la nit de l’esclat de llum i colors. La gent de La Barcelonina encara us recorda. I us vàreu quedar al convent amb permís del bisbat. Només tinc un dubte: ¿Per què al cotxe que van trobat cremat hi havia la vostra cadira de rodes i no el vostre cos? No sé perquè m’amagueu la vostra identitat i la meva. Digueu ja que ens uneix.”
–Estàs molt ben informat –digué el Casimir–. Envia-ho.
Després d’enviar-ho, en Miquel es pronuncià:
–Durant aquest temps m’han repetit moltes vegades que tenia un doble. Ara sembla que l’he trobat. També sembla que pot saber del meu passat.
–Comprèn, Miquel, que ell tampoc no sap res de tu. A més, abans no t’interessava saber qui eres ni res d’aquest assumpte.
–Aquest matí se m’ha despertat un pèl l’interès per saber d’ell i de mi. Crec que ell ho deu saber tot. Fins deu saber tota la meva història.
–Calla. Ja el tenim aquí: “Imagineu un conte:
‘Dos germans bessons resten orfes als sis anys. Un no camina ni parla bé; no controla el seu cos i té la part dreta més afectada. D’aquest se’n fan càrrec uns oncles que anys més tard se’n van a corres i cuites a un exòtic país, on al cap del temps hi fan fortuna. Aquest germà sempre va anar de residència en residència. Diuen que era molt estudiós i que havia arribat a guanyar diners fent traduccions del francès. De l’altre germà, se’n fan càrrec els avis materns. El nen, totalment normal, gaudia immensament quan feia qualsevol activitat física i intentava tenir la part dreta del cos més protegida. Els experts deien que això li passava perquè inconscientment valorava més les seves habilitats físiques, sabedor de com li costava al seu germà realitzar qualsevol manipulació: era un síndrome agradable en apreciar més la seva independència física. De gran sempre explicava que al seu avi el van posar a treballar als nou anys al port de Barcelona per pagar l’enterrament de la seva mare, poc abans dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. Tot i treballar en el taller de planxisteria i soldadura del seu avi, va cursar estudis superiors. Això li va reforçar la seva aptitud literària i de creació. Havia guanyat alguns concursos de nivell mitjà. A la mort a l’avi, va tenir cura de l’àvia, de salut dedicada. Quan va morir l’àvia, va anar a viure a una pensió, on va intensificar la seva dedicació literària. Amb això anava tirant amb una vida força austera, que ja s’adeia amb el seu caràcter. Sovint havia d’escriure coses molt poc del seu gust. També feia traduccions del francès.
‘Els dos germans es van reunir en comptades ocasions al llarg dels anys; eren massa iguals: taciturns i de poques paraules.
‘Fa uns anys al més depenent dels altres li va agafar una febre d’austeritat i de creació, després d’un temps força llicenciós i gens auster. Pretenia entrar en un convent. S’havia liquidat part de l'herència que li havia deixat sorprenentment l’oncle que havia fugit molts anys enrere a un exòtic país; però encara li quedava un bon pessic per contribuir a les despeses del convent. Va fer passos per entrar en un de monges. Volia demostrar-se a ell mateix que era capaç de viure entre dones superant totes les temptacions de la carn. Les monges finalment van acceptat la seva petició de viure amb elles i de tenir cura d‘ell. Ambdues parts van demanar permís a la congregació i al bisbat, els quals davant de la insistència de l’estranya petició a la fi van cedir, tot i que van imposar un constant seguiment i vigilància del cas. Abans havia fet passos per trobar el seu germà perquè l’almoiner de l’oncle havia fracassat en tots els seus intents de donar amb ell. Però el dia que es van trobar els dos germans fou quan ell havia d’ingressar al convent. I va convidar l’altre germà perquè l’acompanyés junt amb dos amics que l’havien de portar amb cotxe al seu lloc de retir. Durant el viatge, amb els dos amics al davant, no li va semblar oportú parlar de l’herència. La cadira de rodes tenia un petit desperfecte i a ell li havien dit que era preferible que arribés al convent abans de la posta de sol. Per això, després de deixar-ho al convent estirat al llit, els dos amics i el seu germà van dur la cadira de rodes a arreglar a algun manyà de la zona. Ell mai més va saber res més dels seus acompanyants ni de la cadira. L’endemà mateix va tenir notícia de què s’havia trobat el cotxe dels seus amics amb dos cossos calcinats i la cadira de rodes. Posteriorment va saber que els dos cossos pertanyien als dels seus dos amics. ¿I les restes del seu germà? Enlloc es feia referència a un tercer cos. La conjectura més a mà era pensar que havia abandonat el cotxe abans de l’espectacular incendi. El motiu ja era més difícil d’imaginar. Li havien explicat que aquell mateix capvespre va tenir lloc un gran esclat de llum i de colors, d’origen desconegut.
‘Amb tot això, una de les monges va encarregar al manyà que feia treballs per al convent la confecció d’una senzilla cadira de rodes. Així, ell es podria moure’s lliurement i desplaçar-se per les parts del convent que li eren permeses visitar. Per internet, va accedir a la informació del cotxe cremat amb dos cossos al seu interior i una porta oberta. D’aquí li fou fàcil concloure que potser el seu germà va saltar del cotxe en veure que algun perill s’acostava provinent del gran esclat del qual li havien parlat.
‘Per aquelles dates, es va posar malalta una de les monges més grans del convent, a qui finalment van haver d’ingressar a l’hospital de la capital de la comarca. La germana que més l’anava a veure li informà de l’existència a l’hospital d’un home igual que ell en estat inconscient amb una piga a sobre del nas. Ell li féu assabentar-se de la data en la qual va ser ingressat aquell home. Malgrat que hi havia un mes de diferència amb el dia que fou incendiat el cotxe, no dubtà mai de la personalitat d’aquell home. Primer, li féu arribar una nota per induir-lo a posar-se en contacte amb l’almoiner del seu oncle quan es despertés. Quan per internet va saber de la sobtada mort de l’almoiner, es va posar en contacte amb la dona d’aquest –que havia canviat de domicili–, que li informà d’una clàusula del testament per la qual si després de tres mesos de la mort del testamentari encara no s’havia trobat a un dels dos germans bessons la seva part passava a l’altre germà. Amb les dues parts a les seves mans, esperà veure l’home de la piga a sobre del nas per comprovar si realment era el seu germà; un dia el veié mentre aquest parlava al jardí del convent amb una monja. Després féu els passos necessaris per fer-li arribar la seva part corresponent sota secret notarial que mai sabés la procedència de la mateixa.’
‘Fins aquí el conte que vaig escriure fa temps. Si us he contestat amb tanta rapidesa és perquè només he hagut de copiar-lo i enganxar-lo aquí.”
En Miquel i el Casimir es va quedar sorpresos per la riquesa de detalls i precisions del conte. El Casimir digué:
–Aleshores, sou germans...
–Això sembla.
–Contestar-li.
En Miquel va teclejar: “Intentarem completar el conte eliminant el dubte del mes de diferència entre la data de l’incendi del cotxe i la de l’ingrés a l’hospital de l’altre germà:
‘No fa gaire un home es va assabentar que fou recollit per un
pagès el dia de l’incendi del cotxe i que el va lliurar a l’hospital un mes més tard. Aquest home té una piga a sobre del nas i va rebre una herència sota secret notarial.’
Això acabaria d’arrodonir el compte.”
En Miquel ho va enviar. El Casimir digué:
–Tot encaixa a la perfecció. Ara només falta que us trobeu els dos germans i que tu sàpigues el teu veritable nom per tenir accés a tota la teva anterior obra.
–No, Casimir. Prefereixo continuar dient-me Miquel i fer els treballs que faig ara. El passat, passat.
–¿I conèixer el teu germà?
–Això potser sí.
–Mira. Ja és aquí: “Arrodonit el conte, me’n vaig a descansar. Adéu.”
En Miquel va teclejar: “Adéu. I bon descans.”

