Força centrífuga

TARDA DE NADAL


Queda molt bé dir que començo a escriure aquest dietari el dia de Nadal de 2002. Però realment és així. Em trobava en el pub irlandès del Maremagnum i de sobte se m’ha ocorregut escriure algun text sobre les meves cabòries en forma de diàleg. De seguida he desistit d’inventar l’existència d’una noieta que em portés la contrària amb falsa arrogància, perquè jo m’hi pogués lluir més.
–Sí, perquè tu de dir coses importants, res de res. Només saps que fer mal...
–¿Per què t’he fet aparèixer ara aquí?
–Potser perquè em vas fer molt mal i no m’has oblidat.

Estava dient que he refusat la forma de diàleg per construir aquest dietari, perquè la meva formació no em permet grans filigranes de forma ni de fons. Així que no espereu trobar aquí rebuscats conceptes ni, per suposat, la pedra filosofal. Em donaria per satisfet si aconseguís plasmar algunes coses òbvies que per la inèrcia de la vida sovint oblidem. Us proposo un viatge arran de terra sense espectaculars cabrioles ni grans enginys.
Com que diuen que el moviment es demostra movent-se, començaré relatant el que he fet quan he marxat del pub irlandès –l’Irish Winds–, on vaig cada dia, encara que sigui aquesta una manera de començar a l’abast de qualsevol escolar. Sigui com sigui, confesso que sempre m’ha agradat passejar per la Rambla; abans ho feia amb els pares, que empenyien, cada dia amb més dificultat, la meva cadira de rodes manual; avui ho he fet sol amb la cadira elèctrica. Diuen que el dia de Nadal és el dia que es produeixen més intents de suïcidi. Seria un tòpic dir que la gent anava tranquil·lament i que, de tant en tant, s’aturava a contemplar algun d’aquells artistes que demostren les seves habilitats amb una gorra al davant. També ho seria dir que, malgrat la data, no he vist pas més generositat que la de qualsevol altre dia. “¿I per què s’havia de ser més generós avui?” preguntaria el cínic, i amb tota la raó: “¿Per què és Nadal? Si us plau! Ni que fóssim hermanitas de la caridad!” Tot i la il·luminació nadalenca i que ara puc anar sol, no he experimentat aquella màgia de quan hi anava amb els pares. Quan he arribat a la Boqueria he canviat de rumb i m’he dirigit cap a la catedral. Com sempre que hi vaig, he entrat per la porta de la plaça de Sant Iu, l’única per la qual hi puc accedir.
–¿Tu a la catedral...? ¿Tu, que em deixaves anar aquelles lletanies sobre que havies arribat a l’ateisme pel camí de la raó? Recordo com enlluernaves aquella jove dependenta d’”El Corte Inglés” amb els teus discursos intel·lectuals.
–Primer, hi anava a gaudir de la pau del lloc. Des de la mort de la meva mare em poso davant la capella de la Verge del Pilar; com deus recordar, així es deia la mare. Allà resto una estona amb la vista posada en els ulls de la Verge, com si fossin els d’ella, perquè en el cas hipotètic d’existir una altra vida, les ànimes dels difunts coneixerien tots els nostres pensaments, o si més no en seria una possibilitat. Per tant, no cal dir res. Els primers dos cops que hi vaig anar després de la mort de la mare, em vaig desfogar plorant com una Magdalena.
Estant allà també m’han passat anècdotes curioses, que per això són anècdotes. Quan no estic gens nerviós acostumo a posar la mà dreta –la que tinc més afectada– entre la cuixa i el bracet de la cadira amb el palmell cara amunt, i més d’una vegada algú s’ha tret una moneda i me l’anava a posar a la mà.
–Però si tu no creus en res, per molt que diguis, ¿què hi pintes, a la catedral?
–Ja has dit la paraula clau: creure. Creure implica dubtar. Jo aspiro a saber, malgrat que és impossible saber-ho tot sobre tot. D’altra banda, el saber humà va avançant constantment. Allò que ahir es considerava groc avui es considera blau. També existeixen diferents criteris dins d’una mateixa branca del saber. Un cas conegut per la majoria és la divisió en psiquiatria en: psicoanàlisi i conductisme. Així mateix, hi ha diferències de criteris molt més subtils per tot l’àmbit científic. Si no existeix cap concepció indiscutible i immutable de la realitat que hagi passat la prova del temps totalment inalterable, potser sí té raó de ser el verb creure; ens cal escollir entre vàries opcions o a partir d’elles crear la nostra.

Quan he sortit de la catedral, mig he atropellat un captaire magribí que sempre em demana una moneda, però mai no li puc donar res, perquè no crec que entengués on porto la cartera. En canvi, en el pub he donat una esplèndida i potser burgesa propina per la data, perquè allà ja saben on porto les coses; m’ajuden cada dia.
Des d’un racó de la plaça un cantautor argentí, que sempre em saluda amb un somriure, m’ha dit un emotiu feliz Navidad mentre cantava la bellesa de la seva enyorada terra i feia sonar amorosament aquella vella guitarra, la funda de la qual sempre la té a terra amb monedes i discos compactes. Jo li he correspost amb un gest de cap; ara no ho puc fer amb la mà esquerra –la que em permet realitzar alguna cosa– perquè la tinc ocupada amb el comandament de la cadira.

Després del meu periple de la tarda de Nadal, he vingut al número quatre del carrer de la Duana (darrera de govern civil), on des de fa tres anys i mig visc en règim de resident perquè necessito ajuda per la realització les meves necessitats vitals. Ara aquí sol, en l’estança on es troben els ordinadors, penso amb emoció en el pub, on se m’ha encès la llum d’escriure un dietari.


25 de desembre de 2002







































VORA EL MAR


Avui ha fet un dia esplèndid, un d’aquells dies freds però clars d’hivern. Tot es veia com revestit d’una etèria capa que feia lluir el paisatge amb una resplendor serena i acariciant. Aquest matí he baixat aviat al menjador; acostumo a fer-ho tard: em costa evacuar. A quarts d’onze ja em trobava a l’extrem del passeig Marítim contemplant el plàcid moviment del mar.

Gairebé m’he passat tot el dia vora el mar, el bressol de la vida; tal vegada per això ens hi trobem tan bé, com el nen se sent protegit prop de la mare. Només al migdia he aparegut per la residència a fer un riu i dinar. A la taula de les persones que necessitem ajuda hem rigut molt amb els acudits d’un company que quan no resta allitat ens fa riure molt a tots. Acabat l’àpat, he tornat al lavabo, perquè havia begut molta aigua, que diuen que és molt bo per al cos.
A les dues ja m’he dirigit al Maremagnum a fer l’habitual cafè de cada dia. Com gairebé sempre, a aquella hora no hi havia ningú. En Ralph, el noi holandès que hi ha ara, ha pogut seure al meu costat amb el seu diccionari castellà holandès, holandès castellà. Hem xerrat força, tot i les limitacions que tenim per intercanviar informació. Precisament, avui hem parlat de la importància de la paraula com mitjà de comunicació i eliminació de possibles tensions internes. Hem comentat que la vida és una constant entrada i sortida de diferents elements pel cos, en un procés d’assimilació i transformació, que hem anomenat funcions. Encara hem anat més lluny: ens hem atrevit a dividir aquestes funcions en primàries i secundàries. Les primàries serien els aliments i l’aire, necessaris per a tots els éssers amb vida. Li hem atorgat un lloc destacat al Sol, per ser decisiva la incidència dels seus raigs en les fulles de les plantes, perquè tingui lloc la fotosíntesi, únic procés que crea matèria orgànica. Les secundàries serien les informacions que rebem de l’exterior, i que augmenten en nombre i qualitat a mesura que es tracta d’éssers més evolucionats. En aquest aspecte, destaca la persona, per necessitar rebre una quantitat ingent d’informació, assimilar-la, més o menys conscientment, i transformar-la amb informacions ja acumulades; posteriorment la pot transmetre oralment o per escrit. Quant més rica i fluïda sigui la circulació dels diferents elements, millor serà l’estat de l’individu. D’aquí, que sigui tan recomanable realitzar exercici físic i mental diàriament.
–¿I el sexe...? –ha dit mentre passava pel nostre costat la Josefin, la noia sueca que també treballa ara en el pub–: ¿Que no és també una funció?
Llavors, hem establert que el sexe és una funció vital composta, degut a la seva doble naturalesa: física i psíquica; això en una exposició molt simplista. És bo recordar que no es pot tractar cap funció de manera aïllada, perquè totes es troben en íntima interrelació. Això s’accentua encara més en el cas del sexe. Quan és practicat per dues persones adquireix una importància cabdal per tractar-se d’una circulació interpersonal. Potser d’aquí vénen tots els tabús que han intentat, i sovint aconseguit, limitar i condicionar al màxim la seva pràctica. Una altra funció és el dormir, per ser un repòs actiu de l’ésser. En ella tenen lloc els somnis, com vàlvula de fuita de tensions i frustracions acumulades en el subconscient, segons ja va postular Freud.
Avui hem parlat més que mai en Ralph i jo. Gairebé sempre ens limitem a tocar algun assumpte per sobre o em demana que li ensenyi alguna paraula grollera nova per ampliar, així, el seu vocabulari castellà. Sovint ens fem un fart de riure.

Cap a les cinc he anat a la platja. Aviat s’ha fet fosc i han anat apareixent estels. Ells no tenen funcions vitals per no haver-hi vida, encara que darrerament s’han descobert possibles restes d’aigua en algun planeta del sistema solar. Tot i això, és força improbable l’existència de vida en altres llocs que no sigui la Terra. La vida és un fet excepcional del nostre planeta.
–T’ha faltat dir allò de “mentre no es demostri el contrari”, i tots contents.
–¿Una altra vegada tu, Sandra...?
–Des que em vas fer aparèixer que em considero amb dret d’intervenir sempre que vulgui.
–Així, ¿l’autor d’un escrit no és plenament lliure d’escriure el que vulgui?
–En certa manera, si vol ser conseqüent, quan ha escrit la primera ratlla ja es troba condicionat; ha de respectar i seguir la dinàmica que aquestes primeres paraules li imposen... Ja veus que aquella dependenta també ha evolucionat: ara és professora de ioga. A més a més, tu ja et trobaves pels núvols.
–En tot cas, pels estels, Sandra.
–Encara més lluny! Vas dir que tocaries de peus a terra, encara que hauries d’haver dit de “rodes a terra”. Jo sí que crec que hi ha vida en altres llocs de l’univers, i potser algun dia ens portaran la solució als nostres problemes.
–Tant de bo, Sandra. Però les probabilitats són poques... El que anava a dir quan m’has interromput...
–Perdó, senyor!
–...és que l’ordre còsmic es basa en la gravitació universal: en l’atracció d’uns cossos amb els altres, i que determina el seu moviment...
–Això és d’Eistein.
–Naturalment. Ja he dit que aquí hi trobareu poques idees originals d’aquest servidor.
El moviment i les reaccions termonuclears de les estrelles són, esquemàticament, els dos elements que determinen l’univers, que actualment es troba en fase d’expansió.
–¿Però no estaves parlant de les necessitats vitals...?
–Sí, certament, Sandra.
Fins ara hem parlat de funcions vitals. Ara hem de dir que quan cal satisfer aquestes funcions és quan parlem de necessitats vitals. Així, parlem de la necessitat de menjar, que és una necessitat primària, o de la necessitat d’adquirir cultura, que, malgrat la seva importància, és una necessitat secundària.
Com vaig dir al final del dia de Nadal, fa tres anys i mig que visc darrera el govern civil; comparteixo sostre amb vint-i-vuit persones més que també necessiten ajuda per portar a terme les seves necessitats vitals. Per això, la importància que té la condició del personal que treballa en aquest tipus de residències; ell supleix les nostres capacitats de manipulació, i es troba present pràcticament en la realització de totes les nostres necessitats vitals, entenent això en el seu més ampli sentit. Per aquesta raó, s’arriben a establir veritables lligams emocionals que van molt més lluny que la simple relació que podria existir entre residents i treballador/res assistencials. Freqüentment es donen casos de veritable amistat que ultrapassen l’espai de la residència.

Acabo de mirar per la finestra i es veuen moltes estrelles: una invitació clara d’apropar-se una altra vegada al mar per respirar la brisa d’una nit serena.

29 de desembre

















CANVI DE PLANS


Avui no feia cap dia serè ni res que se li assemblés. Tot el contrari: plovia i no hi havia cap indici raonable que permetés esperar un canvi de la tendència del temps. Estem condicionats per tantes coses! He hagut de canviar de plans.
Després de dinar ja havia aclarit; això m’ha permès anar a fer el cafè . La Josefin estava sola. Amb un curt vocabulari castellà i paraules soltes de català i tota la bona intenció del món per parlar amb mi, m’ha explicat que va menjar el raïm a casa dels pares d’una amiga catalana. Li havia fet molta gràcia el costum del raïm; m’ha repetit vàries vegades el fort espetec de l’ampolla de cava després de les campanades. He estat a punt de dir-li la interpretació que en feria Freud, però ho he deixat córrer.
M’ha sabut greu haver de marxar més aviat que mai per haver quedat amb el pare per anar al traumatòleg. Ens calia el paper per demanar l’import de les bateries de la cadira que cada any haig de canviar. En cap cas renunciaria a la llibertat de la cadira elèctrica; he estat molts anys depenent dels altres per anar a qualsevol lloc. Però val la pena aprofitar les ajudes de l’administració. Ja amb el paper a la butxaca, hem anat a berenar a un bar prop de l’ambulatori. Mentre preníem uns cafès amb llet amb pastes, hem parlat d’assumptes de casa. El pare m’ha explicat que ja li han enviat la targeta rosa d’aquest any, i no s’ha resistit a ensenyar-me-la.
Abans de les set ens hem acomiadat fins el dia de Reis, que aniré a casa a fer l’intercanvi de regals, com cada any, amb els meus nebots, el meu germà i la meva cunyada, que vindran una estona al migdia. Ara fa temps que no hi vaig, a casa, perquè l’any passat el pare tenia artrosi al maluc, i no podia canviar-me de cadira com cal fer per accedir a l’ascensor.
Cada vegada que ens trobem, fem el mateix: ja quedem per al proper dia. Amb aquest sistema, gairebé mai no ens truquem per telèfon; només quan hi ha alguna novetat. Una altra cosa era quan hi havia la mare.

M’he pres amb molta calma el camí cap a la residència; anava passejant pels carrerons de darrera Santa Maria del Mar, quan, de sobte, m’he trobat que era davant del meu barber. He vist que no hi havia ningú, i he pensat que encara em donava temps. En adonar-se’n de la meva presència, ha tret la rampa de fusta que ja té perquè hi anem alguns de la residència. Li he dit que em deixés les patilles uns mica més llargues. Poc després, ha entrat un jove d’uns trenta anys, i s’han saludat i s’han posat a parlar com si fossin amics de tota la vida. De seguida, la conversa s’ha centrat en quan arribin ells a la jubilació; llavors no hi haurà ningú que cobri. Per això, cal aprofitar al màxim les ocasions que se’ns presentin ara, deien, encara que el que em manipulava el cap ha afegit que si no tens un bon capital, no hi ha res ha pelar.

Quan he sortit del barber, anava de pressa cap a la residència. M’ha aturat amb mostres d’afecte molt efusives la Ros, una noia menorquina amb aspiracions artístiques i que fa dos anys llargs estava en un bar molt a prop d’on ens hem trobat aquest vespre. M’havia ajudat a prendre molts cafès. Quan va deixar de treballar en el bar, va ser quan vaig agafar el costum d‘anar diàriament, almenys un cop, al pub del Maremagnum; allà m’hi trobo bé i ja tallo el dia en dos.
La Ros, en un moment de la conversa, m’ha preguntat quant paguem a la residència i si ja ens queda prou a nosaltres. Amb poques paraules, li he explicat que nosaltres paguem segons el que cobrem de l’administració i aquesta posa la resta en cada cas. Quan li he dit el que em queda a mi després de pagar el que em correspon, ha dit enfurismada:
–Però si només que prenguis dos cafès al dia ja se’n va més de la meitat... ¿I totes les altres necessitats vitals...? ¿Per això paguem tants impostos...? Renoi, quin país...! –Ha respirat profundament l’aire de la nit, i ha continuat–: En el món artístic també ens trobem amb el problema de les subvencions: primer, has d’omplir un munt de paperassa; i després, si tens la sort que vingui aprovada, sovint et posen tantes condicions, que et canvien totalment el teu projecte. Et vénen ganes de no fer res. Sempre xupen els mateixos... És un fàstic tot plegat...
–Home, sí, Ros, però en el meu cas és força diferent: gràcies a l’actual sistema de subvencions l’associació de la residència rep una quantitat perquè m’atenguin a mi. A mi, aquest sistema ja em va bé. I tan bé! A més, quan vam comprar la cadira elèctrica al cap d’uns mesos em van abonar tot el que m’havia costat; i la cadira a mi em dóna llibertat. Avui mateix...
–Punyetes...! –m’ha tallat enèrgica la Ros–: El que passa és que sou uns conformistes de merda! Tothom té dret a tenir les seves necessitats personals dignament cobertes. Per a tu aquesta maquineta fa la funció que a mi em fan les cames. No has d’estar agraït a ningú. Al contrari, hauríeu de reclamar moltes més coses. Això no pot funcionar així...!

Parlant amb la Ros se m’ha fet una mica tard...
–Tu quan veus unes faldilles perds la noció del temps i més coses...
–Però si podria ser la meva filla..., Sandra.
–Amb més motiu encara.
–I no portava faldilla sinó pantalons. D’altra banda, ara no és el moment que tenia previst que tornessis a aparèixer...
–Ja saps que sempre tinc la porta oberta per tocar-te la cresta. ¿Recordes com ens vam conèixer...? Per un petó.
–Aquell petó que mai no em vas fer...
–Perquè tu no vas voler. Després n’hi van haver molts i de molt apassionats.
–¿Com volies que acceptés aquell petó si vas accedir a donar-me’l quan va arribar el teu xicot, i t’ho va dir ell que me’l donessis?
–Tens poca memòria: pocs minuts després vam anar a la vostra botiga, i a pesar de la teva oposició, te’l vaig donar. I em vaig adonar de la teva intel·ligència. A partir de llavors, cada dia esperava el meu promès amb tu a l’entrada de la botiga. Quan va arribar el fred, pujava a la sala d’estar on tu estudiaves o llegies. Et veia com una gran persona.
–Recordo que em vas ensenyar un joc de cartes, d’aquells de robar o agafar-ne una d’un contrincant, en el qual el jugador que tenia els quatre membres d’una mateixa família es desfeia d’aquestes cartes, i guanyava qui abans es quedava sense cap carta. Érem molt innocents...
–No tant. ¿Quantes vegades m’havies mig tocat el genoll tot aparentant un gest involuntari...?
–És que, Sandra, eres tan bonica...! I jo estava tan sol. Aquells ulls i aquella figura...
–Com que aquells ulls i aquella figura... Ni que ara estigués tota arrugada...
–¿No recordes el que vaig dir fa quatre anys quan tu em vas preguntar com et trobava...?
–Sí: més sucosa.
–Llavors, feia poc que havia hagut de sortir sobtadament de casa per l’operació del meu pare i estava aquí aprofitant la plaça que hi ha per a casos de necessitat imminent. Després vaig haver d’estar quatre mesos en una residència de gent gran, de record agredolç. Quina alegria quan em van dir que tenia plaça fixa aquí! De totes les residències que m’haguessin pogut cridar, jo preferia aquesta. Vaig poder venir llavors per la mort d’un altre resident; ja se sap que l’espècie humana es va renovant constantment. En la meva primera estada aquí va ser quan et vaig trucar; vas venir a veure’m i et vaig explicar la meva situació. Tot i això, has estat incapaç d’interessar-te per mi. Sé que si et truqués, a poc que et digués coses boniques, tornaries a ser meva; però ja no estic per haver de daurar la píndola.
–Orgullós, més que orgullós! Si no hagués existit la segona etapa de la nostra relació encara creuria en la innocència d’aquell noi de la primera.
–Doncs, jo, Sandra, malgrat tot, per res del món renunciaria a tot el que vaig viure i experimentar en la segona. De la primera en conservo un dels més emotius records de la meva vida: Quan van canviar el teu noi de forn, vam estar força temps –anys– sense veure’ns. Només per Nadal t’enviava la típica felicitació, que llavors m’havia d’omplir el meu pare; un any en vaig arribar a enviar seixanta! Quan vaig rebre la vostra participació de noces, tot el meu interior es va remoure. Quina joia quan el dia del vostre casament et vas presentar a casa abans d’anar al convit, perquè jo et veiés amb el teu bonic vestit de noces! El que sempre porto amb mi com una flor és aquella mirada de quan ja marxaves i la meva mare estava d’esquena; aquella mirada que em vas dedicar i que jo vaig entendre com un: ¿què hi farem?

He arribat a la residència amb el sopar a taula. M’han vingut al cap moltes cases somiades! Mentre creuava el menjador, he rebut un parell de bolets al clatell d’estrena. Després de sopar he vingut a escriure. Abans he fullejat uns llibrets que m’han deixat; m’ha cridat l’atenció un punt on posa: Hi ha dues grans branques que no existirien si no fos perquè pertanyen al ric tronc del llenguatge: la religió i el psicoanàlisi. És un guarir a través de la paraula. Quina riquesa, el llenguatge de l’amor! ¿Per què faig esment ara a això? A mesura que escric es va palesant, crec, la importància terapèutica de la comunicació –la interpersonal i la creativa. Avui he posat per escrit com vaig establir relació amb la Sandra i com es va desenvolupar en la seva primera etapa. Això ha estat una teràpia de gran valor per a mi; només els meus més íntims i antics amics saben de l’existència de la Sandra.

També estic satisfet perquè, malgrat la pluja del matí, finalment he pogut anar al barber, que ja em feia falta.

3 de gener de 2003

















DIA DE REIS


Avui, dia de Reis, al matí plovia i feia força fred. Equipat amb l’impermeable, he hagut d’agafar necessàriament l’autobús per anar a casa. Quan hi he arribat, a sobre del sofà i de les butaques ja hi havia molts paquets i caixes estratègicament col·locats i cadascun amb un tros de paper amb un nom escrit. Aviat ha vingut la resta de l’escassa família. Els meus nebots s’han avançat, veloços, als seus pares. En Ferran, amb els seus quatre anys i la seva desbordant energia, ho tocava tot i demanava insistent que l’ajudessin a obrir caixes i paquets. La Laura, més tranquil·la i amb vuit serens anys, anava passant la mirada pels diferents paquets dels quals ja intuïa el contingut. Els dos han tingut feina per treure embolcalls, mentre ja jugaven amb diferents joguines. En Ferran anava pel terra i feia lluitar personatges amb sofisticats uniformes d’última generació. Passada la primera eufòria, els grans hem obert alguna caixa de colònia i de mocadors. A mi la Laura m’ha ajudat a treure el celo d’un paquet que contenia un esplèndid i modern jersei. Com que havien d’anar a buscar els reis dels altres avis, han marxat amb la idea de descobrir com funcionava cada cosa a la tarda a casa seva. El pare i jo hem anat al menjador a dinar.
Les poques vegades que ara estem els sis reunits experimento una sensació de total realització, que no sento en cap altra circumstància. Deu ser veritat allò que diuen de la sang, i que jo em prenia amb força escepticisme. Es tracta d’una altra dimensió. ¿Per què la consanguinitat produeix aquests sentiments que vivim de manera tan diferent de tots els altres? ¿Potser per què venim del mateix tronc? A casa quan vèiem algun documental sobre la vida dels animals, sempre comentaven el comportament amatent de la mare, que sempre es fa càrrec amb total dedicació dels seus fills i els defensa per sobre de tot. ¿Potser l’amor va néixer amb la maternitat?
Sovint també tenen lloc enfrontaments entre membres de la mateixa família i acostumen a ser els més terribles. Des que som animals superiors, capaços d’anar contra de nosaltres mateixos, estem exposats a tot tipus d’aberracions; la ment humana és molt complexa.

Amb les tovalles de cada dia hem menjat un bon plat de macarrons i un tros de formatge; no som de menjar massa. A l’hora del tortell, el pare m’ha posat la corona, que jo he portat indiferent fins a mitja tarda, que m’ha caigut. Quan hi havia la mare, ella mateixa es posava la corona i fèiem broma sobre que a qui li sortís la fava havia de pagar el tortell.

A mig dinar hem començat a veure Los cañones de Navarone, pel·lícula que havia gravat el pare fa cosa d’un any. Aquesta pel·lícula és una de les que més vegades hem vist.
En temps de guerra es diu que surten a la llum els sentiments més nobles i també els més baixos, i l’escala de valors es veu alterada, com si s’estigués vivint un temps excepcional. Tot s’ha de posar al servei de la causa que es defensa i ningú no permet que es posi en dubte la seva lleialtat.
En un moment de la pel·lícula es critica l’actuació d’un membre del grup que ha vacil·lat quan havia d’haver matat un enemic; amb la seva actitud havia posat en perill els seus companys. També és digna de ser analitzada la incòmoda postura de qui ordena al grup realitzar una missió gairebé impossible, perquè ell només fa que transmetre les ordres dels seus superiors. L’obligada cega obediència treu responsabilitats i també anul·la les opinions personals i cal acceptar les ordres com raons supremes i inqüestionables. Matar s’arriba a considerar un honor!
Quan es produeixen esdeveniments com la guerra, sovint ens preguntem si només han estat un parèntesi i res més, després dels quals ens cal capficar-nos per les foteses i els esdeveniments del dia a dia com abans. Perquè ¿on es troba la cercada essència: en aquests parèntesis o en la rutina d’abans i de després? Més aviat, s’ha de considerar que en cada cúmul de circumstàncies es tenen unes necessitats més o menys diferents, i aquestes necessitats específiques comporten unes actituds també diferents.
–¿Però la guerra és cruel?
–Sí, Sandra; molt cruel, sobretot perquè fa adoptar unes actituds que en circumstàncies normals (aquest normals amb totes les cometes que vulguis) no s’adoptarien mai. Les guerres les fan les persones...
–Més aviat, els polítics.
–¿Què són els polítics si no persones? Les persones som capaces de tot, tant en sentit positiu com negatiu. ¿Quantes vegades hem vist dos individus barallar-se per un seient a l’autobús?
–D’això a fer la guerra hi ha un bon tros.
–No creguis, Sandra. Tot va lligat... El pitjor de les guerres és que fan prendre unes actituds molt especials. I els sentiments, com disposició emocional envers una cosa, en reben les conseqüències. D’aquí, que en les guerres i després d’elles ens trobem amb tants casos d’alteracions psíquiques i mentals. És paradigmàtic el cas de l’aviador que va tirar la bomba atòmica sobre Hiroshima; després anava pels carrers de Nova York fent bajanades sense que ningú li digués res.

A mitja tarda el pare se n’ha anat a fer una becaina a la saleta, i jo m’he quedat al menjador. He recolzat el braç sobre la taula i la barbeta damunt la mà, en una posició de total repòs i relaxació. Quantes vegades no havia vist acabar una pel·lícula perquè, així, em quedava dormint...!
Quan retorno a la llar familiar, el temps sembla que llisqui sobre gel. Allà no cal justificar les hores, que transcorren sense pes. Abans aquelles quatre parets eren testimonis de crits per foteses i de tendreses mig ocultes per la rutina diària i per caràcters forts i formats en temps de moltes mancances. Ara trobo a falta aquell restar-hi amb un confort sense luxes, però on em sentia tan relaxat, sobretot, a l’hora de sopar, quan el temps alentia el seu pas per major gaudi. Em sentia acollit com si estigués entre sacs de cotó, mentre pensava en qui no té un lloc on descansar i passar la nit sota cobert. No en va en aquell espai hi vaig estar fins els 47 anys, només amb un parèntesi de 8 que vam haver d’anar a la botiga llavors dels meus iaios perquè s’havien quedat sols. Tant de temps en un mateix lloc i amb els éssers amb més consanguinitat va formant uns lligams amb aquest espai d’intimitat i placidesa, difícils d’oblidar; és com si cada racó i cada moble estigués impregnat de tot allò que allà s’ha viscut. Els primers anys de vida són els que més condicionen la personalitat. D’alguna manera, es pot considerar aquest espai l’autèntica pàtria, per ser el lloc més petit i més íntim on anem desenvolupant la nostra personalitat. Per descomptat, que hi ha desavinences i conflictes entre els diferents membres –i amb això ja s’hi compta per la complexitat que ja hem comentat de la condició humana–; això no impedeix que s’estableixin els esmentats lligams afectius entre l’individu i l’entorn. S’ha comprovat que fins i tot en els casos de major problemàtica familiar en els quals els organismes oficials es fan càrrec de la tutela dels fills menors d’edat, aquests tendeixen a voler tornar a la llar familiar.

Quan el pare ha tornat de la seva reglamentària becaina, li he dit que ja podíem anar baixant perquè no volia arribar massa tard a la residència. Un cop al carrer, ens hem acomiadat fins dijous, que jo aniré allà per berenar junts en algun bar i parlar una mica.
Les primeres vegades que anava a casa després de la forçada marxa, quan al vespre havia d’anar-me’n, sentia una angoixa que m’envaïa tot l’ésser com si no fos natural aquella marxa ratllant la nit. Ara també experimento certa sensació, però ja se sap que el temps gairebé ho atenua tot.

Després de creuar el carrer de Floridablanca a tota velocitat com gairebé vaig sempre, de poc que no m’emporto per davant a qui d’entrada només m’ha semblat un obstacle en el meu camí; tot seguit he sentit una veu que deia:
–De poc que no em mates, nano...!
–Home, Andreu! No t’he vist... ¿Com et va la vida?
–De conya, tu...! Fa un mes que em va deixar la dona per un de més jove... També deia no sé que estava cansada de fer de mare...
–És que de vegades els homes cerquen en la dona...
–Ara no em vinguis tu amb teories freudianes. El que passa és que es va encapritxar d’aquell Adonis, i aquí s’acaba tot. Ella sabrà el que es fa. Però fota-li canya a la màquina, Fitipaldi, que t’invito a un cubata al Celler.
–¿T’adones que fa uns anys m’haguessis dit Nuvolari?
–I potser d’aquí un temps es dirà Schumacher. Però deixem-nos de disquisicions de gramàtica evolutiva, i anem al Celler.
Només era travessar el carrer de Calàbria. Al Celler hem demanat dos cubates.
–¿Ara no estàs en una residència cap a la Barceloneta...? Ah, ja sé: has vingut a buscar els reis...
–Més o menys. La residència està darrera del Govern Civil.
–Algun dia fotran una bomba i anireu tots pels aires.
–Els dies clau allò està molt vigilat i molt controlat.
Hem fet una pausa per beure. L’Andreu ha continuat:
–¿Te’n recordes de com ens ho passaven de bé en aquest tros de carrer...? Allò era vida i no això d’ara, encara que jo què sé... Almenys, els somnis no ens els podran fotre mai...! ¿Te’n recordes d‘aquell 28 de desembre que ens vam trobar una cartera de butxaca buida i la vam omplir de merda de cavall? Com picava la gent... I nosaltres quins farts de riure des de la cantonada.
–I tant! Llavors encara hi havia cavalls.
–Tu anaves amb aquella bicicleta de tres rodes per davant de la botiga dels teus iaios... Quin personatge, el teu iaio...!
–Sí; massa impetuós. No se li podia dur la contrària en res. Això li feia perdre molts clients, Andreu.
–Segons explica la mare, de caràcter força difícil i eixut, durant la guerra el teu iaio ajudava molta gent. I com va acabar! Encara el recordo agafat del bracet de la teva iaia amb aquelles ulleres negres i el cap ajupit, com si ja no hi fos. De fet, ja no era ell. I tot, per la marxa del teu oncle, segons tinc entès.
–Sí. Així va ser: el germà de la mare. No ho va poder suportar; va tenir una pujada de pressió de la sang. Quan va marxar el meu oncle amb la seva esposa –la meva estimada tieta, encara que no ho fos de sang–, va ser quan vam haver d’anar nosaltres a viure a la botiga perquè els meus iaios no podien estar sols. Llavors jo tenia 16 anys.
–Té –ha dit l’Andreu mentre m’acostava el got–, i fes una bona xarrupada, que avui és el dia dels Reis, nano.
–Això era abans, però ara...
–Bé portes la bossa del darrera plena, i no crec que sigui d’aire. Encara hi ha dones! ¿Què vols més...? ¿Que som masclistes...? Si que ens agradin les bones femelles és ser masclista, doncs sí: ho som.
Hem estat una bona estona callats. De tant en tant, bevíem. De sobte, l’Andreu ha dit:
–¿Però tu estàs bé a la residència?
–Ah, jo, sí. A més, faig el que vull. Però sempre hi ha coses...
–¿I on no hi ha coses, com tu dius? Ara mateix, a mi m’ha deixat la dona. ¿Creus que no m’ha afectat...? Doncs, sí, i molt. ¿Però què haig de fer: quedar-me en un racó a plorar? No, home, no. La vida continua. ¿Que això és tòpic? D’acord. Però n’hi ha tants, de tòpics. A més, tu ara estàs millor que mai pel que veig. Fins i tot, t’entenc més que abans i tot.
–Això és el cubata, Andreu. De veritat: quan bec una mica se m’entén millor.
–No fotis...! ¿De veritat, nano...?
–A més, com que ara gairebé sempre vaig sol, també m’haig d’esforçar més... Fa temps que vaig a fer el cafè al pub irlandès del Maremagnum (l’Irish Winds), i els nois que hi ha ara, malgrat ser estrangers, m’entenen força bé; a les tres sempre fa estona que estic allà... Bé, Andreu, potser que anem sortint...
–Com vulguis... ja vindré a veure’t un dia...
–Quan vulguis, Andreu. Adéu!
–A revoire, que va dir Voltaire! I força al canut...!

Al carrer no feia tant fred com al migdia quan he anat a casa; per això, he decidit no anar a buscar l’autobús, i venir a cop de bateria.

6 de gener
















REBAIXES


Avui he tingut un somni: un matrimoni jove de pagesos amb un fill m’havia acollit a casa seva, com si fos un captaire. Em trobava mig estirat en el terra de la casa amb les mans i la cara a sobre del seu gos blanc, que era molt més important que jo; anava acariciant el cap del gos al mateix temps que el mullava amb les meves llàgrimes, plenes de desconsol i de tendresa.

A la Josefin també l’he vista propera al plor per un neguit indefinit. Anava d’extrem a extrem del taulell com un os engabiat. Quan m’ha portat el cafè, s’ha assegut a la cadira de sempre, al meu costat; li acabaven de dir que en Ralph passa al torn de nit. Li preocupa molt haver d’estar sola en el pub. A més, es veu que té problemes de gelosia amb una companya de pis que ara fa parella amb un noi que també viu amb elles. Diu que li fa la vida impossible.
Tot això m’ho ha explicat d’una tirada i desordenadament.
Li he insinuat tornar a Suècia. Això no és la solució; encara vol estar un temps a Barcelona. Amb totes les seves explicacions, jo m’havia anat posant seriós mentre li preguntava detalls de la seva situació. De sobte, s’ha aixecat i m’ha deixat uns moments. Al cap de poc ha tornat a aparèixer i s’ha posat davant meu amb una postura de top model mentre em mostrava una faldilla que s’havia comprat a les rebaixes. M’ha dit el preu com si fos una veritable ganga i ha donat una graciosa volta sobre ella mateixa, i ha tornat a desaparèixer. Quan ha aparegut de nou, s’ha assegut al meu costat amb un sobre a la mà. Volia saber si havia d’anar a aquella adreça i li he explicat que era un certificat i com funciona.
Mentre parlàvem, la Josefin anava canviant de canal del televisor, quedant-se en cada moment amb la música que més li agradava. D’entre tantes actuacions, una vegada hem vist un vídeoclip d’un conjunt suec amb uns sons molt estridents i amb un cantant que anava maquillat gairebé com un mort. La Josefin m’ha advertit que en la vida real no va així, que només s’arregla d’aquella manera quan ha d’actuar. Després ens hem fet un fart de riure amb una actuació de Tom Jones dels anys setanta, totalment desfasat de temps, segons l’estètica actual.
Com anava canviant tant de canal –allà només posen canals anglesos–, hem bromejat sobre que abans en les llars manava el cap de casa i que, en canvi, ara el que mana és el que té el comandament de la tele.
Sovint, quan estem així, mirant la tele, jo ric d’alguna cosa. La Josefin no entén de què ric i m’ho pregunta; no intento explicar-li-ho: seria pràcticament impossible que m’entengués. Per això, quan li parlo selecciono bé els sons que sé que pronuncio amb més claredat i les paraules que ella coneix. Amb en Ralph em puc permetre utilitzar més conceptes.

Per enriquir-me una mica més conceptualment, a mitja tarda he vingut aquí per llegir una estona, però quan tot just portava una pàgina, he sentit el pes d’una mà a l’espatlla i m’he girat:
–Hola, Ramon! Quina sorpresa!
–Hola! He pensat que podíem anar a donar un tomb...
–I tant!
Hem sortit al carrer i he posat la quarta marxa. He continuat la conversa:
–Ho passàvem bé al grup poètic del barri. Tu eres un nen, però ja escrivies molt bé.
–Tretze anys tenia quan vam començar, l’any vuitanta.
–De seguida vas tenir clar el que volies ser: mestre de literatura. Ho vas aconseguir. ¿Te’n recordes, Ramon, d’aquell dia que vas venir a casa i em vas explicar que el teu pare havia marxat de casa per ajuntar-se amb una altra dona? Jo et vaig dir que em sabia greu, sobretot, per tu i la teva germana; i tu vas contestar: “No. Per viure amb aquell mal ambient, amb baralles cada dia, és millor que s’hagin separat.”
–És cert. Allò era un infern. Són molt diferents: la mare és la típica dona de casa d’abans; en canvi, el pare és mig bohemi.
L’he portat al Mudanzas, el bar on treballava la Ros. Allà, com sempre que ens trobem, hem parlat de la importància d’estudiar i de saber quant més millor. Hem recordat aquell membre del grup que deia que ell escrivia com li sortia i que no calia saber tanta gramàtica.
–Era un bon home –ha puntualitzat en Ramon–, però tenia algunes idees ben peculiars.
–El seu pare havia estat militar i ell havia estat internat en un col·legi de capellans –he afegit jo–. Deia de tot dels capellans i, en canvi, els anava a visitar de tant en tant. Un dia em va començar a explicar que hi havia un padre a qui li havia hagut de frenar els peus; jo crec que van ser les mans el que li va haver de frenar...! ¿I quan va portar un poema que parlava de dagas plateadas i que ell va explicar que es volia referir a les píndoles anticonceptives que prenia la seva dona, malgrat no estar-hi ell d’acord...?
–Era tot un personatge i molt bona persona. Portava molts traumes a les espatlles.
També hem recordat l’humil homenatge que li vam retre a Miquel Matí i Pol i les dues visites que amb aquest motiu li vam fer a casa seva, a Roda de Ter.
En un moment de la conversa, en Ramon m’ha preguntat:
–¿Com t’hi trobes a la residència?
–Jo, molt bé. Hem tingut canvis de personal. Alguns dels que han marxat ens els estimàvem molt i eren bons professionals. ¿Però vols riure una mica, Ramon?
–Ja m‘agradaria.
–El dia de cap d’Any a les set de la matinada va entrar a l’habitació una noia que no l’havia vista mai que va dir tot cridant: “¿Quién es Martín?” perquè m’havia d’arreglar ella.
–No són maneres –ha sentenciat el Ramon–. Encara t’ho prens mig en broma...
–Era una noia molt jove, el seu primer dia de treball... És molt difícil trobar personal. A la residència, Ramon, s’arriben a formar veritables lligams afectius entre el personal i els residents. A mi hi ha gent que m’ha vist plorar! També ens fem uns bons farts de riure!
–Vosaltres el que necessiteu, precisament, és viure en un clima d’estimació i de seguretat, que us proporcioni estabilitat emocional.
–Això, tothom ho necessita.
–Sí, però vosaltres encara més.
Després d’un reflexiu silenci, he comentat:
–D’altra banda, ara que em moc sol gràcies a la cadira elèctrica i que tinc importants relacions per aquests barris, una de les tasques del personal de la residència és la de fer la meva “posta a punt”, com jo dic, perquè m’endinsi en la realitat social amb la meva personalitat i idiosincràsia. Gràcies a aquests dos factors –l’ajut en la “posta a punt” i la cadira elèctrica– no sols he esdevingut testimoni de les inquietuds d’una part de la societat, sinó que també em moc en ella des d’uns termes d’igualtat i de franquesa. La residència ha esdevingut el lloc on em preparen per a la meva vida social.
El Ramon ha mirat el rellotge. Com que sé que és molt prudent, li he dit que s’havia fet tard. Hem sortit del bar i ens hem acomiadat. Com sempre fa, m’ha posat la mà a l’espatlla.

