Poemes en construcció

CDXVII abril 04

Quan ja no som camí
i l’univers sencer
resta sense paraules,
ni del silenci gaudim;
retornem al no-res.
Si almenys es conservés
una petita espurna
de consciència còsmica...;
si almenys es conservés
el do del patiment...
Mes res d’això tenim.
Retornem al no-res.
Ja mai més tornarem
a ser interpretes


CDXVIII abril 04

Avui voldria dir que just a mitja tarda
he sortit cap al port buscant la pau marina,
i que allà he contemplat el balanceig de pals
i veles de les barques mentre passa la brisa.
Avui voldria dir que una noia estrangera,
de cabells com el sol i ulls com mar cristal·lí,
m’ha somrigut quan passava prop meu cap a ponent.
Avui voldria dir que una senyora humil
m’ha dit que se’n tornava pel vent fred que bufava
a l’extrem del passeig i que s’anava a casa.
Avui voldria dir que he tornat a buscar,
entre els núvols més blancs i el blau brillant del cel,
l’esperit de la mare com després d’haver mort.
Avui voldria dir que l’únic tripulant
d’un ben ornamentat vaixell de folls pirates
m’ha saludat de cor després de deixar el mòbil.
Avui voldria dir que el mateix mariner
ha vingut a terra ferma per mostrar-me una tarja
per quan desitgi fer un viatge a la mar.
Avui voldria dir que he vist pondre’s el sol
pel proper Barri Gòtic i rebia els seus raigs
que dòcilment lliscaven en la roba i la pell.




CDXIV Agost 04


Conseqüent amb mi mateix,
només fóra part del silenci.
Tot això ja seria de més.
I sols parlem del silenci
perquè tenim les orelles.
¿Quin sentit tindríem tots
sense els cinc sentits actuals?



CDXV Octubre 04


Tal vegada estiguem a un pas dels somnis
que esdevindran realitat de joia.
Amb cada gest cercarem nous camins
en les carícies a les entranyes.
Quan ja gaudim d’un mes de plenitud
el futur s’aclareix del negre al rosat;
només ens cal l’ajut de forces vives
per fer eterns els petons de tota l’ànima.
Només amb tu contemplo el meu demà
des de la porta del mar de la tendresa.
Només amb tu la foscor s’aclareix.
Quan tot restava tancat a la vida
i l’angoixa envaïa el meu ésser,
només el teu alè em fa revifar.


CDXVI Febrer 05

Amb dolços sentiments de la infantesa
m’endinso en el carril de la vellesa.

CDXVII Febrer 05

Jugador de les paraules,
No tinc por de les faules.

CDXVIII Febrer 05

Des que porto el timó,
entre dubtes i enganyifa,
contemplo els estels i boires
amb un peu fora la via.
Avanço fent molts equilibris
entre el ver i la mentida.




CDXIX Març 05


En hores hivernals, de pluja i vent,
l’ésser recerca el niu inexistent;
alhora s’alenteix el pas del temps
i es van aproximant els dos extrems.
Els plecs del rostre fosc del ser i no-res
oscil·len lentament, com sense pes,
i es fa evident el buit de l’univers,
que vessa les fronteres d’aquest vers.
Mentre se sent xocar l’aigua amb el cristall
que separa els anhels del moll metall,
uns dits asserenats van donant forma
als confusos afanys enllà de norma.
El vent s’emporta lluny, amb fulles molles,
il·lusions perdudes i un pèl folles,
i deixa grans absències fixades
en el rocam de l’ésser ple de fades.
En hores hivernals, de pluja i vent,
quan l’ésser s’assossega mansament,
en un racó somort de l’univers
vida i mort esdevenen un sol vers.






CDXX Abril 05


Cada vegada que amb pols i embranzida
entre les herbes obrim un camí,
tota la terra engrandeix el confí;
tenen més lloc les paraules de vida.

Cal que premem amb empenta la brida;
corrin al llarg de metàfora amb fi
versos valents que renovin l’ahir,
terme caduc que traeix l’envestida.

Camp de batalla d’anhels atrevits,
veu la temença advenir valentia:
flors i canons espeteguen als dits.
Matin per sempre les pors, covardia.
Vencin els mots coratjosos i ardits.
Sigui el sonet un cantar d’alegria.



CDXXI Maig 05

Com les gegants palmeres de l’oasi
que s’inclinen, flexibles, amb el vent
i on els miratges són el pa existent,
els missatges d’avui són mots de fang
que àgils traspassen totes les entranyes
i resta el fons humà descolorit.
Sense fer ressaltar a ningú amb el dit,
cal que els versos escalfin nostra sang.


CDXXII Maig 05


Topa l’aigua amb el cristall,
i unes mans van donant forma
als afanys enllà de norma.
En temps dur, com de metall,
el vent s’emporta riu avall
les follies que fixades
en el rocam de les fades
donen raó a l’infinit.
És temps guanyat a la nit
i a l’àmbit de les feinades.


CDXXIII Setembre 05

Torno als orígens que s’hagués volgut:
idees clares i paraules planes;
transmetre el so del riu cercant el mar.
Torno als somnis del nen que no vaig ser:
a galeries amb olor de net
i cançons d’uns amors no correspostos.
Torno a les coses més elementals:
la taula, l’avi, portes ben obertes
i el pas del vent del temps tan buit de tot.
Els mots senzills de gent com tu, com jo.



CDXXIV Octubre 05

Ara que s'ha acomplert el somni de ser amb tu,
al nostre pas cofoi tot lluu amb joventut.
Somnis, il·lusions i folles utopies
s’han fet realitat amb les teves carícies.

El buit del temps s’ha omplert en cada moment
amb la teva presència del vital sentiment.
El meu buit gegantí amb tu s’ha convertit
en un passeig de flors i d’amorós destí.

Les teves dolces mans, de mel i suau escalfor,
em porten per camins de pau i de tendror.
Tenen dons de poder d’il·luminar la senda
que abans era fosca i ara ruta serena.

Ara el temut futur s’il·lumina més enllà
de la llum dels teus ulls, la joia d’estimar.
Amb petons tan pregons, em fas viure de nou.
Que en sóc, d’afortunat, per fondre’m amb l’amor.



DCXXV Octubre 05

L’altra cara de la lluna.
El misteri que ens atrau.
Petons amb doble sentit.
I mentrestant, cada dia
escombrant el mateix pis
on els somnis són vius i morts.
L’altra cara de la lluna.
El nom que mai oblidarem.
Gestos sense cap futur.
Hores de mitja tarda
compartides amb amor
i recança i poca llum.
L’altra cara de la lluna.