En Miquel va obrir la porta petita de La Masia Petita i va entrar la bicicleta; l’altra no hi era. La Montse deuria haver sortit a fer exercici. Tancà la porta i pujà al despatx. Continuà la tasca de passar informació al disc dur per al llibre. Aviat es va fer fosc; treballava amb el llum de la taula encès. Era el primer dia d’horari d’hivern. El sol cada dia es ponia en un punt de l’horitzó més proper al massís més provinent de la comarca. Aquell darrer diumenge d’octubre va haver-hi una posta clara i nítida, sense cap núvol que dificultés la seva contemplació. En Miquel havia aturat la tasca informàtica per gaudir pacientment del fenomen crepuscular. En restar assegut, havia observat la posta a través dels barrots recargolats del balcó. En els seus escrits sempre exalçava el mèrit i l’esforç dels oficis de creació manual, com el de l’Enric, el manyà, del qual veia el rètol: “Aquí s’arranja tot a cops de mall”. Aleshores comprenia perquè l’atreien tant els treballs de ferro de caire d’artesania i en els quals es requeria habilitat manual i tenir uns bons criteris de composició artística; el seu avi era planxista soldador i ell mateix també havia treballat el ferro.
Va continuar treballant abans de preparar el sopar. Aleshores li explicaria un conte que potser encara no havia acabat.