He decidit anar una altra vegada a l’Irish, on m’hi trobo molt bé, sobretot, ara que tenia dos amables i simpàtics joves amb qui parlar cada dia. Em sap molt de greu que en Ralph canviï de torn; és molt bona persona. Ara només quedarà la Josefin, però també acabarà marxant de la meva vida. Ja m’ho ha dit avui ella mateixa: cap a la primavera buscarà una altra classe de treball. Són joves estrangers que vénen a la Barcelona postolímpica a conèixer una altra cultura i a viure intensament una part de la seva joventut. Després, potser molts d’ells tornaran als seus països i portaran una vida rutinària, però sempre recordaran la seva estada aquí com la gran aventura de la seva vida.
Al pub era en Ralph. Per ser la darrera vegada que em servia –almenys, per la tarda–, m’ha invitat ell; s’ha assegut al meu costat amb el diccionari, com gairebé cada dia ha fet durant els darrers dos mesos. M’ha dit que a ell ja li va bé el canvi perquè té ganes de conèixer l’ambient de la nit en el pub. Hem comentat que tampoc no es tracta d’un treball de futur. Es veu que cap a la primavera pensa buscar una feina més d’acord amb les seves capacitats i inquietuds. En Ralph és fisioterapeuta. De vegades, mentre em dóna de beure observa els moviments de la meva mà dreta fins que aconsegueixo la postura de control; la seva discreta mirada és la d’un expert que de seguida es dirigeix al meu rostre i sovint em fa alguna broma. Avui li he dit que en la manera com agafa les caixes es nota la seva professió. M’ha contestat que és molt important tenir cura de l’esquena perquè si no els anys, més aviat o més tard, passen factura. Llavors ha criticat la falta de prevenció de riscos laborals en aquest país. Com tant sovint, hem convingut que el que compta són els diners i ha insistit en el sentiment d’impotència davant d’aquesta mena d’actituds.
De sobte, se n’ha anat darrera el taulell i ha canviat la música. Ha posat la seva cançó preferida, plena de ritme, a tot volum i ha començat a moure’s com si tingués un mal esperit dins del cos. Ha sortit del taulell i ha continuat el ball davant meu amb un micròfon imaginari a la mà. És molt bon noi. Només fa dos mesos que el conec, però em dol molt perdre les nostres xerrades, cada cop més serioses però sense abandonar l’ampliació del seu vocabulari de paraules grolleres. Ha tret un paper on hi havia anotades totes les que li he ensenyat i m’ha fet prometre que l’aniré a veure alguna nit per continuar les nostres classes, tan particulars.
Després d’acomiadar-nos mig emocionats, he pres el camí de la porta. Llavors, per suavitzar l’emoció continguda, m’ha recordat el primer mot groller que li vaig ensenyar.
Mentre jo marxava, l’hem repetit els dos a cor tres cops tot cridant.
Encara ressonen en el meu cap aquelles:
Polla..., polla..., polla...!!!

Me’n vaig a dormir esperant que totes les teles de dalt estiguin ja apagades o amb el volum baix. També espero tenir algun dia un somni en el qual no plori sobre un gos; espero sentir-me a casa meva mentre contemplo les flames de la llar de foc.

7 de gener








EL LLOC PREFERIT


Avui he estat arreglat i esmorzat aviat. No tenia cap cosa pendent; anit vaig acabar l’anterior ressenya i vaig fer quatre ratlles a l’amiga Carme Gil, a qui li devia carta. Aquest matí no tenia res concret a fer; era lliure fins i tot de les obligacions que m’invento. He decidit posar un plàcid rumb cap a la platja. Quan anava pel passeig de Borbó sense cap pressa, m’he acostat als iots del Port Vell per gaudir de la ferum que allà se sent i que sempre m’ha semblat una invitació provocativa a fer exòtics viatges sense destinació fixa. Al cap de poc, he posat rumb cap a la plaça del Mar. Allà, amb una lleugera brisa de llevant, m’he col·locat a l’extrem elevat de la plaça on hi ha un pendent molt pronunciat fins a la sorra. Des d’allà es té una visió més àmplia del mar. (Quan tenia quinze anys vaig llegir en un llibre d’astrologia que en el mar des d’una alçada de dos metres es divisa un horitzó de set quilòmetres.) Quan més relaxat em trobava, he començat a sentir una sensació de neguit que darrerament sovint m’envaeix, precisament quan millor em trobo, sobretot, a prop del mar. És com si després de superar tots els suposats entrebancs per arribar a l’estat anhelat, hi hagués una mancança que em porta a un estat depressiu; però generalment parlant amb algú se’m passa.
Poc després de començar a experimentar aquesta sensació, he sentit darrera meu una veu que deia: “Feia temps que no et veia per aquí...”. He girat la cadira i he dit:
–Hola, Mauricio! –i ens hem posat a riure d’alegria els dos.
–¿Com et va la vida, xicot?
–Com sempre, anant fent... ¿Ja tens el títol? Ja vas tenir prou ànims de fer una carrera una vegada jubilat! La gent espera la jubilació per descansar; tu vas fer la carrera d’advocat.
–¿Què havia de fer: anar a un casal a jugar a cartes...? Aviat aniré a Astúries, al meu poble, i així podré ajudar al capellà amb els assumptes legals. Té molts projectes, fins i tot vol fer una residència d’avis. També t’haig de dir que jo mai no he sabut estar sense fer res.
–Sí, perquè aquest català tan perfecte que parles poca gent vinguda de fora d’aquí el parla.
–Perquè no tenen voluntat ni interès. Si fa trenta anys que estic a Catalunya, ¿com no hauria de parlar català?
–I això m’ho diu un asturià...
–¿Què té a veure que sigui asturià...?
–¿No dieu que Espanya és Astúries i la resta del territori de l’estat és terra reconquistada?
–Això ho diuen quatre exaltats. Aquí també n’hi ha, d’exaltats, amb això de la llengua i la independència. ¿Què hi farem? ”En todas partes cuecen habas y en mi casa calderadas.” –En Mauricio ha fet una petita pausa mentre contemplava el mar i ha continuat–: Tu abans venies cada nit, després de sopar, aquí, a la platja, i deies que això et tranquil·litzava... Aquí ens vam conèixer...
–Sí. Vaig estar un any i mig venint aquí cada dia havent sopat; tothom em feia bromes de tot tipus. Va ser el fort temporal i les pluges de la tardor de 2001 el que em va tallar el ritme. A l’estiu encara era de dia; en aquest període de l’any, nit tancada. Vaig conèixer gent molt interessant, com, per exemple, a tu...
–Gràcies, xicot. Però jo, d’interessant, res de res.
–Doncs, a mi, Mauricio, em va ajudar molt parlar amb tu. Fins i tot, t’havia explicat coses de casa.
–¿Hi continues pesant?
–Només es tracta de tenir present que ja no hi és la mare. Ara sembla com un temps mort.
–Bé, xicot, m’he alegrat molt de tornar a parlar amb tu... Me n’haig d’anar. Vaig a ajudar les pobres monges de la residència d’avis i a fer una mica de companyia als iaios, que estan molt sols.
–¿I qui no?
–La solitud és la pitjor malaltia de la humanitat. Però ells encara s’hi senten més, de sols. Adéu, i fins aviat.
–Adéu, Mauricio.

(Ja sé que parlo molt de l’Irish Winds. S’ha convertit en el meu refugi; allà és on em trobo més relaxat. Moltes vegades si no m’hi quedo més estona és perquè em fa por que s’ho prenguin malament, encara que allà només rebo atencions. Fins i tot, els seus propietaris em saluden quan em veuen. Vaig escriure un poema que comença així:

Al mig del mar, en cim de placidesa
com un racó de la partida Irlanda,
hi tinc l’acollidor refugi verd.)

Avui a l’Irish hi havia la Sinead; era el dia de descans de la Josefin.
Quan jo hi vaig començar a anar va ser també quan va començar a treballar-hi la Sinead. Durant algun temps era ella sola i com a encarregada del negoci. Després va estar amb un noi anglès; ell i jo fèiem bromes picants. Quan va marxar, van començar a passar noies i més noies anglosaxones que estaven poc temps. Sempre restava la Sinead, que explicava a les nouvingudes com m’havien d’ajudar, fins que el maig passat la van passar al torn de nit. De llavors ençà, han passat també vàries noies, sempre estrangeres, i sempre la més antiga deia a la nova com ajudar-me. Deu fer un parell de mesos que va arribar en Ralph, que va agafar el costum de seure al meu costat per donar-me el cafè, segons li va indicar la noia que llavors hi havia; ella havia començat aquest costum. Poc després la Josefin va venir en lloc d’aquesta noia, i en Ralph també li va transmetre que era millor seure per ajudar-me.
Amb la Sinead tot és diferent. Només ve on sóc jo per ajudar-me amb el cafè. Això no vol dir que quan s’escau no intercanviem algunes paraules sobre assumptes que sorgeixen de la tele, de la música o de qualsevol esdeveniment que succeeixi al pub. També ens entenem amb un dissimulat gest de complicitat. Des que hi vaig, potser haurem mantingut mitja dotzena de converses llargues.
Una vegada em va explicar com tenia programada la seva vida: de moment, estar uns tres anys aquí, després anar un temps a Austràlia, conèixer una mica Europa i tornar a la seva estimada Irlanda, que se l’estima molt. Vol ser policia i allà no es pot començar els estudis per ser-ho fins que no s’han complert els vint-i-set anys, per considerar que abans d’aquesta edat la personalitat no està prou formada per accedir a un treball de tanta responsabilitat; ella entén que així ha de ser.
Una tarda que es va posar a ploure, la Sinead em va dir: “Allà quan plou, fa molt de vendaval, i la gent entraria aquí molt vermella. A horabaixa la gent es reuneix a locals com aquest a escoltar música, a xerrar i a beure whisky i més cervesa. Allà la gent beu molt pel fred que hi fa.” Mentrestant netejava gots i rebia un públic imaginari.
L’Irish Winds està ambientat com un veritable pub irlandès, amb motius mariners. La porta és verda. Les parets i el sostre del local estan folrats de fusta. La part frontal del taulell la formen deu grosses cordes horitzontals. Al principi d‘anar-hi, sempre contemplava un rètol de fons blanc amb un marge i lletres negres en forma de senyal de tràfic que indica cap a un costat:
ÉIRE
IRELAND
Amb motiu de la conversa sobre la pluja, m’havia acostat al taulell, i vaig aprofitar l’ocasió per preguntar a la Sinead si el rètol havia estat cosa seva. Efectivament, l’havia portat ella d’Irlanda.
Avui quan hi he arribat, a la tele hi havia posat el canal anglès Sky News, de notícies.
Se sentia un suau olor a perfum de dona. La Sinead m’ha preguntat si volia el cafè amb gel o sense. Després d’un intent frustrat de donar-me el cafè per la seva temperatura, al cap de poc ha tornat la Sinead i ja me l’he pogut prendre. Com en les darreres vegades que m’ajudava ella, avui tampoc no ha volgut els deu cèntims de propina. Ha arribat una noia també estrangera i s’han posat a parlar les dues en anglès com si ja es coneguessin.
He restat en el meu racó. Anava mirant la tele i les dues noies alternativament, fins que he decidit tornar una altra vegada avui a la platja.

Com al matí, m’he col·locat a l’extrem elevat de la plaça del Mar amb una agredolça sensació: m’estic perdent massa coses maques! Una de les vegades que he tret la vista del mar, he vist una bicicleta que avançava cap a on jo em trobava mentre el seu propulsor agitava convulsivament el braç dret. Amb això, ja l’he reconegut. Quan ha arribat al meu costat, ha posat un peu a terra i ha dit:
–Hola! Volia anar cap al Port Olímpic, però he vist que eres aquí... ¿Però... què fas...?
–Com sempre. Aquí... ¿I tu, Pep...?
–Doncs, mira... també com sempre...: vaig matant el temps...
–És quan més s’aprofita.
–Estava allà..., a casa... amb la mare..., i m’he cansat de la tele... He agafat la bici... En deu minuts... Avui ha fet un dia guapo... d’aquells que s’han d’aprofitar... Aquest matí també he vingut... Aviat es farà fosc, encara que ara ja allarga el dia... Ja saps allò de: “per Nadal, pas de puça; i per cap d’Any, pas de pardal.”
–¿Un rodolí?
–Home... Encara que un vingui de pagès i ara cobri una miserable pensió... de llarga malaltia... Quin dia més guapo... A mi que no em vinguin amb rotllos... No sóc com aquests executius que sempre van de cul per fer més cuartos... i acaben...
–Però alguna cosa s’ha de fer, Pep.
–Tu... a mi m’agrada perdre el temps com jo vulgui... ¿Saps...?
–Amb això, sí que estem d’acord, Pep. A mi sempre m’han dit que havia de fer coses. Els pares, al contrari: per ells no hauria fet mai res. Cada cosa nova que deia que volia fer, era una baralla i forta; al final sempre feia el que volia. Jo mai no m’he avorrit.
–Tu carbures... Quin dia més guapo... Llàstima que la mare cada dia està pitjor... Avui quan li passava un drap mullat per les aixelles em parlava com si fos el cabró del meu germà que no la ve a veure mai..., el molt cabró...! Mira allà... el primer estel... ¿I tu com estàs a la residència?
–Bé. Molt bé, Pep.
–Bé, me’n vaig; la mare no pot estar gaire temps sola... ¿Encara vas cada dia a fer el cafè al Maremagnum...?
–Sí. Algun dia, dos cops. M’hi trobo molt bé.
–Ja vindré i t’invitaré...
–Quan vulguis.
–Fins aviat...
–Fins aviat, amic Pep.

Després de pocs minuts he marxat jo també. Començava a refrescar.
–¿Per què menteixes com un bellaco?
–¿Per què em dius ara, Sandra, que menteixo? A més, bellaco és un castellanisme, si no ho sabies.
–El corrector també et va assenyalar com falta les punyetes de la teva estimada i barroera Ros.
–Estàs gelosa.
–¿Jo gelosa d’aquella malparlada? Si us plau!
–¿Per què em dius que menteixo? Això sí que m’interessa.
–Tu ets incapaç d’escriure tota una ressenya d’un dia després de sopar, com aquell qui no vol la cosa, i encara menys si té l’extensió que estan adquirint darrerament. També menteixes amb l’estat del temps i moltes altres més coses.
–Són recursos literaris. La gent ja hi compta, amb això. Encara que alguna vegada em quedo aquí fins a les dues de la matinada, certament sóc incapaç d’escriure la ressenya d’un dia d’una tirada. La gent que em coneix ja sap de la meva lentitud per escriure...
–No busquis ara la compassió dels altres... ¿Què li importa a ningú que tu escriguis amb un sol dit i que premis moltes vegades una tecla en lloc de la que tu vols? La gent vol llegir coses ben escrites i sinceres.
–¿Has dit sinceres, Sandra?
–Sí, com quan vam parlar de la primera etapa de la nostra relació. Llavors no vas mentir gens; segurament perquè hi participava jo.
–Mira. En literatura la sinceritat és molt relativa. Només es pot demanar sinceritat en el missatge i en la forma escollida. Tot i això, molt sovint s’han de fer concessions per fer-ho més entenedor i agradable de llegir. Des del moment que corregim més d’una vegada –al menys, jo– i que tota obra publicada passa abans per un corrector, el concepte de sinceritat ja s’ha de contemplar des d’un punt de vista més reflexiu que ajudi a transmetre allò que l’autor s’ha proposat. Posem l’exemple de la poesia com intent de crear bellesa i musicalitat mitjançant la paraula, com expressió dels propis sentiments. La bellesa s’aconsegueix amb una adequada adjectivació i trobant metàfores adients. La musicalitat s’obté amb la mesura, rima i ritme. Tot això, a part dels pocs genis que han existit, només es pot arribar a aconseguir amb molt d’estudi i corregint també molt. Llavors, parlar de sinceritat en literatura és referir-se a una constant recerca d’aquelles formes expressives amb les quals més s’identifiqui l’autor. D’altra banda, Sandra, com deia un autor valencià, després quaranta segles de civilització no se’ns pot demanar que siguem sempre sincers. La sinceritat pot fer molt de mal. Jo crec que la sinceritat pot esdevenir una falta d’educació.
–Prou que ho sé! Ja m’ho vas demostrar molt bé tu.
–És com gairebé tot: s’ha de saber administrar la dosi adient en cada situació.
–Parles de les relacions humanes com si es tractés d’un mecanisme de rellotgeria...
–En part és així. Tu no parles igual amb la teva filla que quan ho fas amb mi, per exemple.
–Ella no és cap cínica.
–Home, gràcies. Entre cada dos persones s’estableix una relació única i irrepetible. Però jo m’estava defenent de la teva acusació de falta de sinceritat literària. Vull acabar la meva defensa dient que vaig construint aquesta crònica a base de fets la majoria dels quals he viscut realment o hagués pogut viure molt fàcilment; el que faig és agrupar-los una mica per temes i segons les necessitats de cada ressenya. Per exemple, si en el resum del dia 29 de desembre dic que feia un dia esplèndid és per justificar la meva estada gairebé tot el dia vora el mar, cosa que realment faig amb molta freqüència. Cada vegada sóc més fidel a allò que realment he viscut; m’adono de la riquesa de la vida. Allò que va començar com un intent de plasmar les meves idees sobre la vida s’està convertint en un testimoniatge social de la gent amb qui em relaciono.
–Has dit: o hagués pogut viure.
–A partir d’uns personatges, sovint he agafat trossos de diàlegs que he mantingut realment i he fet un collage. D’altres vegades els diàlegs es troben mig arranjats, respectant sempre la personalitat de cadascú. A tu t’he canviat el nom. Ara podíem tractar sobre si en la nostra existència hi ha alguna cosa que no pertanyi a la realitat, però ho deixarem córrer, almenys de moment.

Quan he arribat al carrer de la residència, m’he quedat a la placeta que hi ha davant. Uns minuts després ha sortit una noia en cadira manual agitant la mà dreta amb grans moviments i cridant. La portava un noi. Ja al meu costat, m’ha dit:
–Hola! ¿Com va? –M’ha dit mentre tornava a la residència el seu acompanyat.
–Un altre dia abans de venir truca’m o si no el més segur és que no em trobis, com avui.
–És igual. Tenia ganes de veure’t i he vingut.
–¿Què fas ara, Ana?
–Estudio. M’he cansat de fer burrades.
–¿Quines burrades?
–Fer piles de cubs de dos i coses així. Ja estic cansada de fer coses que no porten enlloc. Ara vull estudiar. Sempre m’ha costat, però ho faré.
–Estic segur que te’n sortiràs.
–Vull fer coses que em serveixin i no burrades. Al cole tinc un ordinador adaptat i el faig anar jo sola –i s’ha posat a riure–.
–Ja era hora, Ana.
–És que si no fas res, acabes neurastènica. És com aquell que no vol sortir de casa per res i es lleva a les tantes i després de dinar, una altra vegada cap al llit. Està mig sonat. L’última vegada que va sortir amb el grup, ¿te’n recordes?, ja parlava sol i tot. No pot ser.
–És que tu ets molt activa.
–L’altra gent ja té prou feina en treballar, però nosaltres també hem de fer coses i moltes.
–Sí, perquè la gent ha d’utilitzar molt del seu temps per tenir les seves necessitats cobertes. És ben trist llevar-te i saber que hauràs de donar una quantitat molt important del teu temps per poder menjar i tenir un lloc on viure.
–Societat de consum. ¿No és aquest el nom de tot aquest tinglado?
–Hi ha una cançó molt divertida, de Raimon, sobre aquest tema. Nosaltres, en canvi, no podem realitzar, en les actuals circumstàncies, cap de les tasques per la supervivència.
–Feia temps que no parlàvem, i això sempre va bé. Veig que ja em ve a buscar el voluntari que m’ha portat fins aquí amb bus.

Després he entrat a sopar i ara estic aquí, a l’estança dels ordinadors, valorant el canvi de rumb que ha pres aquest dietari, que vaig començar el dia de Nadal amb un plantejament més teòric. En un principi em proposava plasmar-hi les meves cabòries intel·lectuals, però la dinàmica d’allò que visc li va donant un caire més de relat social.

20 de gener
















El TREBALL SOCIAL

Avui m’havia proposat dedicar aquesta ressenya a un assumpte, però tot el que realment he viscut avui m’ha fet canviar de tema; el que tenia previst i força elaborat mentalment ho deixo potser per a una altra ocasió.

Aquest matí hem tingut reunió aquí mateix, on estic ara jo sol intentant treure l’entrellaçat d’aquest dia. Si la nova directora i la coordinadora de la residència poguessin dur a terme tot el que s’ha dit, això funcionaria encara molt millor; però tots ens trobem condicionats per l’actual sistema social.

Camí del Maremagnum, m’ha aturat una noia que treballa a la residència; des de feia temps em volia invitar a un cafè per xerrar amb més calma. Aquest migdia podia estar uns minuts en una terrassa. “El treball és el treball” té com lema. Hem deixat pendent una trobada més llarga i amb més calma al Maremagnum; tothom sap que hi vaig cada dia i en fan tot tipus de bromes.

He decidit prendre’m tota la tarda per a mi, encara que sempre tinc tot el temps lliure, i he anat a fer el meu segon cafè a l’Irish.
La Josefin estava parlant amb una noia sobre les dificultats de trobar pis amb un lloguer raonable. L’altra deia que de dels Jocs Olímpics s’havien disparat encara més; li ha fet una exhaustiva exposició dels diferents costs de la vida a les altres comunitats. Jo no sentia bé totes les seves paraules; el so de la tele estava molt alt. Però en un moment d’anuncis, he sentit que llavors li explicava que els ibers eren baixos i morenos i que estaven al sud; per això, les dones andaluses són baixetes i amb aquells cabells tan negres i lluents. Després ha anat al nord: “En canvi, els celtes estaven a Galícia i eren alts i rossos. La meva germana em porta un pam.”
Quan ha marxat la noia, la Josefin s’ha assegut al meu costat i li he preguntat com es diu la seva amiga que només va a l’Irish cada divendres; Ester, m’ha dit la Josefin. Llavors, m’ha explicat que va conèixer un noi molt atractiu a la discoteca, que se li va acostar i van quedar que vindria aquesta tarda. És uruguaià i surt amb una noia i ara no té feina.
Per la porta ha aparegut un grup de nois estrangers fent molt de xivarri; la Josefin s’ha posat les mans al cap i ha anat darrera la barra. Els nois han continuat amb els seus càntics, balls i moviments de tota mena, mentre demanaven cervesa i ella els anava servint lentament. M’ha fet un gest com si em digués: “Ja ho veus: haig d’estar per ells...!” Anava servint gerres i més gerres, mentre de tant en tant bufava dissimuladament.
Més d’una vegada, un parell o tres dels nois anglosaxons han pujat damunt d’algun tamboret. En dues ocasions un s’ha tret el penis i se l’ha tornat a amagar quasi immediatament. Com que m’havia agafat la tarda lliure, contemplava tranquil·lament aquell espectacle. D’altres vegades ja havia presenciat allà comportaments similars per part de joves i alguns ja no tan joves ciutadans d’aquelles latituds.
La Sinead ha entrat al pub i ha anat directament darrera del taulell per l’altre extrem d’on jo em poso; allà li ha comentat alguna cosa a la Josefin. De seguida ha tornat a creuar el taulell llavors per l’extrem on jo em poso i mentre baixava la part abatible del taulell, s’ha aturat un instant i m’ha dit en veu baixa:
–Són anglesos...!
Després d’una llarga estona de continuar els càntics i de beure cervesa, de sobte un dels més grans ha dit unes paraules, i han començat a abandonar el local. La Josefin encara ha estat uns minuts esbandint i assecant gerres. Quan ha acabat, s’ha assegut al meu costat i ha estirat les dues cames. Hem guardant silenci uns instants. Després m’ha dit:
–¿Saps...? M’atreveixo un mica amb el català.
–L’acudit seria fàcil... “sobretot, si és baix i primet!” Estic molt content. Així m’agrada.
–¿Saps...? He començat a treballar en una discoteca els caps de setmana per la nit.
–Acabaràs amb la teva salut.
–Em fan falta diners. Allà en dues nits guanyo gairebé tant com aquí tota la setmana.
–No podràs aguantar-ho.
–Aviat vindrà aquell amic. Vejam, vejam.... –Ha dit entusiasmada la Josefin–. És tan guapo... ¿Ja saps que l’altre divendres és el meu aniversari?
–¿No dius que surt amb una noia?
–Sí, però vindrà a veure’m... Quina emoció... Fa dos anys vaig sortir amb un noi de París i la meva mare ja tenia por que m’anés a viure per sempre allà.
–La teva mare deu ser bastant jove.
–Sí, i molt guapa. Ella sempre em demana que li enviï revistes del cor d’aquí per veure les fotos de la família reial sueca; allà no surten tantes fotos com aquí. La meva mare és monàrquica; en canvi, els meus amics, d’esquerres, hi van en contra. La monarquia no és d’aquest temps...
–Encara me’n recordo de quan van matar Olof Palmer...!
–Aquell sí que era un gran polític.
–Per això, el van matar, Josefin. En aquests casos és molt difícil saber qui va ser el veritable assassí.
–Jo només tenia dos anys.
–Era president de la Internacional Socialista. Potser, amb les seves idees progressistes i reconciliadores, hagués aconseguit finalment moltes coses bones.
–Com tu dius, per això el van matar.
–Abans es deia que hi havia tres amos del món: els Estats Units, la Unió Soviètica i el Papa, però que per damunt d’ells estava l’autèntic amo.
–¿Qui era aquest?
–¿A tu què et sembla? El de sempre.
–Ah...! Aquest...! –ha dit la Josefin mentre treia de la meva cartera unes monedes per pagar el cafè i posar en un pot l’exigua propina.
Ha anat un moment darrera el taulell, ha canviat vàries vegades el canal de la tele i ha tornat a seure al meu costat.
–Un fill va matar el seu pare pel comandament de la tele –li he comentat.
–¿On?
–No ho sé.
–Deuria ser als Estats Units. Aquestes coses només passen allà.
–Segurament.
He tossit.
–Aquest gat...! –ha dit la Josefin i ha afegit–: ¿Saps...? La Sinead m’ha dit que no tindré vacances fins al setembre.
–¿Per què?
–Diu que no pot ser abans. Fins setembre... Jo vull anar a Suècia molt abans a veure la meva mare. Deixaré el treball.
–¿Tu també, Brutus...?
–¿Què dius...?
–Que tothom se’n va. Que no hi ha res per sempre.

A mitja tarda he passat per la residència i he anat a comprar xampú anticaspa, perquè només aplicant una marca que em va recomanar en Manfred, el meu barber des que estic aquí, he aconseguit eliminar la meva vella companya: la caspa. Quan m’apropava a la seva petita botiga, he vist la rampa posada. De seguida ha sortit en Manfred i m’ha invitat a passar:
–Però si només vull xampú –li he dit.
–Aprofita la rampa; fa fred. No fa gaire ha vingut un company teu.
Ja a dins m’ha preguntat:
–¿Tens pressa?
–Avui ja he treballat prou.
–La ironia és una de les salses de la vida; una altra cosa ja és ser un cínic –ha sentenciat en Manfred–: Si no tens pressa, acabaré amb el cap del Jaume... ¿Veritat que vols l’anticaspa? –ha dit en Manfred dirigint-se a mi.
–Sí, però acaba –li he dit jo–. Aquí estic bé.
–Acabo amb aquest i estic per tu.
Després d’arreglar el client de torn, en Manfred ha posat una ampolla a la bossa de darrera la meva cadira i ha agafat els diners, que me’ls ha ensenyat:
–¿D’acord?
–D’acord.
Ha obert la porta i he sortit. Quan ell ja m’acomiadava, li he preguntat:
–¿Aquí no hi ha una dona que...? –Li he dit assenyalant la casa del costat.
–...que fa favors cobrant. És allà... ¿Però tu com ho saps...? ¿Què hi vas...? Té raó; no hi ha ascensor... ¿Llavors com caram ho saps...?
He posat la cinquena i he marxat.


Havent-me pres tota la tarda lliure, allò que més em plaïa era tornar a l’Irish; he posat rumb cap allà sense pressa i gaudint de la posta de sol. Quan he premut el botó d’un dels dos ascensors del Maremagnum per anar al segon pis, he vist que l’altre baixava a un company de col·legi amb cadira manual acompanyat d’un noi. A l’Irish hi havia unes quantes persones estrangeres bevent i xerrant amb to distès; això i la música que llavors sonava –jazz– m’ha acabat de submergir en un estat de total calma i placidesa. El temps era una carícia que naixia dels fons de l’ésser i lentament arribava a cada porus.
La Sinead des de darrera del taulell m’ha preguntat què volia. He intentat vocalitzar el millor possible perquè m’entengués sense cridar i no hagués de venir ella. Em deu haver sortit molt bé; s’ha posat a preparar un cuba libre com sap que m’agrada. Me l’ha portat. Ha tret de la meva bossa el tub de plàstic amb què jo bec, l’ha posat al got, que me l’ha apropat perquè fes el primer glop. De tant en tant, em feia un gest interrogatiu i, tot seguit, venia perquè fes un altre glop.
Em trobava al cim del gaudi de la vida. Tot era perfecte. Anava contemplant les persones i el local amb l’esperit de qui ja ha arribat a port després de patir i de vèncer molts obstacles. En un moment donat, he contemplat, de manera especial, la Sinead, que llavors parlava amigablement amb un senyor i una senyora en anglès. Per uns quants mots que mig he entès, he comprès que els estava explicant que quan va arribar aquí va viure a Mataró, on li encantava passejar per la platja. Això m’ho va explicar a mi fa temps.
Em sabia greu haver de marxar d’allà. Hi passo estones molt agradables. Em preguntava: “¿Per què haig de marxar? ¿Quin deure ineludible m’espera? Cap.” Aleshores, he decidit no tenir cap pressa. Encara m’he posat més còmode i m’he dedicat a observar cada detall del pub. He detingut la mirada llarga estona en la Sinead. M’han vingut al cap totes les coses que han hagut de passar perquè jo ara pugui gaudir de moments com aquest. El nombre de consumidors havia augmentat considerablement. De totes maneres, la gent continuava parlant en un to moderat. Llavors les notes musicals feien escales quasi líquides, que lliscaven com cascades d’escuma: besades d’un petit país verd. Tot transcorria en un ordre en el qual l’esperit, amb més fermesa que mai, es gronxava dins d’un àmbit sense gravetat. El millor de tot és que jo em trobava allà de manera corpòria. Tan real era la meva presència, que la Sinead se m’ha acostat i m’ha dit: “Agafo els cèntims, ¿eh?, i et guardo el tub.” “Sí. Fes.” Això només m’ha confirmat que jo realment estava allà, que no era cap somni.

Avui ha valgut la pena transcriure al peu de la lletra allò que realment he viscut.
–Sí, sobretot perquè hi apareix aquesta Sinead, de qui tu estàs més colat que Marc Antoni per Cleopatra.
–Si us plau, Sandra, que havia donat el dia per acabat... Ja me n’anava a dormir. ¿Què vols ara tu a aquestes hores? A més, jo no estic colat, com tu dius, per la Sinead.
–Sí. Te n’anaves al llit a pensar amb la teva immaculada Sinead. En canvi, a la pobra Josefin, que et dóna conversa i està sempre per tu, la pintes poc menys que com una neurastènica.
–Tampoc no és això, Sandra. Aprecio molt la Josefin... És molt bona noia i es comporta molt bé amb mi.
–Si, però a l’altra la tens en un altar. A més, deu ser de l’Ira...
–No diguis bajanades... Si vol estudiar per a policia...
–No hi fa res. Deu voler aprendre a posar bombes.
–El que passa és que tu estàs gelosa.
–¿Gelosa, jo...?
–Si l’haguessis vista avui darrera el taulell amb aquella brusa blanca i el cabell tot recollit en una castanya...
–¿Ho veus...? Estàs colat per l’irlandesa.
–Com has picat! Has caigut en la trampa.
–De moment que ho has dit...
–Bé, Sandra. Ara sí que me’n vaig a dormir. És tard. Bona nit.

24 de gener



LA PANA


Avui quan el noi nou que m’havia arreglat ha fet per acostar la cadira elèctrica al meu llit, m’ha dit:
–No funciona.
–Carlos...! –he cridat i dirigint-me al nou he afegit–: És que ell com que porta sis anys aquí sap com funcionen aquestes coses millor que nosaltres mateixos. Tots els peruans que treballen aquí són uns manetes. Després de varis intents i provatures, ens hem adonat que no hi havia res a fer. M’han assegut en una cadira manual, m’han dut al telèfon i he trucat al pare.

M’han portat al menjador per esmorzar. He necessitat ajuda per tot; en aquella cadira no arribava a la taula. Sense poder fer res, només estava pendent dels altres. Només podia mirar el meu voltant. Qualsevol gest d’algú era percebut per a mi en tot detall; i reia de les paraules que sentia de l’altra banda del menjador.
Quan he acabat d’esmorzar, he demanat que em portessin a prop de la porta per estar atent a l’arribada del pare. Cada cotxe que passava era un petit sobresalt que m’estremia tot el cos... Després d’una llarga estona, ha arribat el pare. M’ha portat on era la meva cadira. Se l’ha mirada i ha estat remenant cables una estona fins que ha pronunciat el seu veredicte: no podia fer res i que anava a trucar a l’ortopèdia.
Hem recordat que quan vaig topar amb un autobús i vaig estar quaranta dies amb el peu embenat, sort vaig tenir que la mare truqués perquè em portessin mentrestant una cadira del taller. D’altra manera, hagués estat més d’un mes sense poder-me moure.
El pare se n’ha anat a trucar. Jo m’he quedat aquí on escric i llegeixo. Quan ha tornat m’ha dit que vindria un taxi a buscar la cadira. L’ortopèdic li havia dit que si era el que ell es pensava, probablement aquell mateix vespre ja tronaria a tenir la cadira aquí.
–No ho crec. Tant de bo! –He dit dubtós i il·lusionat a la vegada.
De seguida ha vingut un taxi, que se n’ha emportat l’eina que m’ha donat la llibertat de què gaudeixo actualment.
–Per més seguretat, aniré jo també –m’ha dit el pare–. Si no hi ha cap més novetat, dissabte a les cinc a “Diagonal Mar”.

No tenia ganes de llegir ni d’escriure. He estat aquí fins l’hora de dinar sense fer res. De tant en tant, passava algú que jo seguia amb la mirada atenta com si cerqués l’afirmació de la meva identitat. Aquest seguiment amb la mirada provocava sovint alguna resposta per part de qui passava: Alguns s’aturaven un moment i em feien algun comentari sobre la meva actualment rara immobilitat; d’altres em preguntaven perquè no feia res... Una companya m’ha dit:
–Avui de Maremagnum, res de res.
–Avui estic invàlid!
“Podria ploure”, he pensat.
Què diferent el meu restar sense fer res d’aquest matí al de quan sóc a l’Irish o a la platja. Allà acarono la plenitud de la serenor; avui era un fet obligat per les circumstàncies. El mateix estat es viu de diferents maneres. Influeix molt si és un acte de llibertat o no. També intervenen altres factors subjectius, com l’estat anímic. Aquest matí era aquí obligat i força inquiet.
Se m’ha ocorregut pensar que no resulta estrany que els antics creguessin que la Terra era el centre de l’univers. Contemplem la realitat des d’on ens trobem i a partir de la nostra condició. Tenir una visió i una actitud que vagin més enllà de com experimentem l’existència exigeix una capacitat analítica a l’abast de pocs. Es requereix un desdoblament d’un mateix. La meva amiga i crítica literària Carme Gil sempre em deia que als meus poemes els hi mancava moviment: que eren estàtics. Tenia raó. Eren i són escrits per una persona que sempre està asseguda, i que, per tant, contempla i viu la realitat des d’una posició passiva, i només esforçant-me he aconseguit incorporar darrerament el moviment a alguns dels meus poemes.

Després de dinar avui no hi ha hagut ni cafè ni Irish ni cap de les coses que conformen la meva realitat de primera hora de la tarda en els darrers temps. Així doncs, m’he fet posar al costat de la llibreria del menjador, i he llegit per enèsima vegada L’àmbit de tots els àmbits, d’en Miquel Martí i Pol. Mai em canso de llegir aquest llibre. Quina claredat de pensament en un llenguatge concís i auster!
L’homenatge que li vam retre el grup poètic del barri fou una de les activitats més agradables i profitoses que vam portar a terme. Les dues vegades que vam anar a casa d’aquell home ens van permetre conèixer una persona sempre conseqüent amb les seves idees de justícia social, i que, des d’aquell petit despatx i amb les facultats físiques molt minvades, transmet al món la música dels seus versos amb paraules senzilles que commouen sense aparents grans filigranes. Darrera es troba un perfecte i minuciós domini del llenguatge.
Algunes de les persones que han llegit poemes meus s’han atrevit a dir que puc esdevenir un altre Martí i Pol. Ja m’agradaria però sóc conscient del meu nivell. Això m’ha portat a discutir freqüentment sobre l’honradesa dels jurats dels premis literaris als quals m’he presentat. Ja sé que hi ha molts interessos creats i molts condicionaments a l’hora d’atorgar premis una mica importants; també sóc conscient que la qualitat dels meus treballs es troba molt per baix de la de les altres obres que s’hi presenten. Quan m’han donat algun premi ha estat en un concurs de barri i sense dotació econòmica. Si hi ha diners en joc, ja no tinc res a fer. Cadascú sap o hauria de saber de les seves capacitats i limitacions. Només el treball callat i l’estudi poden dotar-nos de més eines per elevar el nostre nivell i realitzar obres de més qualitat. També resulta capdal el que han dit molts dels grans creadors: cal procurar que quan arribi la inspiració ens trobi treballant.

La lectura de L’àmbit de tots els àmbits m’ha fet oblidar momentàniament el meu estat d’aleshores. Contemplava el pas de cadascú amb renovada atenció tot cercant una paraula amable per poder establir una breu conversa. Tot passava més o menys a prop meu però passava. I pensar que només fa tres anys que disposo de llibertat de moviment! ¿I els companys i amics que encara estan sempre com jo avui? Sovint la gent s’enfada amb ells; diuen que són pesats i que només pensen en què algú els tregui a passejar. No és d’estranyar que vulguin sortir. Per això és tant convenient promoure activitats que, amb més o menys ajuda, puguem realitzar. La vida és moviment.
A mitja tarda he demanat que em portessin aquí; volia provar començar a escriure això: saber si des d’aquella cadira arribava al teclat. Impossible. De totes maneres, m’he quedat aquí, perquè no feia fred i no hi havia tant soroll com al menjador.

A quarts de set una veu ha cridat: “Un taxi.” M’he fet dur a l’entrada. Allà hi havia un home amb la meva cadira elèctrica, que m’ha dit:
–Em penso que això és per a tu...
–Sí. És meva. –He contestat tot cofoi.
M’he fet canviar de cadira i, després d’algunes proves, he anat com una sageta cap al Maremagnum descarregant tota l’energia acumulada durant el dia. Pel camí, m’he adonat que ja no estava tan pendent de les persones del meu voltant; ja era un més en moviment. En un semàfor, he sentit una veu que deia:
–¿A on vas a aquestes hores?
–Al Maremagnum, Ros, que no he pogut sortir en tot el dia. Si vols venir...
–Ah, d’acord. No tinc pressa. ¿A on anem?
–A l’Irish Winds. ¿El coneixes...? Jo hi vaig cada dia. M’hi trobo molt bé. És al segons pis.
–¿Allà hi vas cada dia per un cafè...?
–És més que això. Ja ho veuràs. I darrerament parlo amb els nois d’allà; això em va molt bé.
–Tu i jo també parlàvem al Mudanzas. ¿Te’n recordes...? Però, renoi, anem ja...! Vinga, la maquineta...!
Hem creuat els dos darrers semàfors abans d’entrar en terreny del Maremagnum. Ja allà, la Ros m’ha preguntat:
–¿Per què no has sortit en tot el dia?
–La cadira no anava... Encara sort que me l’han arranjada avui mateix.
–Ara estigues per la conducció; no te la vagis a fotre...

A l’Irish no hi havia gaire gent. Jo m’he posat al meu racó i la Ros s’ha assegut al costat com fa la Josefin. La música era bastant melòdica. Hem demanat dos cafès.
–¿Què fas ara, Ros?
–Ara col·laboro en un projecte per muntar una escola de gent que comença en el món artístic. Sempre vaig fent cosetes per aquí i per allà. Està força fotut tot plegat...! Els pares volen que torni a Ciutadella; d’això, ni parlar-ne. Allà t’ofegues. Si aquí tens poques oportunitats, allà és que no en tens cap. També està el conyàs d’haver d’aguantar a tota la parentela, que cadascú et diu la seva: “que si ves per aquí, que si ves per allà.” A mi no em dirigeix ni Déu...! –Ha callat un moment i s’ha mirat el local–: Ara entenc perquè hi véns cada dia, punyeter! És una veritable rèplica d’un pub irlandès. Es respira aires irlandesos. I la música està força bé.
–Algunes nits n’hi ha en viu, com diuen ara....
–Si perquè en mort és difícil que n’hi hagi.
–¿Veus aquell racó? Allà es posen els músics. Llavors, sí que ja...
–...t’hi cagues, com també diuen ara... Però mira aquell; està ben trompa. Deu ser anglès...
–¿Tu també, Ros...?
–¿Què vols dir?
–No res. Coses meves... Deu haver-hi de tot, com arreu. Encara que ho faig jo sol, més d’un dia m’ha ajudat a entrar a l’ascensor algun anglès.
–Doncs, jo tinc un secret.
–¿Quin: et cases o et fas monja?
–¿Monja, jo...? Si, home...! ¿I què més...? Mira... L’anglès té una navalla a la mà... Aquí perillem...
S’ha produït un gran enrenou: crits, intents de reduir-lo. Aquell individu feia molt difícil que el poguessin controlar; agitava la navalla a tort i a dret. Quan semblava inevitable el vessament de sang, ha començat a sentir-se des del fons del local una veu forta i potent que entonava les primeres paraules del Déu salvi la Reina; immediatament l’individu de la navalla s’ha quadrat, ha deixat caure la navalla al terra i ha seguit al peu de la lletra l’himne anglès.
Un cop han acabat de cantar, la Ros i jo hem marxat gairebé de puntetes; s’havia fet tard. Al mateix semàfor on ens havíem trobat feia un parell d’hores ens hem separat. Jo he vingut cap aquí, i després de prendre una mica de fruita, aquí em trobo davant l’ordinador. Quan escric aquestes darreres línies ja són les dues de la matinada. Me’n vaig a dormir. Quan em trobi al llit els recordaré que connectin el carregador a la cadira.

