Projecte de llibertat

Em van dir si volia fer un escrit per aquestes jornades com si jo tingués alguna cosa interessant que transmetre. Això em recorda el principi d’un dietari que vaig escriure de Nadal a sant Joan. Allà la meva contrapunt em deia que jo de dir coses importants, res de res, que jo només sé fer mal; la meva contrapunt em coneix molt bé. Certament, no sóc cap àngel. Això també em porta a la memòria una ¿amistat? que vaig refusar amb un noi per considerar que em tractava amb fingida complaença.
Exposada la meva capacitat a cert grau de perversitat i exigència en les meves relacions, ja podem parlar sobre el dret de tothom a tenir una vida digna i plena. ¿Però què és una vida digna i plena? La dignitat aquí es podria entendre com el respecte cap a un mateix; una mena de ser el màxim de conseqüents amb els nostres criteris i viure en un marc on s’afavoreixi la plasmació d’aquests criteris. La plenitud seria més que l’acumulació de molta informació, el sentir-se satisfets amb allò que som. A part dels paràmetres acceptats gairebé per tota la classe pensant, s’han de tenir en compte també els criteris i les aspiracions de cadascú, i donar les eines adients perquè tothom pugui intentar accedir a les seves aspiracions. El respecte a la diversitat és fonamental. Massa sovint es pretén imposar les inquietuds més progressistes i innovadores, oblidant que no tots som iguals ni pensem tampoc de la mateixa manera. El dret a l’ociositat només n’és un més com qualsevol altre, malgrat que es faci veure que està mal vist.
En tot això, adquireix una importància capdal la formació i la vida de relació de l’individu; cal que tingui el màxim de coneixements possibles i la capacitat de crear, a partir d’ells, els seus propis criteris; sense oblidar mai la necessitat de transmetre els sentiments que commouen l’ésser en la seva dimensió més transcendental: la necessitat d’estimar. És a dir, que tothom pugui enriquir-se formativament i emocionalment desenvolupant, així, la seva personalitat en tots els aspectes de la vida. És una tasca que no s’acaba mai. És un projecte cap a la llibertat. Quan més sapiguem i més rica sigui la nostra vida de relació, més lliures esdevindrem. L’autocrítica podria ser una bona culminació de la llibertat.
En el meu cas, mai no se m’ha exigit res; tot al contrari: un insigne pedagog, especialista en paràlisi cerebral, va dir als meus pares que quan més sabés, pitjor, perquè més m’adonaria de les coses. En el millor dels casos, va ser l’excusa del pobre: com que en aquell temps tot just es començava a impartir escolarització als centres especials, el bon senyor deuria voler treure importància a les mancances formatives que vam patir la meva generació. Sense adonar-se’n, em coartava el meu dret a ampliar la meva formació i a apropar-me més a la llibertat. A part d’aquesta anècdota, pràcticament des que tenia deu anys, alguns sectors de la gent del meu entorn considerava que ja sabia prou, que en tot cas podia estudiar algunes matèries concretes i només allò més interessant per a mi. Recolzat per altres persones, vaig fer el batxillerat a casa amb l’ajuda desinteressada d’estudiants que em proporcionava l’associació Auxília. Des de llavors no he parat de llegir i d’estudiar diferents matèries a la recerca d’ampliar el meu horitzó cultural, és a dir, d’intentar avançar en el meu projecte de llibertat de pensament. Amb 52 anys, considero que un dels meus deures amb mi mateix consisteix en continuar eixamplant el meu horitzó de coneixements, tant teòrics com pràctics. Amb això, em reafirmo en la meva creença en la formació continuada com principi d’alliberament personal.
En aquest procés val la pena aprofitar-se de tots els recursos que tinguem al nostre abast. Així, destaca en els darrers anys els avantatges que proporciona la informàtica i les noves tecnologies en general. Encara que ja comença a ser un tòpic, cal recordar que molt freqüentment en lloc de ser unes eines que afavoreixin el procés d’alliberament de l’individu, l’ús que freqüentment es fa dels coneixements informàtics converteix als seus usuaris en esclaus, totalment dependents d’aquest nou mitjà de comunicació. Sense negar que m’agradaria tenir lliure accés a internet, també sóc conscient que aquesta possibilitat em trauria molt temps que ara dedico a tasques més específiques i concretes. Apart del clar esclavatge social i econòmic en què cauen molts internautes, també cal destacar la dispersió que sovint imposa el mal ús i l’abús d’internet. El que cal és saber aprofitar cada avenç tecnològic per millorar la qualitat de les mostres vides. I les persones amb dificultats de comunicació encara hem d’aprofitar més els avantatges de les novetats tecnològiques amb criteris utilitaris i de realització personal. En aquest sentit, haig de confessar la meva ignorància quan m’aparto del programa d’escriptura, que és el que a mi realment m’interessava com mitjà de comunicació i que facilita la meva tasca literària.