Per a la Montse fou una agradable sorpresa saber, mentre preparaven l’amanida, que el tan nomenat Eusebi era germà d’en Miquel i que es trobaven tant a prop l’un de l’altre. De seguida va dir:
–Suposo que us veureu demà mateix.
–Ja tindrem temps. Ja tenim tindrem temps.
–Si jo descobrís que tenia un germà que havia desaparegut, l’aniria a veure ara mateix. I l’ompliria de petons, encara que estigués en el convent de més clausura del món. No sé com sou...!

La porta del futur

El darrer dijous de novembre –un mes després del primer contacte electrònic dels dos germans– en Miquel obrí la porta de La Masia Petita després d'haver-se arreglat, i contemplà l’exterior com si fos un conte amb parts tràgiques i de comicitat. La porta només separava dues realitats aparentment distintes però que pertanyien al mateix món. Des de feia un temps encara es fixava més en allò que semblava insignificants detalls de la vida. Per exemple, el travesser que calia superar per passar la porta petita representava un obstacle insalvable per a les persones que van en cadira de rodes, com els residents de La Vigatana –on havia anat la Montse amb la moto– o l’Eusebi.
Vista des de fora, la gran portalada donava a la masia un aspecte seriós i respectable. De forma lleugerament rectangular, era formada per cinc amples fustes; a la part central s’hi trobava la porta petita; verticalment es distingien diferents nusos i vetes. La gran arcada central de pedra que coronava la portalada contenia restes d’una espècie de fris de colors vius i amortits a la vegada, molt anterior a l’època dels Dalmases. Contemplada la porta des de dins, destacava la gran balda que per les nits s’acostumava a posar per més seguretat de la gent de la casa.
Aquell matí, des d’allà es contemplava nítidament el massís més prominent de la comarca, que encara no blanquejava, malgrat una petita nevada que hi havia hagut a mitjans de mes. Ja feia temperatura de ple hivern. En Miquel s‘havia posat una jaqueta d’ant per anar al poble. Féu el seu recorregut habitual de compres i petites converses.
De dins del quiosc de diaris i revistes, sentí la veu gruixuda del Jaume que deia:
–¿Què et sembla? Finalment han acabat com sempre: formant una comissió parlamentària per investigar l’escàndol de primers del mes passat. Ara es tiraran un any marejant la perdiu. I mentrestant, com sempre, viuran de renda, pagant nosaltres: el poble. Si a la fi sortissin tots els draps bruts a relluir...! Però entre ells... ja se sap... I la veritat mai la sabrem.
–Sempre es descobreix alguna cosa –segur en Miquel–. És bo tenir control parlamentari. Una altra vegada aniran amb més de compte.
–¿Tu creus, Miquel? L’ambició no escarmenta. I encara menys, la d’aquests dropos. Estem condemnats a alimentar als nostres propis lladres.
En Miquel sentencià:
–Si fessin una política social i de progrés... Això ho hauríem de deixar ben clar en les votacions. Com diu l’Enric, ara la gent només somia amb tenir aparells d’última tecnologia. La lluita per la justícia social ja no preocupa tant. En molts àmbits ha minvat dramàticament el nivell de solidaritat. També ha minvat el nivell d’exigència als nostres representants. Fóra perillós acabar de caure en la desídia i oblidar que encara es pot avançar. Cal anar cap a una societat més justa i solidària; cal pensar en la persona com portadora de valors transcendentals i no com mera unitat productiva.