27 de gener




































FELIÇ ANIVERSARI!


Avui m’he despertat amb mal de cap. He demanat un Gelocatil. Ahir em vaig quedar fins tard escrivint aquí força tranquil i sense posar-me nerviós. Si estigués aquí el meu pare em recordaria el que va dir un metge quan jo era petit: “Ho pot fer tot sempre que no es posi nerviós. Si una cosa el fa posar nerviós, fora...” Encara que jo digui que si li arribo a fer cas, no hagués fet pràcticament res, aquell senyor tenia tota la raó del món.

Cap a les dotze he anat a la catedral, i, com sempre, m’he posat davant la Verge del Pilar. Des de Nadal, no hi havia tornat. Com deia la mare, només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. Des de dilluns estic força desanimat; però en qualsevol moment se’m calmarà aquesta angoixa tan intensa. Quin remei! En descàrrec meu, dic que de vegades també vaig a la catedral quan em trobo pletòric i tot ho veig de color de rosa.

Després m’he dirigit a un súper de pakistanesos on anem molts de la residència; ja saben com m’han d’atendre. Avui he comprat aigua i bombons. Com que sempre demano sis ampolles d’aigua, me les reparteixen en dues bosses de plàstic que pengen al darrera de la cadira. Així carregat, haig d’anar directament a la residència.
Ja fa temps hi havia un noi pakistanès que sempre em feia broma. Un dia al moment d’agafar-me els diners va començar a remenar discretament la cartera mentre em preguntava on tenia la foto de la meva promesa, mentre jo insistia que no hi havia ni foto ni promesa; en tot cas, amigues, que és més barat. Però davant la seva insistència, em vaig posar la mà al cor i li vaig dir: “Aquí.” Em digué que era un bon lloc per guardar la foto de l’estimada. Per seguir amb la broma, se’m va ocórrer preguntar-li si ell en tenia, de xicota. Llavors, va començar a lamentar-se. Deia que a ell li agraden les noies rosses; però aquest tipus de dones no el volen a ell perquè té la pell fosca. El que tenia la pell fosca ho va repetir quatre vegades. Aquell dia es va acabar d’esbravar dient-me el mal que els havia fet Sadam Hussein; ara la gent encara se’ls mira amb més recel i desconfiança que abans.

Tan bon punt he acabat de dinar, he anat ràpidament a l’Irish. És divendres. L’Ester m’ha saludat pel meu nom; i jo li he correspost d’igual manera. Com que jo no deia res més, m’ha dit vàries vegades que era l’aniversari de la Josefin, i jo li deia que no. Quan la interessada ha vist la meva insistent negació, m’ha dit que sí que ho era; i jo continuava dient que no. Només feien que mirar-se l’una a l’altra estranyades, mentre intentaven convèncer-me’n. De sobte, he girat la cadira d’esquena a la Josefin i li he dit que obrís la bossa. Quan ho ha fet m’ha dit:
–¿Trec aquest paquet?
–És per a tu. I per molts anys, Josefin.
Ha obert el paquet i m’ha dit:
–Són els que a mi m’agraden. Gràcies. ¿En vols un?
–No. Gràcies.
Amb una altra maniobra m’he col·locat al meu racó.
La Josefin ha preparat el cafè i l’ha deixat sobre el taulell. He vist que de la copa sortia molt fum.

L’Ester ha començat a dir a la Josefin com havia de fer la carta per notificar a l’empresa que deixa el treball. Finalment li ha dictat tota la carta, que la Josefin anava anotant amb un bolígraf.
Després l’Ester s’ha posat a explicar-li que havia sortit amb uns amics i coneguts una nit; la va empipar que al final cadascú anés pel seu compte o que marxessin sense dir res: “Quan se surt en grup cal respectar un mínim les normes de convivència.” La Josefin deia que a Suècia la joventut sempre es comportava així. L’Ester ha afirmat que la propera vegada ella també faria igual. Avui de l’Irish ha marxat amb un “Adéu!”, correspost per mi.
La Josefin ha vingut amb la copa de cafè que ja no treia fum. M’ha ajudat a prendre-me’l i ha cobrat. Ha anat al taulell i quan ha tornat, m’ha guardat el tub de plàstic i s’ha assegut al meu costat.
–Ja ho deus haver sentit: el dia 14 plego.
–Sí que ho he sentit.
–Podré anar a veure la mare quan vulgui.
–¿Però i...?
–¿I què...? ¿Vols dir el de sempre...? Ja me n’aniré sortint... Això no em preocupa...
–Josefin, encara que ja m’ho hagis guardat tot, dóna’m un altre cafè, que avui tinc una mica de mal de cap.
–¿I el cafè t’ajuda?
–Sovint, sí.
Me l’ha portat de seguida i me l’he pres mig bullint. Ho hem enllestit tot en pocs moments.

Ha arribat una de les dues joves de la senyora que regeix l’Irish Winds i la Stars Winds, la discoteca que hi ha a l’altra banda del Centre Golf.
–¿Vols bombons, Maribel? –li ha dit la Josefin, mentre tornava al taulell–: És el meu aniversari.
–Sí, gràcies. Agafaré un i prou, perquè si no la dieta... ¿Quants anys fas?
–Vint-i-dos.
–Te’n porto vint. Jo amb la teva edat ja tenia el meu fill gran; l’altre vingué un parell d’anys després. Vint-i-dos anys...!
La Maribel ha passat el llindar d’una porta lateral que hi ha a l’extrem oposat d’on em col·loco jo, i ha girat cap a l’esquerra, on deu haver-hi un magatzem; a la dreta es troba la nevera. A l’extrem on estic jo hi ha una altra porta que deu donar a un espai molt més reduït.
La Maribel va a l’Irish cada dia feiner a primera hora de la tarda a dur canvi i a realitzar altres tasques de control. Alguns dies fins que no ve ella no puc pagar per falta de canvi. Avui ha marxat aviat.
La Josefin ha sortit del taulell, s’hi ha repenjat i m’ha dit:
–La Sinead vol que en Ralph a partir del 14 torni a estar aquí de dia; però ell vol viure l’ambient de la nit.
–Sí. Ja m’ho va dir.
–Mira –m’ha dit la Josefin, mentre es treia un paper de la butxaca–. És una carta de la mare. Em felicita.
Ha desplegat el paper i me l’ha ensenyada. Començava amb un Hej, Josefin. Vam estar uns dies que quan jo arribava ens saludàvem a la manera sueca, amb un Hej, que m’havia ensenyat la Josefin.
–També m’ha enviat un mocador pel coll. –Se l’ha tret de l’altra butxaca–: Maco, ¿no? –I se l’ha col·locat, mentre continuava dient-me–: Els meus amics em faran una festa diumenge...
–Veus, Josefin, ja m’ha passat el mal de cap.
–Així, ja ho sé: quan em faci mal el cap, bones racions de cafè; i ja està.
M’ha agafat la meva característica tos i la noia sueca m’ha dit com sempre que tusso:
–Aquest gat..!
–Canviant d’assumpte, Josefin: ¿de què treballa l’Ester?
–De secretària de direcció, em penso... ¿Per què...? ¿No em diràs que...?
–Si us plau, que tinc 51 anys... És per una altra cosa.
–Té molta cultura i...
Quan més transcendental estava la conversa, ha vingut la noia del Centre Golf per un tallat, i m’ha donat un cop al cap mentre em deia:
–Gamberro...!
Quan se n’anava amb el tallat, jo he fet com si li anés a donar un cop al maluc, però s’ha donat compte de la meva fingida intenció, i ha fet un moviment per esquivar el cop, i gairebé li cau el gotet. Amb tot això, la meva mà ha acabat en ple cul de la noia.
Recordo fa un parell d’estius que... Però deixem-ho córrer.
–¿Per què?
–¿Tu per aquí, Sandra?
–Ara com que ja tens molts personatges amb qui jugar, ja no te’n recordes de mi. Desagraït més que desagraït!
–Però, Sandra...!
–Deixa’t d’orgues i explica què li vas fer a la pobra noia.
–¿Jo...? Res. Aquest no és el lloc d’explicar aquestes coses, Sandra.
–¿No ens vas proposar un viatge arran de terra? Doncs, mulla’t.
–Si no té cap importància... Era un matí d’estiu; als matins l’Irish no està obert. Per això, em vaig col·locar en una taula del Centre Golf i vaig demanar un cuba libre...
–¿Un cuba libre al matí...? Estàs sonat.
–Feia molta calor... Tenia set... I...
–¿I...? ¿I què...? Acaba ja.
–I la noia del Centre Golf anava molt escotada, i cada cop que em donava veure... com s’inclinava una mica...
–Tu veies les estrelles.
–Home, les estrelles..., precisament, no. A més, com que portava alguns collars amb penjolls... Hi havia un drac que anava de turó en turó o restava quiet ben allitat, tot depenent dels moviments de la noia.
–Ja t’hagués agradat estar en el lloc del drac... Segur que aquell cuba libre el vas fer durar més que cap altre. Almenys li deuries demanar deu vegades per beure; aquí sí que es pot dir allò de tant be alta com amb be baixa.
–El que passa, Sandra, és que jo no em puc passar gens amb la gent que m’ajuda. Si ho fes seria un poca vergonya. Tothom qui s’acosta a mi és una bona persona; d’altra manera, ja no em faria ni cas.
–¿I a mi per què em vas dir coses tan cruels?
–Em vas demanar total sinceritat. Ja vam comentar que la sinceritat s’ha de saber dosificar.
–Sí, home, com els medicaments, ¿no?
–Doncs, no és un mal exemple, Sandra.
–¿I de la segona etapa de la nostra relació quan en parlarem?
–Tot té el seu temps...
–Parles com si es tractés d’un mecanisme de rellotgeria...
–En certa manera...
–...i tu, el rellotger, fred i calculador, que tot ho té previst. I jo, que vaig fer tot el que vaig fer...! ¿I com m’ho vas pagar...? Fent-me plorar. Dues vegades abans de sortir d’aquell pis em vaig haver de rentar la cara perquè no se’m notés que havia plorat.
–Un dia gairebé et vaig obligar a confessar la veritable raó de perquè venies allà. ¿I no te’n recordes, Sandra, de totes les combinacions que havia de fer perquè no volies que ens veiessin entrar ni sortir plegats? Llavors, no tenia cadira elèctrica com ara. Els favors que vaig haver de demanar, primer a un amic i després a un altre, perquè em portessin i em vinguessin a buscar...
–Tu ja saps perquè havia de tenir tantes precaucions...
–Deixem-ho córrer.
–Ja estem com sempre: “deixem-ho córrer.”

A mitja tarda he anat a la platja per veure si d’una vegada marxava el mal de cap, que amb tantes converses a l’Irish m’havia tornat a venir. No hi ha hagut manera, per més que he intentat tranquil·litzar-me al màxim. Tot ha estat en va. El que fa dies que no experimento és aquella sensació de neguit que darrerament sovint m’envaïa; potser el tenir el pensament força ocupat amb aquest dietari, hi ajudi.

Avui no hauria d’haver estat gaire estona aquí escrivint pel mal de cap amb el qual ja m’he despertat. Ara quan pugi a la habitació que comparteixo amb dos companys més, em faré donar un Gelocatil com al matí.


31 de gener

















“DIAGONAL MAR”


Avui ja no tinc mal de cap. A les deu he baixat al menjador i m’han dit que havia trucat una tal Carme Gil i que vindria a les dotze. He esmorzat i he vingut a llegir.
Abans de les dotze he sortit al carrer. De seguida ha arribat la Carme:
–¿Fa molt que esperes? És que el tren... Ja saps... –M’ha dit amb la naturalitat de sempre.– ¿Què fem: anem a aquell bar de l’altra vegada? S’està molt bé.
–Anem al Mudanzas, doncs.
He posat la quarta i cap al Mudanzas. Allà hem demanat dos tallats. La Carme ha dit:
–¿Com va per la residència? Segons la teva carta...
–La qüestió fou tants canvis de cop. Estem en un procés d’emmotllament mutu. El personal antic porta el pes. Jo estic molt bé. La gent m’estima i jo també a ells.
–Sí, perquè aquesta cadira t’ha donat la llibertat que abans no tenies... ¿I el teu pare? ¿Ja està bé de l’operació d’artrosi, de novembre?
–Sí. Molt bé.
–¿Veritat que a casa vostra l’economia la portava la teva mare?
–L’economia i moltes més coses. El pare sap una mica més de números i portava l’assumpte bancari i de paperam; però la mare li havia de fer memòria de tot. Ella, la pobra, cada setmana feia les seves piletes –com ella mateixa deia– amb els diners de què disposava. Així, portava control. Sempre havia anat molt curta de diners; de vegades, més que curta. Per això, mirava tant la pesseta. Tenia por de quedar-se sense res.
–A mi em meravellava com parlava la teva mare. Sempre em preguntava coses i m’explicava també moltes coses ella. Era una gran conversadora.
–Sí, massa. No deixava parlar a ningú. La trobo a faltar molt. Des que va morir tinc la sensació com si tot estigués flotant per l’aire: res no és segur; tot pot canviar d’un dia per l’altre.
–És que la mare és el referent en una casa. És el lligam que ho uneix tot. Una vegada que falta la mare, sovint es perd bona part de la unitat, més o menys forçada, que hi havia abans. Jo vaig tenir sort de la meva tieta, que es va fer càrrec de mi quan va morir la meva mare; jo només tenia tretze anys.
–Encara me’n recordo del dia que ens vam conèixer. Aquella nit va morir el meu iaio. El 20 d’octubre de 1970. Jo tenia 19 anys.
–Em va portar l’Ampar. Jo venia amb certa temença de no saber ajudar-te. Donava classes particulars; no sabia com m’aniria amb tu. De seguida em vaig adonar que no eres cap amargat ni que tampoc no et tancaves en banda com jo temia. Es podia parlar amb tu de tot. Vam començar a tenir algunes converses a part de les qüestions merament didàctiques dels teus estudis.
–Jo estudiava el batxillerat a casa amb l’ajuda desinteressada d’estudiants que em facilitava Auxília. Al final del curs anava a examinar-me a un institut del barri. Prou bé que ho saps tu, tot això.
–Però jo no vaig venir a través d’Auxília. A mi m’hi va portar directament l’Ampar. Per això, jo no anava a cap reunió de les que feia la coordinadora.
–Amb l’Ampar també parlava; amb ella tot era molt diferent. Malgrat ser molt bona persona, tenia un caràcter dominant. Sempre volia tenir raó. Anava com si acabés de sortir de la capsa.
–Jo mai no m’he complicat la vida amb la roba. A part que el seu pare era propietari d’un forn de ferro a Biscaia; el meu, en canvi, era taxista.
–Sí. Recordo que donaves classes per poder estudiar; a sobre, m’ajudaves a mi. Per cert que el meu pare també va fer catorze anys el taxi amb vehicles del meu iaio.
–Que el teu pare havia estat taxista ja m’ho havies explicat fa temps.
–Sovint comento com t’esforçaves quan em donaves francès i com intentaves que pronunciés correctament els diferents sons de la llengua de Molière; i encara em deies que ho feia força bé. Llavors, tothom es posa a riure; jo, també.
–Després vam fer llengua i literatura castellanes, que és el meu...
–I sempre més m’has ajudat en tot el que t’he demanat.
–Ets una de les poques persones amb qui mai no s’ha tallat la comunicació escrita –ha afegit la Carme–. S’ha perdut molt el costum de la comunicació epistolar. És una llàstima.
–Avui no hi ha temps per escriure cartes; en tot cas, e–mails. Que no estem al dia, Carme!
–Jo sí que tinc Internet; però cal tenir molt clar el que vols; d’altra manera, perds el temps i els diners... Bé, que avui només ens hem dedicat a recordar viejos tiempos... Me n’aniré cap a la plaça Catalunya a agafar el tren; i tu, a la residència, si no faràs tard. Ja m’escriuràs; ara et toca a tu, perquè avui t’he vingut a veure jo. ¿D’acord, xicotot?
–D’acord, Carme. I records.

He posat la cinquena i en cinc minuts m’he presentat aquí, malgrat haver respectat el vermell del semàfor del Marquès de l’Argentera. M’he col·locat en el meu lloc del menjador. Encara estaven repartint el primer plat, que semblava apetitós.
Des de l’altre extrem del menjador s’ha sentit una veu clara i nítida que deia:
–Belén, t’has lluït. ¿On has comprat aquest arròs preparat?
La Belén és la cuinera dels matins de la residència. Ha tret el cap per la porta de la cuina mentre es passava la mà pel front:
–Sí, mira, guapo...

A un quart de tres ja he sortit una altra vegada al carrer. Un quart després em trobava en el meu racó de l’Irish. M’he posat el màxim de còmode que he pogut i he gaudit de poder estar allà. Des del taulell la Josefin m’ha dit:
–¿Ja vols el cafè...? Avui tinc ressaca.
–No. Espera una mica. Fins abans de les quatre no haig de marxar. Tu, Josefin, tens poca cuita de la teva persona. Acabaràs malament...
–Calla –m’ha tallat la Josefin–, que arriba la senyora Carmen, la meva cap.
–¿El de sempre...? ¿O una de les puntes de l’iceberg de l’autèntic El de sempre...? Ara anava a fer demagògia barata. Crec que tots els locals del Maremagnum són de lloguer. Van començar molt bé, però ara...
–Calla!
La senyora Carmen, com li diuen i que és una mica grossa, s’ha assegut amb dificultat en un tamboret alt. Portava un escuradents a la boca, com altres vegades que l’he vista per allà. Ha demanat un tallat amb sacarina, que s’ha pres amb calma. L’acompanyava un dels seus dos fills i marit de la Maribel, que ha canviat algunes bombetes del local. (Abans era rar veure algun membre de la família en dissabte o dia festiu.) Han entrat al probable magatzem i després de pocs minuts han sortit. S’han acomiadat de mi i han marxat.
–Ara sí que vull el cafè, Josefin.
L’ha preparat i l’ha deixat sobre un petit taulell de fusta que hi ha al darrera d’on ella seu per parlar amb mi, a la meva dreta. Allà posen les begudes els clients. També hi ha el mateix tipus de taulellet a la meva esquerra i darrera meu, en l’espai per sis persones on jo em col·loco. Mentre esperàvem que es refredés el cafè, la Josefin m’ha dit:
–Ahir em va dir l’Ester que les empreses que contracten immigrants tenen molts beneficis fiscals.
–El que no sé, Josefin, és si això també es fa amb fa els treballadors comunitaris. Ho dic perquè aquí tots sou estrangers...
–Tinc un xicot...! Que guapo...!
–Suposo que aquí només agafen jovent estranger per les característiques del negoci. La majoria de la gent que ve a l’Irish no és d’aquí. És necessari que parleu l’anglès amb fluïdesa. Cada negoci requereix d’unes coses.
–Segurament que el Ralph tornarà a treballar de dia, encara que ell no vol.
–Jo estaria molt content.
–Ja ho sé.
–Josefin, agafa els cèntims i arregla-m’ho tot, que ara ja me’n vaig.

He anat a la primera parada d’autobusos del passeig de Colom. De seguida ha vingut un 36 i al segon intent ha sortit la rampa. He hagut de fer una maniobra de més, perquè a l’autobús hi anava una altra cadira de rodes. A Diagonal Mar la rampa ha grinyolat bastant. M’he dirigit directament a un dels ascensors del centre comercial per anar a la terrassa de la tercera planta, on sempre em trobo amb el pare. Al bell mig de la terrassa he sentit dèbilment el meu nom, i m’he apropat al pare; avui havia arribat ell abans que jo.
–Hola! –m’ha dit.
–Hola!
–¿Ha tornat a fallar la cadira?
–No.
De la cinquena marxa de la cadira he baixat a la segona. Ens hem dirigit a l’interior del recinte perquè feia fresca. Anàvem lentament. Ara el pare camina a poc a poc. De tant en tant, s’agafava a un mànec de la cadira. Ja no utilitza cap crossa de les dues que li calien després de l’operació d’artrosi maluc, de novembre. Jo, malgrat dur la segona marxa, havia de tenir molt tacte per no agafar la màxima velocitat d’aquesta marxa curta, que només la poso quan vaig amb el pare. Així, hem fet tot el passadís on es troba un restaurant italià. De sobte, el pare ha dit:
–Abans-d’ahir vaig anar al metge que em va operar. Em va trobar molt bé i em va dir que camini cada dia.
–Té raó que era dia 30.
–No em va poder acompanyar el teu germà; tenia molta feina.
Hem continuat passejant per la tercera planta. Com que avui és dissabte, les botigues estaven obertes; hi havia força gent. Una altra cosa és quan hi anem en diumenge.
–Mira. Aquell banc està buit; seuré –ha dit el pare–. Encara és aviat per prendre el cafè amb llet.
Amb un parell de maniobres, m’he col·locat tocant el banc, una mica encarat a ell; al pare li agrada veure’m la cara quan parlem. Ell s’hi ha assegut amb moviments lents i amb certa dificultat.
–Ja han tret el Van Gaal –ha dit–: Li han hagut de donar mil milions... de pessetes, és clar; uns sis d’euros.
–Ara una altra vegada tenim el salvador d’en Reixach. Però ja està tot perdut...
–A la Copa d’Europa és l’únic equip que no ha perdut cap partit...
Hem estat una bona estona sense dir res. La gent passava caminant tranquil·lament. A l’altra banda del passadís on ens trobàvem hi havia l’aparador d’una d’aquelles botigues que hi venen articles mig exòtics. Una dona que hi ha entrat ha mirat i remenat una bona colla dels articles allà exposats; finalment ha sortit sense adquirir res.
–Anem a prendre el cafè amb llet –ha dit el pare, mentre començava a incorporar-se.
Hem anat a IL CAFFE DI ROMA, com gairebé sempre. El pare ha especificat que posessin els cafès amb llet en gots; és més fàcil de donar-me’l. Amb els gots a la taula, he dit:
–¿Avui què tens per sopar, papa?
–Avui em penso que em faré un platet de sopa de xampinyons; aquells sobres estan molt bons. Després, pa amb tomàquet i pernil que he comprat aquest matí.
–Sí, la temporada passada que venia a casa sempre que hi havia partit, quan per sopar feies un parell d’aquests sobres, m’agradava molt. Així, pots menjar calent sense complicar-te gaire la vida.
–Com que és fàcil de preparar...: un pot d’aigua, esperar que bulli i tirar el contingut del sobre; i ja està. Aquesta setmana he anat un parell de dies al restaurant de la cantonada per això mateix: menjar calent i variar una mica. Avui he anat a la plaça i he comprat canelons d’aquells que prepara la noia de la parada i que només s’han de posar al forn; ja tinc dinar per demà i dilluns.
Poc després m’ha dit:
–¿Que, comencem a marxar? –Ha demanat el compte i ha pa- gat–: ¿Que, farem com sempre?
–Sí. M’agrada passar per dins de la Ciutadella; així, em passejo.
–Jo si vinc aquí tant és perquè hi tinc molt bona combinació amb el 41: de porta a porta. Triga tres quarts d’hora. Només que estigui una horeta per aquí, ja omplo tota la tarda. Dijous hi vaig venir.
Hem sortit a la terrassa; ja era fosc. Hem accedit al passeig de Taulat per l’ascensor exterior que hi ha al costat de les escales mecàniques. A pocs metres es troba l’inici del 41. Aquesta vegada no he tingut cap problema amb la rampa. El pare s’ha pogut asseure al meu costat. Ja l’autobús en marxa, encara hem intercanviat algunes paraules:
–Intenta menjar força verdura, papa.
–Sí ja ho faig. ¿Ara quedem fins dimecres a la porta de casa?
–D’acord.
–Dóna-li al polsador, que la propera ja és la teva parada.

Sembla que avui ja s’ha acabat el mal de cap. En vaig començar a tenir més sovint l’estiu que vam comprar el primer ordinador. Sense saber res d’informàtica, acabava cada dia tot nerviós i suat. Vaig estar tres mesos amb mal de cap constant.


1 de febrer




































REFUSAR EL CAPITAL IANQUI


Avui volia exposar, informàticament i sense mal de cap, les incidències que vaig viure ahir, força interessants i que haguessin donat molt de moviment al relat, però el que he viscut avui crec que em donarà peu, si tinc l’habilitat suficient, per esbossar una altra qüestió que tenia prevista desenvolupar, sense saber com fer-ho. Anem per parts:

Després d’esmorzar volia escriure, però no sé quina atracció marina m’ha fet anar a la platja de davant de l’Hospital del Mar. Allà es troba ingressat un company de la residència. He contemplat el mar una estona, però de seguida m’he dirigit al centre sanitari. Avui el company es trobava assegut en una cadira.
–Veig que t’han llevat i afaitat, Enric. Records de la teva dona, la Montse. Com que l’han d’acompanyar, no pot venir tant com ella voldria. Això ja ho saps bé tu.
Ara parla molt baix l’Enric; ho havia de dir tot jo. He recordat que abans de festes em va explicar que de jove havia estat el cantant d’un conjunt i que fins i tot tenia un disc editat.
Com que li costa entendre’m, jo intentava dir frases curtes i amb paraules que pronuncio millor que d’altres:
–Quan tornis has d’acabar el Titànic al taller del carrer de la Marquesa; jo continuo amb els set pecats capitals. Ja portes molt temps en el seu muntatge, encara que saps ja com acaba sempre el Titànic.
“Al fons”, m’ha semblat sentit.
–Bé, Enric. Ja tornaré si no véns tu abans. Adéu.

Quan he arribat a la residència ja tenia ganes d’escriure i he començat aquestes notes perquè pressentia alguna cosa especial per aquest dia.
Després de dinar he guardat les bases del concurs literari de Roquetes d’enguany. Ahir vaig anar a casa del Jordi Rietos a portar-li un poema per tornar a participar-hi, encara que ja em van donar el premi de poesia catalana l’any passat. És el tipus de concurs al qual jo puc tenir alguna opció. El Jordi m’ho va fer saber un dia de la setmana passada. Per explicar qui és el Jordi Rietos faria falta tot un llibre.

Avui després de dinar no he anat a l’Irish; durant un temps els dilluns i dimarts no obriran fins a les cinc. L’any passat van fer una cosa semblant fins ben entrat el mes d’abril. A mitja tarda m’he fet posar la jaqueta de pell i m’hi he anat. Era la Sinead. En una taula baixa i rodona un parell d’individus parlaven en un anglès americanitzat força alt, amb algunes rialles que ressonaven per tot el local. En un parell d’ocasions s’han dirigit a la Sinead, com si la volguessin fer participar del seu estat extrovertit, però ella només esbossava lleus somriures. En una ocasió un dels dos s’ha acostat al taulell, tot cridant i rient. De sobte, ha baixat el to de la veu mentre em mirava a mi i es dirigia a la Sinead. He entès que volien invitar-me i ella responia amb un no, que cada dia em prenia un cafè. Llavors, continuant amb el mateix estat d’eufòria, m’ha mirat directament a mi i ha alçat la gerra de cervesa.
Després d’una estona de més rialles i algun crit, han pagat i han abandonat el local mentre em miraven alçant el dit gros. Tan bon punt s’ha acostat la Sinead, li he dit:
–¿Veritat que em volien convidar?
–Són ianquis...!

Des que vaig haver de marxar de casa, escolto Radio 5; cada quart d’hora donen notícies. Abans de sopar he anat a la meva habitació a escoltar les notícies de dos quarts de vuit del vespre. Segons han dit: França, Alemanya i Rússia han signat avui un document afirmant que no hi ha cap motiu que justifiqui un atac contra Iraq. Això és diametralment oposat a la postura dels EE.UU. i de Gran Bretanya, que volen un atac imminent.
Després he escoltat una cinta d’Eva Cassidy. Quan més abstret em trobava, he donat un bot perquè no m’havia adonat que no estava sol:
–Hola, Neus!
–¿On eres ara?
–Demà em caso.
–¿Que dius tu ara...? ¿Se t‘ha pujat la música al cap o què?
–Em caso amb ella.
–Però si l’Eva Cassidy va morir...
–És que jo em caso amb la seva veu. És el tipus de música que m’agrada. Precisament, ahir vaig anar a casa d’un amic que, de joves, per sentir jazz apagàvem tots els llums.
–No t’he portat abans la cinta perquè per gravar-la necessitava l’equip del meu cunyat i... Baixa a sopar; ja són les vuit.

La cuinera del vespre havia preparat una suculenta sopa de galets. Hi he fruït molt. És amb aquests plats on les bones cuineres demostren el seu saber fer i no pas amb la nouvelle cuisine.

Tenia moltes ganes d’escriure. I m’he posat a fer-ho amb més arguments que mai. M’ha vingut a la memòria que des que tinc cadira elèctrica m’he permès el luxe de rebutjar tres relacions. Però si ho he fet no fou perquè ara tingui més possibilitats d’elecció. Abans també era molt exigent a l’hora d’escollir amb qui em relacionava. Sovint la mare m’animava a sortir amb
algun voluntari de la Creu Roja que fan el lloable servei de portar a passejar persones amb poca mobilitat. Jo sempre li responia el mateix: no. M’estimava més sortir menys i fer-ho amb els meus amics o amb ells: els pares.

Primer rebuig

Poc després de morir la mare (l’agost de 2000) es va intensificar la relació que manteníem un company de la residència i jo. Cada dia sortíem i anàvem a prendre el cafè plegats; fins i tot, vaig deixar d’anar a l’Irish –feia poc que hi anava diàriament– per l’estat físic d‘aquest noi. Li resulta molt perjudicial passar per les llambordes que hi ha en dos trams en el camí al Maremagnum. (Per evitar part d’un d’aquests trams vaig tenir jo l’accident.) Em va ajudar molt llavors parlar cada dia amb algú. També em van ajudar els seus consells de tipus econòmic.
Amb l’ajut del pare vaig demanar passar a percebre la pensió no contributiva, de 14 quotes a l’any; abans percebia una altra pensió lleugerament més alta, però només de 12 quotes anuals i com fill a càrrec. Amb aquest canvi també vaig passar a tenir una cartilla de la Seguretat Social pròpia. Tot això fa que el dia de demà ja no hagi de fer cap pas per regularitzar la meva situació.
Malgrat tot, em calia realitzar un gran esforç psíquic i mental per no topar frontalment amb el caràcter dominant i absorbent d’aquest company; sempre havíem de fer el que ell deia. Per aquest motiu, abans de Nadal vaig tornar a anar pel meu compte, recuperant la relativa llibertat de la qual feia tan poc que en gaudia. Si algun dia llegeix això, no crec que es molesti; més d’una vegada em va comentar que era conscient de la seva manera de ser. També em deia que li resultava difícil dependre d’altres, ell que havia tingut un petit negoci propi fins que pe un accident de carretera es va quedar tetraplègic.

Segon rebuig

La segona relació que vaig rebutjar fou la d’una companya de platja quan jo hi anava tant. Un dia se’m va apropar tota parladora i extravertida una dona mig somrient. Em parlava com si em conegués de tota la vida i, de tant en tant, em tocava la mà. Em va dir que escrivia; de seguida li vaig confessar la meva afecció per la poesia. Ja vam tenir aparentment tema en comú. De totes maneres, per com parlava em va semblar que es deuria deixar portar només per les emocions; jo sóc més cerebral.
Pocs dies després ens vam tornar a trobar. Portava un bikini verd. Es va agenollar davant els meus peus i em va acariciar les cames mentre em deia que m’admirava. Una mica atabalat, no sabia on mirar ni què fer. Intentava contemplar el mar per concentrar l’atenció en una altra cosa; llavors em va dir que hi havia pocs homes com jo. El cos em bullia i suava més pel meu estat que per la calor que feia. Quan em trobava a prop del punt d’ebullició, em va ensenyar un paper amb un poema escrit en castellà i a mà amb un munt de faltes d’ortografia. Es tractava d’una redacció sobre un home maltractat per la vida que ara es drogava per la malaltia progressiva que s’anava apoderant d’ell. Ara feia l’existència impossible a una dependenta d’un forn que el mantenia i tenia cura d’ell. Llavors, vaig entendre el comportament de la meva companya de platja com el més innocent del món. Era una dona emotiva, senzilla i sensible, que s’esforçava a entendre’m, perquè el seu company ja començava a tenir greus problemes de llenguatge.
Hi havia alguna cosa en aquella dona que no m’acabava de fer el pes: potser que parlava molt amb un to massa misericordiós, malgrat confessar com un dogma de fe el seu ateisme; potser la seva crítica social que l’expressava tal com raja, sense tenir en compte la complexitat de tots els elements. Sovint, m’atabalava la seva parla que jo rebia com una pluja incontrolada de crítiques al sistema. Sempre buscava la meva total implicació i adhesió a les seves exasperades i passionals diatribes al capitalisme. Em sentia atrapat en una xarxa de paraules que em portaven a un estat neguitós. Però quan ens veiem sempre parlàvem.
Estava segur que si volgués em podria aprofitar de la pobra noia. Però succeeix allò que vaig comentar amb la Sandra: que jo no em puc passar amb qui s’acosta a mi. Si ho fes, seria un malvat. Quan feia temps que no ens havíem vist i jo em trobava molt sol, vaig anar un dia al forn on treballa ella; aquell dia estava malalta. L’endemà va venir ella aquí, a la residència, perquè les seves companyes la van informar de la meva presència al forn. Vam estar parlant una estona; fins i tot ja havíem quedat pel dissabte al matí a la platja. Però em trobava atabalat per l’allau de paraules que ella anava deixant anar damunt meu en relació amb un escrit que havia portat. La vaig acompanyar fins a la porta i allà em va deixar anar la traca final sobre com havia escrit allò. De sobte, i amb gran sorpresa per part d’ella, li vaig dir que havia recordat que tenia un compromís dissabte. Va voler canviar el dia de la trobada, però vaig tancar tota possibilitat de trobar-nos una altra vegada. Sense dir-m’ho, no feia falta, se’n va anar molt enfadada i disgustada. Jo m’havia adonat definitivament que la seva manera d’expressar-se i de comportar-se em feia sentir neguitós. Em sap greu perquè era tot cor. No ens hem tornat a veure més.
–¿Què hi vas anar a buscar tu al forn? No era precisament pa el que tu pensaves poder aconseguir...
–Ara no t’hi fiquis, Sandra, que es tracta d’un assumpte molt seriós.
–I tan seriós: “com treure’s de sobre a qui no et dóna allò que tu esperaves.” Pobra noia...! Tan bona fe que deu tenir... Estàs fet el més gran dels egoistes...! Ara sí que m’has demostrat com de porcs podeu ser alguns homes...!
–Tampoc no es tracta d’això, Sandra. Era el seu allau de paraules el que feia sentir incòmode. Hi havia alguna cosa que em feia estar irritat.
–¿I per què la vas anar a buscar?
–Aquells dies em trobava molt sol.
–¿I allò que vas dir sobre el respecte que es mereix qui s’acosta a tu? Amb aquesta pobra noia t’ho vas passar per allà on tu ja saps. Només saps fer mal. Deuria quedar feta pols. Sols li faltava això. Egoista, més que egoista...!

Tercer rebuig

La tercera relació rebutjada fou la d’un xicot que vaig conèixer al bar Lignano, de la Via Laietana, l’any passat quan a l’Irish dilluns i dimarts feien l’horari restringit. (Un dilluns buscant un bar per prendre cafè, vaig arribar fins el Port Olímpic i en un restaurant em va atendre un cambrer de manera molt sol·lícita i amable. Finalment, va resultar que havia treballat a la residència.) Aquell dia havia decidit provar un altre bar nou per a mi. Em vaig posar davant d’una taula; a la del costat hi havia un noi que observava encuriosit i amatent com s’esforçava el cambrer per entendre’m. Finalment es va oferir a ajudar-me. Ho feia tot amb unes ganes desmesurades com si estigués realitzant una gran tasca humanitària, i en veritat, la realitzava, però em feia sentir com l’objecte de la seva bona obra del dia. Em tractava de vós amb un fingit gran respecte. Semblava estar vivint una escena de feia un segle. Em va dir que era excursionista i que treballava allà davant: als jutjats. Després d’haver pres el cafè, em va dir d’anar-hi i provar si escrivint jo al seu ordinador de la feina m’entenia millor. Potser va ser una imprudència acceptar aquella invitació, però mai abans no havia pogut fer cap d’aquestes petites aventures. El vaig acompanyar fins a la seva taula de treball. Pel curt camí va anar augmentant la meva incomoditat davant el tractament del que era objecte, però estava decidit a arribar fins el final. El xicot no parava d’elogiar la meva actitud envers la vida. Davant de l’ordinador, em va fer escriure la meva adreça, perquè volia mantenir correspondència amb una ment tan clarivident com la d’un servidor. Per un moment vaig pensar posar una adreça fictícia; però, no. Volia arribar fins el fons d’aquella incipient relació. Mentre jo m’esforçava per posar les meves dades, em va presentar un company de feina amb els honors de poc menys que d’excel·lència; menyspreava les meves dots d’observació: a part del to de la seva veu, vaig veure com li feia l’ullet al seu company. Aleshores ja em vaig acabar de sentir com un trofeu de caça que el meu nou amic mostrava orgullós; només em faltaven les banyes.
Pocs dies després vaig rebre la primera de les dues cartes que em va remetre. A la part superior central del foli hi havia posat una creu i la carta començava amb un Déu vos guard. Això per sí sol no m’hagués irritat; una de les meves millors amistats és monja de clausura. Però en tota la carta es dirigia a mi en termes grandiloqüents com Sa excel·lència i expressions semblants. Vaig creure que era millor no contestar-li perquè tampoc no volia ferir-lo; no es pot jugar amb els sentiments dels altres. Però quan em va arribar la segona carta, del mateix estil que la primera, vaig creure que havia de fer alguna cosa. Em vaig adreçar a ell així:

Barcelona, 10 de Juny de 2002
Benvolgut Joanet:

Després d’haver rebut dues cartes teves, havia de contestar-te. Per començar, sóc de carn i ossos, com tothom. Encara podria alimentar més la teva tendència a idealitzar-me dient-te que escric poemes i altres coses. Ai, ja ho he fet... Però també m’agraden els pits de les dones i prendre’m un cubata de tant en tant. I quan em busquen, em troben.

Baixa’m al món dels mortals, i no em mostris com un trofeu; així em vaig sentir a la teva oficina. Tampoc sóc un motiu per guanyar-se el cel, ni me’l penso guanyar jo; més m’estimo riure i plorar amb naturalitat aquí, entre mal parits i aspirants a sants.

Espero que sàpigues trobar un lloc més realista per a mi en el teu món.

Una forta abraçada,

Martí

No he tornat a saber res més d’ell. Espero que en aquest cas la meva conducta es pugui considerar correcta.

Al final, en aquesta ressenya d’avui també m’he referit al que vaig fer ahir i a esdeveniments més antics.


10 de febrer




SORT, AMIGA JOSEFIN!


Avui quan he baixat al menjador per esmorzar, en una taula hi havia dues voluntàries preparant les disfresses de carnaval. Al seu voltant es trobaven alguns residents observant i intentant col·laborar. Una colla es vol disfressar de tunos. Jo m’he prestat per anar a comprar quatre cartolines de colors vius per fer els floripondios de les capes. Fa dos anys, malgrat passar una temporada molt crítica, em vaig disfressar d’Ironside.

En acabat de dinar, he anat a l’Irish. He saludat l’Ester i m’he posat al meu lloc, a un metre d’ella. L’Ester s’ha girat 180 graus i m’ha preguntat, estranyada, què podien estar fent la Josefin i la Maribel a la terrassa; i mentre m’ho preguntava mirava cap allà. M’he avançat mig metre per quedar fora de la separació que hi ha a la meva dreta i he tombat el cap en aquella direcció; estaven baixant uns plàstics de protecció per la probable pluja i pel vent. Acabada l’operació, han vingut les dues i m’han saludat. La Maribel ha entrat al taulell per l’altra banda d’on jo em col·loco i ha fet mutis cap al més que probable magatzem. La Josefin s’ha posat a preparar-me el cafè. De seguida me l’ha portat per deixar-ho a la meva dreta; encara treia fum. Avui l’Ester ha marxat més aviat que mai i li ha desitjat sort a l’amiga, amb qui ha quedat per quan torni de Suècia.