En quant a la conquesta de nous recursos que realment propiciïn la progressiva incorporació dels diferents membres socials a aquesta realitat en constant evolució, cal que es portin a terme amb criteris de racionalitat i tenint en compte l’opinió de l’usuari. Sovint les mesures que prenen tant l’administració com els tècnics s’allunyen massa de les veritables necessitats i aspiracions del sector social al qual van destinades. Caldria disposar d‘un sistema de control més eficaç, estricte i transparent dels recursos econòmics i humans que es destinen a aquest sector, ja que massa sovint s’experimenta la sensació de què no s’aprofita al màxim tot el que es destina a serveis socials. Cal recordar que tenim algunes necessitats molt urgents i que cal aprofitar cada cèntim.
En un grup social amb clares dependències físiques i de relació són ben vinguts tots els mitjans que afavoreixin la nostra mobilitat, tant física com emocional. Abans hem parlat de la llibertat en termes de procés vital independentment de l’estat físic de la persona. Però un cert grau d’independència de mobilitat també afavoreix la llibertat de criteri. D’aquesta manera, la innovació tecnològica de la cadira de rodes elèctrica ha fet possible la llibertat de desplaçament de persones que abans només teníem llibertat de criteri, amb tots els condicionaments que la immobilitat comporta. Així, llavors, gràcies a un motoret elèctric, hem tingut cert grau d’independència de desplaçament, amb la qual cosa s’han vistes augmentades les independències intel·lectual i l’emocional; ens hem pogut incorporar a la vida social que ha escollit cadascun de nosaltres, segons els seus criteris i apetències.
De tot el dit fins ara, fàcilment es veu que la meva actual vida social es fonamenta en dues innovacions tecnològiques: l’ordinador i la cadira de rodes elèctrica. I gràcies a elles també vaig poder escriure el dietari al qual he fet esment al principi; la seva confecció m’ha fet adonar de moltes coses que abans no tenia en compte. Entre elles, la riquesa de les relacions humanes. Abans només em relacionava amb persones de dins del nostre àmbit. Quan he pogut sortir d’aquest cercle i he comprovat que podia establir conversa amb persones que no saben res del nostre cercle, he experimentat un goig que fins i tot em semblava desmesurat.
Ni l’ordinador ni la cadira elèctrica no són un fi sinó un mitjà per aconseguir altres coses. Ja he dit que no sóc cap fanàtic de la informàtica pura i dura, com molts amics i companys meus, que em parlen de bytes i del hard disk. A mi tot això em sona a xinès, amb tots els respectes. Pràcticament només domino el programa d’escriptura. Si m’interessa aquest programa és perquè a través d’ell puc fer coses que jo considero més o menys útils si més no per a mi mateix. Fins fa poc, la lectura i l’escriptura eren els dos suports on es recolzava la meva realització així com la meva autoafirmació personal. També era la manera com demostrava als altres les meves capacitats i, sobretot, la meva individualitat. Ara, que he portat aquesta individualitat al carrer, m’he adonat que no es fonamentava en teories només vàlides per al petit grup de coneixences anteriors meves, sinó que també serveix per la relació a l’aire lliure.
La confecció del dietari, per una banda m’obligava a la seva escriptura i a fixar-me més en les reaccions humanes. Sempre estava alerta del comportament i dels canvis d’estat emocionals dels altres i de mi mateix; això em portava a restar sempre en tensió. Calia seleccionar i amanir els esdeveniments diaris de manera que poguessin despertar interès. (Digui el que es digui, gairebé sempre s’escriu pensant en un hipotètic futur lector.) Era una tasca que m’atreia i que alhora m’obligava a una constància per no perdre el ritme amb què es produïen els esdeveniments; a mesura que avançava en la seva redacció cada vegada em passaven i m’adonava de més coses. Semblava com si la meva fixació per després passar les vivències a l’ordinador precipités més els esdeveniments. Jo gairebé vaig deixar de ser protagonista per esdevenir cronista de tot allò que vivia o d’allò que la gent m’explicava. Vaig descobrir moltes coses que viscudes realment adquireixen la seva veritable i colpidora dimensió. Com es troba la gent de sola! I quantes coses fem que semblen incomprensibles per intentar fugir de la solitud. I quina necessitat tenim de transmetre les nostres preocupacions i alegries als altres. Se’m va reafirmar la importància de parlar, la teràpia alliberadora de desfogar-se amb un altre.