Tant a l’anada com a la tornada del poble experimentà aquella agradable sensació de quan efectuava una activitat física. Encara en gaudia més aleshores, d’aquesta sensació, perquè sabia d’on procedia. Fruir tan intensament de la més petita manipulació o translació li atorgava a aquesta sensació una elevada dosi de dignitat i de categoria humana, ja que en el seu inconscient –llavors, conscient– estava present que tot allò no ho podia fer el seu germà. Era un agraïment noble per tenir les seves aptituds físiques en perfecte estat.
Creia que la majoria de la gent viu amb una complaença amb la vida, malgrat les dificultats i angoixes que donen un cert gust agredolç a l’existència. També intuïa que, malgrat tot, en la majoria dels moments la gent és feliç en la seva individualitat. I deixava com la màxima expressió de la felicitat quan la vida és compartida per dues individualitats amb els criteris ben clars i, sobretot, quan es posa el temps vital al servei d’uns objectius que tendeixin a millorar les condicions socials, tan malparades. Ell mateix es replicava que potser pensava així perquè ell sempre gaudia d’una plàcida serenor, que el feia contemplar-lo tot sense cap angoixa ni angúnia que l’alteressin. Potser sí que hi ha qui està constantment patint la càrrega de l’existència i les seves aparents contradiccions.
El misteri del seu benestar venia donat perquè donava molt valor a la independència corporal, que ell gaudia en contraposició de molta gent que no pot fer res sense l’ajuda d’altri.

Per esmorzar es preparà dos sandwiches calents, que se’ls va anar menjant amb la gerra d’aigua freda sobre la taula, tot l’any present en cada àpat.

Al despatx continuà amb la redacció informàtica de “Curiositats sobre la transició”, que avançava amb molta rapidesa. Un factor que l’ajudava era que des de primers de mes s’havia connectat a internet. Això també li permetia tenir més accés a tot tipus d’informació i comunicar-se amb l’exterior. Amb l’Eusebi ho feia molt freqüentment; també ho feia amb el Manel, el Sergi i l'Elvira, que a La Barcelonina tenia accés a internet. Decidí enviar-li un e-mail a l’Eusebi:
“Des de la nostra trobada al jardí del teu convent, comprenc millor la teva decisió monacal. És una vida tranquil·la que permet la creació. És urgent que tornis a tenir cadira elèctrica; tu tens llibertat d’entrada i sortida. No entenc perquè has trigat tant en fer els passos per tenir-la. Cal que surtis d’allà a donar tombs fins el poble. Li estalviaries moltes anades i vingudes a la germana Clara. Ja has fet prou vida de retir. Les teves narracions s’enriquirien si tinguessis contacte amb més gent. Com vam quedar, per Nadal vindràs tu sol, amb l’elèctrica, a La Masia Petita; farem un gran dinar familiar i ben burgès. També vam quedar que no vull tornar a canviar de nom ni d’identitat. Sóc en Miquel, i ja m'està bé. Tampoc no m’interessa conèixer els meus treballs anteriors. Em vas explicar coses de la meva vida anterior. T’ho agraeixo. Ara vull viure l’actual. Ja sé qui és el Rafael Dalmau i qui va fer arribar la seva adreça fins a la taula de l’hospital. Gràcies. I també gràcies per la teva generositat i honradesa econòmica. Sóc conscient que moltes d’aquestes coses ja te l’havia dit; hi ha assumptes que cal repetir perquè quedin ben clars els nostres sentiments. Fins ben aviat. Miquel.”
Havent-se dirigit a l’Eusebi, decidí també fer-ho amb l'Elvira, qui ja feia gairebé un mes que es trobava a la residència La Barcelonina, on de seguida va fer amics entre els residents i el personal. L'Elvira també estava fent els tràmits per aconseguir una cadira de rodes elèctrica i recuperar, així, bona part de la independència perduda en l’accident del trapezi. El seu futur i el seu caràcter s’estaven aclarint. Per una carambola a quatre bandes, com si de billar es tractés, li havien assegurat que podia anar fixa a la residència La Vigatana a primers d’any; així, ja tenia el futur garantit. La sorpresa que li havien anunciat la Letícia i el Paco a la Montse que potser tindrien aviat era que la Letícia, molt abans de patir l’abús sexual per part d’un treballador nou de la residència, s’havia empadronat a Barcelona, a casa de la seva tieta, per poder presentar-se a un sorteig de pisos de lloguer baix que feia l’ajuntament barceloní. La iniciativa anava dirigida als joves i a les persones amb dificultats físiques. I a la Letícia li havia tocat un d’aquests pisos, que havia d’anar a habitar-lo el dia 1 de gener; ho faria amb el Paco, que cada vegada estava més per ella i que l’animava en tot. El noi havia decidit deixar el seu bar, de lloguer molt alt, per anar a treballar de cambrer a un restaurant de Barcelona relativament proper a la zona de la futura llar. Els dos deixarien Vic per anar a viure a la ciutat postolímpica i fer realitat, així, el seu somni de viure junts, que en poc temps s’havia enfortit molt; caldria l’esforç d’ambdós per realitzar les tasques de la casa i les necessitats personals que la Letícia no podia portar a terme sense ajuda; però estaven disposats a tot per viure plegats. Així, l'Elvira ocuparia la plaça de la Letícia a La Vigatana. L'Elvira havia tingut sort perquè era molt difícil trobar places disponibles a les residències per a persones com ella. Existia un dèficit considerable en l’aspecte assistencial.
El correu electrònic que en Miquel envià a l'Elvira no fou tan llarg com el que acabava d’enviar a l’Eusebi. Pràcticament només es limitava a felicitar-la perquè aviat podria recórrer tota la ciutat postolímpica amb la cadira elèctrica i per tenir una plaça a partir de l’1 de gener a La Vigatana, encara que ella deia que s’hagués estimat més quedar-se a La Barcelonina, perquè allà tenia més espai per recórrer i més oportunitats de realitzar activitats de cara al futur. Havia pensat organitzar una escola de circ per a gent jove, i semblava més fàcil fer-ho a Barcelona que no pas a Vic, encara que aquí tenia més coneixences i la Montse l’ajudaria en tot. Aquest projecte l’entusiasmava molt i li havia tret moltes cabòries del cap i també li havia donat un motiu real per viure, encara que en una de les anades de l'Ester a La Barcelonina, li havia confessat que el seu amor pel Miquel era etern. El que no faria més era dir-li-ho a ell o a la Montse per no complicar la vida de la parella amiga, que tant l’havia ajudat i l’ajudava. També estava molt agraïda al jardiner de la residència de Curta Estada, que, de fet, fou qui li féu abandonar el seu aïlladament i despotisme.
Després d’enviar-li un breu correu electrònic de quaranta dues paraules, en Miquel es va posar a continuar, llavors sí, la redacció informàtica de “Curiositats sobre la transició”. Ja tenia el treball força avançat i veia gairebé segur acabar-lo en la data demanada per l’editor; fins i tot abans. Allò que més feina li havia dut havia estat ordenar tota la informació recollida sobre l’assumpte del llibre. L’havia ordenada per mesos i per tendències polítiques i socials. La redacció la feia directament a l’ordinador, que havia esdevingut també una eina de consulta, que li facilitava molt la feina. En poc temps s’havia familiaritzat amb la utilització d'internet en els usos que més l’interessaven.