Ha entrat un senyor i s’ha assegut en un tamboret alt a l’altre extrem del taulell que queda a quatre passes de la porta. Jo, quan entro al local, haig de girar a l’esquerra i sortejar una taula rodona de pota central i rodejada de quatre tamborets, i sovint n’haig d’apartar algun.
El nou client ha demanat un tallat mentre comentava com ha disminuït el nombre de persones que van al Maremagnum arran dels incidents que hi han tingut lloc, amb la mort fins i tot d’un jove colombià tirat a les aigües del port.
De seguida ha marxat el passavolant. Llavors, la Josefin s’ha assegut a prop meu, com sempre, i m’ha dit:
–Ahir em vaig canviar de pis. Aquesta nit ja no he passat fred. És un pis antic d’aquells tan macos. Estic molt contenta; l’altre era una nevera. Per pujar aquella escala tan estreta...! Però la meva habitació té una finestra que dóna al menjador; tothom em veu. No podré portar cap noi. Ja no tinc feina a la discoteca. Aquell paio li va dir a la meva amiga d’allà que no hi tornés.
–¿I per què?
–Perquè vaig estar dos dies malalta.
–És que no portes una vida...
–No em facis de pare...! –m’ha dit mentre reia–: Ahir li vaig trucar... Em va dir que res... que s’havia acabat. Amb la veu que feia deuria estar borratxo i drogat. Espera. –La Josefin ha anat un moment a dins. Quan ha tornat i mentre em donava el cafè, ha continuat parlant–: He trucat a la meva amiga, i no hi ha res a fer. Aquell paio no vol saber res de res.
He tossit.
–Aquest gat...!
–I quan tornis de Suècia ¿què faràs?
–Buscar feina.
–T’hauries de quedar allà, amb els teus.
–No, de cap manera. Aquí tinc més llibertat.
–No és el mateix, Josefin. No es pot portar sempre aquest desordre. A més, ¿quan fa que coneixes els que dius que són els teus amics d’aquí: dies, mesos i un any...? Jo tinc amics de fa trenta, quaranta i més anys... L’amistat ha de passar la prova del temps. És com el bon vi. ¿Tu creus que puc tenir la mateixa confiança amb tu, i perdona, que amb un amic que vaig anar a veure diumenge amb una relació de tants anys? Ja no es tracta de tenir més o menys confiança, sinó d’haver compartir tantes coses, tants somnis...
–Però tu ets molt més gran que jo.
–Sí. Però cal tenir un pal fort i segur on agafar-se en cas de naufragi.
–Ara ja tinc una casa més confortable. Tot canviarà... ¿Després te n’aniràs directament cap a casa teva?
–A casa, no; a la residència.
–Jo també visc amb companys i amics, i ho considero casa meva. Tu t’has de trobar igual.
–Sí, hi estic molt bé i m’ajuden en tot... I amb alguns hi tinc molta confiança i estima...
–Perquè tu ets un Pere punyetes.
–¿D’on has tret aquesta expressió, Josefin?
–La vaig sentir ahir. ¿Per què?
–No, per res, perquè vas ampliant el teu vocabulari. I les frases fetes són una de les coses que més demostra el correcte domini d’una llengua.
–Per cert ¿què vol dir mariposear?
–Doncs, anar d’una cosa en una altra sense quedar-se amb res en concret. També de vegades es diu dels homes efeminats.
–¿Això vol dir...? Així, la vam fer bona, la meva amiga i jo. Li vam dir a un noi molt atractiu que mariposeava, perquè en francès té un sentit positiu. Així que ja ens podem oblidar del noi... Quina vergonya...! Pobre noi...!
–Bé, Josefin. S’està complicant el temps...
–Ja vindré per aquí a prendre cafè amb tu i el Ralph.
–Sort, i tingues molta cura de tu. Adéu.
–Els amics no es diuen adéu sinó fins sempre.
–Fins sempre!

Ja a la planta baixa he mirat de passada l’interior d’alguna botiga en busca de novetats; tot estava com sempre. Quan ja anava a sortir de l’edifici, he vist que queien les suficients gotes per arribar aquí xop, sobretot de les cames perquè vaig assegut. De seguida he trobat un guarda de seguretat –que sovint m’ajuda amb l’ascensor, encara que no hi tinc cap problema per accedir-hi–, i m’ha posat l’impermeable. Mentre m’ajudava amb l’impermeable, ha fet una lleugera broma sobre la complicació de trobar com es posava. Prefereixo rebre ajudes amb poques paraules que les que t’atabalen amb tant autobombo i fingits elogis.

Al primer semàfor –allà vaig tenir l’accident–, he decidit jugar-me-la i girar a la dreta per vorejar tot el Port Vell fins a la plaça del Mar; ja no plovia. De fred sí que en feia. Com he pogut, he tirat enrera la caputxa de l’impermeable.
Al poc d’estar allà contemplant el mar un pèl mogut, he sentit una veu coneguda que deia: “¿Què fas, xicot, aquí amb aquest temps...?”
–Hola, Mauricio! –he dit després de donar un bot. Hem rigut de contents com dos nens. Ell m’ha respost amb una pregunta:
–¿Ja saps que fa poc queien gotes?
–Sí. Però així és com m’agrada el mar, una mica picat...
–¿Com va la cosa?
–Home...! Va.
–En aquests temps ja és molt.
–Mira, Mauricio, quina bellesa la d’aquest mar enfurismat...
–¿Ja saps que avui han matat...?
–¿A qui han matat? –He preguntat preocupat.
–No, perdona. M’he expressat malament –m’ha aclarit el Mauricio–. Avui han sacrificat l’ovella Dolly. Es veu que no estava bé. Aquestes coses a mi...
–Sí, perquè l’Església està en contra de la clonació i de totes aquestes coses.
–L’Església, com estament, hi està en contra per les aberracions que es podrien fer amb la clonació. Imagina’t fer milers d’obrers ben obedients, només creats per produir les vint-i-quatre hores del dia sense protestar i coses per l’estil. Però no es poden posar traves al progrés ben dirigit. La meva dona està operada del cor i li van posar un by-pass...
–El meu pare també en porta un, de by-pass, i, a sobre, doble. També li van posar una vàlvula de porc.
–Per això, que no es pot anar en contra del progrés.
–¿I qui posa els límits...?
–Hauria de ser la moral de cadascú. Això escasseja tant, xicot...! És com aquesta guerra que volen fer ara allà baix...
Hem dedicat un temps a contemplar el mar fins que en Mauricio ha dit:
–Bé, xicot, me’n vaig amb les meves mongetes, que tenen molta feina amb els avis... ¿Tu no reses mai?
–No.
–Doncs, t’aniria molt bé... Adéu.
–Adéu.

Abans de sopar he escolat les notícies: Els inspectors de les Nacions Unides encarregats d’investigar l’existència d’armes nuclears a Iraq han informat al Consell de Seguretat de la falta de proves concloents. Això ha dividit encara més als quinze països del Consell de Seguretat. Per demà estan previstes manifestacions arreu del món en contra de la guerra.
Com ja m’havia informat en Mauricio, també han dit que: Avui s’ha sacrificat l’ovella Dolly perquè tenia problemes respiratoris. Amb això, s’ha tornat a qüestionar la conveniència de la clonació. El creador de l’ovella més famosa del món ha negat tota relació entre la malaltia de Dolly –nom que se li va posar en homenatge a una cantant de country– i el resultat de la primera clonació.

És tard, ja tinc força son i aviat aniré a dormir. Recordo com confeccionaven les disfresses de tunos aquest matí i que sovint el llop porta pell d’ovella.

14 de febrer
















XERRADES AMB EN RALPH


Avui m’he despertat amb el cos en situació de guàrdia. Per experiència, he canviat de postura. Quan m’han posat a la cadira de bany, tot tornava a estar en absolut repòs. Fa uns anys no m’hagués resultat tan fàcil aconseguir la baixada de bandera. A part de l’edat, també té molt a veure la vida que porto ara i la que portava abans. Estar tant temps a casa essent jove comportava molta fixació en allò que més tenia a mà, encara que sempre llegia o escrivia. Estic segur que d’haver tingut relacions intenses i continuades no m’haguessin aparegut tants estats nerviosos. Aquest assumpte sempre l’he considerat la gran qüestió pendent.

Al matí no he pogut fer res. Plovia. Aquí, on escric, han començat unes sessions de musicoteràpia molt interessants, però no n’he tingut ganes. En aquestes ocasions, em poso vora una de les dues finestres del menjador a contemplar com plou; si no tinc res urgent a fer fora, és un dels plaers que més em satisfà. Quan encara faltava un quart per dinar, m’he apropat a un company:
–¿Què: en tenim per molt d’aquesta pluja? –li he preguntat.
–Potser pari algun moment, –ha contestat– però avui...
–No em fotis el cafè enlaire... i la classe. Encara que siguis de pagès...
–Avui, és dia d’aigua –ha sentenciat ell mentre se li estremia tota la cara amb una ganyota.
–¿Fa mal el braç? –Li he preguntat, encara que la resposta era òbvia.
El company ’ha limitat a afirmar estoicament amb el cap.

Després de dinar he aprofitat una treva de la pluja per anar a l’Irish.
En Ralph m’ha rebut amb un cridaner ouwe dibbes, que significa “vell simpàtic” en holandès. Es veu que el dibbes és un arcaisme d’aquella llengua, que en Ralph va rescatar i que, segons em diu, ara també utilitzen alguns amics seus. Sempre em saluda d’aquesta manera tan simpàtica i cridanera, recordant-me la meva cinquantena d’anys. Si no hi ha ningú més, sovint acabem cridant els dos la mateixa cantarella. Mentre em preparava el cafè, m’ha dirigit una pluja de ouwe dibbes i m’assenyalava amb el dit.
Quan m’ha portat el cafè, s’ha assegut al meu costat i hem parlat una bona estona, com el diumenge.
Dissabte en Ralph va començar a treballar de dia, però a la tele hi havia un Manchester Arsenal, i això sempre atrau públic anglès a l’Irish; hi havia molt d’enrenou i en Ralph estava força enfeinat. Aquell dia només em va comentar que a la nit darrerament ha baixat molt el nombre de persones que assisteixen al Maremagnum i que sovint era molt avorrit estar allà amb cinc companys més sense fer gairebé res. D’altra banda, el treballar de nit no li deixava temps per res més i per això va acceptar tornar al torn dia.
Diumenge ja va tenir més temps per parlar. Davant la perspectiva de tornar a relacionar-nos diàriament, aquell dia li vaig plantejar, amb molt de compte, per no ferir-lo, el seu comportament extravertit amb mi. Una cosa és quan estem sols, però quan hi ha més persones de vegades em fa sentir un pèl incòmode. Amb en Ralph podia plantejar aquesta qüestió. Després d’una seriosa conversa, crec que els dos vam comprendre encara més la personalitat l’un de l’altre.
Avui m’ha dit que està passant unes proves per fer de model. “¿De fisioterapeuta a model?”, he pensat. M’ha ensenyat un text en castellà que ha de dir de memòria el proper dilluns. Es un curiós escrit sobre la substitució del mocador pel Kleenex; s’enumeren nostàlgicament totes les típiques utilitats de la ja passada de moda peça de tela.

Quan he sortit de l’Irish he vist que plovia. (Davant de l’entrada del pub es troben unes portes de vidre, d’accés a l’espai obert en el qual ocupa la part central el camp del minigolf. Només sortir, a la dreta es troba la terrassa de l’Irish amb la seva altra entrada.) He cridat en Ralph, que m’ha posat l’impermeable. Mentre jo em dirigia cap als ascensors, s’ha posat a cridar aparentment fora de sí: ouwe dibbes! ouwe dibbes! ouwe dibbes!

Ha estat un viatge ràpid i remullat. He arribat molt abans de l’hora de trobada al convent. A la sala on ens reunim ja hi havia una companya. Com que jo m’he tret l’impermeable com he pogut, ella l’ha penjat d’una cadira, molt ben posat. Tot seguit, m’ha explicat d’una tirada totes les reunions poètiques a les què assisteix. També m’ha ensenyat una llibreta plena de poemes. Ella mateixa m’ha confessat que li agrada molt parlar:
–Jo, com veus, xerro pels descosits. Aquí, com que el senyor Ripoll sap tant, no tenim molta ocasió per parlar nosaltres. Després vaig a una altra trobada de poetes; allà sí que cadascú diu el seu poema.
No hi estic gens d’acord. L’any passat, precisament per aquestes dates, vaig començar a assistir a les reunions dels “Amics de la poesia” del Pati Llimona. En la roda de poetes, tenien l’amabilitat de llegir els meus poemes suplint la meva veu. A finals de curs, es va informar sobre aquestes classes-coloqui, totalment gratuïtes, el tercer i quart dimecres de cada mes a partir d’octubre. Ho vaig tenir clar: prefereixo aprendre a lluir-me davant un públic generós.

Acabada la interessant sessió, una altra companya m’ha posat l’impermeable. Aquesta companya ja m’ajudava al Pati Llimona; havia llegit alguns dels meus poemes i sempre estava atenta perquè jo estigués bé. Gràcies, emotiva Carme!

Quan he arribat a la residència, després de treure’m l’impermeable i la jaqueta, he pujat a la meva habitació. Per la ràdio han informat sobre que: El govern d’EE.UU. ha ofert vint-i-sis mil milions de dòlars al de Turquia per utilitzar el seu territori com punt d’operació per atacar Iraq; el turc en vol trenta mil.

Ara aquí, mentre està caient un gran aiguat, estic pensant que abans en un dia de pluja com avui no hagués fet res. També m’ha vingut a la memòria la sentència del company que al migdia ha sentenciat pluja per aquí tot el dia.

Però també veig la innocència de la carona de la Laura, la meva neboda. Ahir se m’havia acabat el gel de dutxa; la marca que utilitzàvem a casa no la trobo per aquí. Això m’obliga a anar al meu barri. Naturalment, això s’acabarà quan decideixi trencar amb la tradició familiar i comprar qualsevol altra marca, o quan em decideixi preguntar a una drogueria del carrer de l’Argenteria, on segur la deuen tenir. Però entre que no puc entrar-hi i que sempre em cal realitzar un gran esforç quan vaig a una botiga per primera vegada, tot això em fa retardar la decisió. També em costa acabar amb un dels pocs lligams que encara conservo amb el meu estimat barri de Sant Antoni, a part del pare. Allà també hi compro molta de la meva roba. Per exemple, a la sastreria on compro els pantalons, ja saben d’anys a quina mida m’han d’escurçar els camals, que m’han de posar botons per als elàstics i el tipus de cremallera que vull. A més, no em costa res anar-hi.
Però m’havia quedat amb la carona de la Laura. Ahir, després de comprar el gel de bany i un raspall per a les dents, vaig anar cap a l’escola de música on els dimarts i els dijous hi va la Laura a aprendre guitarra. Pel camí ens vam trobar. Només em va veure, em va fer un petó i em va dir:
–Hola!
–Hola, Laura. ¿Com estàs?
–Bé. –Em va contestar amb aquella veueta que té i va continuar parlant amb una nena amb qui anava.
Se’m va acostar la meva cunyada i li vaig dir:
–Em pensava que sortia a un quart de vuit.
–Això és els dijous. Sort que ens hem trobat. Dimarts acaben a dos quarts de set i la vinc a buscar jo. Després anem amb aquesta amigueta i la seva mare a berenar a aquesta granja –hi estàvem al davant.
–¿I el Ferran què fa?
–Com sempre... Ha de cremar molta energia.
–Sí. Un dijous que vaig venir amb el pare a veure’ls perquè sabíem que el Quim el portaria a buscar la Laura, no va parar en tota l’estona.
–Tot ho pregunta.
Llavors, em vaig acomiadar de les quatre i la Laura em va fer un altre petó. Elles van entrar a la granja i jo, amb la cinquena, vaig posar rumb cap aquí.

Ara, només de pensar en el Ferran i la Laura, em cau la baba de satisfacció d’oncle.


19 de febrer
































VOLS LLIURES


Avui he posat la cinquena marxa sense tenir un destí cert. Anava deixant enrera carrers i més carrers com records que de seguida s’obliden. Observava amb vista d’àliga i pas de llebre aparadors ben dissenyats i dependentes molt llustroses. Gaudia, així, de la meva velocitat i del tràfec de l’interior d’algunes botigues plenes de color i de vida; en canvi, en veia d’altres on el temps semblava haver-se aturat. Avançava parelles de persones grans ben agafades una de l’altra i parelles de jovent només unides per dos dits. També passava pel costat d’homes de vestits de tons discrets i carteres que penjaven de la mà. De vegades el sol d’hivern m’obligava a reduir un pèl la meva marxa sense fre ni rumb preestablert; també ho havia de fer quan em trobava amb una munió de gent que obstaculitzava el pas. Un cop superats aquests obstacles, continuava amb la màxima velocitat i esquivant cames innocents. Només tenia com objectiu: assolir la propera cantonada per decidir llavors quina direcció agafar. Plenament concentrat en el domini del comandament de la cadira, tan sols pensava en avançar, avançar, avançar...! Amb el cap una mica endavant, en la postura més aerodinàmica possible, passava per entremig de la gent amb una habilitat mai imaginada; el futur s’anava convertint a cada moment en passat. Tot podia succeir. Jo continuava avançant, avançant, avançant... Sense gairebé adonar-me’n, he vist que em trobava al Pla del Palau, a cent metres de la residència, i ja era hora de dinar. Així que he vingut cap aquí a la mateixa velocitat.

A primera hora de la tarda m’he dirigit cap al barri gòtic pel carrer de l’Argenteria, on la gent encara dinava als restaurants o hi prenia cafè tranquil·lament. Feia més fresca que al matí. Quan he creuat la Via Laietana, he vist una bonica noia oriental amb bicicleta, que m’ha fet l’ullet; qui va amb aquest mitjà de transport acostuma a ser de caràcter obert i afable, sempre a punt d’establir conversa. He pujat pel carrer de la Baixada de la Llibreteria fins al de la Freneria. Ja em trobava en ple barri Gòtic, allà on el temps sembla haver-se adormit per major gaudi del lloc. He respirat fons i m’he passejat pel carrer de la Pietat. Hi ha alguns forats al mur de la catedral produïts per les espases dels cavallers que allà es trobaven a la nit per batre’s en els prohibits duels. Avui hi havia un noi amb accent argentí cantant i que acompanyava la seva veu amb els sons d’una guitarra. A terra hi havia varis folis amb diferents poemes. He llegit repetides vegades un d’en Bertolt Brecht per retenir-lo en la memòria; finalment li he demanat una còpia al xicot argentí. El poema fa així:















Avui no tenia un dia gaire lluitador; però en veritat cal persones d’aquesta mena. Potser de jove ho era més, de lluitador.

Amb el poema –pensament– a la butxaca, he restat una estona escoltant les cançons reivindicatives del meu nou conegut. Era un cant als drets humans des de la nostàlgia i la bona fe amb paraules que brollaven de qui encara creu en la utopia.

He recorregut lentament el carrer del Paradís aturant-me en un parell dels seus foscos racons. A la plaça de Sant Jaume també m’hi he aturat, llavors per decidir quin camí seguir per anar a l’Irish, perquè tenia vàries opcions, amb un munt de variacions. Finalment, m’he decantat pel carrer del Call perquè m’agraden els aparadors de les seves botigues. En aquell indret, recordat l’anàlisi fet per en Ramon Ripoll en una de les seves sessions respecte d’aquell poema de Quevedo referent als nassos, que comença amb allò de:
“Érase un hombre a una nariz pegado.
Érase una nariz superlativa.”
A Banys Nous he fet una doble corba per agafar el carrer de la Boqueria, amb més botigues de tota mena. Al pla de la Boqueria, estava clar: Rambla avall sense perdre’s cap detall.
Avui he fet la meva entrada al Maremagnum per Colom, per on surto quan vaig direcció a casa. He deambulat una estona per la planta baixa per ser dilluns i encara no les cinc de la tarda. La botiga on pel setembre vaig comprar la jaqueta de pell –un caprici força car, però que abriga molt– era completament buida i semblava trobar-se per llogar. Moltes vegades s‘ha comentat que no es comprèn com poden aguantar botigues d’articles més aviat cars en llocs com el Maremagnum i Diagonal Mar; moltes d’elles acaben per tancar.
Avui m’ha demanat l’ascensor un guarda de seguretat que fa uns mesos que el veig per allà i sempre em fa una lleugera salutació. Gairebé tots els guardes em saluden i amb alguns s’estableixen petites converses i bromes, algunes de caire masclista.
Quan he arribat a l’Irish encara estaven les cadires i els tamborets a sobre de les taules i dels taulells. He recordat aquella dita sobre que el borratxo del barri sempre és el que obre i tanca el bar; això m’ha passat avui a mi. Hi havia un noi anglès que ja m’ha ajudat d’altres vegades i he estat testimoni de com posava el local en condicions pel funcionament del negoci. Com que no tenia cap pressa, li he fet amb la mà que tranquil. Entre que he hagut d’esperar que s’escalfés la cafetera i després que es refredés el cafè, ben bé han passat dos quarts d’hora. Després m’hi he quedat gairebé una hora més. El noi anglès havia encès la tele sense veu perquè se sentissin els discos compactes que anava posant a l’equip de música, els sons dels quals no eren estridents i força del meu gust. En la solitud i tranquil·litat del pub, he repassat per enèsima vegada els objectes dels prestatges de darrera del taulell, on destaca una bandera irlandesa, que reposa sobre dos decoratius barrils de cervesa coronats per ambdues gorres de mariners; una tercera gorra es troba al mig dels dos barrils com unint-los. Ampolles de tots colors i mides ocupen bona part dels prestatges; això fa que sigui molt agradable la seva contemplació. Abans de les set he abandonat el local.

Avui tocava quedar-me amb l’ordinador fins tard aquí i volia escoltar les notícies de dos quarts de vuit.
Han dit que: Els EE.UU., Gran Bretanya i Espanya han presentat una altra resolució al Consell de Seguretat de les Nacions Unides que exigeix el total desarmament d’Iraq. Això no implicaria, diuen, necessàriament un atac immediat ni l’ús de la força contra Iraq. Altres membres del Consell de Seguretat estan a favor de donar més temps als inspectors.

–Comencem a estar farts de tant Irish. ¿Què no saps anar a un altre lloc?
–Home, Sandra! ¿Tu per aquí? Avui no em pots retreure això; hem donat dues grans passejades.
–Sí. Però sempre acabem al mateix lloc. Tu pateixes irishdependència. No em diguis que allà t’hi sents molt a gust; això ja ens ho sabem de memòria. ¿I què ens importa si té dues entrades: la porta verda al vestíbul del segon pis del Maremagnum, a uns quatre metres del taulell, i la de les vidrieres que donen a la seva terrassa, a uns dotze metres del taulell? ¿I què ens importa que tingui forma d’ela? ¿I què ens importa si tu des del teu lloc tirant-te una mica endavant i mirant a la dreta veus la terrassa? ¿I què ens importa si mirant des del taulell la porta verda quedi a l’extrem esquerre i la de les vidrieres a la dreta, que és per on el local es fa més gran?
–¿Sandra, com saps tots aquests detalls del pub?
–I a tu què t’importa! A tu el que t’ha d’importar és donar més interès a aquestes pàgines, si no la gent s’adormirà.
–Tranquil·la. Pressento esdeveniments molt intensos.
–Més et cal.
–Bé, Sandra, ara sí que me’n vaig a dormir. Estic molt cansat. Però m’han agradat les voltes tan diferents d’aquest matí i d’aquesta tarda.


24 de febrer
































AQUELLA FORÇA


Avui durant la meva posta a punt, he donat un cop al nas a la noia que ajuda aquest mes. Sovint la manca de control dels meus moviments produeix aquest tipus d’incidents. Fa molts anys gairebé vaig deixar k.o. el meu pare. Malgrat el lògic caràcter involuntari d’aquestes accions, durant unes dècimes de segon sembla com si hi hagués en el meu interior una força que m’impulsés a decantar els meus moviments cap al sentit més negatiu. Això esdevé tant envers els altres com envers mi mateix.
–¿No em diràs que estàs posseït?
–Doncs, mira, Sandra. Ho sembla. Això o que, per uns moments, aflori la inclinació sadicmasoquista que portem dins.
–¿No em diràs que creus en això?
–Alguna cosa hi ha, malgrat que generalment es troba molt oculta o l’inconscient ens la disfressa.
–És molt gros el que estàs dient. Que un gaudeixi amb el sofriment dels altres... ja sabem que hi ha ments perverses; tu n’ets mestre. Però cercar el mal d’un mateix, això se’m fa inversemblant. ¿Tan complicats som?
–Jo no diria complicats sinó complexos. La nostra evolució ens ha portat una complexitat interna tan gran que ens fa sentir i desitjar coses de difícil explicació. Però tot té un perquè. El que passa és que sovint no arribem a entendre’ns ni a nosaltres mateixos o inconscientment rebutgem fer-ho. Costa acceptar com som. Per això, dirigim la mirada cap a un altre costat.

Avui la Belén m’havia preparat pa de motlle amb mantega, al meu gust. Un tros de pa ha anat a parar sobre les tovalles molt a prop de mi. Per tornar-lo a punxar amb la forquilla, calia posar el braç en una posició en la qual perdo el control; el més fàcil era que esdevingués el fracàs. Forquilla i pa han anat a parar a terra. Una altra persona s’ha hagut d’ajupir per culpa de la meva falta de consideració per haver volgut punxar aquell tros de pa tan a la vora meu; no suporto veure una cosa fora del seu lloc.

Si he estat una setmana sense avançar aquest dietari, en part ha estat per un inoportú –tots ho són!– mal de cap i també per haver fet unes coses per a la revista del Centre Pilot de Paràlisi Cerebral. Quan arriba el mal de cap haig de deixar d’escriure fins que en faig net i sovint fer una mica de dieta. Llavors, em vénen a la memòria les paraules d’aquell metge que el pare sempre em recorda: “Ho pot fer tot sempre que no es posi nerviós. Si una cosa el fa posar nerviós, fora...” Aquesta vegada el meu mal estar l’atribueixo a una tarda plujosa i molt neguitosa per a mi; potser si no hagués plogut i hagués anat a prendre el cafè, tot hauria estat diferent. Depenem de tantes coses...! Aquella tarda vaig patir i vaig gaudir ensems d’una dependència que darrerament tinc. He dit gaudir perquè sempre m’he estimat més sentir alguna cosa a no sentir mai res.

Aquesta tarda tampoc no he pogut anar a prendre cafè. Deus estar contenta, Sandra: avui ha estat un dia sense Irish; és dilluns i obren a les cinc. A aquesta hora havia quedat amb el pare.

Tan bon punt hem acabat de dinar, he anat al Centre Pilot perquè volia portar les seccions que faig en cada revista, i ja quedar lliure. Per arribar-hi em cal agafar dos autobusos. Una vegada passada la informació del meu disquet a l’ordinador d’allà i després d’una petita xerrada, he fet via cap a casa; llavors amb un sol autobús en tinc prou.

El pare i jo hem pres el nostre habitual cafè amb llet al bar de l’O.N.C.E. –a uns trenta metres de casa. Mentre m’aguantava el got, he donat un cop de cap que potser si abans de començar a beure m’hagués col·locat d’una altra manera no s’hagués produït. Abans de les set ens hem acomiadat fins dijous a les cinc a Diagonal Mar. He anat al Paral·lel a buscar l’autobús, perquè a la primera parada després de Viladomat ja disposo de tres línies per venir cap aquí.

Ja tranquil d’haver fet tot el que tenia previst per aquesta tarda, m’he quedat al carrer. Poc després he vist que algú sortia de la residència. Per si a cas, ja he encarat el carrer de la Marquesa i he continuat la marxa. Quan aquell algú ha arribat al meu costat m’ha dit:
–Hola! ¿Què tal el dia?
–Això tu, Mercè –li he contestat jo quan ja portàvem els dos el mateix pas. La Mercè és la responsable higiènic sanitària de la residència.
–Avui ha estat un dia força tranquil.
–¿Te’n recordes que al principi d’acompanyar-te et deia que quan et cansessis de mi, esperava que m’ho diguessis? Tenia por de molestar-te. Mai no estava segur de fer bé, com si fes una cosa mal feta. Però també veia que tu m’explicaves coses teves i això m’omplia de joia. Ara gairebé sempre t’acompanyo. Espero aquesta estona durant tot el dia. Em fa molt bé parlar amb tu, Mercè. El parlar és fonamental.
–Ara quan surto ja miro si ets al teu lloc. Així, vaig un tros acompanyada. Quan vaig sola sovint agafo el metro, però m’agrada caminar. Una altra cosa és al matí; ara fa fred i haig d’arribar a l’hora a la residència.
–Ja t’ho dic sempre: quan tinguis pressa m‘ho dius.
Com sempre, hem anat parlant fins el principi del 14, on jo l’agafo per tornar. La Mercè continua a peu fins a casa seva.

Després de sopar he pujat a la meva habitació a escoltar les notícies de les nou. Avui em tocava quedar-me a escriure. Segons han dit, Iraq ja ha destruït 26 míssils. Això, per als EE.UU. només és una cortina de fum davant el nou informe que els inspectors han de presentar el proper divendres al Consell de Seguretat, els membres del qual es troben molt dividits. El govern dels EE.UU. ha dit que també portarà a terme un atac, encara que no compti amb el suport explícit de Turquia.

Aquesta tarda he pogut fer tot allò que volia fer gràcies a cinc autobusos. Molt llunyà i també molt proper queda el cop al nas que he donat aquest matí.


3 de març



























EL TERCER SEXE


Avui mentre estava evacuant, han dutxat un company al mateix lavabo –aquí s’ha de compartir gairebé tot–. En una de les moltes entrades i sortides que fan a la recerca de palanganes o d’aigua calenta, algú ha dit:
–Avui tothom us aturarà pel carrer. Suposo que ahir vau veure la tele.
He sentit comentaris semblants per tota la planta.
Des de feia un parell de dies al menjador hi havia un cartell on es llegia:


(Com es pot deduir per aquest anunciat, la nostra residència té com nom “María Feixa”; això encara no ho havia dit. Cada cosa, al seu temps.)

Mentre contestava a la carta de la Carme de fa uns dies, m’han arribat comentaris semblants als de primera hora. En certa ocasió he sentit:
–¿Com està la nostra màxima estrella, Isidro Valencia?
Abans de dinar encara he anat a comprar segells i tirar la carta. Ara ja no tinc res pendent.


Després de dinar ens han presentat al nou coordinador de la residència.

Avui he entrat a l’Irish cridant: ouwe dibbes! ouwe dibbes! ouwe dibbes! D’igual manera, m’ha correspost en Ralph mentre ballava darrera el taulell i jo em posava al meu lloc.
M’ha dit que encara li durava la ressaca del carnaval de Sitges; dimarts només havia dormit dues hores. Es veu que va conèixer una mexicana molt atractiva. Mentrestant em preparava el cafè.
Tot de cop, ha fet entrada al local un cos que s’ha plantat obert de cames i braços de cara a mi:
–Hola, nano. ¿Com va tot? Ja sóc aquí, com va dir el Terra d’escudelles.
–Home, Andreu! Quina sorpresa!
He mirat el rellotge: les tres en punt.
–¿No em vas dir que a les tres sempre eres aquí? ¿Qui és aquest adonis? Una cosa semblant em deuria fotre la dona... La mare del molt cabrit...!
–¿Quina culpa té la mare?
–Tota. Les mares... Adonis –li ha dit al Ralph–, ja pots llençar aquest cafè i porta’ns dos cubates.
En Ralph li ha portat la cadira baixa que fa servir cada dia ell. Avui s’hi ha assegut l’Andreu:
–Ara entenc perquè hi véns, nano; un lloc acollidor, bona música... Només hi falta una cosa..., encara que això, millor després. T’ho muntes bé...
–Així, tinc el meu racó. Hi ha qui diu que parlo massa d’aquest lloc...
En Ralph ens ha portat els cubates i m’ha tret el tub per beure jo.
–Gràcies, noi. Ara ja me n’encarrego jo –ha dit l’Andreu mentre m’acostava el got i, dirigint-se a mi, ha afegit–: Per cert, ahir deuries veure Documentos TV. Almas con sexo, crec que es deia així el reportatge. ¿Veritat que sortia la vostra residència? Si fins i tot em va semblar veure’t a tu.
–Sí. Ja fa temps que van venir.
–Déu n’hi do, com es van mullar, ¿no?
–Sí. Va estar força bé. El sexe sempre ha estat un tabú, i més encara en el nostre cas.
–El que no sabia és que la informàtica fos un substitutiu. Més o menys, van dir això de tu. A partir d’ara quan algú et vegi escrivint pensarà: “Mira. Ja està calent.”
–El que van dir és que descarregava energia.
–Digues-ho com vulguis... Per cert, sempre m’he preguntat com t’ho deuries muntar tu això.
–Per començar, de muntar, res de res.
–Bé, ja m’entens... ¿Com t’ho manegues?
–¿Recordes l’anunci de l’Avecrem? Doncs, igual.
–¿L’anunci de l’Avecrem...? Com no t’expliquis millor, nano...
–Hi havia aquell anunci de l’Avecrem que deia...
–...que deia Avecrem a mano. Ja...
Hem begut tranquil·lament una mica dels nostres gots. Després d’un silenci, l‘Enric m’ha preguntat:
–¿I en quant a l’altre...? Ja m’entens... Si has anat de... Si has estat amb... amb dones...cony!
–Hòstia, Enric...! Ara sí que m’has enganxat!
–No és tan difícil...
–Hi ha moltes maneres d’estar amb una dona, i encara més en el meu cas.
–Suposo que ara no em sortiràs amb la martingala dels amors platònics.
–No. Ara estem parlant d’una altra cosa. Però tenint en compte les condicions en què es produïen els meus estars amb elles, ens trobàvem amb moltes limitacions. Per tot això, només podíem fer que...
–¿Manualitats...?
–Gràcies, Enric...! No em sortia la paraula exacta. Però quan van arribar aquests esporàdics i limitats contactes jo ja era molt gran.
–¿Però tu mai no has tingut relacions completes...?
–Hòstia, Enric...! Cada cop em colles més, tio...
–Si vols calla i parlem del temps. Avui fa un bon dia...
–No siguis així, Andreu. És que hi ha coses...
–Fa un sol de cal Déu...!
–Està bé, tio. Va ser amb una amiga casada.
–Mal parit! Amb una casada...!
–M’agradava i m’agrada molt. El primer cop vaig donar un crit d’alegria que la va espantar a ella i tot. I vaig dir que ja em podia morir.
–Home, per morir-se... Això tampoc.
–Per a mi va ser un dels dies més importants de la meva vida.
L’Enric i jo hem tornat a beure.
–¿I de putes, què hi has anat?
–Hòstia, Enric...! Ara sí que m’has ben bé cardat! Només falta que em baixi els pantalons...! M’encanta la teva delicadesa en formular la pregunta. ¿I tu, què hi has anat? Quina pregunta, jo també...! En deus estar fart!
–Però contesta, carallot.
–Dues vegades el mateix any: la nit de sant Juan i a l’agost a Mallorca. Deuria ser l’any 1983. Jo en tenia 32.
–¿I com va anar la cosa?
–Hi vaig trobar molta comprensió i humanitat, molta més que en un munt de gent que va repartint indulgències i benediccions. Això, sí: anava amb un amic que ja sabia on em portava.
–¿Un expert en la matèria?
–Més o menys. Per cert: en aquell viatge li vaig quedar a deure unes quantes peles, que li vaig anar tornant com vaig poder. Però, Andreu, ¿vols fer-te un fart de riure?
–I tant! Això sempre va bé, nano.
–Una setmana després de tornar de Mallorca vaig començar a pixar més vermellós de l’habitual, i em vaig acollonir. Sort que el pare va baixar a la farmàcia, i li van dir que eren unes pastilles que feia un parell de dies prenia per no recordo què. Les vaig deixar de prendre de cop, i els meus orins van tornar al seu color de sempre. Quin pes em vaig treure de sobre!
L’Andreu ha mirat el rellotge i ha dit:
–Ho sento, nano, però haig de marxar.
–Sí. Jo també. Vaig quedar amb el pare a les cinc a Diagonal Mar. Agafaré el 36. Avui invito jo.
Ens hem acabat les begudes i jo he cridat en Ralph, que m’ho ha arreglat tot.
Quan ja marxàvem, m’he posat a cridar: ouwe dibbes! ouwe dibbes! ouwe dibbes! fins que en Ralph també ho ha corejat.
–¿Què coi és això? Esteu ben sonats –ha dit l’Andreu.

Encara he arribat abans que el pare a la terrassa de la tercera planta del centre comercial. Ell ha pujat per les escales mecàniques del passeig de Taulat. La meva salutació ha estat:
–Hola. Tinc pipí.
–Hola. Anem-hi.
I ens hem posat en camí.
–És que ha vingut al pub l’Andreu i he pres un cuba libre. Ja saps que el cuba libre em fa venir ganes de pixar.
–¿L’Andreu ha vingut allà?
–Té raó, papa: ahir vaig sortir per la tele, a Documentos TV.
–Després trucaré al teu germà, el Quim, per veure si ell em pot aconseguir un vídeo del programa.
Quan hem arribat a la porta del meu lavabo, he dit:
–Mira. Som el tercer sexe.
–¿Per què dius això?
–A la primera porta hi ha la figura d’un home; a la segona, la d’una dona; i aquesta té una cadira de rodes. Sóc del tercer sexe.
–El que passa és que aquí tant hi entreu homes com dones. Mentre estigui net... De vegades també hi posen les coses de la neteja. O quan hi ha clau, l’has d’anar a buscar a un altre lloc on moltes vegades ningú no sap on es troba la maleïda clau.
Feta la necessitat fisiològica, hem buscat un banc per seure el pare.
–Doncs, papa, van fer un bon treball. Això només ho pot fer TVE; les altres no tenen prou pressupost. A més, la qüestió sexual en nosaltres gairebé mai es toca.
–El sexe és una tabú i encara més en el vostre cas.
S’ha assegut en un banc i m’ha dit:
–Avui marxaré a un quart de set. He quedat amb el teu germà a la sortida de la classe de música de la Laura perquè em porti unes fotos que té meves. Així, aprofitaré també per veure els nens.
–¿Tan aviat marxaràs avui...?
–Podem quedar el dissabte, i ja estarem més estona.
–Si te’n vas tan aviat, jo aniré a la residència amb la cadira per la platja, com feia alguna vegada l’estiu passat. Així, em donarà l’aire. Ara ja es fa fosc més tard, i sortint d’aquí més d’hora, tindré llum del dia tot el camí.
Han passat dues noies davant de nosaltres, a les quals hem mirat sense dissimular gaire.
Després dels dos reglamentaris cafès amb llet, hem baixat al passeig del Taulat per l’ascensor exterior. El pare s’ha quedat a la parada origen del 41; jo he començat la meva vinguda i passejada cap aquí, sense pressa i observant molts detalls de la tarda. En un moment he vist el sol encara entre dues cases. Ja a la platja, primer he intentat mantenir la vista en l’horitzó marí –diuen que això ajuda a recuperar l’equilibri interior– mentre portava una marxa moderada; després, em fixava més en les persones. He vist una bicicleta que venia de cara amb una jove noia que agitava la mà dreta pronunciant el meu nom. Ens hem aturat els dos a prop d’un banc mentre ella deia:
–Quina alegria! Feia molt que no ens trobàvem.
–És que ara no vaig tant a la platja, Carla.
–Però que contenta que estic! Tant temps sense veure’t...
–Aquest accent portuguès teu de Porto és pura música.
–Mira el mar! Que n’és de bonic, el mar! Mira. Mira aquella gavina, quins giravolts que dóna per agafar un peix. Deu tenir gana, la pobreta. I mira com trenquen les ones en aquella roca i la cobreixen d’escuma blanca. I mira quina màgia desprèn l’horitzó entre fosc i clar...
–Ja deus acabar arquitectura.
–Aquest curs, si tot va bé. Després ja em quedaré a Portugal. Llavors serà més difícil que ens trobem. Adéu, i tant de bo ens tornem a trobar ben aviat.
–Adéu, Carla.

He continuat fent el meu camí cap aquí més joiós que mai.

Aquest vespre a les noticies han dit: Els EE.UU., Gran Bretanya i Espanya estan estudiant suavitzar l’esborrany de la segona resolució contra el regim d’Iraq, que presentaran demà al Consell de Seguretat. Volen aconseguir, així, el màxim consens possible i evitar l’oposició d’algun país amb dret a veto.

Ara aquí sol penso que potser no estic tan sol, ja que sovint, com aquest matí, fins i tot al lavabo hi tinc companyia.


6 de març










S’ESVAEIXEN ELS OBSTACLES


Avui quan m’he despertat ho veia tot com un castell; això em passa molt sovint i de vegades amb les coses més insignificants. Només desitjava quedar-me al llit i conservar la posició de repòs. Llevar-me vol dir haver de superar un seguit d’obstacles i dificultats, abans de restar en òptimes condicions per la meva vida social. Només pensar que potser la roba interior no em quedarà del tot ben posada i que em farà mal a l’entrecuix durant tot el dia esdevé un gran neguit; cada dia aquesta preocupació s’esvaeix gràcies a la paciència i el bon treballar dels professionals que ens atenen. Però fins que no es produeix el prodigi de restar tot al seu lloc sense prémer ni fer mal, passo un temps d’incertesa.
Davant la muntanya de trossos de pa i de pernil del meu abundós esmorzar, semblava impossible que jo sol pogués fer passar tot allò al meu estómac. Tanmateix, vint minuts després el plat restava completament buit. Un altre prodigi que es repeteix cada dia. Això, sí: em fan broma sobre quantes forquilles cauran a terra aquell dia. Són unes exagerades amables i simpàtiques les noies que tenen cura de nosaltres! Els nois, també. Sia!
He anat a donar un vol pels carrerons que hi ha sota el carrer de la Princesa; m’agrada fer-ho perquè sembla que hagi retrocedit uns segles en el temps. Tan estrets són i amb tantes pedres i sots aquí i allà, que haig d’anar amb molt de compte per seguir avançant; sempre penso “per allà sí que no passo”, però quan hi arribo, sempre trobo la manera de superar l’escull.
He tornat pel carrer de l’Argenteria per comprar crema hidratant a una merceria on hi ha de tot; està davant del súper dels pakistanesos, al carrer dels Canvis Vells. Pel camí he trobat molta gent; semblava una manifestació. De totes maneres, sempre aconseguia sortejar les persones.
M’he aturat davant l’esglaó de la merceria i he aixecat el braç. Després d’uns minuts, ha sortit una dona amb un paquet força voluminós i mentre jo la seguia amb la mirada una veu ha ressonat dins el meu cap:
–Eh, tu! ¿Què mires amb tanta atenció?
–El paquet, Marta, el paquet...
–Ja! ¿Però quin paquet...? Bé, ara ja puc estar per tu; ja saps com som les dones per comprar... ¿Què desitja avui el senyor?
–Crema hidratant.
–¿Pel cos?
–No. Per l’ànima.
S’havia ajupit davant de mi.
–Si vols et confesso... No siguis així tu també...! Vull dir si és... Jo ja m’entenc.
Ha entrat a la botiga i ha tret una ampolla blanca i un tiquet.
–¿És això el que volies?
–Sí.
–¿T’ho poso al darrera i agafo els pempis, com sempre...?
–Sí. Tu mateixa.
Fetes totes les operacions en la bossa, s’ha tornat a ajupir davant de mi mentre em deia:
–¿Alguna cosa més vol el senyor? ¿Encara tens escuma d’afaitar?
–Sí, encara tinc de tot, Marta. A veure si portes el sabó líquid que jo faig servir; així, no hauré d’anar al meu barri.
–Si tots són iguals, senyor maniàtic! Ja l’encarregaré... Espera; et cordaré les sabates –ha començat a fer-ho–. Em vaig passar quan et vaig donar aquests cordons; un altre dia te’ls donaré més curts... No s’acaba mai de fer llaçades.
–Cada cop m’entens millor.
–Avui només et faig repetir les coses dues vegades. Anem progressant. Ara, que tu també t’hi esforces més, bandarra...! Faig la última llaçada.. Ja està.
–Sí. Perquè avui no em donaran de dinar.