Sempre he estat molt cerebral. Crec que això es deu tant a la meva personalitat com amb les circumstàncies que m’envoltaven; com tanta gent de la meva edat vaig créixer en una forta repressió emocional. L’amor era pecat; i encara més, si anaves en cadira de rodes.
La dinàmica vital a la qual m’he acostumat amb la tasca del dietari m’ha confirmat que el dinamisme que m’ha donat la cadira elèctrica em fa testimoni i confident de la realitat social. Més d’una vegada algun dels meus nous coneguts ha acabat plorant mentre m’explicava alguna angoixa seva; també, sovint ens fem un fart de riure per qualsevol cosa. Actualment, a poc que m’entenguin, les persones amb les quals em relaciono em fan partícip dels seus anhels i preocupacions amb una facilitat que al principi em sorprenia. El fet d’anar al pub irlandès del Maremagnum com mínim un cop cada dia a fer un cafè m’ha donat la donat la oportunitat de conèixer les vides del jovent estranger que hi treballa. Per les característiques tant del treball com per l’esperit aventurer i d’autorecerca d’aquests joves, acostumen a estar-hi poc temps. Així, ja he conegut a un nombre important de joventut de moltes nacionalitats i que m’han explicat perquè han vingut a la Barcelona postolímpica. No estaven conformes amb allò que feien als seus llocs d’origen; volien quelcom més. Alguns amb treballs ben considerats socialment i amb bones retribucions econòmiques, ho han deixat tot perquè hi ha quelcom més important a la vida. I això m’ho expliquen a mi. De seguida m’agafen confiança, i superem el seu curt vocabulari castellà i les meves dificultats per fer-me entendre’m. Sempre són ells els que m’expliquen les seves aventures aquí a mi. D’aquesta manera, la suposada persona amb greus limitacions s’ha convertit en receptora d’inquietuds de joves de tot el món.
El deure que jo mateix m’havia imposat d’avançar en la confecció del dietari també em va comportar beneficis en l’àmbit psicològic. Tenir un deure per a mi vàlid va eliminar alguns estats de certa angoixa que sovint tenia. Llavors, més que mai, el meu cap sempre estava ocupat en una tasca que jo creia vàlida i que es podia concretar després en quelcom de cert interès. És important ocupar el temps amb tasques que creiem útils i el més properes possible a la realitat social de la qual formem part. En certa ocasió vaig transcriure al dietari part d’una conversa que vaig tenir amb una amiga de la infantesa que també va amb cadira de rodes. M’havia donat la notícia de què finalment anava a estudiar; que ja estava farta d’anar a un centre ocupacional a fer castells de dos cubs de plàstic; ara volia estudiar. La meva amiga amb la seva actitud només feia que reafirmar el criteri de què les persones som éssers finalistes, que busquem una finalitat a les nostres accions; també reafirmava la necessitat d’una formació continuada i que mai és tard per aprendre. A més, com em va dir la meva amiga que si no es fa res generalment s’acaba neurastènic. Aquí cal matisar que tant la manca d’objectius vàlids o l’acumulació desmesurada d’activitats poden esdevenir situacions que alterin l’equilibri de la persona. Com en tantes altres coses, la situació òptima potser es trobi és el terme mig, encara que això depèn de les característiques de cadascú.
D’altra banda, l’escriure el dietari em va fer més palès que si ara em moc sol i tinc importants relacions pel meu actual barri és gràcies a la cadira elèctrica i a la tasca del personal de la residència –on fa quatre anys que visc– que fa la meva “posta a punt”, com jo dic, perquè em pugui endinsar en la realitat social amb la meva personalitat i idiosincràsia. Gràcies a aquests dos factors –l’ajut en la “posta a punt” i la cadira elèctrica– no sols he esdevingut testimoni de les inquietuds d’una part de la societat, sinó que també em moc en ella des d’uns termes d’igualtat i de franquesa. El meu somni utòpic d’anar sol per la ciutat s’ha fet realitat. La residència ha esdevingut el lloc on em preparen per a la meva vida social. Allà també hi tinc forts llaços d’amistat i companyonia.