Cap al migdia anà al jardí amb el diari. Feia una temperatura que li permetia restar-hi si es situava una mica a resguard del vent, que de tant en tant bufava fort de tramuntana. Va apropar una de les dues cadires de ferro forjat a la paret de la casa, sota el balcó de la part del pis clausurada; la taula era massa pesada per bellugar-la així com així. El diari anunciava la creació d’una comissió per investigar l’escàndol que havia esclatat el mes passat, com li havia avançat el Jaume. A la segona pàgina d’aquesta notícia sentí una veu d’amonestament:
–Prou que t’ho diem: Qualsevol dia tindràs un ensurt. Però tu, ni cas. Sempre ho tens tot obert... Té una carta de Dinamarca. Alguna admiradora o amant secreta.
El Brauli li deixà un sobre damunt les cames, mentre en Miquel es preguntava:
–¿ De Dinamarca...?
Va mirar les dades del remitent, però el nom no li aportava cap informació. Va afegir:
–Ja la llegiré després.
–No entenc com ets tan fred –mig indignat el Brauli–. Prou que saps com estava jo de nerviós quan em van dir que havia d’estar present a la lectura del testament de l’Angelina. Després, la sorpresa fou de cal Déu.
–Tinc entès que fou una quantitat força important –afegí en Miquel–. Tothom crèiem que no tenia res. Diuen que sempre havia guardat allò en un compte especial per a tu.
–Sempre havia tingut molts detalls amb mi, tant de petit com de gran. I encara que sovint semblo un ximplet, això em feia pensar i cavil·lar: “¿Per què una senyora com ella té tantes atencions amb mi?” Però la major sorpresa de la meva vida fou que m’inclogués en el seu testament, sobretot, perquè l’altra beneficiària fou la seva cosina, amb una quantitat més que simbòlica.
–¿Què pensaves? ¿Què cavil·laves, Brauli?
–Prou que ho saps. El mateix que deus suposar tu. És molt sospitós que aquell any que va restar sense sortir d’aquí fou quan després van dir que la mare havia estat embarassada de mi. I si a tot això li sumem que em van parir aquí, tenim un altre indici. De nen la mare prou que em deia que el pare morí abans de nàixer jo. I també deien que gairebé no se li havia notat la panxa perquè estava molt prima. A La Masia Petita només hi tenien accés aquell any el metge i la mare. Després, de gran, totes les atencions que tenia l’Angelina amb mi em vam fer començar a lligar caps. Casualment, un dia vaig trobar un certificat de defunció del meu suposat pare pòstum; havia mort quinze mesos abans de néixer jo.
–Sabent tot això, ¿per què parles com ho fas de l’Angelina?
–Prou que ho faig per despit. M’hagués agradat tant que m’hagués dit algun cop fill. Però no ho va fer mai; era un fill incestuós. I la gent de possibles no es pot rebaixar tant. L’altra sí que ho feia, i molt amorosament; però trobava a faltar que m’ho digués la mare biològica, com diuen ara.
El Brauli va seure a l’altra cadira de ferro forjat, bastant allunyada de la d’en Miquel i apropada a la taula. Va respirar fons l’aire fred d’aquell migdia de finals de novembre. EL Brauli afegí:
–Això mai ho havia dit a ningú, ni a la meva dona. Prou que imagino que totes les forces vives del poble deuen saber el meu origen incestuós, però jo sempre m’he fet l’enze, encara més d’allò que en sóc. Prou que imagino gràcies a qui em van donar el treball de carter. Però jo mai he dit res.
Una llàgrima caigué per la galta del Brauli, que tot seguit s’aixecà i mentre marxava digué:
–Algun dia tindràs un ensurt amb el costum de deixar sempre la porta oberta. I llegeix la carta de l’admiradora estrangera...