Després de dinar he pujat a la meva habitació a deixar la crema hidratant, que no era tal sinó reafirmant. No es pot parlar tant.

Quan he baixat m’estàvem cridant perquè tenia una trucada. Era la noia que porta el concurs literari de Roquetes i m’ha dit que el meu poema ha estat seleccionat. Quan m’ha reconegut per la meva veu inconfusible, s’ha mostrat molt contenta i ha dit celebrar que tornés a ser jo. Això sembla voler dir alguna cosa. Com ja vaig dir, sóc bastant conscient del meu nivell. El dia 22 hi hauré d’anar. Sovint m’haurien de donar un premi més per assistir als llocs que no pas per les qualitats dels meus treballs. En aquest cas mateix, hauré d’agafar dos autobusos per anar i dos per tornar.

Abans de les postres, han baixat les persianes dels finestrons del menjador, i de la cuina ha aparegut una tauleta de rodes amb un pastís de nata i fruita mentre s’entonava amb uns sons discordants el cumpleaños feliz. La dèbil llum de les espelmes s’ha passejat lentament entre les taules fins arribar a l’altre extrem del menjador. M’ha fet donar un bot la llum d’un flash i he sentit que algú deia: ”Feliç aniversari, Remei.” Demà li toca a un altre company, i passat a... Avui les postres han estat el pastís de la Remei.

El Ralph no m’ha pogut explicar com li va anar ahir amb la mexicana; al pub hi havia una noia alemanya amb qui havia tingut relacions.
M’he acabat el cafè i li he dit que em preparés un altre. En Ralph s’ha posat a fer-ho en molta calma mentre parlava amb la seva amiga en alemany.
Tan bon punt m’he pres el segon cafè i en Ralph m’ha arreglat les coses, he vingut cap a la residència; teníem la primera reunió per parlar de les sessions d’informàtica.
Pel camí anava cavil·lant com començaria aquesta nit el relat d’avui. Cada vegada se’m mescla més en el cervell el viscut amb la manera de transcriure-ho després aquí. Estic permanentment alerta del comportament i dels canvis d’estat dels altres i de mi mateix; això em porta a estar sempre en tensió. Cal seleccionar i amanir els esdeveniments diaris de manera que puguin despertar interès. (La vida, sovint, és massa avorrida!) Això suposa estar immers a la vegada en dues o més realitats que s’entrecreuen i es complementen sovint arbitràriament.

Passades les set he anat tranquil·lament cap a la plaça del Mar. A la dreta mirant el mar estan fent els fonaments d’alguna gran edificació; s’han menjat un tros de l’extrem on em posava jo. En la part que han deixat d’aquest extrem ara hi han col·locat una gran roca sobre una sòlida base. A la roca hi ha una placa amb la següent inscripció:








És un homenatge del Port amb motiu de l’any Gaudí. Estic segur que demà al matí hi tornaré per assegurar-me a la llum del dia de l’exactitud de cada paraula.

Acabo de pujar a la meva habitació per escoltar les notícies: Ha estat assassinat el primer ministre de Sèrbia, Zoran Djindjic, un dels artífexs de la caiguda de Milosevic i el lliurament perquè fos jutjat. Continuen les reunions de representants del Consell de Seguretat per acostar posicions. Els EE.UU., el Regne Unit i Espanya es plantegen retirar la segona resolució per falta de recolzament.

–Veig que t’interessa més explicar el que passa al món que acabar de descobrir-nos els teus sentiments.
–Home, Sandra. Ara feia temps que no m’interrompies.
–És que amb l’exquisit vocabulari que vau fer servir l’Andreu i tu no vaig voler intervenir; jo no estic al vostre nivell... Llavors em vaig haver de mossegar moltes vegades la llengua. Té raó: gràcies per no esmentar el meu nom. Va ser tot un detall que en plena eufòria tinguessis aquesta delicadesa. Encara que tu i jo sabem que el meu nom no...
–Calla, Sandra. Això no importa a ningú. Tu ets la Sandra i s’ha acabat. Per cert, un dia em van fer una broma molt simpàtica: com que algunes de les noies que treballen aquí han llegit algun fragment d’aquest dietari –i opinen sobre ell–, un dia que em van trucar per telèfon, em van dir que era la Sandra. Em van fer tot tipus de bromes i de comentaris com si jo estigués intrigat. Són molt simpàtiques i animen molt les nostres vides. Un parell d’elles ja són fans teves, Sandra.
–I deuen estar sempre amb mi, ¿no?
–Doncs, sí, Sandra.
–És que alguns homes teniu una altra visió de les coses.
–Probablement, tens raó. Per exemple, la nostra relació va ser una cosa incomprensible, almenys per a mi.
–Per a tu estimar sempre és incomprensible. Tu no saps què vol dir el verb estimar. Tu només estimes –i a la teva manera– a qui tens en aquell moment al teu costat; després te n’oblides d’aquella persona...
–¿D’on has tret això? ¿D’on has tret tu això? Confessa...! Confessa...! Confessa-ho, maleïda dona del dimoni...! Confessa...!
–No et posis histèric.
–¿D’on has tret això? Digues-m’ho! Confessa...! Confessa, mala bèstia. Parla, ja! ¿Qui t’ha dit això?
–Tranquil·litza’t. Mai no t’havia vist així.
–Confessa...! Confessa...!
–¿Però què haig de confessar: que em vaig donar a tu per amor i que quan em tornava a vestir em vas dir que estava buida i que sempre m’havies vist igual?
–Aquell dia em vas demanar total sinceritat. A més, després t’ho vaig aclarir: volia dir que hauries d’estudiar per ampliar la teva formació cultural, com vas fer després. Aquell dia també et vaig fer confessar perquè venies a aquell pis a estar amb un home com jo, tu, una dona tan atractiva... Però digues-m’ho: ¿D’on has tret això que només estimo a qui tinc al meu costat?
–¿Però per què et preocupa tant això?
–...
–¿Calles? ¿No m’ho vols dir?
–És que fa mal, Sandra. I és molt dur reconèixer com podem ser de vegades. L’egoisme, Sandra, l’egoisme. Aquest sí que fa moure muntanyes.
–I l’amor. L’amor. Aprèn aquesta paraula. No busquis la perfecció en les relacions. Estima.

Al final ha acabat el dia –ja som a tretze!– com ha començat: superant esculls que semblava impossible vèncer-los.

12 de març





































AQUESTA SETMANA


Avui ha tornat a fer fred. Ja se sap que ”hasta el treinta de mayo...” Al matí he baixat molt tard. Només m’he pres un suc i la medicació. Després, gairebé no he tingut temps de fer res.

A l’Irish he trigat a prendre el cafè, perquè gairebé darrera meu ha entrat una colla de nois anglesos demanant diferents coses, algunes molt entretingudes de preparar, com els cafès irlandesos. Es veu que no eren de cap dels dos equips del partit de la tele, perquè, de tant en tant, se’l miraven sense prestar-li atenció. Quan ha tingut un moment, en Ralph m’ha donat el cafè i m’ha dit que ja li pagaré demà.
He estat una estona mirant el partit amb la tranquil·litat que dóna no ser simpatitzant de cap dels dos equips, encara que això treu bona part de l’emoció del futbol. També observava l’agitació i les rialles sincronitzades del grup de nois anglesos –un portava a les espatlles una bandera dels EE.UU.–, que havien posat les seves begudes a la taula rodona de davant del taulell. Quan he decidit abandonar l’Irish, en Ralph els ha demanat que deixessin passar un aliat, i ens hem posat a riure tots.

“Quina diferència amb ahir”, he pensat. Ahir, divendres, l’Ester i jo vam arribar amb poca diferència de temps a l’Irish; es va seure en un tamboret alt al meu costat. Portava un mapa del sud de França i em va comentar el seu desig d’anar-hi. Vam estar força estona parlant. Jo intentava que les meves intervencions fossin curtes i el màxim d’entenedores possible, sense desentonar gens del ritme de la conversa. Poc s’imagina l’Ester les repercussions que m’ha portat la nostra primera xerrada sense una tercera persona. Ja fa temps que cada divendres coincidim a la mateixa hora a l’Irish. Primer, ella parlava amb la Josefin. Aviat ens saludàvem quan arribava o marxava un dels dos. A poc a poc, intervenia jo amb alguna paraula en les seves converses. Darrerament amb el Ralph cada vegada les meves intervencions eren mes llargues i sovint un dels dos em preguntava algun cosa, sobretot, referent als apunts de castellà d’en Ralph. Els dos darrers divendres havíem tingut petits intercanvis de paraules l’Ester i jo. I ahir, la primera conversa.
Jo mateix m’he preguntat perquè estic tan content des de llavors. ¿Què té d’extraordinari haver parlat amb l’Ester?
–Sí. Perquè al principi semblava que et queia una mica malament i tot.
–Tens raó, Sandra. La veia com la típica sabionda, però a poc a poc vaig anar canviant d’opinió... No és gens creguda.
–Perquè t’anava fent cada vegada més cas. I això a tu et fa sentir com un gall. T’agrada sentir-se ben considerat i que et facin cas.
–¿I a qui no li agrada? Potser el meu estat ve motivat perquè l’Ester és una persona més amb qui ara em relaciono gràcies a la cadira elèctrica. També deu influir a què estigui tan eufòric el fet que l’arribada de la nostra conversa s’ha produït d’una manera natural i espontània. La noia no fa cap esforç per complaure’m ni perquè estigui content. Em tracta com tractaria un altre. Veure que puc arribar a vèncer les dificultats de la meva parla em produeix un goig molt gran, encara. Són molts anys d’aïllament! Sovint encara em sorprèn la vida de relació que actualment tinc.
–I si és amb una noia guapa i culta, encara més motiu per estar que no hi caps a la pell, ¿no?
–Home, doncs, sí. ¿Per què enganyar-nos? Em sento molt ple. Sovint, al principi d’anar sol, quan vivia una experiència fora del nostre habitual cercle, després queia en depressió perquè veia el que em perdia. A poc a poc, com em sentia un més, ja ho vivia amb naturalitat. I en aquesta ocasió estic content i serè.
–El que passa és que tu d’un gra de sorra en fas un castell; tot ho magnifiques. T’obsessiones amb qualsevol cosa.
–No voldràs dir que sóc un neuròtic i un maniàtic obsessiu...
–Tu ho has dit; jo, no.
–Només falta afegir ”amb tendències assassines”.
–Hi ha moltes maneres de matar, sobretot, les il·lusions.

Com que ahir era divendres, vaig anar al Taller del carrer de la Marquesa, a menys de cent metres de la cantonada. (Allà, l’associació de la residència hi té un local on els residents que volem realitzem treballs artístics.) Vaig enllestir, amb l’ajut d’una simpàtica voluntària, una composició de nou quadres que vaig començar a l’octubre. Encara que, com sempre, vam fer molta broma, em costava concentrar-me en el que feia; el meu pensament es trobava en un àmbit totalment obert. Vaig sortir un moment al carrer a contemplar els primers estels i a imaginar que tenia a sobre l’infinit. Amb els pulmons plens d’aire del capvespre, vaig tornar a entrar més eufòric que mai.

Aquesta tarda, després de sortir de l’Irish entre rialles angleses, he fet via cap aquí. Pel camí han caigut quatre gotes ben comptades. Dic això perquè han estat exactament quatre les gotes que he sentit topar amb el meu cap; ni una més ni una menys: quatre. Des que surto cada dia al carrer, encara que estigui molt tapat, he après que és infinita la gamma de la quantitat d’aigua que pot caure en un moment determinat. Abans només distingia entre una mitja dotzena d’intensitats pluviomètriques; ara sé que són infinites.

Una vegada aquí, m’he posat a escriure. És dissabte i em venia de gust tornar a l’Irish més tard a prendre alguna cosa més consistent. Quan escric sovint se’m fa difícil deixar-ho. També han influït els comentaris que m’arribaven sobre la pluja. Passats dos quarts de vuit he recordat que avui tocava anotar les notícies. He pujat a la meva habitació i he escoltat les de tres quarts de vuit: Davant de la reunió que mantindran demà a les Açores els EE.UU., el Regne Unit i Espanya, Iraq ha demanat el retorn dels caps dels inspectors. D’altra banda, s’han produït grans manifestacions contra la guerra arreu del món. La de Barcelona ha transcorregut del consolat del Regne Unit al dels EE.UU.

Després de sopar he tornat aquí. Sentia com a poc a poc els meus companys anaven pujant a les seves habitacions i d’altres marxaven a fer un cafè. A dos quarts d’onze tots havien tornat, menys un, que ho ha fet passada la mitja nit.
No fa gaire he sentit com si sacsegessin insistentment la porta d’aquesta estança que dóna al carrer. Després del normal ensurt, he començat a inquietar-me per la insistència dels cops que trencaven alarmantment el silenci de la nit. Semblava com si tot s’hagués alterat i que qualsevol esdeveniment pogués produir-se d’un moment a l’altre. L’ordinador ha fet algunes pampallugues i m’ha semblat com si la llum també tingués alts i baixos. Feia sis quarts que havia passat l’hora de les bruixes, que només fa que donar pas a la dels fantasmes; la dels mals esperits, ho són totes. Ha arribat a ser tan intens el soroll, que he donat un parell de crits, mescla de temor i d’amenaça per foragitar el possible gamberro o mal esperit. Fos el que fos, ha tornat a viure en el silenci.
He recordat una nit de divendres que també m’havia quedat a escriure. A l’una de la matinada vaig sentir una veu que deia: “Tranquil, que sóc jo, l’Àngels. No t’espantis.” Era la directora de la residència, que sortia del despatx. Des de quarts de nou jo era aquí i en cap moment no m’havia adonat que entrés ningú al despatx; tampoc no m’havia fixat que hi hagués el llum encès. Ara, naturalment, no m’atreveixo a preguntar-li si això va succeir en l’àmbit de la realitat física o no. De totes maneres, fos en l’àmbit que fos, jo ho vaig viure. Els somnis també es viuen.
–Ja que t’has ficat amb els àmbits de la realitat, aquí estic jo. Perquè... ¿sóc jo aquí?
–Tu aquí, Sandra...
–No em facis plorar una altra vegada. Deixa que ho digui jo mateixa: aquí jo sóc un simple recurs literari.
–De simple, res, Sandra. Les teves intervencions m’estan obligant a treure a la llum aspectes de la meva personalitat que d’altra manera probablement mai no hagués traslladat a la realitat escrita. També m’estàs ajudant a conèixer-me millor. I tinc por, molta por! A més, tot el que expliquem de la nostra relació va succeir. En dono fe.
–Si t’obligo a explicar allò que mai no haguessis explicat de tu mateix, ¿per què no em vas contestar a aquella pregunta?
–¿Veus? Ja hi som! M’obligues a tocar assumptes tan personals...! Tot sigui per la sinceritat literària... Quan ens discutíem la mare i jo, de vegades em deia que ja tenia raó una fisioterapeuta que de molt petit em feia exercicis. Es veu que li deia que jo només estimava a qui estava en cada moment, perquè en realitat jo no estimava ningú. M’agradaria saber com va arribar a aquesta conclusió aquella dona amb un nen tan petit. Que això m’ho digués la meva mare, fa mal. La mare, que tant havia lluitat i patit per mi! Si ella deia això... Jo què sé...
–Perdona que m‘hagi posat en...
–No. Tranquil·la, Sandra. Va bé treure-ho tot. Ningú no m’estimarà mai tant com ella ni farà tot el que ella va fer per a mi. Gairebé no dormia de tantes vegades que jo em despertava durant la nit. Anava de metge en metge buscant la solució miraculosa perquè jo pogués caminar. I cada setmana, dos cops a fer recuperació. I jo què sé quantes coses més... El que passa és que els nervis se la menjaven.
–¿La trobes a faltar?
–Era la meva mare. Però canviem d’assumpte; sempre m’ataques tu a mi, però tu també...
–¿Ara passaràs a l’atac tu?
–Home. Crec que ja em toca. Aquell dia que et vaig preguntar per què venies a aquell pis amb un home com jo, al final em vas confessar que jo no et podia demanar tant com un altre home. Em vas aclarir que jo no podia demanar-te que deixessis el teu marit; un altre home segurament acabaria demanar-t’ho per tenir-te només ell.
–Però t’estimava.
–¿I per això jo havia de demanar el favor a un amic que em portés i em vingués a buscar a aquell pis perquè tu no volies que ens veiessin entrar o sortir junts?
–Era una dona casada.
–Però si el pis estava a l’altra punta de Barcelona d’on tu vivies...
–Sempre ens podia veure algú.
–Ja m’ho vas fer guanyar prou. Un dia que vaig venir a casa teva ja vam jugar bastant, però em vas dir que allà no. Després, ens trobàvem en un bar, amb mirades tendres i fugaços petons. Jo només feia que repetir-te que tenia les claus d’un pis on podíem estar sols, i tu t’hi negaves coquetament. També ens vam trobar a la Ciutadella i a Montjuïc amb tota mena de carícies i petons. Així em vas tenir molts mesos. No em deixaves utilitzar les meves claus, per pura ganes de fer-te pregar. Fins que un dia que anàvem en un taxi cap al port em vas dir: “¿No em vas dir que tenies les claus d’un pis?” Llavors, se’m va disparar el cor; tot el meu ésser es va trasbalsar. Li vaig dir al taxista que canviés de direcció. Aquell dia vaig tocar el cel! Era un fet tan extraordinari per a mi, que esclatava d’alegria i d’emoció. Per això, el meu crit després de la consumació.
–Per una dona casada no era tan fàcil. Si finalment vaig accedir va ser perquè et veia com una persona sensible i culta. Em vaig equivocar.
–En canvi, jo, a pesar de portar-ho en secret, ho vaig haver d’explicar a un parell d’amics en les mateixes circumstàncies que jo, de tan content que estava; es morien d’enveja. A més, tota l’estona estem parlant com si hagués estat una relació complicada i turbulenta. Els enfrontaments més importants només els vam tenir al final de dues de les nostres trobades; i va ser, més que res, perquè jo no entenia que una dona com tu volgués estar amb un home com jo.
–És cert. Jo també en tinc records inoblidables d’aquelles trobades. Em deies coses molt boniques i molt romàntiques. Em feies molt feliç.
–I tu, Sandra, amb la teva actitud tan activa i emotiva amb mi, em feies sentir algú important, i sobretot em feies sentir home. Mai abans no m’hi havia sentit tant, d’home. Gràcies, Sandra.
–Però això no pot acabar així.
–¿Per què, Sandra? És un final perfecte per a aquesta xerrada.
–Falta la pinzellada simpàtica i graciosa.
–Espera que pensi... Ja la tinc: ¿Te’n recordes d’aquell dia que en el moment més apassionat la meva mà dreta va agafar les teves calces i no hi havia manera de què les deixés anar?
–De poc que no me les estripa.
–I els dos vam acabar rient a base de bé.

Com he dit al principi, avui ha tornat a fer fred. Per la tarda, la pluja. Crec que encara plou. Tanmateix, ara estic entresuat. No sé per què.


15 de març












SANT JOSEP

Avui abans de dinar repartien enganxines de ”NO A LA GUERRA”. La meva l’he guardada sobre un llibre.

Camí del Maremagnum he vist una bicicleta que se m’acostava:
–Hola, Pep!
–Hola! Quina alegria...! Estava a casa... Ja havia posat la mare al llit... M’he dit: “¿Per què no...?” Agafo la bici... i cap a la platja... Quin dia més guapo... A partir d’ara ja... sol, bon temps... I a l’estiu, les titis... ¿Però on anaves tu...?
–Al Maremagnum a prendre cafè. Cada dia hi vaig.
–Anem-hi...! T’invito jo... Ja t’ho vaig dir...
–Té raó que avui és el teu sant. Felicitats.
–Gràcies. Però a mi les coses dels capellans... I els militars... T’invito perquè vull i perquè som amics... i perquè t’ho vaig dir... Anem-hi... Et segueixo... Tu saps el camí... Quin dia més guapo..!
Tot el camí el Pep ha anat darrera meu muntat en la bicicleta fins que hem arribat al recinte tancat; allà ha baixat de la bicicleta. M’he aturat davant dels ascensors.
–¿Que hem de pujar...?
–Sí, Pep. És al segon pis.
–Jo no puc... amb la bici... Em podíem pegar una bronca... Quedem-nos aquí baix...
Ens hem posat en una taula d’un bar que hi ha al costat dels ascensors. Amb els cafès ja a la taula que ha portat en Pep, li he dit que em tragués la bossa petita i el tub per beure; m’ha entès de seguida. Hem estat parlant una estona. M’he atrevit a preguntar-li:
–¿Tu, Pep, a part del que et dóna l’estat, tens algun ingrés més?
–Tinc un raconet... També havia fet alguna feina, encara que cobro la pensió... Amb poc en tenim prou... Algun dia que faig com avui, em compro una bagueta a un forn i una mica d’embotit en qualsevol lloc, i amb quatre quartos ja he dinat...
A l’hora de pagar, en Pep no en portava prou. Ha dit:
–Sempre en porto més... Avui no pensava gastar res...
–Agafa-ho de la meva cartera.
–No. Mira. T’agafo el que falta... ¿d’acord...?
–D’acord.
En Pep ha anat a pagar. Després m’ho ha guardat tot i m’ha dit:
–Tu ara deuràs anar cap a dalt; jo aniré a la platja...
–Que vagi bé, Pep.

Encara que és dimecres, a l’Irish hi havia l’Ester. M’hi he acostat perquè ella s’ha girat amb tota naturalitat, oberta a la conversa. Li he preguntat per la feina i pels seus caps; els darrers divendres havia comentat les trifulgues existents entre el cap comercial i l’administratiu i que ella rebia les ordres dels dos. Deia que sovint s’havia de prendre un respir per no acabar boja; no ho crec gaire probable perquè se la veu una persona molt centrada. Hem estat parlant d’això i de què en Ralph no es trobava gens bé. Efectivament, quan ha aparegut, es veia que patia una gran congestió. L’Ester ha anat a la farmàcia, de la primera planta, a comprar unes pastilles que li suavitzessin la gola. Mentrestant, malgrat el seu estat, en Ralph m’ha dit que tenia una bona notícia: la Sinead se’n va. Es veu que marxa a un pub també irlandès de la Rambla. També m’ha exposat la seva teoria sobre la marxa de la Sinead. Quan ha vingut l’Ester amb unes pastilles, en Ralph se n’ha posat una a la boca. Llavors, la conversa ha estat a tres bandes. Li anàvem explicant les diferents accepcions de paraules per les quals Ralph ens preguntava i després ell s’ho anotava tot. Té molt interès de perfeccionar el seu castellà. En un moment que ha entrat a dins, l’Ester ha mirat uns apunts de català de sobre el taulell. Hem coincidit els dos que faria bé de dedicar els seus esforços, de moment, només al castellà.
No he pogut pagar per falta de canvi; hem quedat que passaríem comptes demà.
Mentrestant, a la tele hi havia el canal Sky News de notícies. A la part inferior de la pantalla anaven apareixent rètols informant sobre els preparatius bèl·lics a Kuwait a poques hores d’expirar l’ultimàtum que els EE.UU. van donar a Iraq. Hem aconsellat al Ralph que posés un canal castellà per afavorir el seu aprenentatge de la llengua cervantina. Ha trobat un canal en el qual apareixien rètols informatius en castellà sobre els esdeveniments que es produïen en la zona del conflicte; també apareixien les declaracions de diverses personalitats del món de la política internacional i de la cultura.
L’Ester ha marxat, com sempre, a les tres.

Avui era tercer dimecres de mes. Tocava anar al convent de sant Agustí. Abans he passat per la residència a agafar la carpeta i un disquet amb una còpia del que porto escrit d’aquest dietari; li volia donar al senyor Ramon Ripoll, que dóna les classes-col·loqui, perquè el proper dimecres em donés la seva opinió. M’he donat pressa per poder sentir les notícies d’un quart de cinc.
Després de les notícies d’un quart de cinc, m’he dirigit cap al convent amb la carpeta al meu costat esquerre i el disquet a dins amb tots els papers que tinc d’aquestes sessions. Aviat ha arribat un company. Hem intercanviat algunes frases i a les cinc i deu hem començat a dubtar de l’assistència dels altres membres. El mes passat havíem quedat per avui. Ahir vaig fer els deures. A les cinc i vint hem decidit marxar.

A la residència he tret el disquet de la carpeta, he posat la carpeta al seu calaix, he fet un riu, he marxat cap al Maremagnum...
Hi havia la Sinead. En Ralph deu haver marxat; no estava en condicions de treballar. En un altre temps li ho hagués comentat a la Sinead; ara, no. Ha canviat. M’ajuda molt correctament i amablement, però ara no em dóna peu a cap tipus de conversa. Quan m’anava a agafar els cèntims, li he dit que cobrés doble. S’ha estranyat, i li he explicat que abans no hi havia canvi.
A la tele tornava a haver-hi el canal Sky News de notícies. La guerra semblava inevitable. He intentat recordar un joc de paraules que, amb inevitable com protagonista, els darrers dies pronunciaven alguns polítics... Finalment m’ha vingut a la memòria: “La guerra encara no és inevitable”. La trobo un pèl confosa. Tan fàcil que hagués estat dir: “La guerra encara es pot evitar ” . Massa clar.
En un moment que estava molt atent a la tele i que no era al taulell la Sinead, he sentit una veu que deia:
–Hola! ¿Com estàs?
–Hola, Josefin.
M’ha fet un petó i moltes mostres d’alegria que jo compartia i també exterioritzava. Li he preguntat per la seva estada a Suècia. S’ha equivocat una mica amb l’ús del verb avorrir, ja que m’ha dit que havia estat molt tranquil·la i molt avorrida amb la seva mare; deuria voler dir serena. Ara treballa en un pub del barri Gòtic; no recordo el nom. Aprofitant que no hi era la Sinead l’he informada de la seva marxa. La reacció que ha tingut ha estat dir-me que ho trobava molt bé, perquè ja porta tres anys a l’Irish. Quan ha sortit la Sinead, ha vingut a saludar-la amb petons inclosos i a interessar-se pel seu viatge a Suècia; només han intercanviat quatre paraules. De seguida la Sinead ha anat darrera el taulell. Llavors, jo li he comentat a la Josefin que li quedaven molt bé les metxes que portava; ella no estava gaire convençuda. Hem marxat plegats fins a la planta baixa. Ella ha tirat cap a l’esquerra; jo, a la dreta.

A vuit del vespre he pujat a la meva habitació per escoltar les notícies: A sis hores de l’expiració de l’ultimàtum que els EE.UU. van donar a Iraq, el cap dels inspectors, Fliz, diu que han tingut poc temps per portar a terme les seves investigacions i Kofi Annan demana que no s’ataqui la població civil. El govern espanyol té a punt de salpar de la base de Rota quatre vaixells en missió humanitària.

Mentre sopàvem, dos companys d’una altra taula tenien més que alguna diferència d’opinió. Llavors, un altre i jo hem començat a corejar: “NO A LA GUERRA! NO A LA GUERRA!”

Acabo de veure que ja són més de les dues de la matinada. He mirat l’enganxina que hi ha sobre un llibre, i he pensat que ja deu haver començat la guerra.


19 de març


































BONA GENT


Avui començo el relat d’aquest dia passada la mitja nit; per la qual cosa ja hauria de dir ahir. Però mantindré l’avui com referent per afavorir la unitat estilística del dietari. Abans de la redacció d’aquest primer paràgraf també he transcrit el resum de les notícies de dos quarts de dotze, encara que apareixeran cap al final del dia. Sobretot amb l’anotació de les notícies cal fer-ho al primer moment d’enfrontar-se amb l’ordinador després d’haver-les sentit; és quan es té fresc cada detall i, també, per treure’s un pes de sobre.
Tot això ho he dit perquè aquesta nit he arribat a la residència a les onze de la nit, quan s’estava fent el relleu de torn. Però aquí ja hi arribarem quan sigui la seva hora.

Aquest matí, mentre estava al lavabo, he sentit que algú deia:
–Estic llegint un llibre molt divertit d’una escriptora cubana; em peto de riure. T’agradaria, guru meu.
–No cal ser cap guru –he contestat– per saber quin pot ser el comportament de les persones, Sonia. Em fa gràcia que des de la teva tornava de Lleida em diguis que sóc el teu guru.
–Com hi tenia molts amics també brasilers que em deien que em farien costat... Però una vegada allà... A més, no hi ha tantes facilitats de transport per anar d’un lloc a l’altre com a Barcelona.

Després de dutxar-me i afaitar-me, la Rosario m’ha portat una altra vegada al llit i m’ha acabat d’assecar. M’hi ha deixat una bona estona; diuen que tinc la mania de no sentir-me mai sec del tot. De no fer aquesta operació, em sento tot el dia humit. També diuen que sóc un maniàtic amb l’evacuació. Però estar bona part del dia o tot el dia amb aquella sensació resulta molt desagradable i molest. És el meu gran problema. Aquesta tarda, d’altra banda, havia d’estar força temps fora de la residència. Això també implicava la fixació d’estar pendent de tenir la sort de poder orinar abans de marxar. Com avui havia estat un dia força negre amb la qüestió de l’evacuació, estava força neguitós. La Rosario m’ha recordat quina devia d’estar la veritable preocupació meva havent d’anar a un lliurament de premis literaris: com vestir-me. Tenia distintes opcions: tot fosc, jersei vermell, amb una bufanda, amb boina, anar mig deixat i brut, de vint-i-un botons...

A poc a poc, durant el matí m’he anat calmant. Encara faltava poder orinar abans de la marxa. (De vegades refuso quedar amb amics o amb el pare per no passar per aquest tràngol. En canvi, també els he trucat el mateix matí per anar a dinar quan estic en òptimes condicions.) Després de dinar no en tenia gens de ganes, d’orinar. M’he fet posar una jaqueta d’entretemps després de comprovar que estava neta. I cap al Maremagnum.

Avui darrera del taulell de l’Irish era la Sinead; portava una brusa blanca. Quina serena bellesa irradiava! Li he dit que volia un cafè amb gel; feia molt bon temps. He anat en compte de no tacar-me. Malgrat trobar-me ja molt relaxat i molt a gust allà, a les tres he decidit tornat a la residència a fer el darrer intent d’orinar. I meravella de les meravelles! Ho he aconseguit. Quin goig sentir com es descarregava la bufeta i escoltar l’aquàtic so dels meus orins quan arribaven al fons de l’ampolla! He donat gràcies a tots els déus que puguin existir. Ja estava en condicions d’enfrontar la llarga tarda amb total tranquil·litat.

Em calia agafar un autobús de la línia 17 o de la 19; les dues van bé per empalmar amb un vehicle de la 27 a la Vall d’Hebron. La casa del Jordi Rietos es troba al final de la 27. Avui he baixat abans per anar directe al centre cívic. No volia patir com l’any passat amb aquells forts pendents de baixada on perdia el control de la cadira. He arribat 50 minuts abans de l’hora prevista pel començament de l’acte. M’he posat en un racó a l’espera del Jordi o de poder accedir a la sala d’actes. Passaven moltes persones de totes les edats vestides de negre i amb el rostre maquillat amb purpurina. De sobte, he sentit una que deia:
–Aquest any l’Ester Miró ha fet una obra bastant especial. Mira com ens ha vestit.
–Hola, Araceli –he contestat–. L’Ester mateixa em va trucar fa uns dies per dir-me que havia quedat finalista. Deu tenir una feinada de por per organitzar cada any tot això, i a més escriure una obra diferent també cada any; i tot el que fa ella. La de l’any passat em va agradar molt; hi havia de tot: música, ball, diàlegs profunds i un fort missatge. Sou gent entusiasta, la d’aquest barri.
–La d’aquest any és més surrealista. Va sobre la incomunicació directa que ha portat la informàtica i l’internet... El Jordi ja no crec que trigui. Vindrà amb dos amics; han dinat a casa.
–Aquesta generació és uns vint anys més jove que jo. La vostra casa, Araceli, sempre ha estat punt de trobada de tots nosaltres. Sempre hi teniu algú allà ficat.
–Abans de casar-me amb el Jordi –ha afegit l’Araceli– jo tampoc no m’hi movia, d’allà. Tenia molt clar el que volia.
–Deixa’m fer càlculs: si jo faré 52 anys, això vol dir que el Jordi en farà 58 i tu 45.
–Exacte. Quin control!
El Jordi va tenir la sort d’entrar a treballar al Centre Pilot primer repartint el berenar i poc després pujant i baixant els nois de l’autocar, i al final encarregant-se de tota l’àrea d’esport, que ell va crear i impulsar. I moltes coses més. Quan acabava l’horari de treball s’havia de preocupar de les associacions i projectes que anaven muntant. Amb ell ningú no podia estar aturat. És pràcticament impossible enumerar totes les iniciatives que ha impulsat per al nostre lleure i perquè fóssim més independents i participatius. Sovint penso que no té cap mèrit tenir el Jordi com amic perquè ell ho és de tots nosaltres. A tots ens ha ajudat i continua ajudant-nos.
–Així ha acabat –s’ha lamentat l’Araceli–: havent d’agafar la llarga malaltia amb quatre hèrnies discals i forts dolors a l’esquena.
–Sí, Araceli. Però tu també en pateixes, de dolors a l’esquena. La majoria de companys que camineu, com que ho feu amb moviments molt especials, acabeu amb problemes d’esquena.
–Bé, haig d’anar a veure com va tot.

M’he fixat que entre la gent que anava amb la vestimenta negra hi havia algunes persones de diferents races i que tothom feia broma amb tothom, en un clima de bona companyonia.
De sobte, se m’ha apropat una senyora amb una safata de torrons i m’ha dit:
–¿Que en vols un?
–Si m’ajuda... –i he obert la boca.
M’ha posat un tros de torró bastant tou però de considerables dimensions a la boca. Quan jo encara estava intentant situar-lo en un costat de la boca per mastegar-lo i assaborir el seu bon gust plàcidament, la bona senyora m’hi ha ficat un altre tros de les mateixes dimensions però del dur. Llavors, ja m’he vist en una angoixosa situació. He provat de situar-los, d’estovar encara més el tou amb la saliva... Tot intent ha resultat va. A més, el tros més dur ha agafat el camí del coll. He provat de fer-lo tornar a l’espai bucal. Impossible. Només quedava una alternativa: engolir-lo. Amb forces i treballs, ho he fet, amb tot el dolor que això em produïa. Una llàgrima ha caigut del meu ull dret. Un rajolí de saliva indiscret s’ha després de la meva boca tacant la immaculada jaqueta d’entretemps, que tot just avui començava la seva temporada.

Per la porta del carrer he vist que entraven tres cossos oscil·lants i que s’apropaven a mi:
–Hola, Jordi i companyia.
–Hola. ¿Algun problema per trobar això?
–No. Cap, Jordi. ¿Com vols que tinguem problemes d’orientació amb les gimcanes que ens muntaves tu per saber anar per la ciutat?
–D’això ja fa anys... Per cert que aquesta setmana m’han fet fer un munt de viatges amb el meu cotxe amunt i avall a buscar coses per avui.
–Tu continues igual que sempre.
–La que està ficada fins el coll amb això és l’Araceli, tot i que s’ha de llevar d’hora per la venda del cupó. Malgrat que jo l’acompanyi cada dia amb el cotxe, és un pal haver d’estar tantes hores. L’ONCE cada vegada els colla més.
–¿Els van augmentant el mínim que han de vendre?
–Sí. Massa. Però canviant d’assumpte, hem pensat que després el Xavi s’assegui al teu costat per si t’ha d’ajudar a agafar algun premi o el que sigui. Com que ell és el que té les mans millor...
–¿Et va bé la meva companyia? –M’ha dit un dels altres dos companys.
–No ets precisament el meu tipus, però sí. –He respost irònicament.
Els quatre hem rigut.

L’obra m’ha agradat molt. En un moment he sentit un formigueig a la coroneta; això només em passa quan una cosa m’emociona molt. Ara feia temps que no ho experimentava. Abans de l’obra s’ha retut un sentit homenatge a Miguel Hernández, on una vegada més ha quedat palès els excel·lents dots creatius i d’interpretació de l’Ester Miró. Després s’ha procedit al lliurament de premis, amb constants al·legats contra la guerra. L’amic ha deixat sobre les seves cames el meu diploma i l’estatureta que m’han lliurat.

Una altra vegada al vestíbul, he intercanviat felicitacions amb una companya nostra. S’ha passat pràcticament tota l’obra enmig de l’escenari vestida tota de blanc i bellugant-se al compàs de la música i dels diferents estats emocionals. Ha realitzat un treball magnífic com la resta de participants.

Començava a posar-me un pèl melangiós; recordava que l’any passat el pare i jo després vam anar a menjar una flauta al Maremagnum; avui estava refredat. Els tres amics han volgut acompanyar-me fins l’autobús. Pel camí els he proposat anar a prendre alguna cosa. Han acceptat perquè deien que s’havia de celebrar. (Si no haguessin acceptat, no sé on ni com hauria acabat jo, en l’estat en què em trobava.) En una modesta taverna hem bromejat i jo he passat una estona que mai oblidaré. Llavors, ja menjava i bevia sense preocupar-me de no tacar-me la jaqueta.

Per tot això, he arribat aquí a les onze de la nit, quan feien el canvi de torn i he hagut d’escoltar les notícies de dos quarts de dotze de la nit: Durant tot el dia s’han produint alguns bombardeigs sobre Bagdad; es tem que s’intensifiquin i sigui una nit tan sagnant com la passada. Ha corregut el rumor de què la seu central del govern també havia estat atacada i que alguns dels seus membres estaven ferits. Avui els iraquians han fet alguns focs amb petroli a la capital per intentar dificultar amb el fum les accions dels aliats. L’avanç de les tropes aliades pel sud es troba amb més resistència i dificultats de les previstes. S’han fet grans manifestacions en tot el món en contra de la guerra.

Crec que avui ha estat un dia clau. Veure la poesia en moviment dels gestos de la nostra companya, amarada de suor, enmig de l’escenari m’ha transmès tots els més nobles sentiments que portem dins. Ha estat una càrrega d’energia positiva que em feia força falta. La posterior estada en el bar amb vells amics ha fet que el meu viatge de tornada no fos cap al buit sinó que sentís una serena plenitud que feia temps que no experimentava.

22 de març



























OUWE DIBBES!!!


Avui ha fet un dia primaveral. Semblava haver canviat l’estat de les coses. Aquest matí feia de bon estar al passeig Marítim davant de l’hospital del Mar, on hi vaig molt a l’estiu a prendre el sol. El jovent ja anava de màniga curta. Molta gent portava el jersei lligat a la cintura. Només un lleuger vent molestava una mica. A la platja un parell de noies prenien el sol en bikini; semblaven estrangeres. He provat si a nivell de sorra i a prop de la paret quedava més a resguard del déu eòlic; però els déus es fiquen per tot arreu. Tanmateix, m’hi he quedat una estona mentre pensava en diumenge:
Abans-d’ahir s’hagués pogut convertir en mal dia d’haver-se produït la trucada del pare uns dies abans. Diumenge la relativa emprenyamenta només em va durar uns moments; després vaig pensar: “Millor. Així podré fer la meva.” I tant, que la vaig fer...! El pare no podia trobar-se amb mi perquè havien d’anar a casa el meu germà i els nens; m’agrada que estigui amb els seus néts.
Aquell dia, després d’aprofitar al màxim la meva estada a l’Irish, vaig sortir a l’espai a l’aire lliure on es troba el Centre Golf. Anava lentament cercant l’impossible, però de sobte es va produir: la noia del minigolf em va cridar. Em va dir que passés a fer-li companyia. Se’m va regirar tot el cos. Vam estar parlant mentre ens anaven apropant més i més al límit del bar per aprofitar els darrers raigs de sol que allà incidien. Déu n’hi do, el que vaig parlar jo i com m’entenia ella; m’hi esforçava al màxim, tot i que em trobava força excitat. Em digué que dimarts anava a Tele Madrid a un debat d’aquells que fan per distreure el personal; aquest va sobre les distraccions de la nit. Em va explicar que de tant en tant li diuen per anar-hi i que li paguen perquè ella sempre fa mullader. Vam quedar que dissabte m’ensenyaria les fotos que li van fer a Miami, algunes en topless. Dissabte i diumenge comença a treballar a les dotze del migdia. Fa uns dies en Ralph em parlà de l’existència d’aquestes fotos i que ella havia cobrat per posar. Diumenge la noia del minigolf es va convertir en la María.

