17 Cafès

2008-05-17T02:25:00.000-07:00

1. He recordat la Gisela.

Ha tornat a ser Nadal. Una noia amb accent argentí ha tornat a ajudar-me a prendre un cafè amb gel. Té una veu que acarona tot l’esperit com una milonga comprensiva de la condició humana. Ha estat en un racó del local petit del Glaciar on, des de fa uns dies, vaig perquè m’hi trobo bé, sense l’angoixa de veure com la gent viu a corre cuita. Allà tot recupera la condició més humana i elemental.
Em trobava davant d’una taula de marbre i reixat.
Tres fotos de músics de jazz ambienten el petit local. Aquest estil de música i una munió de ritmes del carib ajuden a què m’hi trobi totalment relaxat allà. El jazz és la meva música preferida.
A fora era l’hora crepuscular, quan la claror del dia va deixant pas lentament a la foscor nocturna.
Quan em prenia una altra mica del meu cafè de la solitud serena de Nadal, s’ha apagat el llum del local. De seguida, la meva nova amiga del con sud m’ha deixat a mitja ració de cafè per posar unes quantes espelmes pel local. En pocs moments aquell racó de l’univers ha adquirit un aspecte encara més íntim i nostàlgic, amb aquella màgia que ens fa sentir l’esperit més còmode i descansat.
La nova amiga argentina porta davantal i s’eixuga les mans abans d’ajudar-me amb el cafè. Encara no s’atreveix a allargar massa les converses amb mi per les dificultats que tinc per fer-me entendre quan parlo amb algú que no em coneix gaire; però se li nota que es queda amb ganes d’establir converses més llargues amb mi. Avui ja hem comentat breument el negoci que s’ha creat entorn de les festes nadalenques. Conjuga una mescla de tendresa i rotunditat, pròpia de les persones sensibles i amb consciència social.
He recordat la Gisela.

2. He recordat la figura prima de la Gisela.

A l’hivern, quan es fa fosc, m’agrada passejar pel barri Gòtic. Avui ja era nit tancada. Sovint em prenc un cafè al cafè-bar Anduriña del carrer de la Fruita, que ja pertany a la part jueva; més avall hi ha una sinagoga, on alguns dies hi ha un rabí i fidels.
Al bar no hi puc entrar. Per això, em quedo amb la cadira de rodes en una de les taules del carrer. Són dues taules baixes, de vímet amb la part superior de ceràmica. A dins del local, en una part del sostre, s’hi troba una mena de fris en la part interior d’una arcada amb restes de pintura, que deu ser la part que ha quedat visible d’una ornamentació de ves a saber de quines dates. A un costat de la tele hi penja una bandera del Barça i a l’altra una del Reial Madrid.
El Mario, el propietari del bar, de tant en tant, surt per ajudar-me a prendre’m el cafè i de vegades intercanviem algunes paraules. Sovint es frega les mans i comentem el fred que hi fa. És un gran parlador, amb les idees clares, molt humà i de tendències dretanes. Fa temps em va explicar que una casa pocs metres més avall és la casa més antiga de Barcelona. Un altre dia va comentar que els signes que hi ha en algunes portes dels antics locals del barri eren les identificacions jueves de cada negoci. Aquell dia també vam comentar la fal·làcia dels vuit famosos segles de reconquesta, ja que durant llargs períodes van conviure en perfecta harmonia cristians, musulmans i jueus.
Durant la meva llarga estada d’avui allà, ha entrat un parell de joves rossos i d’aspecte anglosaxó a la petita porta de l’escala del costat. Més tard han passat tres joves d’aspecte àrab.
Per allà hi passa poca gent. Una de les persones que ho ha fet mentre jo hi era ha estat una noia estrangera extremadament prima.
He recordat la figura prima de la Gisela.