¿“Lluitar per algun ideal”? Intentar estar ben atès i aprofitar aquest servei per dur terme la vida que sempre havíem somiat ja és una actitud de compromís. I cal tenir en compte que en aquesta lluita no som tan constants ni actius com caldria. Aquest voler estar ben atès comporta una sèrie d‘actituds inconformistes davant d’una realitat nova i en gestació. I a la vegada quan nosaltres pretenem i demanem una millor assistència, indirectament estem propulsant uns canvis socials molt més amplis. Aquí cal tenir present que cada avanç social que es va arrancant de l’immobilisme imperant és un pas que es dóna, en teoria, cap a un model de societat més justa, i en la qual es contempli la persona com el centre de totes les actuacions i s’abandonin les actuals concepcions economistes; d’aquesta manera, les lluites en el terreny social esdevenen un retrobament amb l’esperit utòpic que sembla haver oblidat la societat. Sense utopies en l’horitzó, la vida es converteix en un “anar fent” força insuls, i es deixa en un racó la capacitat humana de transformació de la realitat. També crec que el simple fet d’anar sol pel món ja implica un testimoniatge de la meva individualitat i, per tant, una actitud activa davant la vida. També podria dir que viure ja és una mena de protesta.
Diuen que la funció crea l’òrgan. També diuen que quan un es troba amb situació nova, sense el suport d’abans, s’ha d’espavilar més i treure’s la son de les orelles. Des que vaig sol, m’esforço més en fer-me entendre, i he millorat molt la meva pronunciació. Abans no; abans sempre anava amb algú que parlava per mi. Anar jo sol pel món m’ha despertat la necessitat de prestar més atenció per vocalitzar millor intentant separar cada paraula i parlar més a poc a poc. Davant la necessitat de fer-me entendre he hagut d’aplicar-me una logopèdia pròpia, i és notori com ha millorat la meva parla. (Ara tant em podeu trobar en un bar prenent un cafè com en el convent de sant Agustí fent un curset de mètrica catalana.) Davant una necessitat concreta es busquen també solucions concretes. I amb això, tornem a la convicció de què no hi ha res que motivi més com allò que es troba més a prop de la realitat social. Quan més participem de manera espontània i natural en els diferents organismes i en la dinàmica social, més reals seran les nostres necessitats, i més força tindrem per aconseguir l’adequació de la infrastructura global a les condicions de tots. Eliminar un graó d’entrada en una dependència oficial pot ser un pas de gegant per afavorir la participació de tothom en els òrgans de decisió política i social. ¿Però qui ha de donar el primer pas: nosaltres estant allà o les entitats afavorint la participació de tots? És un peix que es mossega la cua.
Si els diferents serveis socials pateixen tantes mancances vull creure que és perquè les seves funcions i necessitats encara no han estat plenament assumides i assimilades per l’engranatge polític i social.
De totes maneres, les actuals deficiències en el terreny social es deuen a ser un sector en les circumstàncies d’avui dia poc rendible. Com tantes vegades, es tracta de promoure un important canvi en l’escala de valors i posar en primer lloc la persona.
Tornant a la confecció del meu dietari, sempre he pensat que la millor teràpia ocupacional és la que es realitza quan ens esforcem per portar a terme les manipulacions de la vida quotidiana, encara que, naturalment, també ajuda molt que algú ens indiqui de quina manera podem treure més profit de les nostres capacitats de manipulació. Perquè poder fer servir les mans té una importància cabdal en el desenvolupament de la persona. Sense voler ser pedant, fou decisiu l’abandó de l’arbre per part d’aquell llunyà avantpassat nostre. Esdevenint bípede, va tenir les extremitats superiors lliures, i les va començar a utilitzar per tasques molt específiques. Això li dugué una major capacitat intel·lectual i afectiva. D’aquí és fàcil deduir la importància que té poder utilitzar les mans. La interrelació entre la part física i el psíquisme dels éssers és incontestable. En realitat, formen una única unitat: la persona.