Avui després de dinar també resultava molt agradable prendre el sol vora la font de davant de la residència.
Abans de les cinc de la tarda encara arribaven els raigs solars a bona part del recinte descobert de la segona planta del Maremagnum. L’única condició era posar-se a l’altra banda d’on es troba el bar del minigolf. Allà em posava jo moreno hivern i estiu abans de l’arribada del Ralph i la Josefin. Sense dubtar-ho, vaig canviar el sol per les converses amb els dos amables joves estrangers. Acabo d’adonar-me que he esmentat dos principis fonamentals que vam destacar en Ralph i jo en la primera xerrada aquí comentada entre ell i jo: el sol i la paraula.
Avui a l’Irish Winds m’he adonat perquè és tan important aquest lloc per a mi: allà sóc un client o un contertulià més. Només se’m dispensa un tractament distintiu en l’ajuda que em cal per prendre les consumicions. Aquest dietari em fa més conscient de la naturalesa de certes actituds, tant meves com dels altres. Només els éssers més nets i cristal·lins poden escriure aquesta mena de coses, perquè ells no haurien de tenir cap temença d’arribar conèixer-se; els altres correm molts perills!
A la pissarra de cavallet de la porta del pub he vist escrit: OUWE DIBBES!!! En Ralph fa dies que està de baixa, però jo em trobava massa tranquil per veure visions. He continuat el meu camí cap als ascensors.
El cafè i el cuba libre m’han deixat en un estat bastant propici perquè al barber li resultés més fàcil la seva tasca. I m’ho ha comentat:
–Avui sembla que estàs més tranquil...
–És que m’he pres un cuba libre, perquè et fos més fàcil trobar-me el cap.
–¿Això et relaxa...?
–Doncs, sí.
–Així, la propera vegada te’n prens dos, i farem meravelles.
–¿T’has fixat, Manfred, també m’entens millor?
–Ara que ho dius, és veritat. Avui no em costa tant. ¿Així, tu funciones a cops de cubates...? Per cert, ¿què coi feies per allà dins, que gairebé em desmuntes la paradeta...?
–Mirava aquell certificat...
–No és meu; és del pare... ¿Però què buscaves?
–Com s’escriu el teu nom. Estic fent com un dietari. I el corrector me’l subratlla com falta.
M’ha ensenyat una tarja.
–Mira. Així. És d’origen alemany. Per això te’l deu marcar com error...¡ A veure si em deixes ben parat. Perquè si no et pelo al zero.

A les notícies de les nou del vespre han informat que: Les tropes aliades continuen el seu avanç cap a Bagdad, de la qual només estan a 100 km, encara que es troben amb més resistència de la prevista. Avui han conquistat la ciutat de Au Qassar, única sortida d’Iraq al golf Pèrsic. Les tropes britàniques tenen rodejada la ciutat de Bàssora, on ha començat la rebel·lió de la població xiïta, contrària al règim de Sadam Hussein.

–Deus estar esperant dissabte en candeletes...
–Darrerament, Sandra, fas les teves aparicions per la nit. ¿Però per què dius això de les candeletes i de dissabte...?
–Per un costat em dius bruixa i per l’altre em vols fer beure a galet. Prou bé que ens coneixem. A mi no em pots negar que estàs desitjant que ja siguem dissabte per veure les fotos en topless de la María.
–Si podria ser la meva filla...!
–Amb més motiu encara. Als cinquantons us agraden les jovenetes.
–No tan joveneta!
–Quan has explicat perquè et trobes tan bé al teu Irish, m’he vist reflectida a mi mateixa.
–Jo també he pensat en la teva persona, Sandra. Tu vas ser una de les poques persones amb qui em vaig relacionar de fora del nostre cercle. Ja de gran, la primera. Quan era petit jugava amb els nens del carrer, i era un més de la colla. A poc a poc, ells van prendre els seus camins i jo el meu, molt diferenciat dels seus; només ens saludàvem quan jo era a la porta de la botiga dels meus iaios i ells passaven. Amb deu anys vaig començar a anar al Centre Pilot de Paràlisi Cerebral, que es va poder fer gràcies a la tenacitat d’uns quants pares com els meus. Des de llavors, tots els meus amics i coneguts han estat relacionats amb aquest món. A més, com que sempre havia d’anar acompanyat, això limitava molt les meves possibilitats de trencar el cercle. Només fa tres anys i mig que tinc la cadira elèctrica. Va ser quan vaig començar a poder anar sol; això ha canviat la meva vida.
–¿I per què vas trigar tant a comprar-la?
–En certa mesura, Sandra, les coses arriben quan arriben. Encara que sigui una frase feta, moltes vegades és certa. Si m’hagués proposat tenir-la abans, hauria estat pràcticament impossible; totes les circumstàncies estaven en contra, començant per l’accés a l’ascensor. Per això, en un dels primers d’aquests resums vaig dir que per assolir el grau de llibertat que tinc ara, van haver de produir-se un seguit d’esdeveniments, alguns molt traumàtics, com l’ingrés del meu pare al Clínic, amb una angina de pit. La mare ja estava molt malalta. Durant nou dies van estar els dos ingressats al Clínic al mateix temps. I el Quim, el meu germà, amunt i avall anant a veure els dos. A més, havia de procurar que el meu pare no s’adonés que la mare també es trobava ingressada allà mateix, només a dues plantes de diferència; el pare, acabat d’operar del cor, no podia tenir emocions fortes. Amb tot això, el meu germà m’havia d’atendre a mi mentre buscava un lloc per anar jo; vèiem que ja no podria restar a casa. Vam tenir algunes discussions perquè feia dos anys jo havia refusat anar a una residència nova; em feia molta por deixar casa. El meu germà es feia molts farts de plorar tot desesperat mentre repetia: “¿I jo ara què faig?” Va arribar un moment que la meva cunyada, la Gemma, el va obligar a anar a una clínica de tant estressat que es trobava.
–És veritat que quan vas a casa, el teu pare t’ha de canviar de cadira.
–¿Has pensat, Sandra, com de diferent seria la nostra relació ara que puc anar on vulgui sense haver de demanar tants favors com llavors?
–I en canvi, no em truques. Et quedes amb les teves noietes.
–Tu tampoc no em truques.

Aquests dies, de relativa calma, són una mica de recopilació i de nous plantejaments. Sembla que el futur estigui en joc, contemplat tot amb molta més placidesa i serenor.

25 de març

































UNA HORA PERDUDA
O
ENTRA EN JOC AUSTRÀLIA

Avui he estat tot el dia amb cert neguit a l’espera de l’arribada de la nit. Probablement vegi una cosa completament nova per a mi i això em farà restar aquí fins força tard. Tota la setmana espero amb ansietat contemplar el fenomen programat. Poca gent el deu haver presenciat en directe com ho faré jo aquesta nit. Sovint ens manca paciència per observar les meravelles de la naturalesa i de la ciència. Com que tot arriba i se’ns desvetlla a la seva hora, mentrestant avançaré en el relat sinuós però verídic d’aquest nou dia de primavera.

Quin plaer que experimentava quan m’han tornat al meu llit perquè allà acabés de sentir-me sec! Ben tapat, he mig somiat en belles estampes de primavera i en tots els blaus del mar. Tanmateix, també escoltava com so de fons la veu d’una noia de pràctiques colombiana que m’acabava d’arreglar algun dia la setmana passada. Aquella veu, de tant en tant, pren un to que em recorda el de la mare. És difícil d’explicar, però em neguiteja; em fa sentir força incòmode. Per qualsevol moviment que faci em pregunta què em passa, què tinc... com si en allò m’hi anés la vida; igual feia la mare. Sempre es pensava que em passava alguna cosa.

Avui, dissabte, m’he fet posar tota la roba neta i massatge per després de l’afaitat en lloc de l’habitual crema hidratant. M’agrada tenir bon aspecte. Tots els meus companys fan igual, cadascun dins del seu estil, i ja no diguem les companyes...! Elles tenen en compte el més mínim detall; sovint vénen amb paquets que s’ensenyen les unes a les altres. I allò que molta gent diu sobre “arreglar-se” per un mateix, deixem-ho córrer!

Què bé s’estava amb la María després de dinar prenent el sol! Llavors, a la part de dalt ja només portava una lleugera camiseta amb la marca d’un whisky. Mig fora del meu camp visual s’ha aixecat la peça de roba i s’ha contemplat els pits. Ha tornat a seure al meu costat. La seva col·laboració a la tele no havia estat gaire gratificant, i els havia engegat, perquè diu que ella no és la Gunila Von Bismarck. No ha especificat res més. Fent una mica el despistat, li he preguntat què portava a sota, i m’ha dit que res. He insistit en la meva pregunta i ella també ha repetit la seva resposta, mentre s’aixecava la camiseta i em mostrava un pit. Diumenge em va prometre la visió d’unes fotos, i finalment m’ha mostrat un pit. Una vegada que passava a la vora de nosaltres en Ralph, la María li ho ha explicat mentre repetia l’acció i m’assenyalava a mi.
Si llavors sentia una gran satisfacció per haver vist un pit, ¿que no experimentaré d’aquí poc, quan es produeixi el gran esdeveniment esperat durant tota la setmana?
Calla, Sandra. Ja ho sé: el meu comportament ha estat totalment indigne i només mereix que la més forta reprovació. M’he aprofitat del tarannà de la María; sabia que per poc que m’hi esforcés faria el que ha fet. ¿Que si estic penedit? ¿Què vols que et digui, Sandra? M’agradaria ser més net i més respectuós amb tothom, com es pressuposa que ha de ser-ho un personatge que escriu un dietari de fets i d’idees, però quan veig una escletxa per on ficar-m’hi, haig de fer-ho perquè si no em quedaria intranquil i neguitós. De no fer-ho, també m’ho retrauria sempre. Encara que parli així, no pensis, Sandra, que tinc massa ocasions per fer el burro, com diria la mare. El que passa és que ara la María m’ha obert les portes del bar i del seu cor, i jo avui m’he aprofitat una mica de la seva innocència amb mi. Suposo que amb tot el bon temps per endavant tindrem més ocasions de prendre el sol plegats i el meu comportament serà el normal amb qui em va demanar que li fes companyia. La solitud, sempre la solitud!

Les fotos que sí que he vist han estat unes fetes pel Ralph; els seus pares van estar uns dies a Barcelona. Una en la qual apareixem ell i jo a l’Irish l’ha clavada amb una xinxeta en un suro del local on n’hi ha d’altres. Ara sí que estaré sempre al meu local preferit!

Dimecres ja va treballar en Ralph, i no em vaig saber estar de preguntar-li pel OUWE DIBBES!!! que vaig veure a la pissarra dimarts quan ja marxava. L’explicació és simple: els seus pares van voler veure el seu lloc de treball. Dilluns ell els va portar a l’Irish. Quan ja arribaven, es va avançar per escriure aquesta benvinguda.
Dimecres també em va presentar la seva nova companya de treball. Es diu Tracey. Li va explicar com m’havia d’ajudar. Des d’aquell dia sempre m’ha ajudat ella. És molt jove i sempre em somriu. Com totes les nouvingudes, té un curt vocabulari. La Tracey és australiana.
Curiosament, des de fa cosa d’un mes es troba sobre un mirall de la GUINNESS una d’aquelles teles allargades que els afeccionats esportius mostren i agiten per animar el seu equip. És negre i en unes lletres blanques s’hi llegeix: “20 SIX NATIONS’03”, fent referència a la competició de rugbi d’aquest nom d‘enguany. Fins fa pocs anys només eren cinc les nacions que hi participaven (les quatre britàniques i França), però d’uns anys ençà s’hi va afegir Austràlia, on el rugbi també té molts afeccionats i practicants.

Cada cop s’acosta més el gran moment de la setmana. Certament, estic nerviós.

Algunes tardes de dissabte i diumenge són força tranquil·les aquí. Només la presència i la natural xerrameca d’alguns familiars de residents em distreuen una mica. He avançat algunes coses d’aquest dia. De totes maneres, ha estat molt gratificant fer la meva tercera anada d’avui al Maremagnum, aquesta vegada acompanyat. Quan em trobava ja a la porta de la residència he sentit una veu que dia:
–¿Què? ¿Cap al teu refugi?
–Sí. Jo sempre cap allà. ¿I vosaltres?
–M’ha dit que tenia ganes de sortir; deu voler lluir la seva faldilla nova. –M’ha dit l’abnegat voluntari mentre empenyia la cadira manual de la companya de residència.– També anem al Maremagnum, però nosaltres només és anar i tornar. Un altre dia ja farem una cervesa amb tu al teu Irish.
–¿Ni en dissabte descanses de la teva tasca de voluntari?
–D’amic. D’amic.
–Aviat podré anar jo sola –ha dit la companya–. Quan tingui la cadira elèctrica que funciona amb la veu, no em veureu mai el pèl.
Pel camí hem parlat del llibre que està escrivint ell i d’això meu. Ell fa una cosa de caire filosòfic i, naturalment, molt més profunda.
M‘han acompanyat fins a la porta del pub. Hi he restat poca estona; només havia deixat la residència per tallar una mica la tarda.

A tres quarts de nou del vespre ja em trobava a la meva habitació per escoltar les noticies: A hores d‘ara s’intensifiquen els atacs aliats contra Bagdad. Segons les autoritats iraquianes, l’atac aliat d’ahir va produir 68 morts. També han anunciat més actes suïcides, com el d’aquesta tarda que ha fet la mort de 4 soldats nord-americans. L’avanç aliat del sud es troba amb més oposició de la prevista, i s’ha produït una incisió entre les tropes atacants i les encarregades del seu avituallament i subministrament d’armes. Mentrestant, tenen lloc grans manifestacions en tot el món contra la guerra.

S’acaba de produir el gran esdeveniment ansiosament esperat tota la setmana.
–Ja sé: ha vingut la María i t’ha ensenyat les fotos en topless i l’altre pit...
–Vas molt errada, Sandra. La cosa és molt més senzilla.
–La María s’ha tret tota la roba i...
–Sandra, deixa la María en pau, que no va per aquí la cosa.
–Llavors, ¿quin ha estat el gran prodigi tan esperat?
–Quan al rellotge de l’ordinador hi havia els dígits 1:59, de sobte els dígits s’han transformat en 3:00. Ell sol s’ha avançat una hora i s’ha post a l’horari d’estiu.
–Vet aquí quin prodigi! ¿I per això tanta intriga i tant misteri...?
–Home. Déu n’hi do.

Bé, avui ha estat un dia...
–Amb una gran mentida...
–¿Una altra vegada tu, Sandra? Però si ja he acabat el relat d’aquest dia.
–Sí, falsejant la realitat.
–¿Jo? Precisament avui he explicat tot el que he fet i tot allò que m’ha succeït, Sandra.
–¿Llavors, per què has dit “la meva tercera anada al Maremagnum“ si només n’has explicat dues?
–Ha estat un error de màquina. Només això. Ho vaig a rectificar...
–No. Espera, maco, que encara hi ha una altra cosa. Quan has relatat que estaves molt bé al sol amb la María, has escrit: “Llavors, a la part de dalt ja només portava una lleugera camiseta” com si haguessis estat amb ella abans. I tu sabies que dissabte ja és allà a les dotze del migdia. ¿No és més cert que abans de les dotze ja eres allà per veure les fotos en topless?
–No. A un quart d’una... Vull dir...
–Has confessat. També has anat al matí.
–Doncs, sí. ¿Què passa? Feia molt bon dia, i allò queda molt protegit del vent. La María ha vingut tard i no en gaires bones condicions. M’ha explicat que anit havia begut més del compte; que fins i tot, va haver d’agafar un taxi perquè no recordava on havia deixat la moto. Li he dit que begués molta aigua. Portava un gruixut jersei de llana, cosa rara en ella amb el dia que feia. Però l’he haguda de deixar aviat; a la residència es dina a l’una. Per això, tan bon punt he acabat de dinar, hi he tornat.
–Sí. Per veure com estava. Com que has vist que anava més lleugera de roba, has dit: “a l’atac!”
–M’ha dit que es trobava millor.
–I tan millor!
–¿Ara ja em deixes acabar el relat d’aquest dia on també he fet referència a fets de dies anteriors?
–Home, si no ens has amagat res més...

Ja som en horari d’estiu. A partir d’ara tindrem les tardes més llargues per gaudir del bon temps, encara que la primavera també és temps de pluges; més d’un dia de fred encara deu quedar per venir.

29 de març




¿UN DIA MÉS?

Avui he comprovat, per enèsima vegada, com aquella idea que se’m va ocórrer la tarda de Nadal de fer un dietari d’idees ha esdevingut un relat social, en el qual sóc part i taquígraf. Allò que vaig començar amb la idea d’exposar tota la meva visió de la vida i del comportament humà es va transformar de seguida en una exposició d’allò que vivia o m’explicaven. Potser sovint he caigut en un excés de detallisme. ¿Detallisme? Perquè ¿realment som capaços de tenir comportaments i reaccions totalment banals? ¿Podem comportar-nos de manera capriciosa i arbitrària? ¿O tot respon a un motiu? Aquí sorgeix la qüestió de la llibertat, tan debatuda i explicada per ments molt més autoritzades que la meva. Ja estem a un pas d’entrar en l’àmbit filosòfic. Jo m’haig d’aturar aquí. ¿Però voleu dir que la filosofia no és com la dietètica, que cada vegada que escollim entre un plat o un altre no fem un acte dietètic sense saber-ho? Si és així, en cada acte estem plasmant la nostra idea de la vida; estem fent palesa la nostra filosofia. És com Sancho Panza, que li va fer tanta il·lusió quan va saber que ell parlava en prosa.
Ja vaig dir de bon principi que aquí només hi trobaríeu idees d’arran de terra, allò que fa moure la gent, i no grans conceptes filosòfics, encara que potser no hi hagi tanta distància entre una cosa i l’altra. En certa manera, els filòsofs són com els estudiosos de la mètrica, que estableixen les normes després que la tradició hagi fixat les pautes que millor s’adeqüen a cada llengua, amb la diferència de què cada filòsof fa la seva particular interpretació de la realitat. Per això, més amunt no he volgut continuar amb l’assumpte de la llibertat, tan ple de tòpics.

Tornant al principi, ¿com no haig de dir que avui m’ha despertat un petó mentre una veu amb dolç accent brasiler em deia: “feliç aniversari”?
¿Com no haig de dir que durant tot el dia he sentit moltes vegades aquesta frase, sovint acompanyades d’estirades d’orelles?
¿Com no haig de dir que mentre esmorzava la Belén m’ha explicat que el seu fill dilluns ja va arribar a Turquia amb la fragata espanyola? Ella pateix. En canvi, el fill ja pensa que al novembre anirà a Bòsnia per fer més mèrits per ingressar a un cos especial de la guàrdia civil. Fa poc temps era a Galícia netejant les platges, després del desastre del Prestige.
¿Com no haig de dir que dues companyes m’han regalat calçotets i massatge per després de l’afaitat?
¿Com no haig de dir que he anat a la catedral?
¿Com no haig de dir que m’ha trucat la Ma. Teresa? Cada setmana parlem una estona, amb una separació més de 200 km. Companys i amics de la infantesa al Centre Pilot, portem més de vint anys essent quelcom més que amics. Sóc enemic de posar etiquetes a les relacions. Potser per això ens hem fet companyia en la distància tant de temps i durant les seves esporàdiques vingudes a Barcelona des de La Pobla de Segur.
¿Com no haig de dir que he hagut de bufar dues vegades les espelmes del pastís perquè fessin la foto?
¿Com no haig de dir que m’ha trucat el pare per quedar aquesta tarda?
¿Com no haig de dir que a la pissarra de l’entrada de l’Irish hi havia escrit:?










¿Com no haig de dir que després de prendre’m el cafè, els amics de l’Irish m’han fet bufar una altra vegada mentre cantaven la típica cançó? Han tret una pasta amb un 5 i un 2 damunt que cremaven les seves metxes. En Ralph m’ha dit que havia estat idea de la Maribel, que també ha cantat. Fa un temps que la Maribel em saluda pel meu nom. Que et diguin pel teu nom dóna una agradable sensació.
¿Com no haig de dir que m’he trobat amb el pare i que hem anat a prendre unes orxates a la gelateria del Bonastre, als jardinets de l’Alguer, a l’avinguda de Mistral? M’ha comentat que li havia trucat el meu germà preguntant-li si avui ens veuríem.
¿Com no haig de dir que ha passat un moment el meu germà per felicitar-me i regalar-me un llibre de l’Andreu Buenafuente?
¿Com no haig de dir que m’ha sabut molt de greu no poder veure la meva cunyada –la Gemma– i els nens? La Laura havia anat d’excursió amb el col·legi i no sabien quan tornaria.
¿Com no haig de dir que aquest contacte familiar ha donat un altra aire al dia que imaginava diferent?
¿Com no haig de dir que quan li he dit al pare com se’n van els diners, me n’ha donat perquè em compri el que vulgui?
¿Com no haig de dir que un dia que jo imaginava com qualsevol altre entre tots han fet que fos ben diferent?

A un quart de deu del vespre a les notícies han dit que: L’administració nord-americana diu que les imatges que ha emès la televisió iraquiana mostrant Sadam Hussein podrien estar falsejades i no ser d’avui. L’aeroport de Bagdad està ocupat per les forces aliades. Els bombardeigs sobre el sud-est de la capital s’han produït durant tot el dia i ara sembla que s’intensifiquen al centre.


4 d’abril





































ENTRETEMPS


Avui haig de començar relatant breument un fet de la meva segona estada a l’Irish de diumenge passat: A l’altre extrem de la barra hi havia una dona de rostre indeterminat i ulls saltons. Portava una gavardina grisa tota cordada i lligada amb el cinturó que penjava fins a terra. Seguia el ritme de la música amb apassionament però sense immutar-se. Anava bevent d’un got alt que en Ralph li havia canviat un parell de vegades. I fumava. De tant en tant, deixava de seguir la música i em mirava interrogativament. Malgrat trobar-me força tranquil, jo sentia aquella mirada com una carícia i una amenaça. Cada cop em mirava més insistentment, fins que... fins que va baixar lentament del tamboret i va donar un parell de passos fins a la taula rodona del mig. Allà els seus ulls es van clavar en els meus de manera encara més incisiva. Amb una mena de corredissa, se’m va apropar tot acollint les meves mans dins de les seves. En aquell moment, no sabria pas dir en quina direcció va córrer la força vital o potser una altra mena de força. Però va córrer. Llavors va tornar al seu tamboret i poc després va marxar.

Ahir em vaig deixar portar per un impuls i vaig anar a passar el dia a casa; des del dia de reis que no hi anava. De no haver hagut el partit Joventus Barça com motiu i excusa, no hi hagués anat. Mentre dinàvem un plat combinat que va haver d’improvisar el pare, en gairebé totes les cadenes de la tele feien en directe l’entrada dels tancs nord-americans a Bagdad.
Aquesta vegada, la pel·lícula que vaig escollir per posar-me còmode i acabar mig endormiscat sobre la taula fou El tercer hombre, en DVD. En aquell estat, se’m van presentar totes les meves actuacions fora d’aquell espai totalment mancades de raó de ser. Tant l’Irish com la residència amb totes les seves estimades persones semblaven realitats fora de lloc; només restar a casa em semblava natural. En canvi, avui ho veig molt diferent.
Quan més interessant es trobava El tercer hombre, em vaig quedar mig endormiscat sobre la taula; llavors de la cuina em va arribar una veu que deia:
–¿Ja et porto el cafè amb llet?
–Sí, mama. –Vaig contestar jo com tantes vegades havia fet després de la mateixa pregunta.
Tot seguit, va entrar al menjador la mare amb el seu davantal amb una taca negra de cremat.
–Au, té. Beu això abans que es refredi, fill. Avui torna a fer fred.
–Encara és d’hora, mama.
–Ja són quarts de sis. Ara aniré a despertar el teu pare. Avui hem de sopar d’hora perquè voleu veure el futbol. Tu te n’aniràs massa tard. Em sap tant greu, fill meu, que hagis de marxar tot sol a aquelles hores de la nit. Pateixo tant! Trunca’m quan arribis. Acabo de mirar pel balcó i estan caient algunes gotes. ¿Ja em diràs com t’ho faràs? És impossible trobar un taxi dels vostres. He estat trucant.
–Ja pararà, mama. I si no, l’impermeable i a buscar l’autobús.
–I demà, al Clínic amb una pulmonia. No, fill meu, no. No estic disposada a això. Llavors, cap d’aquestes amiguetes teves del Maremagnum no et vindrà ni a veure... Altra feina tenen!
–Però si totes són molt bones noies...
–Ja m’ho crec, encara que per bona, la Carme, que donava classes per poder estudiar.
–És un altre temps, mama.
–Tots els temps són iguals i no. Depèn de com t’ho miris... Té, beu.
M’ha donat el cafè amb llet. Després m’ha eixugat amb el meu tovalló. S’ha assegut al meu costat mentre apagava la tele amb el comandament. I m’ha dit:
–El que importa és que el teu germà està ben situat i tu estàs bé a la residència. Perquè ¿tu estàs bé a la residència? Ja sé que no és com estar a casa, encara que aquí tenim poques comoditats. ¿La gent et tracta bé? Sí, perquè tu sempre has estat més amable amb la gent de fora que amb els de casa.
–Hi ha gent molt maca.
–A més, tu ja estàs acostumat a fer sempre de conill de l’Índia. Tu i els teus companys. Quan van inaugurar el Centre Pilot, ningú no sabia res de res. Fins i tot, ens preguntaven coses a nosaltres, els pares. Sempre la gent ha après amb vosaltres.
–Mama, trobo molt a faltar les nostres discussions. Ara no em puc barallar amb ningú. Me’n recordo d’aquella temporada que quan jo ja era al llit venies tu i t’asseies a la butaca i xerraven. Era el moment més agradable del dia. Fèiem un petit repàs de tota la jornada: des de com t’havia quedat de bo el dinar fins a què podíem fer diumenge. Tot hi entrava. Gairebé cada dia, parlàvem de com anava la botiga aquella setmana; sempre hi havia un client que jugava més i l’esperàvem amb candaletes, com si d’ell depengués el nostre benestar econòmic, i en bona part era cert. Però quan va nàixer la Laura aquest era l’assumpte prioritari: la nostra petita Laura va eclipsar la princesa Diana i la marxa del culebrón a l’espanyola del pis del nostre mateix replà. També parlàvem del temps. Tu sempre has tingut molt fred.
–I tu a l’octubre ja em demanaves que et posés la manteta de quan eres petit als peus del llit. Sempre tens els peus gelats. Fins ben gran et posava una bossa d’aigua calenta entre les cames. ¿Ara qui et fa tot això?
–Ara tinc aquell nòrdic que vam comprar. ¿No te’n recordes, mama? Sovint faig broma amb la noia que em posa al llit i parlem una mica, però van molt atrafegades perquè a les onze de la nit hi ha el canvi de torn.
–Aquí, a casa, només hi havia un sol torn de vint-i-quatre hores, sense vacances ni relleus. Això, durant 47 anys. Que em parlin a mi, d’anar cansada...
–Així vas acabar tu, mama: amb l’esquena destrossada.
–Les noies que treballen a llocs com la vostra residència han de tenir molta vocació i paciència. Sobretot, paciència. Si jo, que sóc la teva mare, arribava a perdre-la...
–També m’agrada recordar com anàvem parlant en les teves llargues caminades pels passeigs de la costa mentre empenyies la cadira de rodes. Com que sabies que a mi m’agrada prendre el sol i no volies que el prengués aturat, acabaves tota suada; mentre, el papa ens esperava en un banc a l’ombra, perquè a ell no li agrada tant el sol. Parlàvem de tot: que si “mira aquella quina panxa que té i quin bikini que porta”; que si “avui no haguéssim hagut de sortir perquè estem gastant massa”. Sempre tenies por de gastar massa. I ens discutíem. Després anàvem a dinar a algun restaurant que ja coneixíem.
–Això els darrers anys de tenir la botiga i després de vendre-la. Perquè abans de sortir la primitiva, amb tan sols les travesses, ben poques vegades podíem anar de restaurant. Prou feina teníem per anar fent. El primer any després de vendre la botiga ens vam enlluernar perquè ens van donar molts interessos, però van anar baixant fins quedar pràcticament en res. Per això, ara cal agafar cada any una mica del capital. I quan s’acabi, ¿què? I jo pateixo molt.
–És que tu, mama, sempre pateixes. D’aquí, les nostres discus-sions. Tot ho veus negre.
–Sí. Però, per desgràcia, al final sempre tinc raó jo.
–Ara ha fet deu anys que vam vendre la botiga.
–Llavors vam poder arreglar una mica el pis; ja no passava aquell aire pel balcó. Sense la botiga, vam poder anar un mes a un apartament de Castelldefels mentre feien les obres. L’any anterior havíem fet la cuina. Si haguessin tret la primitiva deu anys abans...
–¿Te’n recordes, mama, del darrer Nadal que jo encara estava a casa i vam estar més de quinze dies prenent brou, de tant que en vam fer...?
–Llavors, jo ja estava molt malament; no podia estar gaire temps dreta. M’asseia a la porta de la cuina i anava dient al teu pare el que havia de fer. Amb el brou per fer els galets ens vam passar.
–Els dos anys següents vaig venir a dinar el dia de Nadal, i els dos anys al matí de sant Esteve em va trucar el papa a la residència per dir-me que no vingués perquè t’havien d’ingressar al Clínic.
–Llavors, quan ja no podia més m’havien d’ingressar. Tu em venies a veure amb la cadira elèctrica. I jo patia. Venir tu sol...! ¿On s’ha vist? Mai no has vist cap perill enlloc.
–Però si al tercer dia de tenir la cadira elèctrica ja vaig agafar l’autobús jo sol.
–Perquè no veus els perills.
–I tu en veus a tot arreu... Mama, tu no saps quantes vegades penso en les tovalles de Nadal i la taula tan ben parada, amb aquelles copes tan altes... Quina enyorança!
–Per Nadal, sant Esteve i cap d’Any.
–I a les set de la tarda anàvem a la fira de la Gran Via. (El darrer any ja no.) Quan tornàvem a casa tenia les mans gelades.
–I feies que m’acostés a tu per tocar-me la cara, i jo deia: “Au, fuig! Que fredes que tens les mans!”
–Massa sovint no apreciem el que tenim.
–¿Ja reses, fill meu? ¿Ja reses?
–Ja saps que no, mama.
–Doncs, resa. S’ha de creure en alguna cosa, encara que sigui en una pedra, perquè si no seríem com bestioles.
Llavors de la cuina em va arribar una veu que deia:
–¿Ja et porto el cafè amb llet?
La rotunditat del to de la veu em va treure de sobte del meu estat somnolent i vaig deixar la postura tan còmoda de sobre la taula.
–Sí, papa. –Vaig contestar mentre tornava a la realitat física.
Tot seguit, va entrar al menjador el meu pare.
–Té. Beu.
–No sabia que fos tan tard. M’he quedat endormiscat i...
–I ¿què..?
–Res, papa, res.
–Ja són quarts de sis. Acabo de mirar pel balcó i estan caient algunes gotes. A l’hora que acaba el partit és impossible trobar un taxi adaptat.
Em va donar el cafè amb llet. Em va passar el tovalló per la boca mentre apagava el DVD i va posar un canal de la tele on repetien les imatges de com a Bagdad enderrocaven la darrera estatura que es va aixecar de Sadam Hussein. El pare em va dir:
–El que importa és que avui veiem un bon partit i que després no plogui perquè no et mullis. De posar-te al llit sí que no m’atreveixo. Perquè si no et podies quedar.
–D’això no cal ni parlar-ne, papa.
–Vaig a fer lloc a la sala per portar-t’hi. Allà estem més amples.
Mentre el pare va anar a fer lloc em van caure unes llàgrimes tan reals com la pluja del carrer.

Avui m’ha posat a la cadira de bany la Sonia, m’ha dutxat la Julia i m’ha vestit una noia de pràctiques.

A l’Irish em costava entendre com ahir em sentia tan bé a casa, sense poder-me ni bellugar.
En Ralph m’ha presentat una nova companya de treball: la Nina, de només 19 anys i de Dinamarca. Li ha explicat com m’ha d’ajudar. “Tan bé que em queia la Tracei!”, he pensat. Un dia em va explicar que estaria aquí un any. Ara estudiava castellà per poder fer filosofia; tot en un any. No vaig poder entrar en detalls per les nostres limitacions de comunicació. Segons en Ralph, ha tingut problemes amb la Sinead perquè volia uns dies lliures per estar amb els seus pares, que han vingut d’Austràlia. Em costa d’assimilar-ho: la Sinead ja no hi és i la Tracei només feia quinze dies que treballava a l’Irish. Tampoc no encaixa amb la idea que m’havia format de la simpàtica noia australiana. Ara no s’aturen mai els canvis ni les sorpreses.

A tres quarts de nou del vespre he escoltat les notícies: La guerra encara no ha acabat. A les ciutats kurdes, del nord, encara hi ha alguns combats. Avui un acte suïcida ha fet un soldat nord-americà mort i dos ferits. S’estan produint grans manifestacions a Barcelona i Madrid en contra de la guerra. L’aturada proposta pels sindicats ha tingut un seguiment desigual.

Com que ja són més de les dues de la matinada, segurament em posarà al llit el Juanjo, un fornit peruà que parla perfectament el català. Llavors, pregaré per haver sabut plasmar correctament la cronologia dels fets i sentiments aquí descrits.

9 d’abril











IDEES I FETS


Avui vull dir abans que res que des de l’últim relat em trobo molt sensible i propens a l’enyorança. El transcriure la conversa amb la mare seguint fidelment les que tantes vegades vam mantenir en la realitat física ha contribuït molt a accentuar l’estat d’enyor.
Aquest matí m’ha vingut al cap un pensament que sembla continuació de com vaig acabar el relat del dia anterior:
Sovint la cronologia dels sentiments ens sorprèn com si seguís una lògica totalment aliena a nosaltres, cosa impossible. No ens coneixem ni a nosaltres mateixos. Som massa complexos i tenim massa amagatalls per comprendre’ns. Però res no succeeix perquè sí. Tot sentiment sorgeix de l’àmbit més profund de l’ésser, allà on s’acumulen els goigs i els desenganys. El cert és que hem de viure amb massa mancances vitals. Ens hem d’acostumar a coses i situacions que semblen contra natura, però si es produeixen...

M’estic adonant que vivint intensament cada situació vital es pot arribar a experimentar estats totalment inesperats. De vegades semblen transportar-nos a dimensions fins aleshores desconegudes per a nosaltres i fins i tot rebutjades per la nostra lògica. Així, quan transcric fets i situacions d’un determinat àmbit, sovint m’hi veig més involucrat; és com si en centrar l’atenció en un aspecte de la realitat em predisposés a augmentar la meva sensibilitat envers ella. Quan estava relatant que sentia sorolls a la porta d’aquí, realment vaig sentir com algú colpejava la porta... Ara també s’ha produït aquesta coincidència. Paraula.
La nit que havia estat escrivint la conversa amb la meva mare, em vaig autosuggestionar tant que al llit vaig experimentar l’agredolça sensació d’una pregona solitud amb alguna lleu presència. No sé. Va ser dolorós i agradable a la vegada.
Potser sí que hauria de resar.
–El que passa és que tu estaves emmarat.
–Aquesta vegada sí que t’equivoques, Sandra. Amb la mare és amb qui més m’he barallat. Sí que la trobo a faltar; trobo a faltar la figura maternal. Ara tot canvia per dies, per hores; tot és volàtil. Només quan es perd quelcom ens adonem de la seva importància. Només allò que es pot perdre té valor. Com la vida.
–Estàs molt tràgic, Shakespeare de pega. ¿No voldràs fer com Hamlet, que es fa passar per foll per venjar la mort del seu pare? A més, ¿de qui són aquestes sentències? Perquè teves, segur que no.
–Suposo que ho ha dit gent molt més experimentada i preparada que jo. Però tot és vàlid. És impossible ser original en cada ratlla. D’altra banda, has dit un nom molt important a casa nostra. Hamlet era un gos que vam tenir deu anys. Tots abocàvem en ell la necessitat de mostrar tendresa. Quan va morir, l’any 92, va ser un drama. Fins i tot, havia de baixar jo a la botiga a fer companyia al pare; sempre tenia el Hamlet al seu costat. Va ser una de les poques ocasions que he vist el pare amb una depressió.
–¿Tu anaves a fer de gos?
–No. Feia de Hamlet.
–Per això tens tants dubtes: To be or non to be...
–¿Dubtes, jo?
–Sí. Darrere de tanta seguretat i jocs de paraules, s’amaga un caganius. A més, ¿per a tu què té valor? ¿Per quina cosa donaries la vida? ¿Per què lluites? ¿Què hi fas al món? ¿Quina és la teva causa? ¿Quina és la teva protesta?
–¿Què té valor? ¿Donar la vida? ¿Lluitar? ¿Què hi faig al món? ¿Tenir una causa? ¿Protestar? Ni que estiguéssim en l’època hippy!
–Ets un cínic.
–Precisament, ahir em van dir, mig en broma, que sóc un cínic masclista. Cada vegada sóc més coses. Et faig saber que originalment els cínics van ser una escola filosòfica de l’antiga Grècia que pregonava l’austeritat i la pràctica de la virtut.
–No canviïs de tema. Molta gent posa la seva vida al servei d’un ideal. ¿I tu? ¿Lluites per algun ideal?
–Ara sí m’has deixat garratibat: “lluitar per algun ideal”. Com no m’admetis l’intentar estar ben atès com una lluita vàlida, ara mateix... I sóc conscient que en aquesta lluita no som tan constants i actius com tu sembles pretendre. Aquest voler estar ben atès comporta una sèrie d‘actituds no-conformistes davant d’una realitat nova i en gestació. I a la vegada quan nosaltres pretenem i demanem una millor assistència, indirectament estem propulsant uns canvis socials molt més amplis. També crec que el simple fet d’anar sol pel món ja implica un testimoniatge de la meva individualitat i, per tant, una actitud activa davant la vida. També et podria dir que viure ja és una mena de protesta.
–Baixa del burro i digues-me: ¿has anat a alguna manifestació contra la guerra? Recordo que fins i tot vas deixar sobre un llibre una engaxina de ”NO A LA GUERRRA”.
–Aquestes coses, Sandra, són molt més complexes.
–Però tu no t’has mullat.

Dilluns de la setmana passada vaig anar a prendre el cafè bastant passades les cinc. En Ralph em va informar que ja feien horari complert tots els dies. Avui m’ha ensenyat l’esborrany de la carta del seu acomiadament de l’Irish sense data determinada. Li he corregit algunes faltes. Ell ha exposat les seves raons i jo li he recordat que ja fa temps em va dir que cap a maig marxaria. També m’ha ensenyat un petit fullet amb quatre fotos i les seves dades més importants com presentació per agències de model. Em sap greu que marxi, però ja m’hi estic acostumant. Afortunadament o malauradament, la persona és l’animal amb més capacitat d’adaptació a les noves situacions. Des de fa quatre anys i mig, m’hi estic fent un expert. Ara res no és per sempre; cal oblidar aquesta paraula. Quan penso en això, em vénen al cap els companys més joves de la residència.

Aquí, a la residència, m’esperava el meu entranyable amic en Javi Salvador. Avui m’ha vingut a veure. Per això, a mitja tarda he tornat, a l’Irish, llavors acompanyat. Molts anys vam estar sortint el Javi i jo amb el grup o sols. Ell empenyia la cadira de rodes manual, perquè deia que així també anava més segur. Ara està ple d’artrosi i ha de dosificar al màxim els seus esforços. Havia fet grans proeses o potser hauria de dir grans exageracions com, per exemple, portar-me fins a l’Estadi de Montjuïc. Ja vaig dir que la majoria de companys que caminen acaben amb greus problemes d’esquena. A més, ara en Javi té la preocupació del seu futur. Jo, mig en broma, li havia dit moltes vegades que ell estava massa bé, que no era ni carn ni peix; llavors ja va tenir problemes per entrar en un taller ocupacional perquè li deien que podia treballar. Impossible. Ara li preocupa quan falti la seva mare, encara que ara ell fa moltes tasques de la casa. A les residències li diuen que no està prou afectat per demanar plaça. Això el preocupa.
Encara que expliqui tot això, la sortida amb el Javi ha estat plena, com sempre, de bromes i referències al passat, en un ambient en el qual es donaven per sobreenteses moltes coses. L’Irish s’ha omplert amb les nostres rialles que s’alternaven amb silencis quan tractàvem assumptes seriosos.
És el que li vaig dir un dia a la Josefin sobre que l’amistat ha de passar la prova del temps, encara que potser em vaig passar; ara també rebo molt afecte i comprensió per part dels nous vinguts a la meva vida. Però, per exemple, avui amb el Javi s’ha creat un clima càlid i confortable, gràcies als anys d’amistat i confiança. Això permet moltes el·lipsis i jocs de paraules que només nosaltres entenem.

La tarda d’avui ha estat llarga i ben aprofitada. Abans de sopar he sortit a prendre una mica la fresca; no m’havia fet treure la jaqueta i estava entresuat. Feia temps que no passejava amunt i avall per davant de la residència. D’això en diuen “matar el temps”. És quan més s’aprofita. Contemples cada detall de la vida com si fossis un extraterrestre. I quan alces la vista al cel, veus la teva petitesa: ¿Quina repercussió poden tenir totes les nostres angoixes en el esdevenir universal? Però aquesta serenor també et fa adonar de la grandesa de pensar en coses etèries, en coses fins i tot inexistents. Som capaços de crear fantasies, d’anar més enllà de la matèria. ¿Però es pot anar més enllà de la matèria? ¿No deu ser més cert que tot té un suport material? Tots els processos mentals es produeixen en el cervell, un òrgan més del cos. Encara que el cervell sigui el mecanisme més desenvolupat que coneixem, no deixa de ser una realitat material. De totes maneres, darrerament en física quàntica s’ha detectat quelcom que no sembla ben bé matèria sinó alguna cosa diferent. Això podria donar peu a tota mena d’especulacions i teories. Com sempre, encara resta molt per investigar.
El meu estat, serè, m’ha fet aturar a la cantonada. Com tantes vegades, he restat al costat d’una reixa del clavegueram. D’enllà estant, se sent el so més residual i pregon de la ciutat. Al principi d’aquest dietari, vaig proposar un viatge arran de terra. Ara anem encara més avall, a les clavegueres. M’agrada escoltar el so intermitent que produeix el pas de l’aigua i altres substàncies per sota l’enreixat, mentre imagino la seva procedència i el seu destí. Precisament allà, a les clavegueres de Viena, a El tercer hombre Joseph Cotten es baralla amb Orson Welles perquè descobreix que en lloc d’estar mort, el seu amic és el pervers de la història. És un bon lloc per censurar la falta d’honestedat de qui creies mort i d’una conducta irreprotxable.