3. He recordat el cap gairebé rapat de la Gisela.

L’hivern passat vaig descobrir que també em trobava bé en la cafeteria de ‘”El Corte Inglés” del portal de l’Àngel. Feia poc havia deixat d’anar diàriament al pub irlandès del Maremagnum, el meu refugi durant molt de temps i on encara sóc tractat amb tota familiaritat quan hi vaig.
Avui m’ha ajudat una noia molt amable, que des del primer dia es va esforçar per entendre’m. Aquesta tarda hem comentat que la febre compradora nadalenca ha deixat pas a la febre de les rebaixes.
A la taula del costat, uns senyors grans parlaven de política actual i de la transició. Ho feien des de posicions conservadores però amb la consistència de qui té uns pregons coneixements de l‘assumpte que tracta. En un moment de la conversa, un d’ells ha confessat que actualment és incapaç de jutjar cap actitud després d’haver estat tants anys jutge. Aleshores, he comprès la seva facilitat de paraula i com fonamentava els seus arguments.
Entre les senyores grans, pulcrament vestides, que ben entrada la tarda pugen a berenar al bar dels grans magatzems, he vist com una noia amb els extrems dels pantalons descosits i el cap rapat es dirigia a una taula del fons.
He recordat el cap gairebé rapat de la Gisela.
Una vegada la Gisela se’l va rapar del tot i llavors duia una mena de casquet. Això feia que tingués un aspecte proper al dels membres dels camps de concentració. La seva aparença sovint m’encongia tot l’esperit alhora que em feia recordar les atrocitats d’aquell temps de la història del culte i exemplar poble alemany. També em portava a la memòria totes les injustícies i crueltats que s’han portat i es porten a terme sovint per estats suposadament democràtics i socials.
Temps després, jo també em vaig fer rapar el cap. Mentre duia la closca del cap al descobert ho veia tot diferent. La meva escala de valors, per uns dies, es va veure alterada. Vaig comprendre que la forma externa sí que influeix en la concepció de les relacions humanes i en el nostre comportament.

4. He recordat que la Gisela em donava el cafè i parlàvem.

Havent dinat he anat a fer el cafè al Mudanzas, un bar proper al Born i on hi havia anat molt després del meu canvi de domicili. Hi va gent de la vida bohèmia i progressista.
Una de les dues noies que servien s’ha assegut un moment al meu costat mentre m’ajudava. Hem parlat de les dificultats de fer-se un lloc al món artístic; ella té alguns estudis d’art dramàtic, però diu que tot es troba monopolitzat.
He recordat la Gisela amb davantal asseguda al meu costat mentre em donava el cafè i parlàvem.
Ho va fer des del primer dia que vaig anar al bar el Cafè de la Ribera, on ella treballava. Aquell dia jo no sabia a on anar i tenia ganes de prendre el sol. Vaig escollir una taula on hi tocava de ple. Era la segona quinzena d’agost i feia molta calor, però m’agrada prendre el sol.
Des d’aquell dia, la Gisela, encara que sempre atenta a les peticions dels clients, passava llargues estones parlant amb mi, i, de vegades, fins i tot li sabia greu haver d’interrompre les nostres xerrades. D’un principi va tenir força facilitat per entendre’m i quan m’havia de fer repetir alguna cosa ho feia de manera natural. Les nostres converses gairebé sempre tractaven sobre aspectes de la condició humana i espiritual, on ella tenia les idees molt clares sobre la transcendència de la nostra condició. Les discrepàncies que teníem només feien que enriquir cada vegada més les nostres xerrades. Quelcom especial i màgic ens unia per sobre de tot allò que ens envoltava. Mai havia tingut una relació tan intensa i natural. Era quelcom nou i molt agradable per a mi, que feia poc que anava sol pel món.
El fet que la Gisela s’assegués amb davantal al meu costat donava un aire familiar i molt casolà a les nostres trobades, que anaven augmentant amb freqüència i intensitat.