En Miquel obrí el sobre, on hi havia una fotografia i una breu missiva:
Cophenague. Benvolgut Miquel. Gràcies a un amic que va estudiar català us podem escriure en la vostra llengua. Som aquella parella danesa que veu enxampar jaient a l’entrada de La Masia Petita. Fruit d’aquella nit d’amor va nàixer, nou mesos després, un formós nen, a qui en honor vostre vam posar el nom de Makel. Poc després ens vam casar i vam anar a viure els tres a un petit estudi. Som molt feliços, i bona part d’aquesta felicitat la devem a aquella nit d’amor a La Masia Petita i al vostre consell; em veu dir que fes el curs que em faltava per acabar magisteri. Vaig tenir la sort de trobar feina de mestre de seguida. Ara la Dora també treballa; és estecient i està molt contenta de posar més maques a les senyores. Però la major part de la nostra joia ve donada pel petit Makel, que amb dos anys ja sap que té un amic a Catalunya. Us enviem una fotografia del nen perquè el coneixeu si més no en foto. Miquel, rebeu una forta encaixada i tot l’agraïment del món de Christian, Dora i Makel.

A la cuina va preparar-se un plat de minestra i un parell d’ous fregats. Era dijous. Havia de menjar sol; la Montse era a La Vigatana a fer les corresponents sessions de ioga. Al menjador va seure, com sempre, de cara al carrer; amb la llum del sol en tenia prou per dinar. Des de la descoberta de què el seu avi tenia un taller de planxisteria i soldadura encara l’atreia més el rètol de l’Enric, el manyà: “Aquí s’arranja tot a cops de mall”. I n’era conscient del motiu: valorava molt els treballs que requerien esforç físic i una dosi artística; també creia important el doble sentit del rètol. (Segons l’Eusebi, en Miquel també havia treballat en el taller del seu avi. No entenia com havia pogut realitzar aquell tipus de feina; tothom el considerava poca cosa. La Montse el renyava molt sovint quan portava a terme alguna activitat de caire físic. Encara se’n recordava de com s’havia posat quan va saber que havia anat al poble amb l'Elvira. Però potser el seu avi li donava a fer les tasques més lleugeres del taller. Fos com fos, en les seves narracions sovint s’exalçaven els oficis antics de caire artesà, on la força i l’enginy s'havien de combinar perfectament.) El rètol que penjava de la porta de l’Enric era una manera molt subtil de ressaltar la importància del treball de manyà: activitat física que alhora sovint demana un cop de geni per portar a terme el treball. Com la vida. De tant en tant, cal demostrar que, malgrat ser éssers sociables, també tenim molt presents totes aquelles actituds amb les quals discrepem d’una manera clara i diàfana pel seu caràcter gens cívic i de caire insolidari, i que sovint emanen dels organismes més importants i representatius de la xarxa social i política. Cal que tothom sàpiga que de la mateixa manera que som capaços de tenir un cop de geni per tirar endavant qualsevol treball també el podem tenir enfront de la injustícia, que tan incrustada es troba en el cos social. D’aquesta manera, aquell rètol que, penjava gairebé des de temps immemorial de l’altra banda del carrer, era a la vegada una explicació implícita de la rauxa necessària per realitzar certs treballs i una advertència per a qui es vulgui donar per assabentat. Tenia certes arrels anarquistes amb un toc poètic que el feia doblement atractiu. Una demostració de què sovint quatre paraules ben dites poden expressar tota una filosofia de vida.
Mentre assaboria una vermellosa poma, va rellegir la carta dels seus amics danesos amb la convicció de què tirarien endavant el seu projecta de vida. Es notava que eren una parella amb empenta i amb les idees ben clares. Decidí fer-los quatre paraules amb un paper que va trobar a la cuina. Més tard ja feia el sobre al despatx.