A les nou del vespre a les notícies han dit que: En la primera reunió dels partits de l’oposició iraquiana, celebrada en la ciutat d’Ur i sota els auspicis dels EE.UU., s’ha elaborat un document de tretze punts. Entre els acords a què s’ha arribat, destaca la dissolució del partit Baas, el partit de Sadam Hussein -únic autoritzat fins ara- i la consecució d’un règim democràtic i federal. A la reunió no ha assistit cap representant del partit xiïta. La propera reunió tindrà lloc dintre de deu dies. A molts llocs continuen els actes de saqueig i pillatge.

Com em temia de bon matí, avui hem viatjat pel camí dels fets i també dels sentiments. Sovint tinc por de donar l’esquena a la realitat física i refugiar-me en el món idealitzat dels records i dels sentiments. Però darrerament se m’està fent més patent la riquesa dels esdeveniments de la vida de cada dia; només cal estar una mica alerta.

15 d’abril








SANT JORDI


Avui com cada dia he sentit vàries vegades abans de les set el timbre de la porta de la residència, algun cop amb molta insistència: eren les cinc persones del torn del matí; dues pleguen a les onze. Però avui tot em sembla més relatiu que mai; i m’ho he pres amb resignació, perquè jo dec fer igual.

Una noia de pràctiques colombiana, que comencen més tard, un dia em va dir corazón; les dones sud-americanes acostumen a ser molt dolces. Jo, com bon català i irònic, li vaig dir: ¿i perquè no riñón, páncreas o hígado? Des de llavors em diu riñoncito. Ja tenim un tema per fer jocs de paraules i superar-nos en enginy lingüístic. La broma és compartida també per la seva companya, la Gloria, aquella que al principi per certes tonalitats de la seva veu em recordava la mare.
Aquell mateix dia la Gloria es va llegir el principi d’això i va dir que ja continuaria perquè li interessava. D’això deu fer tres setmanes. Segons diu, estarà aquí fins juliol. Pel meu aniversari em va regalar un llibre sobre Jesús. Havíem estat parlant de religió; sap el meu parer. Quan acabi amb el del Buenafuente, me’l miraré; si no és de caire fanàtic, el llegiré.

Havent esmentat el tema religiós, he recordat que fa uns quants dies pensava que encara no he parlat de la Lourdes, una amiga monja de clausura i amb qui mantinc correspondència des de fa molts anys. Crec que ara és el moment. Continuo amb els meus tretze que cada cosa té el seu moment. Amb la Ma. Teresa, tot i essent tan important per a mi, no la vaig citar fins el meu aniversari.

Vaig conèixer la Lourdes la setmana santa de 1974 en un viatge organitzat pel Jordi Rietos per Navarra, en un antic i petit autocar, que feia moltes aturades no programades. (M’agrada recordar que durant aquell viatge van avançar per primera vegada l’hora.) Nosaltres anàvem amb uns amics que ens ajudaven; ara en diríem voluntaris. A Tudela s’hi va afegir la Lourdes, que també feia tasques de voluntària allà. De seguida vam començar a parlar i sempre em portava ella a tot arreu. A l’autocar s’asseia al meu costat i parlàvem. Malgrat les nostres diferències d’opinió en religió, s’anaven creant uns llaços afectius molt forts entre ambdós. Com que el viatjar amb autocar li provocava vertigen, quan no podia més recolzava el cap a la meva espatlla per dormir. Jo m’esforçava al màxim per no bellugar-me perquè ella pogués descansar. Mai m’havia trobat amb una situació com aquella; ningú fins llavors no havia recolzat el seu cap a la meva espatlla.
Aquell viatge va ser el principi d’una intensa amistat per correspondència, només interrompuda durant un temps –no puc precisar quan– perquè li vaig insinuar que els meus sentiments envers ella anaven una mica més enllà de l’amistat. Anys després, vaig decidir a tornar a escriure-li. Quan vaig rebre el sobre d’un convent no em vaig sorprendre gens. Em deia que estava com novícia en un convent de monges cistercenques i trapenses; només aquests noms ja imposaven respecte i cert distanciament. També em deia que no sabia com li havia arribat la meva carta, ja que la seva família tenia ordres de no fer-li arribar correspondència; només li podien escriure els seus pares, la seva germana i un capellà. Suposo que la seva germana es deuria atrevir a enviar-li la carta perquè va veure que era meva. També suposo que després li deurien permetre escriure’s amb mi en consideració al meu estat. Les cartes d’un descregut com jo han arribat durant tots aquests anys fins el si d’un convent de regles molt estrictes. Al principi, li escrivia de manera molt seriosa i gairebé cerimonial; pensava que ho havia de fer així per no esdevenir un element discordant en la vida d’oració, estudi i treball que ella havia escollit. Però una vegada em va dir que li podia escriure més lliurement i explicar-li coses de la meva vida quotidiana. Ella fa el mateix.
De sobte, vaig rebre una carta d’Armenteira (Pontevedra); havien traslladat la meva amiga de Navarra –la seva terra– a Galícia. Mai no he sabut les raons exactes d’aquest canvi.
La ferma i sana amistat amb la Lourdes m’ha portat molta pau. Si es vol mantenir una relació cal recolzar-se en allò que ens uneix, i a nosaltres dos ens uneix una vella amistat nascuda fa molts anys de la tendresa i l’actitud amigable d’aquella noia amb qui vaig començar a parlar en aquell viatge per Navarra de 1974.

Avui també he tingut una alegria. He sentit com la Maribel li deia a la Nina que sempre estigués pendent de mi, per si volia alguna cosa més o si necessitava el que fos. La gent de l’Irish em tracta amb molta consideració i estima.
A mitja tarda hi he tornat amb l’excusa de prendre un cafè. Ahir vaig fer igual, però em vaig permetre el luxe del cuba libre.
Sovint gaudeixo més del fet de saber que estic allà que del variable i discutible plaer de la beguda o de la xerrada. Assolir arribar a certs llocs ja em produeix un goig pel simple fet d’estar allà. Freqüentment, em dedico a fruir intensament de la consecució de poder contemplar el meu entorn quan feia poc em trobava a la meva habitació. Ahir mateix, el cuba libre no havia quedat precisament massa del meu gust; el trobava molt dolç. Però era a l’Irish prenent el meu combinat preferit; amb això ja en tenia prou. Una cosa semblant vaig experimentar per les festes de la Mercè quan vaig anar a un concert de la banda municipal a la plaça del Rei. La gentada que hi havia arribava a la baixada de la Llibreteria. Semblava una gesta arribar a l’entrada del recinte. M’ho vaig prendre amb molta calma i paciència. Amb aquesta tàctica i l’amabilitat de la gent, finalment em vaig trobar a l’extrem més proper a l’escenari d’un passadís lateral de la plaça del Rei; era plena a rebentar. Una vegada allà, vaig gaudir més d’haver pogut accedir-hi que del propi i esplèndid concert. Mentre fruïa de la magnífica interpretació i de la contemplació d’aquelles històriques pedres tan ben il·luminades, no em marxava del pensament que el fet de trobar-me jo allà sol com un amant més de la música constituïa tot un prodigi, totalment inimaginable no fa gaire temps. Tot gràcies a la independència que m’ha donat la cadira de rodes.

En la meva segona anada a l’Irish m’ha ajudat a demanar l’ascensor un dels guardes de seguretat que sovint ho fan, encara que saben que jo puc fer-ho sol; tenen aquesta amabilitat que és d’agrair molt. Ha mantingut fortament premuts els quatre botons amb quatre dels seus dits fins que s’ha obert una de les dues portes. És curiosa aquesta actitud impacient i nerviosa per part de qui deu saber millor que ningú que prement lleugerament un botó, més d’hora o més tard acaba arribant un ascensor a la teva planta. Molta gent fa igual que l’amable segurata, com els diuen en certs ambients; i els pobres botons són víctimes d’autèntiques agressions. Més enllà de saber o no que amb una lleugera carícia n’hi ha prou, mentre repeteixen els atacs als dispositius electrònics, tothom es mou i mira impacientment si ve o no algun dels ascensors.
Una cosa semblant succeeix amb el timbre de l’entrada de la residència: gairebé tothom prenem més d’una vegada i de manera continuada el gran dispositiu que fa poc van posar. Del carrer estant, costa entendre que amb un petit toc ja sona el timbre interior.

Avui és sant Jordi. Va coincidir alguns anys que per sant Jordi es trobava a Barcelona la Ma. Teresa i sortíem. Llavors, jo li comprava una rosa i ella em regalava un llibre; més clàssics, impossible! Ahir em va trucar i la vaig trobar bastant preocupada, tot i que mai no veu obstacles insalvables i que és molt animada. En un any se li ha girat molt la vida. Encara no havia rebut la meva carta.

Avui he escoltat les notícies d’un quart de vuit del vespre. El pare m’havia de trucar a quarts de nou i no volia anar a dormir tard una altra vegada com ahir: Avui l’històric acord entre Yasir Arafat i el primer ministre, Abu Masen, per la formació de govern obre les portes a l’aplicació del Full de Ruta que preveu la formació del estat palestí i la reanudació del procés de pau. D’altra banda, EE.UU. adverteix al règim d’Iran que no doni suport al moviment xiïta, que aquests dies celebra la seva trobada anual en memòria del seu profeta que predicava la tolerància. Ja són 261 els morts que ha produït la pneumònia atípica asiàtica.

Avui segurament m’adormiré després de sentir el so del timbre de la porta que anunciarà insistentment l’arribada del darrer company.

23 d’abril





































¿INCOMPATIBILITATS?


Avui haig d’explicar dues històries ben diferents dels darrers dies. Ara amb la cadira elèctrica puc posar en pràctica el meu parer sobre la inexistència d’incompatibilitats en les relacions humanes. Malgrat no tenir un cercle de coneixences molt gran, em relaciono amb gent ben diferent.

Dijous, després d’acabar l’irònic i divertit llibre del Buenafuente, vaig començar el que em va regalar la Gloria: “Para conocer el Maestro en sus parábolas”. Des d’un principi, vaig tenir clar que el seu autor, Roberto Badenas, pertanyia a alguna secta i, per tant, també la Gloria; abans ja m’ho pensava. Separant el gra de la palla, trobo que el llibre es pot llegir. També el matí de dijous em va dir la Gloria per sortir la tarda de dissabte.
Avui, dissabte, abans de les quatre ja érem els dos a la porta de la residència; ella anava més arreglada que quan ve de pràctiques. Hem dit per anar a la Fira de la Terra, que aquest cap de setmana se celebra al parc de las Ciutadella. Pel camí, m’ha explicat que havia anat a dues conferències d’en Badenas. Arribats a aquest extrem, la pregunta era gairebé obligada: ¿Qui sou? Adventistes del setè dia. La pròxima pregunta també venia rodada: ¿En què creieu? En el que està escrit en la Bíblia i en una segona vinguda de Jesús a la Terra. Després ja han vingut els detalls i la conversa. Quan sortíem de la Fira, hem passat a la causa del meu estat. La meva mare va tenir un part de 48 hores; es queixava molt, però deien que feia teatre: no podia dilatar. Així vaig quedar jo.

L’altra història també va començar dijous, però a quarts de vuit del vespre, quan jo sortia de la meva segona estada a l’Irish. La María estava col·locant les banderes als nou forats del camp del minigolf. Em va dir que passés a la terrassa del bar i m’esperés, que em volia ensenyar una cosa i saber la meva opinió. Acabada la col·locació de les banderoles, va posar una cançó i va començar a ballar davant meu, mentre em deia que l’endemà, divendres, havia de ballar a Antena 3 en un programa que s’emetria a les deu del vespre. Li vaig dir que potser li faltava una mica de ritme. Després va posar una altra cançó i també va assajar. Tant un noi que l’estava ajudant en la preparació del bar com jo, vam coincidir en que el que no podia ser era que gairebé vint-i-quatre hores abans encara no sabés què ballaria.
Naturalment, divendres em vaig quedar al menjador a veure el programa, que no era precisament del meu gust. Es deia “Mi vida es un show” i tractava de com havien aconseguit certa fama alguns personatges gràcies a d’altres més “importants” –encara que ells ho negaven– o amb conductes estrafolàries. Van presentar la María com una aspirant a ser famosa. Mentre se la veia a ella bellugar-se provocativament darrera d’una pantalla blanca, només es veien les seves formes en negre tot seguint el ritme d’una música del mateix estil. Això no va durar gaire; van fer no sé quants minuts de publicitat. Després li van fer a la María una mena de bateig cap a la fama. A l’entrevista, es va mostrar com ella és: sincera i sense escrúpols. Abans que ella, una altra havia dit que només havia acceptat posar en topless, com si aquí posés el seu límit de concessió moral. La María, no. Ella no va posar cap límit de mena alguna. Va confessar estar disposta a fer qualsevol cosa per aconseguir un lloc entre els famosos. Si algun dia veieu la María Santana en la portada o en les pàgines centrals d’alguna revista, penseu que ho deurà haver aconseguit per la seva manera de comportar-se, sincera i provocativa.
Una noia que em crida per saber la meva opinió sobre la seva manera de ballar sempre tindrà un lloc en el meu cor.

Avui, després de sortir amb la Gloria, he estat una estona a la meva habitació sentint jazz; llavors no hi havia cap dels meus dos companys. A la vuitena peça m’han entrat ganes d’anar a fer un altre cafè a l’Irish. Com després de dinar, abans d’entrar-hi he mirat si la María era al minigolf; li volia comentar la seva aparició a la tele i escoltar les seves paraules. Però llavors tampoc no hi era. Així que m’he col·locat al meu racó de l’Irish i m’he posat ben còmode mentre en Ralph em preparava el cafè com sap que m’agrada: amb força sucre. Hi havia força gent i m’he dedicat a observar la manera de vestir de cadascú. Això també ho faig sovint pel carrer. És curiós mirar les diferents indumentàries de la gent. Quan hi ha certa dispersió i es desfan momentàniament els grups, gairebé sempre encerto qui va amb qui. Com no sé qui va dir, sort que les persones s’ajunten per afinitats i no pas per discrepàncies. També quan estem amb algú acostumem a centrar la relació en els trets que tenim en comú, si no és que tenim ganes de gresca. D’altra banda, és un plaer mantenir converses amb qui guardem certes diferències d’opinió; llavors, amb el mínim de respecte necessari, s’estableix una enriquidora dialèctica.

A tres quarts de vuit del vespre he sentit les notícies: Els ministres de sanitat del sud-est asiàtic s’han reunit a la capital de Malàisia per prendre mesures per intentar controlar a pneumònia atípica asiàtica, que ja ha fet 292 morts. Entre les mesures acordades, destaca un major control als aeroports. A Bagdad ha tingut lloc un atemptat contra un polvorí, amb desenes de morts. Encara trigarà un quinze dies a haver-hi subministrament elèctric a la capital iraquiana.

Ha trucat al pare. Ja hem quedat per dijous a les cinc de la tarda a la porta de casa. Volia que ens veiéssim dimecres, però aquella tarda tinc sessió de mètrica al convent de sant Agustí.
–I és clar, abans és important la mètrica que veure el teu pare... ¿O estàs impacient per escoltar els elogis que el teu nou déu, el senyor Ramon Ripoll, fa del tros del dietari que li vas donar el mes passat?
–Sandra, t’estàs posant en un terreny relliscós. A més, ¿tu com saps que li vaig donar cap disquet?
–Home, coneixent-te és fàcil suposar que deuries tornar a portar-li el disquet dimecres següent d’aquell que no va venir ell a la reunió.
–Doncs, sí que m’agradarà saber la seva opinió. Però de déu, res de res. Li tinc molt respecte, però...
–Tothom tenim algun déu, algú en qui ens recolzem i a qui fem cas de les seves opinions.
–Això és cosa de nens. Madurar és tenir criteris propis i anar abandonant les dependències. Encara que algú ens ajudi i ens proporcioni informació sobre assumptes que desconeixem, sempre tenim un filtre propi pel qual ens formem una visió del seu rerafons. Popularment, es diu: intentar veure quin número calça.
–Sí, també hi ha qui va escriure: “Ja som madurs, conscients i sense un ideal. Tot allò que ens deien s'ha complert de veres: Hem oblidat els somnis, i, guardant la destral, hem esdevingut morts que tenen fills i deures.” Ja sé que està ple d’ironia, però es ben trist.
–De totes maneres, Sandra, acaba amb una mica d’esperança: “Però moltes vegades quan comença l'albada ens despertem suats; voldríem descolgar la més rebel destral per acabar amb tot.”
–¿“Acabar amb tot”? Això és molt dràstic.
–Suposo que s’ha d’entendre com un hipèrbole.
–És a dir, una exageració.
–Això mateix, Sandra. Massa sovint fem de la vida una exageració.
–Sobretot, les ments il·luminades com la teva.

Avui, que ja és demà, s’ha fet tard. Me’n vaig al llit. Segurament, abans d’adormir-me tornaré a pensar en les dues històries aquí relatades, tan diferents, només unides per la casualitat i el meu caprici. ¿Però realment són tan diferents?
26 d’abril









1ER. DE MAIG


Avui he tingut dos somnis:
Era al meu lloc del menjador. Darrera meu hi havia quatre cossos d’home amb bata blanca i com si estiguessin units els quatre de cintura cap avall. Es movien molt, nerviosament, sense ajudar-nos a menjar. Jo i alguns companys de taula els dèiem que el que havien de fer, però ells continuaven només bellugant-se.
Fugaçment he vist un grup de noies amb vestits de ballarina clàssica. La seva breu contemplació m’ha portat un estat molt agradable, de pau i serenor.

M’estic adonant que avui com per sant Jordi –llavors, al tercer paràgraf– he començat aquest relat amb una qüestió estretament lligada amb la diada. Paraula que les dues vegades ha estat pura coincidència; potser hi ha intervingut el subconscient. Avui realment he tingut aquests dos somnis. Quan vaig relatar el somni de la casa on m’acollien i del gos, també l’havia somiat realment; amb els somnis no s’hi juga. Al principi creia que hi hauria de posar molta fantasia en aquest dietari, però els esdeveniments diaris han donat molt joc i també moltes coincidències per tractar certes qüestions que tenia pensat desenvolupar. Com diu el tòpic, molt sovint la realitat supera la ficció. ¿Com podia saber quan vaig començar a posar les notícies més importants que hi hauria una guerra?

En Ralph avui també m’ha parlat del treball. El dia 6 serà el seu darrer dia a l’Irish. A Holanda va exercir la seva professió durant un temps. Ara pensa viure un parell de mesos amb el que li han retornat del que va cotitzar l’any passat al seu país. El pensament conservador li ha preguntat: ¿per què tenint un treball estable de fisioterapeuta ho va deixar i va venir aquí? El pensament aventurer ha respost que allò no era el seu futur, que va venir a Barcelona a meditar sobre què volia realment fer a la vida. El pensament conservador ha callat.
En Ralph m’ha preguntat sobre el significat d’alguns mots. Té molt d’interès per perfeccionar el seu castellà. Sovint em posa en veritables compromisos. Explicar a un noi holandès la diferència entre probar, saborear i catar, no és fàcil. Abans de contestar-li, deixo anar algun renec volent dir: “en quin tràngol, em poses”.

El prendre uns cafès amb llet avui a la terrassa de can Bonastre el pare i jo ha estat útil per programar gairebé una setmana. Demà ja es pot presentar la declaració de la renda. Hauré d’anar a buscar un certificat a l’oficina del Ciutadà amb el que vaig percebre el 2002 de la pensió; l’any passat també ho vaig haver de demanar. El pare també tindrà feina. Com que dissabte ens tornarem a veure, ja anirem concretant més coses i dates.
Abans de venir cap a la residència, el pare m’ha posat la jaqueta. Fa dos dies que vaig en màniga curta, però avui a aquella hora encara feia falta més roba.
–¿No li has dit res al teu pare del què et va dir ahir en Ramon Ripoll del teu possible llibre?
–No, Sandra. No li he dit res. Només li he comentat que vaig anar a la reunió.
–Digues-me que no és veritat el que em suposo...
–Em temo que sí: el pare no sap res del dietari.
–¿Llavors, de què parleu: només de peles i de futbol?
–No és això, Sandra. Amb el pare jo sé de que li puc parlar i que li interessa a ell... A casa no interessaven les filigranes intel·lectuals. Amb cadascú es parla d’una manera i d’uns assumptes determinats. També és una habilitat saber quan s’imposa el silenci. Però calla, Sandra...
–Si no he dit res.
–És que estic pensant que el pare em diria el mateix que jo realment penso: si això em distreu...; mentre no em posi nerviós... I em recordaria la frase d’aquell doctor: “Ho pot fer tot sempre que no es posi nerviós. Si una cosa el fa posar nerviós, fora...” Em faria tocar de peus a terra, més amb la meva interpretació i la seva entonació que pas amb les seves paraules. Ell no em tiraria per terra les esperances d’una publicació, perquè jo mateix m’hi avançaria; llavors, coincidiríem els dos en la dificultat de publicar si no guanyes un concurs. El pare sempre m’ha ajudat en tot.
–Era la seva obligació ajudar-te. Era i és el teu pare.
–Això de les obligacions és molt elàstic, Sandra. S’ha de tenir en compte de qui reps les ajudes. Un matrimoni que a l’any de casar-se té un fill com jo, de sobte es troba amb tot el futur hipotecat. Això és molt dur.

M’ha sorprès la presència de furgonetes de la policia nacional a la plaça Nova. Fins aleshores no he tingut consciència que era el Dia del Treballador, amb tot el que això implica. Per Via Laietana baixava una manifestació amb banderes i pancartes i crits contra el govern. He esperat que passés aquell cúmul de gent per creuar el carrer i anar per la voravia d’enfront fins el carrer de l’Argenteria. Aquell tros del meu trajecte l’he fet com si escortés una mica de lluny la manifestació del 1er. de Maig.

A tres quarts de vuit del vespre a les notícies han dit que: Després de la reunió que han mantingut els responsables d’assumptes exteriors d’Espanya i EE.UU., han declarat que esperen que cessin els enfrontaments entre israelians i palestins i que acceptin el Full de Ruta. En la manifestació de Madrid del 1er. de maig ha estat colpejat amb el pal d’una pancarta al cap José María Fidalgo, secretari general de CC.OO.; li han hagut de posar dos punts de sutura.

No sé per quina raó a dos quarts d’onze se m’ha acudit pujar a la meva habitació per escoltar més notícies. I he fet bé perquè han anunciat un esdeveniment que m’ha fet pensar en la importància dels conceptes utilitzats: El president dels EE.UU., George Bush, a les tres de la matinada d’aquí anunciarà la fi dels bombardeigs a Iraq. No la fi de la guerra. Amb aquesta subtilesa podrà continuar tenint tropes allà.

He donat una ullada a l’inici d’aquest resum d’un dia tan reivindicatiu. Acabo de recordar quan vaig llegir “La interpretació dels somnis” d’en Freud; també he recordat un dia que mentre esperava l’ascensor a la planta de l’Irish em va saludar Marcelino Camacho, que sortia de la sala Maremagnum d’alguna reunió de CC.OO.; no portava l’històric jersei de coll alt.

1 de maig



























TEMPS VARIABLE


Avui he preguntat quin temps feia. La qüestió era: ¿màniga curta, màniga llarga? Finalment, he optat per la màniga llarga. Sempre em quedava el recurs de canviar de polo. D’aquest temps, no te’n pots fiar. Després de dinar he pujat a l’habitació per l’anorac; el cel estava tapat, i fins i tot havien caigut algunes gotes. Després del cafè, camí de casa, m’anava fixant que ningú no portava tanta roba com jo. Em sentia un xic ridícul. A mitja tarda, he començat a veure gent amb jaquetes de pluja i de vent; ja no era tan absurda la meva indumentària. M’he acomiadat del pare abans de l’hora habitual; començava a ploure. Tant pel temps com per la bateria, he agafat l’autobús; he passat un semàfor en ambre. He arribat a la residència una mica mullat. Ara sento una gran tempesta. A veure si estic inspirat, i enllesteixo aquest resum aviat. Quan pugi a l’habitació, diré que baixin l’interruptor general dels ordinadors; s’ha d’abaixar perquè va a l’inrevés d’allò més habitual. Ja ho hauria de fer ara; qualsevol llamp podria fer una destrossa informàtica. Estic corrent un risc innecessari.

Ahir em van robar una tarda de risc i aventura. Calia anar a l’ortopèdia perquè reparessin la roda de la cadira d’un company. El temps també estava per ploure. A les cinc de la tarda tenia un taxi a la porta de la residència i a un quart de set, un altre davant de l’ortopèdia. Així, em van privar de fruir de la incertesa d’agafar l’autobús amb el cel cobert. Havia oblidat que en taxi els camins s’escurcen i no vas tan pendent de no passar-te de parada. A la tornada vaig gaudir de la conversa irònicament masclista, simpàtica i intel·ligent d’un antic amic de quan encara no tenia la cadira elèctrica. M’havia portat moltes vegades amb el seu taxi; sempre em feia bromes pujades de to si passava alguna dona atractiva. També parlàvem de política o de poesia. És una persona molt culta i conscient que cal intentar canviar el món. Al mateix temps és capaç de les bromes més grolleres sense ofendre ningú. Ahir va començar parlant d’una companya de la residència que a l’estiu ensenya totes les cuixes; va rematar el comentari amb un “val la pena mirar-la”. Jo vaig callar. Tot seguit, va posar un concert de música sacra, els sons del qual vam gaudir fins el pla del Palau. Vaig baixar allà perquè s’estalviés donar la volta per arribar a la residència. Hi vaig anar jo a portar la roda arranjada del company que ahir va passar un dia neguitós. No tenir la cadira en condicions ens fa sentir impotents.
Llavors, amb un cel tot cobert, desafiant tots els elements adversos, vaig posar la cinquena; era el darrer dia de treball a l’Irish d’en Ralph i havíem quedat que aniria a acomiadar-lo. Una altra vegada em vaig passar un semàfor en ambre i una roda em va mig patinar en un gual. En Ralph em va ajudar en el darrer cafè que em prenia estant ell allà. Entre bromes i desitjos de sort mútua, va passar la breu estona que vaig poder estar amb aquell noi holandès que tant m’ha animat la vida aquests darrers mesos. Espero que sigui feliç!

Aquest matí he anat a buscar el certificat del que vaig percebre l’any passat de la pensió. És un avantatge molt gran saber el número del DNI de memòria; no haig de dir que em treguin la cartera. Em resulta més fàcil aconseguir que m’entenguin les vuit xifres del DNI que no pas el meu nom, sobretot, pel cognom.

El primer que he fet quan m’he trobat amb el pare ha estat dir-li que portava el certificat. No fa cap falta; avui han arribat les dues declaracions de la renda ja fetes. És una novetat d’enguany. El pare va enviar una sol·licitud per aquest nou servei. Sovint, a casa, som massa impacients. No tenim espera.
Avui el pare portava una d’aquelles caixes que dins porten com una goma impregnada de tinta perquè posés l’empremta en la meva declaració i en un document de la Caixa; sempre vol que consti jo en tots els assumptes bancaris.
Dissabte ens vam trobar a Diagonal Mar. Diumenge vam anar a la Fira d’Abril i avui ja hem quedat per dissabte. Si no hi ha res d’extraordinari, ens veiem dos cops per setmana.

Com que quan he arribat al pla del Palau plovia, no he pogut anar a comprar aigua, que en tenia poca. M’he dirigit directament a la residència. A la meva habitació he deixat l’anorac; ja allà, he aprofitat per escoltar les notícies de tres quarts de vuit: EE.UU. ha inclòs Herri Batasuna en el seu llistat d’organitzacions terroristes, la qual cosa ha estat celebrada per Aznar per tot el que aquesta mesura comporta; Aznar també ha destacat la gran importància que ha tingut el seu apropament als EE.UU. perquè s’adoptés aquesta mesura. El Fons Internacional d’Indemnització de Danys Deguts a Contaminació per Hidrocarburs ha aprovat donar la primera part de l’ajuda prevista pel cas Presteige. Un home de 34 anys ha estat ingressat en un hospital de Burgos perquè presentava símptomes semblants als de la pneumònia atípica.

Després de sopar no plovia. He sortit com un llamp a buscar les meves sis reglamentàries ampolles d’aigua. Llavors, he tornat a cometre alguna imprudència calculada. Al final del nostre carrer Duana ja hi havia immigrants dempeus i mig estirats sobre cartrons per ser demà els primers per tenir la seva documentació al dia o per regularitzar la seva situació aquí. He recordat la situació caòtica de fa dos anys i mig.
Ara pujaré a l’habitació i diré que baixin l’interruptor general dels ordinadors; fa tempesta. Quanta gent es deu mullar!

7 de maig








































ANIVERSARIS


Avui fa un any vaig perdre la bossa. Va estar tot el dia plovent. Quan a un quart de set del vespre va deixar de ploure, vaig sortir disparat com un coet cap a l’Irish. Era ple com mai de nois anglesos. Gairebé resultava impossible moure’s allà dins. Amb molt de compte, em vaig col·locar al meu lloc. Per facilitar l’ajuda de la Sinead, vaig fer una altra maniobra per tal de quedar tocant el taulell. Després de buscar vàries vegades en la bossa gran, em digué, preocupada, que no hi era la bossa petita i que havia trobat la cremallera de la gran oberta. De tornada a la residència, la vaig fer buscar a tort i a dret. Però res de res. El dia de l’any que menys estona havia estat fora de la residència, em va desaparèixer la bossa amb una cartera que feia poc m’havien regalat i on hi duia fotos de la mare, a part de diners i la documentació, i petits records. A la bossa també hi duia altres coses importants per a mi, com la meva vella agenda i el tub amb el que bec, que encara es trobava dins d’una funda feta per la mare; també em va saber greu quedar-me sense un saquet d’espígol, que m’havien donat abans de Nadal.
Una de les nits d’hivern que anava cada dia després de sopar a la platja, de sobte vaig notar com si algú intentés obrir la bossa gran. Enèrgicament vaig girar la cadira i em vaig posar a cridar. Un noi com magribí s’alçà i digué: “Yo no hacer nada, yo no hacer nada...! ” . I va marxar. Aquest fou un cas clar. En canvi, en la pèrdua de la bossa petita de fa un any, hom pot pensar en més d’una possibilitat. Quan la Sinead em va dir que no portava la bossa, feia vint-i-quatre hores que me l’havien tret per darrera vegada amb el meu consentiment.
Ahir també va ser l’aniversari d’un dels fets més importants de la meva vida: ahir va fer quatre anys que estic fix a la residència. Ja vaig explicar el meu crit d’alegria quan vaig saber que hi podia tornar ja fix. A part d’atendre les nostres necessitats bàsiques, la seva situació és immillorable. Es troba en un espai planer de la ciutat, que facilita la circulació de les cadires de rodes. A més, tenim molt a prop llocs tan importants de la cuitat com el parc de la Ciutadella, el Maremagnum, la Rambla... D’altra banda, viure vora el mar era un somni que sempre havia tingut. Cada dia veure el mar, això no té preu! Tanta joia sentia de tenir el meu futur resolt vora el mar, que als pocs dies de trobar-me aquí, vaig escriure aquest emotiu poema, que per això mateix no m’acaba de convèncer:

LA CASA DE CRISTALL

Ja percebem el constant bategar
del mar i el degoteig plujós
des de la casa que per sempre acull
gavines amb les ales mig trencades.
S'han esvaït els neguits pel futur.
Els grans de sorra del temps s'esmunyen
cada dia i setmana amb la cadència
de qui ja pot pensar amb els vells captaires
des de la llar de ciment i cristall.
Les seves blanques parets reflecteixen,
entre realitat i fantasia,
les formes i colors de les onades
del nostre mar que tenim tan a prop
Restar a un pas del mar és com restar
a un pas dels orígens més remots,
dels somnis i la nostra veritat,
aquesta veritat que cada dia
ara i aquí esdevé molt més propícia
per expandir els horitzons de futur.


–Parlant de poemes i de què en tens de millors, ¿ja saps ens deus dos?
–¿Jo, Sandra? ¿A qui dec dos poemes?
–A tots nosaltres. Si el senyor poeta considera que en té de millors que aquest, amb més motiu.
–¿Quins són aquests dos poemes?
–¿Quins vols que siguin? El que va guanyar el concurs literari de Roquetes de l’any passat i el d’aquest any.
–¿Tu creus, Sandra, que tenen cabuda aquí?
–No et facis el modest, que estàs desitjant d’incloure’ls sigui com sigui, i encara més ara per demostrar que pots fer-ho millor.
–Bé. Si tu creus he de fer-ho, aquí van:


Lema: ''Del patiment també es fan obres d'art''

¿Què hi ha de més sublim en una estètica
del dolor que aquell gest recargolat
que sovint emergeix d'un fons de l'home
mai no explorat i que plora en el buit?
Les llàgrimes sorgeixen de les deus
del ser que es mou com l'expressió plàstica
del dolor més punyent, moral i físic.
Els antics i potser caducs valors
prenen el llarg camí de la diàspora
i es dispersen amb aires alarmistes
envers uns llocs també inhospitalaris,
i el futur, més que mai, és temps de témer.
Cos i esperit --exasperats apàtrides--,
com ens indivisible, peregrinen,
encerclats de terror, per ermes terres,
desfent la ruta dels avantpassats,
i tot cercant un lloc per sobreviure-hi.
Car quan el plor es transforma en col·lectiu
per errades dels amos de la història,
es poden formar fluxos d'incerteses
que, tot fugint del foc, van a les brases,
mentre que alguns neguits es van plasmant
en forma de suors, calfreds i arrugues.

Si com han dit uns intel·lectuals,
el temps s'allarga o es fa molt més curt
tot depenent de moltes circumstàncies,
quan es viu amb el ser desencaixat
i amb un volàtil esdevenidor,
el rellotge de sorra de la història
sembla que l'hagin estrangulat.
Això, sí: cal no perdre l'elegància
de relatar l'estat del gros de l'èxode
sense ferir la sensibilitat
del públic receptor de les notícies.
I si els nous déus de la informació
són hàbils en difondre al món sencer
tot el faust de bellesa i d'encanteri
de les antigues i novelles llàgrimes
que enalteixen les formes de patir,
encara molt millor per fer pujar
els índexs d'audiència i lectors.


(Roquetes-2002)




EL “JO” I EL “TU” SURTEN DE COPES


Aquesta nit el “jo” i el “tu” surten de copes.
Primer van a una tasca de mala i bona mort;
i prenen un vi vell amb gerres de terrissa.
Gairebé per inèrcia, comencen a aparèixer
diminutes escardes a conceptes caducs.
Quan surten del local, van un pèl més lleugers.
En un bar d’ambient vermellós i difós
els posen combinats de cola en gots molt alts.
Arrelades idees cauen pel propi pes;
tot es va relaxant i es fa més relatiu;
i com de les tenebres sorgeixen ideals
tan poc concrets i elàstics com badalls en la nit.
Amb nova noció del temps que els embolcalla,
passegen del bracet pel carrer amb lluminàries;
ara els seus moviments recorden les titelles.
Al barri mariner, demanen rom cremat;
algunes velles xarxes es desfan mig podrides,
i ells es van apropant com joiosos amants.
El “tu”, més generós, fa el gest de pagar,
però un vell pescador l’atura fent l’ullet;
fins i tot els convida a una segona ronda.
S’afluixen alguns nusos i s’adornen llaçades.
Després amb pas incert passegen per la platja
recolzant un braç en l’espatlla d’altri;
així units avancen descrivint amples corbes.
Quasi sense adonar-se’n, entren en un casino,
on beuen d’altes copes amb bombolles que pugen.
S’afebleix la fina capa que separava
la vel.leitosa sort del seriós destí;
el passat es barreja al present i al futur
en un dau boterut amb infinites cares,
que ni roda ni resta quiet sobre la taula.
Tot està decidit i també en mans del vent.
Quan tornen a la platja rodolen inquiets
per la sorra ja humida d’una altra matinada.
Semblen un mateix cos amb molts braços i cames
que es mouen discordants en la pols i el fangueig.
Sense esma i alhora amb molta d’energia,
s’abracen i es colpegen amb sentiments dispars:
el seu procés de síntesi no ha estat tan perfecte;
alguns vells egoismes no s’han dissolt del tot;
i moltes peces fan grinyolar l’engranatge.
Així, amb tanta despesa de cabdal energètic,
es va esgotant la màgia del cúmul de prodigis
d’una nit de disbauxa i transformacions.
A poc a poc, el “jo” i el “tu” es van separant,
i tornen a farcir-se de xarxes i lligams.


(Roquetes – 2003)

Avui m’he fet vestit totalment d’estiu; el primer dia de pantalons curts. –Sóc conscient que tornarà a refrescar. A un quart de dotze ja era al passeig Marítim prenent el sol. M’havia tret la samarreta de dibuixos infantils pel cap jo sol; així, em quedo sense res al cos. Intento que arribin els raigs solars a la màxima porció possible de la superfície de la meva pell. Em va molt bé pels nervis. Avui he dedicat gran part del dia al Sol. Sovint a l’estiu ho faig. Durant tota la jornada solar bufava una brisa que molestava un pèl; la platja era plena.

Ja fa tres dies que em dóna el cafè el Simon; un noi anglès que sembla força culte, responsable i introvertit; també és amant de fer bromes mesurades. Si es troba aquí deu ser per cert esperit aventurer, o de recerca d’un mateix, com ells diuen. Li agradaria treballar al camp. Ja m’ha preguntat el significat d’algunes paraules castellanes. El primer dia, la Nina li va explicar com m’havia d’ajudar.
(M’he adonat que, en el meu intent de descriure succintament el Simon, he caigut en el parany de fer-ho en relació amb la personalitat d’en Ralph. Sovint per explicar com és algú ho fem a partir d’una altra persona que ja coneixem, remarcant les similituds i les diferències.)

Abans de les quatre ja tornava a estar a la platja. M’hi havia portat el 36 des de Colom. He tornat a treure’m la camiseta infantil jo sol. Llavors em trobava al costat d’una caseta de la Creu Roja; així, tinc assegurada l’ajuda per no marxar amb el cos nu. No m’hi he quedat tota l’estona que havia previst; el vent m’ha fet demanar l’ajut a l’organització internacional abans de l’hora programada.

Avui era dia de bàsquet. Per això, he escoltat les notícies d’un quart de vuit: Les detencions de probables etarres aquest cap de setmana a França han estat possibles a la documentació confiscada al desembre al cap d’ETA. El secretari d’estat dels EE.UU. ha declarat que és possible l’aplicació immediata del Full de Ruta, després de reunir-se amb israelians i palestins, malgrat les acusacions que s’han intercanviat. El Marroc creu que Espanya pot tenir un paper decisiu en resoldre el conflicte del Sàhara Occidental.

Després de sopar m’he col·locat en la taula de davant la tele per presenciar ben còmodament la Final Four de la Copa d’Europa de bàsquet entre el Barça i el Benetton. Encara que el Barça havia jugat quatre o cinc vegades la final d’aquesta competició, mai no l’havia guanyada; fa nou anys ho va fer el Joventut. Recordo les bones estones que havia passat a casa veient com el Barça anava guanyant lliga darrera lliga en la memorable època de l’Epi, el Sorozábal i el Sivilio; però la Copa d’Europa es resistia. Avui, dinou anys després de la primera final que va jugar, per fi l’hem conquerida. He esclatat de joia i d’alegria. Recordo les llàgrimes que va intentar dissimular el pare quan l’aturada del famós penal de l’“Urruti, t’estimo!”. Això qui no és seguidor incondicional d’un equip ho troba exagerat i ridícul. Però és així.
Com curiositat, sempre explico que el meu pare abans de casar-se treballava en un taller de pintura i que un dels darrers escuts del Barça que hi va haver en la tribuna del camp de les Corts el va pintar ell. Ara aquest escut deu estar per algun lloc de les dependències del Barça. Qualsevol dia aniré al museu culè, per provar sort.

Avui ha estat un dia d’aniversaris, sol i victòria esportiva. Les tres coses fan riure i plorar.

11 de maig















PASSAT, PRESENT...


Avui ja he tornat a la relativa rutina d’aquests darrers temps. Un mal de cap i tres dies amb la Ma. Teresa m’han fet deixar l’escriptura potser massa dies. Ara no es tracta de relatar tot el viscut ni d’intentar plasmar tots els sentiments experimentats en aquest període de temps. Ha estat un d’aquells parèntesi durant els quals tot es veu trastocat. Ahir ja vaig tornar a l’Irish i el Simon em va preguntar per la meva falta d’assistència de tres dies. Li vaig dir que havia estat aquí la meva amiga més íntima i que, com sempre, havíem sortit amb altres amics; vaig afegir que les nostres sobretaules són interminables. Sempre hem dit que tenim sort que als restaurants no cobren segons el temps que hi estàs; de fer-ho així, ho tindríem clar.
Una de les coses que més m’agrada de sortir amb les meves antigues amistats del Centre Pilot és que gairebé mai no tenim problemes per decidir què fem. Ens coneixem els gustos i les necessitats molt bé. Sabem seguir el ritme general que s’imposa en cada moment. Ara la Ma. Teresa i el Javi Salvador han vist variat el seu estat. Això porta unes altres possibilitats de mobilitat quan ens trobem. Ara jo vaig sol a tot arreu. Ells continuen ajudant-me en el menjar i jo redueixo la marxa de la cadira al pas actual del Javi, el poc tros que pot empènyer la cadira de la Teresa. Abans ella amb molt d’esforç em portava a mi. D’aquesta manera, podia caminar; sempre li calia un punt de suport. Ara comença a utilitzar uns caminadors per casa, després de l’operació d’artrosi del proppassat mes de novembre. El que més greu li sap és haver hagut de deixar la seva feina a l’oficina d’informació i turisme que ella mateixa havia engegat fa anys a La Pobla de Segur, el seu poble. Quan li explico que per l’Irish passen tantes noies joves que estan poc temps, la Ma. Teresa diu que em posarà un detectiu privat perquè em vigili.