5. He recordat la naturalitat amb què em tractava la Gisela.

Després de dinar he anat a fer el cafè al restaurant de l’edifici del museu d’Història de Catalunya; poques vegades ho faig. És un lloc més per anar a dinar que no pas per prendre alguna cosa. De vegades hi vaig a fer menjars familiars o amb amics. Els dies feiners hi ha un menú força econòmic i s’hi menja molt bé. Aquests dies el seu públic està format principalment per homes de negocis i per treballadors administratius de la zona. Quan hi he anat en dia festiu, llavors els comensals són de caire familiar o amistós; i sovint hi ha grups, més o menys nombrosos, que fan alguna celebració.
Encara que ningú hi va només a fer el cafè, el noi que m’ha ajudat ha estat molt amable i em tracta de manera molt natural.
He recordat la naturalitat amb què em tractava la Gisela; era una cosa nova per a mi, que em sorprenia i em meravellava.
Era la seva una naturalitat molt diferent a totes les que havia experimentat fins aleshores, tant amb amics amb cadires de rodes com amb els altres; i faig aquesta distinció perquè és difícil trobar coneixences que amb la seva relació amb nosaltres s’oblidin per complert de la cadira de rodes.
Ella, la Gisela, ho feia totalment. Semblava que entre ella i jo no s’interposés ni l’aire atmosfèric. Les seves paraules m’arribaven amb la naturalitat i espontaneïtat de l’aigua de les fonts de les muntanyes. Ella penetrava dins meu sense que res modifiqués en absolut el contingut pregon de les seves paraules, que acaronaven el meu interior. Era una comunicació tan sincera i directa que feia desaparèixer les barreres interpersonals que generalment s’interposen entre les persones. Una sensació d’amigable i compromès benestar envaïa les parts més íntimes del meu ésser, que se sentia surar en un àmbit plaent i delectable, on cada paraula feia augmentar la sensació d’estar vivint quelcom extraordinari i irrepetible.

6. He recordat que anava molt on treballava la Gisela.

Desprès de sopar, malgrat la temperatura, m’he atrevit a anar a fer un cafè al bar del Carlos, una bona persona; és un lloc ple d’humanitat. Són gent de bona pasta. El Carlos i la seva muller formen una entranyable parella. L’estiu que vaig començar a anar-hi de seguida em van acollir de manera amable i amistosa.
He recordat que aviat vaig començar a anar dues i tres vegades cada dia al restaurant on treballava la Gisela; fins i tot, desprès de sopar.
Així, el final de l’estiu i la tardor de 2000 el bar i restaurant El cafè de la Ribera va esdevenir el lloc on m’hi trobava més de gust, una mica com a casa meva i on hi passava més temps. El local també és acollidor, amb taules de mabre i un ambient per la conversa i progressista. A part, hi era la Gisela.
Desprès de sopar, l’estona que passava al Cafè de la Ribera amb la companyia de la Gisela, en un ambient distès, m’omplia tot l’ésser d’una desconeguda gaubança. Quan hi anava durant el dia també m’hi trobava totalment relaxat, però aquesta sensació encara era més intensa desprès de sopar; potser és l’hora en què es cerca el caliu del refugi més íntim. Aleshores era quan més que mai em sentia en un estat que sempre havia somiat. Havia estat quanta set anys a la casa paterna, que havia hagut de deixar sobtadament per l’estat dels pares. Feia dos any que era en una residència. A casa, desprès de sopar, també sentia un gran benestar i estava molt relaxat com fill i dins d’un entorn segur; però al Cafè de la Ribera aquest sentiment era d’un caire més de persona independent que ha format una llar amb la seva parella. No. Que ningú pensi que desitjava la Gisela com parella. La nostra relació era d’una pregona amistat.
Era el moment més agradable i plaent del dia.