Aleshores les tardes de dijous no eren tan llargues perquè no tenia per endavant tota la nit per restar sol. La Montse tornava a La Masia Petita molt abans de sopar.
Amb l'Elvira a La Barcelonina, les dues amigues ja no podien compartir les llargues converses que mantenien abans, quan la Montse es quedava a dormir a casa de l’amiga cada dijous. Ara la relació era més per mòbil, amb molts de missatges i alguna trucada. La Montse també havia anat un parell de vegades a Barcelona des que l'Elvira es trobava a La Barcelonina. Un cop vam anar a dinar a Els Quatre Gats; i van quedar molt gratament sorpreses per la decoració del local i l’atmosfera que s’hi respirava. Durant el dinar van parlar del passat i del futur. Fou quan la Montse va oferir la seva ajuda a l'Elvira per crear una escola de circ per a gent jove a Vic. Però perquè la cosa fos més seriosa, l'Elvira preferí que es convertissin en sòcies. Fins i tot, li proposà signar documents per crear la nova societat. Així, les dues amigues esdevindrien empresàries sense ànim de lucre sinó amb la intenció d’omplir el buit existent. Pretenien que l’escola, a part d’impartir l’ensenyança de les diferents disciplines pròpies del circ, també tingués suport pedagògic per completar la formació dels seus membres. S’havien posat el llistó molt alt, però es veien amb forces suficients per dur el projecte endavant. Només calia posar-hi el coll. I les dues estaven disposades a fer-ho. Per a la Montse representava una nova manera d’actuar; fins llavors tot ho havia fet amb el cor. Convertir-se en empresària semblava anar en contra de tots els principis defensats fins aleshores; però de seguida comprengué que calia fer-ho d’aquella manera. Durant aquell dinar també van parlar dels darrers esculls en la seva relació. L'Elvira estigué més moderada que amb l'Ester, a qui li confessà un dia que el seu amor pel Miquel era etern. En les postres va parlar a la Montse com si aquell sentiment seu s’hagués esvaït per la pròpia dinàmica de la vida que duia llavors; s’havia proposat no tornar a complicar la vida al matrimoni amic que tant l’havia ajudat sempre i que encara l’ajudava. Valorava molt que la seva amiga estigués disposada a ajudar-la a tirar endavant el projecte de l’escola del circ. Sabia que sense ella mai hagués estat possible portar-ho a terme. Però no ho feia només per agraïment sinó perquè realment les darreres vivències l’havien fet canviar la seva actitud davant la vida. Tornava a valorar cada gest amistós de les persones.
En Miquel va fer el sobre per enviar la carta als nous amics danesos. Es trobava en un punt del treball del llibre en el qual avançava amb molta rapidesa; veia molt possible acabar fins i tot abans del termini que li havia posat l’editorial. Aquella sessió fou molt productiva. Es trobava tan concentrat, que ni va fer cap cafè a mitja tarda.

La Montse arribà a La Masia Petita molt abans de la preparació del sopar. Obrí la portalada i entrà la moto.
Al despatx només hi havia el llum de la taula encès; ella encengué el del sostre. Li va fer un petó al cap al Miquel, que continuà teclejant l’ordinador.
–M’agrada la teva eloqüència! –digué ella.
–Vull acabar aquest capítol. Llegeix aquesta carta. –Pronuncià ell mentre assenyalava un paper de sobre la taula.
La Montse agafà la carta de Cophenague amb la fotografia i la va llegir. A la fi exclamà:
–Aquest niu d’amor ja és internacional. I tu, el seu actual padrí. Només pel detall de la carta, ja em cau bé aquesta parella. I quin nen més bufó! Es percep com s’estimem i com volen el millor per al seu fillet. El seu estudi deu vessar joia i tendresa, anant de cadira en cadira el despert i ros vailet...
Acabat el capítol, en Miquel digué:
–T’haig d’explicar una cosa.
–Cosa rara en tu, això de voler explicar coses. Sempre sóc jo la que t’atabalo amb les meves tirades de paraules i més paraules, sobretot, quan arribo o quan et truco...
–El Brauli ja sabia qui era la seva mare.
–És que ningú no és tan babau com sembla. Si l’Angelina tenia tants detalls amb ell i amb la mare que el va atendre i estimar des de petit, és natural que ell sospités quelcom. La gent sovint no és tan simple com sembla. Els escriptors ho simplifiqueu tot tant o bé ho compliqueu també tant, que mai doneu en el terme just.