Per tot això, sóc partidari d’utilitzar el mínim d’adaptacions i estranys mecanismes possibles. Cal potenciar al màxim les possibilitats de cadascú. Només quan s’ha comprovat que veritablement no es pot realitzar de cap manera determinada funció física és quan s’ha de buscar l’ajuda corresponent, però no abans. Moltes vegades un petit canvi de postura o una insignificant adaptació fa possible realitzar la funció que es té limitada o anul·lada, evitant d’aquesta manera feixucs aparells i sofisticats invents. És important esgotar al màxim la recerca de les possibilitats sobretot manuals de cadascú. Molt sovint ens sorprenem en veure allò que fa un company perquè tothom el creia incapacitat per fer-ho. Evitem crear més incapacitats! Tothom pot fer molt més d’allò que es creu. Intentem potenciar com més millor les possibilitats de les persones. En lloc de fixar-nos en el que no pot fer, prestem atenció en allò que pot fer. Aquí sí que adquireix una importància cabdal la tasca del personal que treballa en l’àmbit social com impulsor de fer aflorar les possibilitats que sovint desconeixen els propis interessats. Es tracta de donar la volta a la truita: en lloc de pensar en negatiu fer-ho en positiu. Llavors posarem els límits més enllà de l’infinit.
Si realment volem anar més enllà de l’infinit, ens cal tenir un peu en la utopia i l’altre sobre el terra ferm de la realitat de cada moment. Només si sabem combinar de manera harmònica la nostra tasca diària amb la recerca utòpica, experimentarem la plenitud en ambdós terrenys. Ampliar els criteris objectius de la nostra interpretació de la realitat ens permetrà conèixer-nos millor a nosaltres mateixos, i contemplar-nos des de fora, en un exercici de desdoblament, i fer-nos una idea pròpia sobre on ens trobem exactament. És a partir d’aquest intent d’anàlisi objectiu de la nostra realitat que podem actuar conseqüentment amb la nostra visió d’ella i avançar en el camí cap a la independència. Tota aquesta actuació junt amb les tasques més prosaiques de la vida diària ens aproparan a la consecució dels objectius més utòpics. Només una posició activa davant la vida anirà fent realitat alguns dels somnis més utòpics. En canvi, la passivitat ens condueix a una mort anticipada. La vida és moviment i acció. Aquí cal entendre moviment i acció tant en la seva basant externa com en la interna (la de l’esperit i la mental). Una persona des d’un llit pot tenir la força per transformar el món. Malgrat aquesta possibilitat, és tasca primordial la de facilitar la mobilitat de les persones amb dificultats en aquest sentit.
A mesura que anem fent realitat els antics somnis, apareixen de nous, pels quals cal continuar avançant. Un dels criteris que diferencia als individus és en què centren les seves aspiracions: hi ha qui viu pendent en la consecució de béns materials; d’altres només pensen en la cultura; d’altres dediquen totes les seves forces al món de l’esperit, etc. Sigui el que sigui allò que en darrera instància mogui la gent, com en altres coses, és aconsellable que els seus objectius no siguin ni massa fàcils d’assolir ni pràcticament inabastables. I tornem al tan criticat terme mig.
Personalment, sóc del parer de no descartar res; m’interessa gairebé tot: tenir diners, ampliar la meva cultura, gaudir de l’amistat, de l’amor, i moltes coses més. Tot això em porta a ser molt exigent a en mi mateix. Tothom té dret a una vida digna. Però tenint una actitud activa es reforcen els arguments per demandar el nostre dret a tenir una vida digna i plena en tots els aspectes: econòmic, cultural, assistencial, de relació... Massa sovint no fem valer el nostre dret a la protesta i esperem que arribin les millores quan els organismes oficials ho determinen. També som massa poc exigents amb nosaltres mateixos, perquè ens deixem portar pels criteris dels tècnics i per les directrius oficials, sovint totalment mercantilistes i que obliden el dret de cada persona a la formació continuada, contemplada com mesura indispensable per portar a terme el seu projecte cap a la llibertat.
Amb un peu en el possibilisme per aprofitar els avenços de cada moment i amb l’altre peu en la utopia, cal trobar l’equilibri per transformar la realitat.


Martí Cuixart



Treball realitzat per les jornades per a la integracció, organitzades per l'Ajuntament del Prat de Llobregat els dies 29 i 30 de novembre de 2003.