7. He recordat la profunditat de les converses amb la Gisela.

Malgrat que el fred d’aquest proppassat hivern es prolonga en la recent encetada primavera, he fet el cafè a la terrassa de la Taverna del Born. El noi que m’ha ajudat quan hi vaig ja m’entén una mica; per aquesta raó, ja podem intercanviar algunes paraules. Avui hem tingut una breu conversa sobre la importància de la parla com vàlvula de fuita de tensions.
He recordat la profunditat i l’amenitat de les converses amb la Gisela, que tant em van ajudar aquell estiu i durant la tardor.
Jo em trobava en una de les temporades més difícils de la meva vida. Les converses amb la Gisela, a part de donar-me l’avinentesa de poder parlar sobre assumptes fonamentals en la vida, també em permetien treure a fora tota l’angoixa que m’envaïa.
Gairebé sempre l’assumpte principal de les nostres xerrades era la religió. Malgrat les diferències d’opinió i les llargues matisacions que cadascun exposava, sempre ho fèiem amb total respecte i interessant-nos al màxim per comprendre el millor possible allò que volia expressar l’altre. També posàvem molta atenció en allò que deia l’altre per poder rebatre algun aspecte amb el qual discrepàvem, si era el cas. Amb tot això, la Gisela havia de fer un esforç extra per entendre la meva parla, però ho feia amb molt d’interès per comprendre el màxim de bé les meves argumentacions, que anaven més cap a la vesant agnòstica i atea, i exposaven el fet que la religió sempre ha anat a remolc dels avenços científics i de vegades tossudament en contra. Això donava lloc a llargues disquisicions gairebé bizantines, com si fóssim eminents especialistes en la matèria.
Tanmateix, també parlàvem del quefer de la vida quotidiana, com ho fa tothom.
Ni abans ni desprès, mai m’he trobat amb cap altra persona amb qui sempre es mantingués unes converses tan profundes i intenses.

8. He recordat que la Gisela va aparèixer desprès de morir la mare.

Avui he anat a fer el cafè amb el pare; algun dia que acabo de dinar aviat ho faig. Com que també ha passat aviat l’autobús, quan he arribat encara anava pel primer plat. Generalment els dies de cada dia va a dinar a un restaurant a prop de casa. Desprès dels cafès, hem anat a l’ambulatori a buscar els medicaments trimestrals del pare. M’ha explicat que li han de fer una prova perquè ahir el cardiòleg va veure anomalies en l’electro que li van fer. El pare està operat del cor. Això i l’estat de la mare van fer que jo hagués d’abandonar sobtadament la llar familiar.
He recordat que la Gisela va aparèixer a la meva vida just desprès de morir la mare. Jo ho veia com una casualitat; ella, com alguna cosa més.
El segon dia que vaig anar a la terrassa del Cafè de la Ribera, la Gisela ja va notar que em passava alguna cosa. I no li va costar gaire fer-me dir que no feia ni una setmana que havia mort la mare. Llavors va comprendre la meva actitud reservada. De seguida es va asseure al meu costat i em va far parlar de la mare i dels meus sentiments. El favor que em va fer! La mort de la mare era un dels assumptes més tractats en les nostres converses, i això m’ajudava molt. El poder parlar d’allò que portem dins és la millor teràpia.
La Gisela sostenia que si ens havíem conegut llavors era per alguna causa. En canvi, jo ho atribuïa a la mera casualitat. Apart de creure o no en quelcom superior, això també implicava donar-li poder intervencionista o no a aquesta suposada força superior.
La Gisela tenia uns forts arrelaments religiosos, tot i que era molt crítica amb l’estament eclesiàstic. Havia tingut alguns contactes amb una comunitat cocta, que lloava.

9. He recordat que la Gisela era argentina i que creia en les utopies.

Avui, desprès de dinar, he fet el cafè al Cafè del Born, mentre la meva companya –la Ma. Teresa- era a una perruqueria propera. Des de fa cosa d’un any és amb mi a la residència, desprès de 25 anys d’espera en la distància, a part d’esporàdiques trobades. El que semblava un somni s’ha fet realitat. Aquest fet ha motivat que ara a la residència hi trobi més el caliu casolà que vaig esmentar amb anterioritat. Ara gairebé tots els cafès que prenc són amb la seva companyia; als que faig referència al principi de cadascun d’aquests apartats són casos aïllats en què vaig jo tot sol.
La noia que avui m’ha ajudat, com altres dies, té el dolç accent argentí i m’ha dit que el món encara es pot canviar. Per aquests barris hi ha moltes noies argentines, amb la veu acaronant i la creença que tot és possible per poc que entre tots empenyéssim el carro de la vida.
He recordat que la Gisela era argentina i que creia en les utopies.
En part, tenia la característica d’anàlisi de tanta gent d’aquell país, que els hi dóna la semblança de psicoanalistes. Però ella no es perdria per les branques sinó que només analitzava les coses en les seves besants més importants. Jo notava que no tenia la retòrica empallegosa de molts ciutadans argentins ni la seva cantarella característica. Però sí que creia –i fermament- en les utopies com força a per canviar el món. Per a ella res no era impossible, només calia proposar-s’ho. Per això, era molt crítica amb la societat, que considerava que havia esdevingut massa conformista i que s’havia deixat comprar amb electrodomèstics i aparells que només fan que desviar l’atenció humana de la seva veritable essència. Jo, en part, li ho rebatia dient que no podia demanar una societat sempre en estat reivindicatiu i lluitadora; que també s’ha de comprendre que la gent vulgui gaudir de les comoditats materials. Tanmateix, compartia la seva opinió sobre que s’havia perdut l’esperit combatiu de certs sectors socials i que ara gairebé sempre tot es reduïa a la demanda de menys hores de treball i a un augment del sou.
Sense un peu en la utopia, deia ella, ens adormim en el monòton quefer diari.