Aquesta tarda ja tenia ganes de reprendre l’activitat d’escriure paraules amb certa intenció a l’ordinador. He començat el resum d’avui. Abans de les set una atracció marina m’ha fet abandonar la informàtica i anar al mar. Allà he pensat en certes coses que no puc deixar de dir abans d’acabar:
A la meva més fidel companya avui a la platja no l’he sentida. Té una manera de comportar-se força estranya: m’envaeix quan més buit em trobo i quan estic ple de vida m’abandona. La solitud és força especial. Aquesta tarda mirava el mar i només veia amics i companys; fins i tot, he vist el meu pare a casa a punt de preparar-se el sopar. Així, queda molt romàntic dir que m’agrada estar sol. Sol m’hi trobo quan no veig ningú enlloc per més que busqui. Llavors, sí que experimento l’amarga presència de la meva més fidel companya.
–¿No t’agradaria haver tingut un fill?
–¿A què ve ara això, Sandra? ¿Ser pare jo?
–Sí. No em diguis que mai no ho has pensat... Ho dic per això de la solitud i per tenir una finalitat vàlida en la vida.
–Quan veia un nen pensava que jo podria tenir un fill que llavors tingués l'edat d’aquell infant. Aleshores, m’adonava d’allò que m’havia perdut.
–Parles en passat, com si ara...
–És que des de fa uns anys el que veig ja són possibles néts. Ha passat una generació. Ara ja podria tenir néts.
–I d’haver tingut un part normal la teva mare, ¿has pensat què haguessis estat en la vida?
–S’ha de parlar, Sandra, d’haver estat ben assistida la mare. ¿Com s’hagués desenvolupat la meva vida en unes altres circumstàncies...? El més probable és que ja fes temps que hagués mort en un accident de carretera o cosa semblant. La mare deia que no veia perill enlloc.
–¿Però què t’hagués agradat ser?
–Això ara no es pot saber, Sandra. Seria com fer ciència ficció. Canviant la meva situació, tot hagués canviat també.
–Doncs, fem ciència ficció. Si aparec aquí precisament és per obligar-te a la màxima sinceritat.
–Recordo que de petit deia que m’hagués agradat ser arquitecte o periodista. També recordo que m’agradava una noia del meu carrer. ¿Però ja saps que en aquest moment molta gent ens deu estar criticant?
–¿A nosaltres?
–Sí.
–¿Per què?
–Perquè el que cal és desenvolupar al màxim les possibilitats reals de cadascú i deixar-se de casos hipotètics. El que sí puc que assegurar-te, Sandra, és que si també t’hagués conegut, tu haguessis estat meva.
–Cregut, més que cregut! Si hi havia el meu xicot.
–Almenys, hagués lluitat per aconseguir-te.
–Ni que fos un trofeu de caça...! ¿I els teus llaços afectius d’ara?
–És que en el supòsit que estem tractant no hagués conegut les meves amistats i coneixences actuals. A tu, potser sí, perquè ens vam conèixer al meu carrer. Per això t’he dit que estem fent ciència ficció. I no m’agrada.

Avui he escoltat les notícies de tres quarts de vuit del vespre: El Tribunal Suprem continuarà la seva reunió demà per ratificar la dissolució dels grups arbetzals. Les autoritats del Marroc han dit que adoptaran mesures perquè no es repeteixin accions de kamikazes com les de divendres, amb 42 morts, 3 espanyols.

Quan volia apagar la ràdio, sense voler he posat el CD. Ha començat a cantar la Paloma San Basilio, perquè un també pot tenir gustos reials, encara que avui he trobat que m’agradava més abans. És un disc compacte que em va regalar la Rosario pel meu aniversari.

Avui la Sandra ha interromput la meva serena tornada a la rutina dels darrers temps després d’un mal de cap i tres dies amb la Teresa. M’agrada contemplar el mar.

20 de maig


































UN VOT DE CONFIANÇA


Avui he tornat a mirar un manual d’escriptura que em van deixar. Com tots aquests llibrets, el primer que recomana és escriure en una bona postura, en un espai acollidor i amb una bona il·luminació. També es destaca la importància de l’eina escollida per la tasca literària: ploma, bolígraf, ordinador... Això i una xerrada que vaig tenir fa poc, m’ha fet més conscient de com influeix la manera d’enfrontar-se amb el teclat en el resultat final de l’escriptura. Per més que s’intenti estar per sobre de la rapidesa i de l’habilitat de mecanografia, el ritme de l’escriptura de cadascú i les condicions ambientals condicionen en gran mesura els escrits. El meu ritme és més que lent i amb constants interrupcions i rectificacions perquè erro de tecla. Això es reflecteix en la meva prosa i en els meus versos. Com tantes coses, aquesta manera d’escriure té inconvenients i avantatges. Mai no he pogut deixar anar d’una tirada tot allò que tenia al cap; intento retenir-ho en la memòria perquè no perdi la lleugeresa primerenca. Quan m’hi torno a posar haig de fer un esforç complementari per continuar reflectint l’esperit en el qual ho havia deixat; sovint llavors em trobo en un estat anímic molt diferent, però cal continuar en la mateixa línia. També m’haig d’esforçar perquè no es notin les freqüents interrupcions. Com avantatge del meu ritme lent i discontinu, potser es troba que les paraules brollen una mica més meditades.
Un altre aspecte important d’aquestes pàgines informàtiques és que el seu contingut i estil s’han anat imposant quasi inexorablement a mesura que anava escrivint. Allò que vaig dir molt teòricament que una vegada escrita la primera paraula calia seguir la dinàmica del text amb vida pròpia, realment ha succeït. Així, han sorgit assumptes que no tenia previst tractar, i d’altres que creia fonamentals no han tingut aquí cabuda. Calia respectar al màxim la dinàmica que anava imposant la manera com progressava el text, és a dir, la manera com progressava la vida. Això es pot considerar la postura d’un gran estilista o d’una ment mandrosa que es deixa portar; suposo que depèn del resultat final. Mai no he volgut forçar la màquina; no volia posar entrebancs a les paraules ni a les idees ni als fets. Un dels objectius que m’agradaria haver assolit és que tot el discurs flueixi amb la màxima agilitat i desimboltura possibles.
Abans ha aparegut la importància de l’eina que es va a utilitzar per la creació literària. Jo vaig començar a escriure amb una vella màquina manual que els meus iaios tenien mig oblidada; malgrat acabar nerviós i tot suat, veia que podia acabar escrivint. Durant anys no calia tallar-me mai la ungla del dit índex de la mà esquerra; era el dit amb el qual colpejava les tecles. Temps després, vaig començar a fer servir una elèctrica; també em va costar acostumar-m’hi. Llavors, anava una mica més ràpid. Aquesta relativa major rapidesa em va fer canviar el contingut dels meus poemes; sovint no m’agradava: era com si perdés el domini de cada vers. I els meus poemes van canviar. Quelcom semblant em va succeir amb el pas a l’ordinador. Aquesta vegada quan vaig mig conèixer algunes de les possibilitats del programa d’escriptura, se’m van obrir moltes portes. Podia fer i desfer, guardar, tenir dues versions... I fer trampes en la correspondència: aprofitar els mateixos paràgrafs amb les oportunes modificacions per diferents persones. Si em podia estalviar feina... Llavors em sabia greu escriure’m amb gent en català i gent en castellà; si només hagués utilitzat una sola llengua...

Avui la Nina m’ha posat un dels discos compactes de jazz que vaig deixar ahir a l’Irish. Amb tots els canvis que hi hagut darrerament de personal, em temia no trobar-m’hi tan bé; per sort em vaig equivocar. Només faltava poder escoltar el meu jazz allà. L’agradable noia danesa m’ha preguntat algunes elementals coses de la llengua castellana. Amb poc temps li he notat un considerable progrés. També m’ha dit que el noi marroquí a qui ahir li acariciava les mans per sobre del taulell és el seu xicot des de fa tres setmanes. Jo li he explicat que aquest matí he trucat a la Ma. Teresa, i que ens fem companyia en la distància des de fa més de vint anys. És la prova del temps. Això m’ho he callat. No he comès el mateix error que amb la Josefin. Hi ha relacions circumstancials i d’altres que es van mantenint al llarg del temps. I totes són importants en el seu moment.

Aquest matí he sentit que algú buscava la pinta com últim tràmit de la meva posta a punt; aquesta tarda he anat al barber. Darrerament les meves tallades de cabell vénen marcades per aquest indicador: quan algú busca la meva pinta. Fa uns quants anys que no cal que ningú em pentini. Avui en Manfred no tenia un bon dia o potser certament jo he estat un pèl massa impacient en picar al vidre sabent que ja m’havia vist. Sigui com sigui, no hem tingut les converses d’altres vegades. Després de la petita discussió, els dos hem utilitzat les paraules justes perquè ell fes la seva tasca al meu gust. Mentre el Manfred em passava la maquineta pel cap, pel meu cap passaven les imatges de les bromes i els sarcasmes d’aquest migdia a la residència del dinar; l’ambient general hi donava peu. En canvi, llavors s’imposava l’austeritat del silenci. És allò de saber interpretar i seguir el ritme de cada situació. Sovint això que sembla tan lògic i natural, ens costa d’assimilar, perquè no sempre tenim la visió global que vivim. I si sempre has estat assegut i en situació passiva, encara costa més adonar-se de la situació concreta de cada moment. Per això, darrerament estic fent un esforç suplementari per no desentonar en els ambients en els quals la cadira elèctrica em permet ara accedir-hi pel meu compte i completament sol.

Així, pel meu compte i completament sol, vaig anar diumenge a votar el meu representat a l’alcaldia de Barcelona al Consolat del Mar. Hi vaig trobar alguns companys que també exercien el seu dret al vot. El Jesús, un d’aquests companys, em va ajudar a posar en el sobre la papereta que jo li vaig indicar; així, que només ell sap a qui vaig donar la meva relativa confiança. Al mateix edifici, hi havia una exposició i venda de bonsais a benefici de l’Associació Catalana d’Afectats d’Esclerosi Múltiple; alguns companys de la residència hi estan afectats. Vaig tenir dificultats per accedir-hi. Per dins de l’edifici no hi havia cap pas a la vista per arribar-hi; l’entrada al públic era per la cantonada del pla del Palau amb escales. Aleshores ja tenia més força saber com s’hi accedia en cadira de rodes que el meu interès per contemplar les plantes nanes. Tornant a entrar, un empleat de l’edifici em va conduir per uns passadissos gairebé secrets fins a on estaven exposats les belles filigranes botàniques. Em va estranyar que una exposició d’aquestes característiques tingués la seva entrada natural amb escales.

Avui després de sopar he sortit a donar un tomb fins a la platja; feia temps que no ho feia a aquella hora. He tornat aviat; tenia moltes coses al cap per transcriure aquí. A un quart d’onze he escoltat les notícies de la ràdio: S’han establert dos dies de dol oficial pels 62 militars espanyols morts ahir a Turquia quan tornaven a Espanya en un avió ucraïnià; venien d’una missió humanitària a Afganistan. A Argèlia s’ha produït un altre terratrèmol de moment amb tres morts; el pànic s’ha apoderat de la població, que temia un altre sisme com el de dimecres passat, amb 220 morts i més de 9000 ferits.

Ara estic aquí intentant posar ordre al meu relat que s’escorre com una serp llepissosa i traïdora, saltant de dia en dia i d’idea en idea juganerament. Ara m’adono de com m’ajuda i em condiciona l’ordinador. També darrerament m’estic adonant com m’ajuda l’obligació de fer de taquígraf d’allò que visc a no tenir tantes depressions com abans. Cal tenir algun objectiu que creiem vàlid a la vida. Calen tantes coses a la vida!

27 de maig










HISTÒRIES


Avui finalment he vençut un mal de cap de tres dies; fins i tot dimecres vaig estar gairebé tot el dia al llit ratllant l’estat febrós. Els nervis de primera hora del dia em condicionen molt. Sempre he tingut el sistema nerviós més alterat al matí; en canvi, al vespre ja estic més calmat. Sóc persona de tarda i nit. És quan acostumo a fer els meus escrits del tipus que siguin.

Ahir em van informar sobre una més que probable via de publicar aquest batibull d’idees i esdeveniments dels darrers sis mesos de la meva existència. Aquesta bona nova ha canviat el color del cap de setmana; també ha fet que reprengui la tasca d’entrellaçar paraules amb més ànims i ganes. Una altra vegada cal fer esment de la validesa d’allò que es fa.

Ja no volia encetar cap més història, però crec que val la pena fer aparèixer la nova noia de l’Irish que avui ja m’ha ajudat amb el cafè. Dimecres a les tres de la tarda creia que ja m’havia passat el mal estar; em van llevar i vaig anar directe a buscar el meu cafè, que sovint em treu el mal de cap. A quarts de sis tornava a estar al llit. Quan vaig arribar a l’Irish, el Simon em dir que la Nina havia passat al torn de nit i em va presentar la nova estrangera; es diu Keila, és brasilera, està a punt d’acabar la carrera de medicina i vol convalidar els seus estudis aquí. La seva pell d’un moreno que sembla sortir de molt endins i els seus cabells negre d’atzabeja li donen un aspecte serè i misteriós. Parla aquell castellà empeltat de dolçor i amb aires de submissió de les dones sud-americanes.
Dijous vaig sentir com la Keila li deia al Simon que volia aconseguir la doble nacionalitat; un camí és el matrimoni. Estava molt ben informada. Fins i tot, em va semblar escoltar alguna cosa d’un milió de pessetes; una quantitat fora de les seves disponibilitats. Després vaig veure el noi anglès fent números per un petit préstec que ella li acabava de demanar. Aquella tarda se’m va transformar l’encant de les exòtiques faccions de la noia brasilera en un càlcul ben meditat d’allò que persegueix. Una cosa no treu l’altra, però...

A mitja tarda he decidit anar a prendre un segon cafè perquè em donés l’aire i em toqués el sol. Amb velocitat de dissabte i ulls encuriosits, anava per la banda més marina del passeig de Colom gaudint de la lluminositat d’un cel blau que invitava a la serenor. El pont d’accés al Maremagnum l’havien separat per donar pas a alguna petita embarcació de lleure. La gent ens anàvem acumulant a l’espera de poder passar. Quan han tornat a unir el pont, érem una munió considerable de persones per creuar aquell tros de mar. S’ha imposat un pas lent i en grup. La massa de gent gairebé compacta anava avançant de manera uniforme com si fos un mateix cos. Jo en aquestes circumstàncies haig de tenir molta cura amb els meus moviments i velocitat. Les altres persones es poden permetre lleugers contactes amb els seus cossos; la flexibilitat de la massa carnosa ho consent. En canvi, qualsevol contacte amb la meva cadira pot produir grans danys. Considero que vaig dins d’un cos estrany en relació amb la resta de vianants; per això que hagi d’anar amb molt de compte.
La Keila m’ha preparat un cafè força ensucrat, com a mi m’agrada. La tornada a la residència, també a velocitat de dissabte a la tarda, ja l’he feta pel seu camí natural i més curt. De sobte, he sentit un comentari obscè sobre “com gaudirien el gais amb això”. He posat atenció: estava passant per on es troba la rèplica de l’ICTÍNEO II, la nau inventada per Narcís Monturiol, feta l’any 1862 i que va navegar submergida en el port de Barcelona. He suposat que el comentari de tan mal gust es deuria referir a la forma del submergible.

He escoltat les notícies de tres quarts de nou: Han tingut lloc grans manifestacions a Navarra i al País Basc contra l’atemptat d’ahir que va costar la vida de dos membres de la policia nacional. Avui s’ha celebrat la cimera entre la Unió Europea i Rússia amb resultats força satisfactoris, encara que ni Rússia ha aconseguit la supressió del visat per anar a països de la U.E. ni aquesta que Rússia accepti l’Acord de Kyoto.
Després d’aquestes notícies, han donat un dels breus reportatges que emet Radio 5. Tractava sobre l’explotació laboral infantil. 250 milions de nens en edat escolar estan treballant, 180 milions en condicions totalment inhumanes. També s’ha dit que en la majoria dels casos és imprescindible el treball d’aquests nens per fer possible la subsistència de la unitat familiar.

Avui era un dia intermedi: ahir va ser el sant del meu nebot i demà és santa Laura. Ahir la felicitació telefònica va ser doble: al Ferran pel seu sant i al meu germà per l’important càrrec que ara ocupa a TVE; és una satisfacció molt gran saber que el meu germà està tan ben considerat en la professió periodística. Demà trucaré per felicitar la Laura.

Definitivament vençut el darrer mal de cap, ja penso en com anar entrelligant les darreres pàgines d’aquest dietari perquè tingui un mínim de cara i ulls.


31 de maig



BREU


Avui he conegut la Susanna. Parla perfectament castellà i anglès. Avui la Susanna m’ha ajudat amb el cafè. No m’importa d’on sigui ni si el seu nom s’escriu amb una, dues o tres enes; tampoc no m’importa que no m’entengui. Avui he conegut la Susanna.

A les cinc m’he trobat amb el meu pare a Diagonal Mar.

Acabo de pujar a la meva habitació per escoltar les notícies de dos quarts d’onze: S’acaba de produir un greu accident de dos trens a Chinchilla (Albacete).

Avui me’n vaig a dormir aviat. Bona nit.

3 de juny


























“DÓNA’M FILLS”


Avui més que mai els fets i els sentiments m’obliguen a traslladar-los aquí.

Aquest migdia quan passava per la rèplica de l’ICTÍNEO II, he sentit que algú comentava que la de l’ICTÍNEO I es troba al Museu Marítim; ja he tingut pla per abans d’anar amb el pare.

Avui m’ha ajudat amb el cafè la Susanna, la nova noia sueca de l’Irish. La Keila només hi va estar cinc dies; després de la primera impressió, em transmetia estranyes vibracions. La Susanna em parla de manera natural, sense intentar donar-me una conversa forçada. Això em dóna una grata sensació. Avui hem comentat que feia molta calor. Com sempre, s’ha mostrat molt agradable. Amb el treball, la noia estava entresuada. La Susanna té per a mi allò inexplicable que fa a una persona especial als ulls d’una altra. Gaudeixo contemplant-la. Ara encara estic més serè a l’Irish.

Només entrar al jardí del Museu Marítim, ja m’he trobat amb la reproducció de l’ICTÍNEO I. Després d’intentar vàries vegades llegir la placa explicativa, m’he donat per vençut; només he pogut desxifrar un parell de línies: aquella rèplica es va construir l’any 1929 per la filmació d’una pel·lícula. He demanat si em podien donar una còpia de l’explicació per un treball que faig. Quan he aconseguit fer-me entendre portant un empleat del museu fins a la placa, m’ha confessat que ell tampoc no la podia llegir. Molt amablement, m’ha dit que la netejaran i que dimarts em tindran a punt una transcripció del seu contingut. La seva neteja beneficiaria la divulgació de la cultura.

Malgrat tota aquesta demanda cultural, encara he arribat molt abans de l’hora de trobada amb el pare. Com gairebé sempre que això passa, m’he quedat una estona als jardinets de l’Alguer prenent el sol en el meu lloc habitual. Quan més tranquil estava, he vist que venia cap a mi una veïna, s’ajupia i em deia: “dóna’m fills”; era l’Emília, que viu amb una altra noia en pregonat règim lèsbic i que treballa amb les cartes astrals i en desvetllar el futur. Ha repetit moltes vegades la seva demanda en to entre suplicant i de certa vehemència. I jo li he contestat afirmativament. M’ha vingut al cap la dificultat que tenen aquestes parelles per tenir fills, fins i tot en règim d’adopció; ja m’he vist realitzant les funcions de semental o de pare de lloguer, com es diria ara. Per veure fins on arribava la sinceritat de la insòlita demanda, m’he atrevit a preguntar el lloc i el quan; però l’Emília continuava amb la seva actitud apassionada cap a mi, mentre em feia preguntes més protocol·làries com on vivia ara. De sobte, m’ha demanat permís per agafar-me la mà. Llavors, ha començat un intercanvi d’energies entre ambdós. Intentava estar el màxim de quiet possible per facilitar la circulació de fluxos vitals en les dues direccions. Acabada l’experiència gairebé ultra sensorial, l’Emília m’ha dit: “M’has guanyat, tio. Ets més fort que jo.” Aleshores, he mig comprès a quina mena de fills es referia. Aquesta tarda obrint-me les portes del cor, també m’han obert les portes de l’energia psíquica i còsmica.
Allà mateix, fa un parell d’anys em va abordar un testimoni de Jehovà molt educat i correcte, només que com la majoria dels nous conversos volia propagar la seva fe. Quan li vaig demanar que em deixés, ho va fer al mateix moment respectant la meva decisió.

La tarda d’avui ha estat molt productiva: davant de casa hi ha un telèfon públic. Quan hi he fet cap, hi havia un noi parlant-t’hi i plorant tot desesperat i indignat. Li retreia al seu interlocutor, de nom també masculí, que el dia anterior l’hagués deixat com el va deixar, sense haver-se tornat a posar en contacte amb ell. A mesura que parlava, minvava el seu plor i augmentaven les diatribes que llençava telefònicament. Se sentia desmesuradament menyspreat per algú molt especial per a ell. El seu estat era lamentable. Se’l veia tot neguitós. Es movia de manera compulsiva i nerviosa. Li faltava espai per expressar tot el seu desengany i neguit. Malgrat que no he sentit tota la conversa ja que per discreció m’he separat del telèfon, puc assegurar que aquest dissabte ha estat per a aquell noi un dia que desitjarà que no hagués existit mai en el calendari. De totes maneres, la seva decepció venia d’ahir.

La xerrada amb el pare ha tingut dues parts: la primera en un banc de la Gran Via; la segona, prenent una orxata als jardinets de l’Alguer, a pocs metres del lloc on havia tingut lloc l’especial interrelació amb l’Emília. El pare i jo hem comentat que ella sempre va vestida d’home i que sempre diu ben alt que li agraden les noies.
Després d’acompanyar el pare fins a la porta de l’escala de casa, he posat rumb cap aquí una mica nerviós per una notícia que m’ha donat quan ja el deixava. Al final del carrer dels Tallers –ple de nois vestits de cuir– m’he hagut d’aturar per tranquil·litzar-me; cal recordar que porto una arma letal.

Avui inesperadament era dia d’escriptura. Després de la reglamentària descàrrega de la bufeta, he pujat a l’habitació a escoltar les notícies de les vuit: El president d’Euskadi ha dit que la propera setmana comunicarà al Tribunal Suprem la decisió del govern basc de no dissoldre el grup Socialistes arbetzals, l’antiga Batasuna.

Confesso que abans del comentari tan desafortunat que vaig sentir sobre els gais quan passava per la rèplica de l’”ICTINEO II”, feia temps que buscava la manera d’introduir aquest tema, sense trobar com fer-ho. Allò va ser el punt de partida. I si avui no hagués sentit on es troba la reproducció de l’ICTÍNEO I, probablement no hauria tingut una experiència amb una persona del regne de Lesbos, ni hauria presenciat la desesperació d’aquell noi del telèfon, que es presta a moltes i diverses interpretacions.
I si no hagués sentit l’esmentat comentari, probablement tampoc no s’hauria desvetllat el meu interès per les reproduccions dels submergibles de Monturiol.

Fa uns dies vaig exposar l’atracció que exerceixen sobre el públic les obres que s’anuncien tretes de la realitat. Avui ha estat un goig haver de posar-me a l’ordinador per relatar al peu de la lletra els fets i els sentiments d’un dia de vivències tan intenses i colpidores com les d’aquest dissabte. Sentir “dóna’m fills” i veure un xicot plorar de desengany commou l’esperit més insensible. Som tan fràgils i necessitem tant dels altres...!
7 de juny























EL PLOR DE L’ANA


Avui una altra vegada un esdeveniment de la vida m’obliga a posar-me davant de l’ordinador fins ves a saber quina hora de la nit; aquesta tarda una noia ha plorat.

A la matinada ja he tingut un somni esfereïdor: em trobava en la meva suposada habitació de casa però molt gran i fosca. Per la porta oberta pel pare veia una claror especial del passadís. El pare m’ha anunciat la mort de la mare i que la portarien a passar la nit a casa; he entès que restaria a la meva habitació.

Avui a primera hora de la tarda he acabat una carta que devia. Després m’he entossudit a fer la instal·lació d’una enciclopèdia per facilitar la tasca de recerca. Finalment, el Raül –el coordinador de la residència– i jo ho hem aconseguit. He acabat tot suat i nerviós; la calor també ajuda. Després d’anar a tirar la carta, he decidit intentar recuperar la calma a la platja.
Anava cap a la plaça del Mar per la banda marina del passeig de Joan de Borbó amb velocitat contemplativa i de retrobament amb la serenor. Intentava sentir com m’inundava l’aire vivificador de la tarda. El meu ésser s’anava tranquil·litzant a mesura que avançava cap a la platja. M’he fixat que a pocs metres meu anava una noia que de tant en tant es girava per mirar-me; m’ha semblat que el seu rostre reflectia molta angoixa. M’hi he apropat. Ella m’ha esquivat. Això ho hem repetit un parell de vegades més, mentre jo li preguntava què li passava. Al tercer intent he aconseguit a mitges que s’aturés. Llavors, ha esclatat en un angoixós plor mentre continuava refusant-me. Gairebé ha estat una lluita. En un dels nostres apropaments, ha començat a parlar-me del seu germà. Li he preguntat com es deia ella. Ana. Sense deixar de plorar, m’ha dit que tenia el seu germà mitjà, de 32 anys, a la UVI d’un hospital de Cadis en estat molt greu i que, segons els metges, si no moria quedaria com un vegetal; va caure fa dos mesos d’una bastida. Tot això, m’ho anava explicant plorosa i amb constants intents de marxar; havia d’anar a casa d’un altre germà i el veure’m a mi l’angoixava molt. Per intentar donar-li un mínim d’esperança, li he comentat que moltes vegades els metges s’equivoquen; estava tan desconsolada! Hem parlat de la diferència entre ser de naixement a quedar-t’hi de gran, coincidint els dos en què és més traumàtic el segon cas. L’espasmòdica conversa s’ha produït amb constants intents de marxar per part de la noia. La meva persona li recordava l’estat del seu germà. L’Ana patia. Demà se’n va a Cadis. Quan m’estava dient això, ha arribat el seu germà d’aquí i se l’ha enduta agafant-la tendrament per l’espatlla. Abans li he repetit que tingués confiança i ànims.
De tornada a la residència, em preguntava si no m’havia equivocat en haver insistit tant per saber què li passava a l’Ana, que em mirava amb aquell rostre; la meva insistència havia provocat finalment el plor de la desesperada noia. No sé si l’agitada conversa amb mi li haurà fet encara més mal o què. Sovint les bones intencions no són suficients.

Avui calia parlar de l’Ana. Per això, després de sopar he pujat a escoltar les notícies de tres quarts de nou: S’ha produït un atemptat suïcida palestí amb 16 morts a Jerusalem, que posa més en perill la fràgil pau a Pròxim Orient.

Ahir vaig anar, com em van dir, al museu Marítim. Al jardí ja vaig veure que la placa explicativa de la rèplica de l’ICTÍNEO I continuava igual d’il·legible. L’empleat que em va atendre dissabte no hi era; vaig haver de repetir la mateixa operació d’aquell dia: portar una noia del museu fins a la placa; així va entendre que demanava una còpia del text de la placa per un treball que faig sobre el barri. Molt amablement, es va anotar les meves dates per fer que m’enviïn la còpia que li demanava. En quant a la neteja de la placa, em va dir que no és de la seva competència.

Un somni, una noia angoixada i una demanda d’ahir conformen les meves notes d’avui. Hi ha gent que pateix molt!

11 de juny


















RISCOS CALCULATS


Avui força aviat ja em trobava a menys d’un metre de l’extrem d’un dels espigons de la platja. Per l’horitzó creuaven petites embarcacions de vela; alguna onada després de topar amb les roques m’esquitxava les cames. M’havia assegurat d’haver apagat el comandament de la cadira; qualsevol moviment brusc m’hagués precipitat al mar. M’agrada un cert risc i decidir jo les coses. Aquest matí m’hi trobava bé i lliure en la frontera de dos móns i amb l’escuma marina gairebé als peus.
En aquests sis mesos me n’han passat de tots colors; i fa dos i tres anys, encara més. Llavors sí que tenia èpoques de grans depressions. Sovint anava al mar a portar-li tots els neguits que m’oprimien. Llavors hagués pogut optar per acabar amb tot. Ara amb la cadira elèctrica ho podria fer fàcilment; seria al mar. Si encara estic aquí és per una opció lliure i personal. Estem molt arrelats al que som: vida. Aquest arrelament a la vida ens fa suportar, amb més o menys esperit estoic, molts estats i moltes situacions que d’altra manera no resistiríem.
Vora el mar sovint caic en el parany de donar a l’existència una transcendència que probablement no té. Allà és fàcil sublimar-ho tot. Allà em sento més important.
De tornada a la residència, he hagut de rodejar la tanca d’un gran sot que estaven excavant a l’antiga manera dos suats homes amb el moreno del treball. He recordat un acudit del seriós Eugenio: Es veu un home donant-li a un pic en una cantera. De sobte, tot suat i bufant, atura un moment el seu treball, i es pregunta: “Si fa set anys que vaig entrar a l’empresa i m’han pujat tres vegades de categoria, ¿m’agradaria saber de què coi hi vaig entrar?” Per filosofar, s’ha de partir d’aquestes realitats.

Un bon cafè ben ensucrat i amb gel m’ha fet gaudir encara més intensament de la serenor de la meva estada a l’Irish. Després d’una plàcida estona, he anat a buscar el 36 perquè em portés a la mateixa platja del matí. Així, a mitja tarda he pogut tornar pel meu compte; encara tenia bateria suficient.
A l’alçada del Port Olímpic, he decidit fer com alguns festius, quan es troba ple de gent i amb venedors sud-americans. He passat a tota velocitat per un espai totalment llis i estret que s’estén pel marge del passeig per la banda marina. A l’esquerra vorejava un considerable buit de ciment, de perill poc menys que mortal anant al màxim de la cinquena marxa. A la dreta, a nivell del terra es va trobant uns llums que delimiten aquest espai per la banda interior. Els festius encara és més temerari circular-hi amb la cinquena perquè a partir de la línia dels llums es posen els venedors; en cas de qualsevol contrarietat no tinc la possibilitat de girar a la dreta. De moment, sempre he fet aquesta temeritat de tornada de la platja; per això el perill es troba a la meva esquerra. Avui només tenint a la dreta els llums terrestres, semblava menys arriscat circular-hi sense límit de velocitat. Tanmateix, primer la contemplació d’una bonica noia i poc després el balanceig d’una donassa, m’han fet apropar a l’accident.
–Una vegada més ha sortit el senyor masclista.
–No crec que sigui així, Sandra. Sóc un home i...
–¿Que tu ets un home...? Ves per on. No hi havia caigut. Tu dient coses òbvies!
–Ja vaig dir que aquí s’hi trobarien moltes idees òbvies.
–Sí. Perquè a part d’això, tu...
–Dona, Sandra! El que vull dir és que...
–Home, dona.
–És la manera de parlar col·loquialment.
–Un senyor escriptor que pretén publicar no pot caure en aquestes vulgaritats dualistes. Ha de plasmar idees més elevades i altruistes.
–¿Idees elevades i altruistes? Com he dit abans, s’ha de partir del dia a dia de la gent, i deixar-nos una mica dels grans conceptes.
–¿No vas dir que la filosofia és com la dietètica, que es practica sense adonar-se’n?
–Sí. Cada paraula o fet és una mostra de com entenem la vida.
–Llavors, si tu dius que per poc no te la pegues per contemplar el balanceig d’una donassa, això vol dir que dónes molta importància al cos.
–Ara ets tu, Sandra, la que has caigut en la trampa de les dualitats. ¿Em pots dir on acaba el cos i on comença l’esperit? A més, moltes vegades que em trobo deprimit, en veure una dona bonica pel carrer ja canvia el meu estat d’ànim.
–Per un diari íntim o el que sigui això, també parles massa de diners. Deixes de banda els sentiments i et mostres com un materialista acabat. Sovint només t’ha faltat dir que el diner és la força del món.
–La força del món no ho sé, però que per fer qualsevol cosa s’ha de comptar amb ell, això sí. ¿A més, què esperaves: les fantasies amoroses d’un adolescent de quinze anys? A la meva edat ja es desitja tenir estabilitat econòmica i de tota classe; almenys, jo. Poder viure amb certa seguretat en tots els sentits. D’altra banda, sempre m’ha agradat tractar de la qüestió econòmica; les matemàtiques m’atrauen molt.
–I el teu ateisme per via de la raó ¿s’ha vist modificat en algun sentit en el transcurs del temps?
–El temps precisament és la dimensió que permet la transformació de les coses; també del pensament. L’ateisme sempre s’ha contemplat com una manera de pensar en contraposició a la religió. Òbviament, de no haver aparegut la religió mai no hagués sorgit l’ateisme. I si els suposats representats divins a la Terra no haguessin fet tantes atrocitats, en èpoques de revolta tampoc no hagués esdevingut una resposta tan virulenta per part de les forces progressistes i més extremistes alçades contra el poder establert i corromput. Aquí ens trobem amb la típica crema de convents. Era la resposta fanàtica contra actituds secularment també fanàtiques. El fanatisme ha fet molt mal. Sense voler ser paradigma de res ni de ningú, sempre he estat obert a tot i sempre he intentat saber un mica més de les coses per ampliar els meus criteris. La informació amplia els criteris.
–Deixa’t de paradigmes i d’ampliar criteris, i digues: ¿actualment creus, encara que sigui mínimament, en la possibilitat de l’existència de Déu?
–És que tu, Sandra, vols respostes categòriques a qüestions molt complexes. Ja vaig dir que darrerament en física quàntica s’ha arribat a entreveure quelcom que no és matèria...
–Per Déu i tots els sants, deixa la física quàntica, i mulla’t: ¿creus en Déu?
–Si vols una resposta simplista i de pàrvuls, llavors haig de dir que no. No veig la seva necessitat còsmica. Una altra cosa és que el necessitem nosaltres. La solitud, sempre la solitud!
–En quant a la sinceritat literària, ¿com t’has comportat?
–Només he inclòs un personatge que no existeix en la realitat física.
–¿Quin és el personatge inventat?
–Això no ho diré mai, Sandra.

Després de sopar he pujat a escoltar les notícies de les nou: Avui s’han constituït els ajuntaments sorgits de les urnes el 25 de maig. A Madrid, de moment, comptabilitzarà les funcions d’alcalde de la cuitat i de president de la Comunitat autònoma Alberto Ruíz Gayardón, després del conflicte sorgit per l’absència de dos diputats socialistes en la reunió de dimarts per elegir el president.

Passat un quart d’onze he recordat que m’havia quedat sense disquets verges. He deixat la redacció d’aquest dia de mar per anar a la plaça d’Urquinaona a adquirir el material informàtic que em mancava; allà hi ha una botiga que està les vint-i-quatre hores del dia oberta. Hi he anat amb autobús; avui havia gastat molta bateria. He vist que la tornada la podia fer pel meu compte. Fins i tot, m’he ficat a la plaça dels Traginers, darrera de Correus, on alguns joves es van passant cigarretes sense filtre. He volgut veure aquella realitat prop de mitjanit; l’any passat un d’aquells nois em va ajudar a sortit d’un sot.

Aquest dia ha estat de riscos i d’aventures. Tota relació és com una aventura plena de riscos i emocions.
He comprovat que el mar encara adquireix major esplendor si es contempla mentre es realitza una circulació interpersonal de fluids informatius i emocionals. Hi he estat amb una companya de la residència parlant.

14 de juny







































SANT JOAN

Avui possiblement sigui el meu veritable aniversari. Sempre he cregut que els astròlegs haurien de prendre la fecundació com el moment determinant per fixar els caràcters i per formular les seves prediccions. Sembla més decisiva la unió de l’espermatozoide amb l’òvul que la sortida del fetus del claustre maternal. En la fecundació ja s’estableixen totes les característiques genètiques del nou ésser per tota la seva vida. Per lògica, hauria d’ésser aquest moment al qual se li atorgués tota la importància. Si es creu que la posició de la Terra i dels altres planetes influeix en la personalitat i en l’esdevenidor, seria més raonable fixar aquesta influència quan té lloc la fecundació i no en el moment del part. Sóc conscient que en la majoria dels casos és molt difícil establir quan es va produir la concepció. Això suposaria un gran problema pels astròlegs.
Tota aquesta exposició sobre el meu parer astrològic, ha vingut perquè els meus pares sempre em deien que em van fabricar a Bujaraloç per sant Joan. Es van casar el 21 de juny de 1950. Primer van anar a Saragossa i després, a Mallorca. Jo sempre els feia broma sobre que la cosa havia anat molt justa; jo vaig néixer el 4 d’abril de l’any següent. L’any 2000 encara van poder mig celebrar les noces d’or amb la mare ja molt malalta, que moria encara no dos mesos després.
Recordo que per sant Joan el dinar consistia en uns bons plats de musclos amb ceba i tomàquet –sobretot s’havia de sucar força pa– amb una ampolla gran de cervesa al mig de la taula. L’esmorzar havia estat amb coca de la revetlla sucada en un carregat cafè amb llet en un immens tassó. Mentre fruíem de l’esponjosa coca de fruita, comentàvem que no passava ningú pel carrer; tothom estava encara dormint.

Avui he baixat a esmorzar tard. La Belén m’ha ofert un plat ple de pa i pernil dolç; els primers en baixar han acabat amb la coca que va sobrar anit.
Aquest matí el cel estava tot tapat; semblava que hagués de caure un gran xàfec. A les dotze han hagut d’entrar dues companyes que eren al carrer xerrant; començaven a caure gotes. Feia molta xafogor.
El dinar de sant Joan ha estat força apetitós: amanida de pasta i pollastre amb samfaina. M’anava ajudant la mare d’un company; era dia festiu.

Anit van anar un grup de revetlla amb els companys de Saragossa que ara es troben entre nosaltres. Cada any per aquestes dates es fa un intercanvi amb una residència molt propera al lloc on vaig ésser concebut jo. Es preparen algunes activitats per als companys aragonesos, encara que alguns ja van pel seu compte.

Malgrat l’amenaça d’un gran xàfec, avui, més que mai, havia d’anar al pub irlandès Irish Winds de la segona planta del Maremagnum a prendre un cafè. Tot ha transcorregut com gairebé sempre: m’ha ajudat amb el cafè la Susanna, mentre el Simon portava caixes d’alguna beguda amb el carretó. No he trigat gaire en tornar a la residència; volia avançar feina d’aquesta nit. Entre altres coses, havia de destacar que:

El dia 18 vaig rebre una carta amb data del 13 i signada per Imma González del Centre de Documentació Marítima. Després de disculpar-se per l’estat de la cartela explicativa de la reproducció de l’Ictineo I del museu Marítim, em feia arribar una transcripció del text que figura a la cartela. Per l’amabilitat que això suposa i per l’interès d’incloure una informació impossible de desxifrar on es troba, he copiat textualment la transcripció que vaig rebre:


Després de sopar, he pujat a la meva habitació per escoltar les notícies de les nou: A Pròxim Orient continuen els intents d’establir diàlegs per a la pau; també continuen les accions que causen morts.

Ara estic confeccionant el darrer resum d’aquest dietari...
–¿Que això s’acaba?
–Sí, Sandra. Tot té un principi i un final. Darrerament estic vivint coses molt significatives, que m’han fet incorporar algunes pàgines més al nombre que tenia previst. Però crec que avui és bon dia per posar la paraula fi.
–¿De solstici a solstici?
–Això mateix. Hem crescut a mesura que també augmentava el temps de llum solar. Ara, que ja començarà a minvar, nosaltres ens acomiadem.
–¿Què serà de mi?
–Això també m’ho hauria de preguntar jo, Sandra: ¿Què serà de mi? De totes maneres, crec que el meu futur està força clar: aprofitar els serveis i l’afecte que rebo a la residència per potenciar encara més la meva vida de relació. La cadira elèctrica i la posta a punt que em fan aquí em permeten, passats els cinquanta anys, realitzar cada dia allò que havia somiat durant tota la vida: sortir al carrer jo tot sol i portar a terme el meu programa de llibertat.
–¿Programa de llibertat?
–Comprometre’s amb unes classes-col·loqui de mètrica o restar aquí llegint també són actes de llibertat.
–¿Però com et picaré la cresta perquè no siguis tan cap quadrat?
–T’haig de donar les gràcies, Sandra. Sense tu, això no hagués estat el mateix. Tu m’has obligat a dir moltes coses que, d’altra manera, no hagués dit mai.
–Sí. Ara moltes floretes, però tu no m’has trucat.
–I tu a mi, tampoc.
–Jo no sabia que teníem aquesta relació. En canvi, tu, sí. Com sempre, m’has utilitzat. Tu només saps fer mal...





Avui pot ser el meu aniversari concepcional; avui brollen les darreres paraules d’aquest dietari. Si algun dia arriba a esdevenir un llibre, el primer que desitjo és que la seva lectura sigui fluïda, sense grans esculls per al lector. Si, a més a més, algú hi troba quelcom d’interessant, millor que millor.


Una forta abraçada,


Martí Cuixart

24 de juny