A la cuina van anar preparant una sopa de verdures i molls fregits. Ell va parar la taula amb la meticulositat de sempre, col·locant els plats, els coberts i demés elements de l’àpat de manera ordenada i simètrica. Va seure al seu lloc i la Montse va portar els dos plats de sopa i un llibre que deixà prop d’ell. En Miquel preguntà:
–¿Què és això?
–Mira i recorda.
Ell va mirar la portada i digué:
–No m’agrada el títol.
–¿I el nom de l’autor...?
–¿El nom de l’autor...? Ridícul.
–Doncs és el teu. ¿No recordes que l’Eusebi et va dir, a pesar de la teva tossuderia de no voler saber res del passat, el teu nom i els cognoms que compartiu els dos? Això és un llibre escrit per tu.
En Miquel va agafar el llibre i el contemplà atentament. Així estigué llarga estona mentre ella esperava impacient la seva reacció. El va fullejar per sobre, aturant-se una mica en alguna pàgina o en el títol d’algun capítol. Havent arribat a la darrera pàgina, sentencià:
–Em deuria documentar molt. De micologia no en sé res. Deuria tenir molta necessitat per subsistir. –Va deixar el llibre a la prestatgeria junt amb tots els altres que hi havia i va afegir–: No et dediquis a buscar més obres meves del passat.
–No he estat jo; ha estat el Sergi –contestà la Montse–. El va trobar per casualitat en una llibreria del casc antic de Barcelona quan buscava una altra cosa. Ja sabíem que no esclataries d’alegria, però almenys aquest que hem trobat te l’havíem d’ensenyar. Té el teu estil clar i concís.
Aquella sopa de verdures fou consumida de manera lenta i parsimoniosa per part d’ambdós i en silenci. Durant els molls van intercanviar algunes paraules sobre l’estat de la gent de La Vigatana i sobre el projecte de viure plegats de la Letícia i el Paco a Barcelona. En aquest punt la Montse digué:
–Estan molt animats. Estic segura que tiraran endavant. Tenen un projecte de vida en comú molt interessant i engrescador. Ell és un sol de persona i ella té una força abassegadora. Fan una parella deliciosa. El senyor Marc en cas de casori ja s’ha ofert per fer de padrí.
En menjar raïm, en Miquel va experimentar amb molta intensitat aquella immensa satisfacció que sentia quan realitzava activitats físiques de manera autònoma. També va experimentar aquesta sensació tot preparant el cafè i prenent-lo dempeus a la mateixa cuina. Igual va sentir mentre fregaven i assecava ell els coberts; això era cosa seva.
Van restar una estona al menjador sense dir-se res i escoltant Bob Dylan i Von Karagent.

En Miquel i la Montse havien anat plegats a posar la balda. Abans s’havien recolzat cadascun en un lateral de la porta. Era una nit estrellada i freda de finals de novembre. La Montse proposà:
–Podríem fer un dinar abans de Nadal amb tots els nostres amics, l’Ensamaïdeta, el Sergi i l’Eusebi, que ja vindrà sol amb la cadira elèctrica.
–Serà perfecte. Serà necessari preparar bé la infrastructura per traslladar la gent que va en cadira de rodes.
–En La Vigatana tenen una furgoneta adaptada; segur que ens la deixaran. El Manel i la Paula també ens ajudaran a portar gent aquí. Jo aniré a buscar a l'Elvira a Barcelona. Estic molt il·lusionada, Miquel.
–Jo també. La família i els amics reunits en La Masia Petita celebrant que encara podem restar tots junts. Serà la celebració de què encara tenim un caliu de tendresa comú i un projecte de justícia social, que pot fer canviar el món.

Fi

Els meus escrits, un crit serè de llibertat

Wednesday, February 01, 2006

El misteri de la felicitat

0 Comments:

About Me

Previous Posts