10. He recordat que el pare de la Gisela era alemany i la Mare belga.

A mitja tarda he anat al pub del Maremagnum, l’Irish Winds, a fer un cafè especial. Malgrat que van fer obres i li van canviar el nom, per a mi sempre serà l’Irish Winds. Allà hi vaig passar moltes hores. Desprès de dinar tothom sabia on era. Sovint hi havia una segona anada i fins i tot una tercera. Dubto que mai arribi a estar en cap altre establiment tantes hores com he restat allà. Això feia que els nois i les noies -sempre estrangers i generalment de poca durada- que hi treballaven parlessin amb mi, malgrat el seu curt vocabulari i les meves dificultats per fer-me entendre. Amb alguns les converses adquirien un grau de confiança molt gran, com amb el Hasper, un noi anglès, que avui s’acomiadava del pub, perquè vol viure altres experiències, com tot el jovent que hi ha passat. Avui havia d’anar-hi per desitjar-li sort. Se la mereix; és un bon noi!
Als locals del barri del Born hi ha moltes noies argentines; en canvi, a l’Irish Winds el jovent que hi treballa és majoritàriament europeu, sobretot, britànic.
He recordat que el pare de la Gisela era alemany i la Mare belga.
Per això, ella tenia aspecte indoeuropeu.
Abans de conèixer la procedència dels seus pares, em sorprenia que essent argentina tingués unes faccions que no concordaven amb les característiques fisiològiques d’aquella zona del planeta.
El seu pare, un militar alemany, fou un dels molts que van haver d’emigrar a aquell país de con sud. La mare era mestra i havia anat a aquell país molt abans amb els seus pares.
La Gisela era de pell més aviat blanquinosa amb un lleu toc torrat i els seus curts cabells eren entre castanys i rossos. I com que els portava tan curts, semblava que volgués amagar la seva bellesa. La bellesa que ella valorava i que tenia a dojo era d’una altra mena.
Vestia de forma austera i còmoda, i mai es perfumava ni l’havia vist maquillada.

11. He recordat que la Gisela s’estimava molt el seu germà.

Mentre la Ma. Teresa feia el seus exercicis físics, he anat a fer un cafè a la terrassa del Sea Point, de la plaça del Mar, i a prendre el sol; hem quedat que ella vindria més tard. Així que, en arribar-hi, m’'he tret la camiseta i m’he posat davant d’una taula a ple sol. (Com els darrers anys, hem passat de l’hivern a l’estiu gairebé sobtadament, sense les necessàries pluges primaverals.) Un dels nois dels que serveixen a la terrassa, l’Omar –de poques paraules però molt atent- m’ha ajudat amb el cafè.
Quan ja em rajava la suor considerablement he vist passar una cadira de rodes elèctrica a velocitat moderada; era un amic de la infantesa que es fa entendre amb el llenguatge dels signes. També ha demanat un cafè i hem estat xerrant una bona estona.
He recordat com la Gisela s’estimava el seu germà, greument afectat físicament i psíquicament degut al mateix que jo. Parlava d’ell com una font d’amor i comprensió.
Va trigar alguns dies en dir-me que el seu germà també tenia greus dèficits físics i també psíquics. Això em va desvetllar perquè em tractava amb tanta naturalitat, encara que en la seva actitud hi havia un grau d’apropament i de complicitat que no he trobat en ningú més. Aquesta confiança i naturalitat també feia que fos molt exigent amb mi; per exemple, em deia que encara havia de ser més constant amb les meves creacions literàries i que, així, segur que algun dia veuria la meva obra publicada. Amb perseverança tot es pot aconseguir, em repetia constantment.
Es veu que la seva família vivia en una casa de camp. Tant la seva mare com ella passaven llargues estones intentant ensenyar a llegir el seu germà, que restava gairebé sempre ajagut al llit. Tanmateix, la Gisela sempre parlava del seu germà amb una gran tendresa i admiració, amb el seu habitual entusiasme. Deia que amb les poques paraules que sabia transmetia molt d’amor i una gran dosi de comprensió, i afegia: “tot allò falta al món actual”.

12. He recordat que la Gisela i jo fèiem moltes coses plegats.

Desprès de sopar he anat a fer un cafè a la terrassa del Sandwich&friends, al passeig del Born. Per l’hora la terrassa era plena, però una de les noies que atenia m’ha buscat un lloc a dins. Amb l’amabilitat argentina, ha fet del possible problema una cosa fàcil d’arranjar. Li he preguntat si feia un parell d’anys havia estat allà mateix. Sigui com sigui, té el mateix caràcter dolç de la noia que jo recordo i amb qui vaig mantenir breus però intenses converses. Fins i tot, un dia la vaig acompanyar fins on vivia.
He recordat que també anàvem la Gisela i jo a parlar a la platja o l’acompanyava a comprar. Fèiem moltes coses plegats.
Va arribar un moment en què la Gisela i jo també compartíem molt de temps fora del seu horari laboral. Llavors, encara gaudia més de la seva amistat, com si fos més meva. Recordo que un dia la vaig acompanyar a fer unes compres. Aquesta cosa, d’altra banda tan natural, per a mi va significar un gran goig. Restar amb ella realitzant activitats de la vida quotidiana era portar la nostra relació a un nivell totalment personal i normatiu, com fan els membres d’una família o els amics. Realment era una persona molt especial per a mi.
Un parell de vagades vam anar a horabaixa a la platja a gaudir de la pau marina, com ella deia, i a llegir poemes. Encara que sabia que els meus escrits eren en català i que se’ls hauria de traduir, m’havia demanat que en portés. Ella duia lletres de cançons argentines i uns escrits seus, plens d’emoció i espontaneïtat. En aquest aspecte, com gairebé sempre, vam topar. Encara que ella reconeixia la importància del treball ben fet, donava més importància a transmetre lliurement allò que surt del cor. Jo insistia que, només desprès de molt estudi i de moltes correccions, es poden assolir obres mitjanament acceptables, deixant de banda els grans genis, que al món en són pocs.

13.He recordat el dia que va marxar la Gisela.

Avui la Teresa ha anat a dinar amb la seva tia. Jo hi havia d’anar a mitja tarda. Finalment he fet un cafè a El cafè di Roma, perquè desprès de dinar he passat pel bar del Carlos, que era tancat i amb un cartell d’“ES LLOGA”. He perdut un espai agradable i uns bons amics.
He recordat el dia, a mitjans de desembre, que va marxar la Gisela amb el seu company a fer un viatge iniciàtic a l’Índia.
Volia conèixer sobre el terreny tota la filosofia i manera de viure d’aquell polifacètic país. Jo li deia que allò que s’havia de conèixer era la fam que s’hi passa.
Ja feia temps que m’ho havia anunciat. Jo, subtilment, li havia anat advertint dels perills de fer un viatge d’aquelles característiques. També molt subtilment li insinuava els perills de fer aquell tipus d’experiències amb una altra persona, amb qui s’havia de compartir tot el temps. Ella no hi veia problema perquè amb qui ho anava a fer era amb el seu company. Però a mi no m’acabava de caure bé aquell noi que es dedicava a l’art abstracte i que ella em deia que em baixaria al soterrani del Cafè de la Ribera quan hi va fer una exposició. El cert de la qüestió era que jo no em volia quedar sense la meva amiga. Intentava –sabia que en va-- retenir-la de totes totes. Em resistia a quedar-me una altra vegada sol, sense saber a on anar a fer-la petar. Em resistia a quedar-me sense una companyia que m’omplia tot l’ésser. Per això, feia mans i mànigues per treure del cap de la Gisela aquell viatge iniciàtic a l’Índia.
El meu comportament reconec que no era gaire noble, però també crec que m’exculpa una mica el dret de tothom a defensar allò que no el fa sentir tan sol.

14. He recordat que el dia desprès de marxar la Gisela vaig plorar.

Després de dinar he fet un cafè a l’Oasis. Ja fa calor però m’he quedat a prop de la residència perquè a les quatre tenia físio. Avui la Ma. Teresa tenia un dinar amb unes amigues.
A l’Oasis, m’ha ajudat el Manolo, que hi treballa. Ens coneixem de fa temps. Sempre em parla amb certa ironia, com traient importància a les coses i a l’ajut que necessito per beure. Ens vam conèixer a la residència perquè ell aleshores sortia amb una resident. I vam fer certa amistat.
Per la gran finestra de l’Oasis veia bona part del Pla de Palau. He recordat que el dia desprès de marxar la Gisela, vaig anar al Pla de Palau i vaig plorar com una Magdalena, després de deixar-me el pare. Encara que sabia que ja no hi era la Gisela, vaig anar a buscar-la.
El pare havia vingut a acomiadar-se perquè se n’anava una setmana amb el meu germà, la meva cunyada i els nens a Lanzarote. Encara que ja ho sabia de feia temps, amb la marxa del pare em vaig trobar molt sol i desemparat. I vaig anar a buscar el consol de qui havia omplert la meva vida els darrers mesos, encara que sabia que també havia marxat.
Amb la Gisela havia comentat moltes vegades que després de la mort de la mare tenia por que s’afluixessin els nexes familiars; ella em contestava que la mare és qui manté la família unida, encara que sigui amb alguna hipocresia per part d’alguns dels seus membres. Jo també li deia que em temia que aleshores sortissin a la llum certs aspectes del pare fins llavors reprimits per la presència i control de la mare.
El pare sempre m’ha estimat i m’ha ajudat tant com ha pogut, però, com sovint dèiem la Gisela i jo, un pare no és com una mare.

15.He recordat que un any desprès va tornar la Gisela.

El cafè que he pres a El Cangrejo Rojo –a la banda de baix del port Olímpic- estava molt fresc i saborós, un plaer senzill que es troba a l’abast de gairebé tothom. Recordo que l’estiu que va morir la mare hi anava molts dies perquè quan hi arribava em treia la samarreta i mentre feia el cafè prenia el sol. Llavors hi havia com encarregada la Maica, una senyora del nord, molt animosa i simpàtica, amb qui bromejava molt i intentava animar-me quan va morir la mare. Tot això es va acabar un migdia que no em trobava amb ànims d’anar tan lluny ni de res i vaig conèixer la Gisela.
He recordat que un any desprès va tornar la Gisela. Encara que va estar pocs dies, va treballar al mateix restaurant. Jo hi tornava a anar tantes vegades com podia.
Semblava com si aquell any d’absència seva no hagués passat; fèiem la mateixa vida que un any abans. Jo tornava a anar moltes vegades cada dia al bar on ella treballava i només fèiem que parlar i parlar. Ella m’explicava com era de diferent la vida a l’Índia i com l’havia captivat; i ho feia amb el seu habitual entusiasme. Em deia que allà la gent fa molta vida al carrer i que és molt més espiritual que no pas aquí.
Entre altres moltes coses, jo li comentava que s’estaven acomplint les meves temences sobre el meu pare. Regularment ens vèiem si més no dues vegades per setmana. Llavors jo encara anava algun dia a casa i menjava els bons plats que el pare havia après a cuinar quan la mare ja no podia fer-ho; aleshores havia fet de mestre culinària del pare. El que passava és que el pare, a partir d’aquell viatge a Lanzarote, havia trobat el gust a viatjar i ho feia fora mesura. Jo patia per la disminució del seu capital.
Encara que la Gisela aquella vegada va estar poc temps a Barcelona, per a mi va significar tornar a sentir-me fortament acompanyat. El tenir la companyia d’una persona com la Gisela omple la vida d’una calidesa poques vegades experimentada.

16.He recordat que abans de Nadal va tornar a marxar la Gisela.

Com cada dia la Ma. Teresa ha caminat una estona agafant-se de la barra que hi ha al primer pis de la residència. Avui ho ha fet després de dinar perquè volíem tenir tota la tarda lliure per anar a veure les exposicions de Caixa Fòrum. Mentrestant, jo he fet un cafè al restaurant bar Nebot. Finalment m’ha ajudat un cambrer que sabia com fer-ho. Mentre ho feia ha explicat a dues noies amb carpetes d’estudiants que des del terrat d’aquell edifica es va fer la primera fotografia a Barcelona.
Gairebé mai hi vaig tot sol, a Casa Nebot. Més aviat el fem servir com lloc de trobada amb amistats. Mentre hi era, del restaurant, de menú econòmic, anaven sortint diferents persones que ja havien fet l’àpat del migdia. Per la vorera sempre hi passa molta gent: estrangers i persones d’aquí que van per feina.
He recordat que abans de Nadal va tornar a marxar la Gisela amb el seu company, llavors a Argentina, a ajudar la seva família, que es trobava en una situació precària. En un any volia tornar i viure a les afores de Barcelona.
Una altra vegada quedava palesada la mena de persona que és la Gisela i el seu company, amb qui jo en un principi em vaig equivocar. La Gisela estimava molt els seus pares i el seu germà. Per això, volia anar a Argentina i ajudar-los a sortir del mal moment pel qual estaven passant.
També una altra vegada jo em quedava força sol, sense la seva entranyable companyia, que tantes sensacions agradables em feia sentir. De totes maneres, aquesta segona marxa de la Gisela no va ser tan traumàtica per a mi. La primera ho fou per coincidir amb el primer viatge del pare després de la mort de la mare.

17.He recordat que cada dia espero que torni la Gisela, una ànima pura.

Encara que aquesta tarda feia calor i la gent era a les terrasses dels bars de la plaça Reial, he preferit prendre el cafè a l’interior del local gran del Glaciar. Com l’espai petit, es troba decorat amb fotografies de músics de jazz, la meva música preferida. És un espai gran però acollidor. Hi ha un noi amb accent francès i cabells una mica llargs, que sempre m’ajuda molt amablement i amb un acollidor somriure. Hem comentat que aquella plaça és un lloc de pas, on gairebé sempre hi ha algú que mostra les seves habilitats artístiques a la recerca d’unes monedes.
He recordat que cada dia espero que torni la Gisela, una ànima pura.
Sobretot els primers temps de la seva segona marxa quan jo em trobava en una situació molt diferent a l’actual, desitjava que passés ràpidament aquell any perquè sabia que la Gisela em vindria a veure quan tornés a Barcelona. I ara que visc en parella, la Ma. Teresa també sap que m’agradaria tenir la companyia de la Gisela perquè la seva amistat no seria incompatible amb l’amor que sento per la meva companya. La relació amb la Gisela sempre ha tingut una dimensió i unes característiques molt diferents a la resta de relacions. Hi havia un element d’intensa i continuada comunicació que feia que els dos sentíssim que penetràvem a l’interior de l’altre mercè a la paraula.
La Gisela també té les qualitats humanes més nobles i elevades en un estat més pur. És un ésser honest en sí mateix i amb altres, que transmet tot el seu immaculat cabdal humà de manera espontània i desinteressada.
Una amiga em va dir que no existeixen els éssers totalment purs; però jo vull creure que la Gisela sí que ho és.

Els meus escrits, un crit serè de llibertat

17 Cafès